GURB/VIC/estrip.- Elena Congost i Mia Carol són els protagonistes indiscutibles dels Jocs Paralímpics celebrats a París. L’Elena va ser desqualificada després de ser tercera a la marató de la classe T12 per deixar anar la corda que la unia al seu guia, en Mia, a tan sols deu metres de la meta per evitar que aquest caigués a terra per unes rampes que estava patint a la recta final. La reclamació feta per l’equip classificat en quart lloc va prosperar, perquè Congost va incomplir l’article 7.9.5. del reglament, que estipula la desqualificació directa per deixar anar la corda abans de finalitzar la carrera. Aquest fet inaudit ha provocat un tsunami de mostres de suport cap a l’Elena i en Mia, arribades d’arreu, i els ha convertit en protagonistes mediàtics de mitjans internacionals, estatals i locals.
Els dos atletes del Club Atlètic Vic estan vivint uns dies plens d’emocions Mia Carol, ha explicat repetidament la situació a tots els mitjans, també al programa De tots colors de Ràdio Vic, després de viure moments d’eufòria, van passar a la indignació i la ràbia. «Els mòbils no han parat, ni el d’Elena, ni el meu, ni el de l’entrenador, el Roger Esteve». Missatges de suport i admiració i entrevistes a un munt de mitjans de comunicació on han sortit els més mínims detalls, la pancarta dels veïns de l’Elena a Gurb, els detalls sobre els seus quatre fills, que el bronze li assegurava accedir a una beca de l’Estat per un valor de 2.500 euros mensuals, però que el Comitè Paralímpic Espanyol ja s’ha compromès púbicament a mantenir-li, els seus èxits anteriors l’or a la marató de Rio 2016 i la plata als 1.500 metres de Londres 2012 i que pateix una atròfia del nervi òptic als dos ulls i amb prou feines veu un 5%.
«Ho tornaria a fer, perquè abans que esportistes som persones», no es cansa de repetir l’Elena. «Vaig tenir un acte reflex de protecció i en aquell moment perdem la corda un segon. Jo en soc conscient, però no considero, ni de bon tros, que això valgui la desqualificació. Al meu cap no hi entra, i no hi entrarà mai, que això sigui un parany, un acte mal fet o un acte que vagi en benefici meu», explica l’atleta. Ara ja ha transcendit que el Comitè Paralímpic Espanyol sol·licitarà a la Federació Internacional d’Atletisme Paralímpic (World Para Athletics) la medalla de bronze per a l’Elena i estan acabant de perfilar l’escrit.
El vigatà Mia Carol Bruguera, perruquer de professió i atleta consumat i reconegut de llargues distàncies, està molt emocionat amb el suport que rep d’arreu «n’hi ha de molt emotius. Porto tots aquests dies amb les emocions a flor de pell. És que és increïble. És un no parar i arriben de tots racons». En Mia recorda amb emoció els dies de París, viure aquests Jocs no és comparable a cap altra competició, «a la Vila Olímpica les persones que coneixes, tot són històries colpidores i de superació».
L’Elena i el Mia fa pocs mesos que es coneixen, però tenen el mateix entrenador, en Roger Esteve, i aquest li va dir, «Mia, l’Elena vol anar als Jocs Paralímpics, però li fa falta fer la mínima en la marató, com ho veus per acompanyar-la a Sevilla a fer-la, a veure si aconsegueix la mínima per anar a París? M’encanta ajudar, m’encanta córrer, ella és una persona meravellosa. I així comença la història». El Mia, amb 57 anys i plena forma, accepta fer, altruistament, de guia de l’Elena «convertint-me en els seus ulls i la seva ombra, el que jo veig, ha d’arribar al seu cervell. Curva a la dreta, 5 metres, entrem curva. Hi ha mil coses, s’acosta l’avituallament, posa aigua o no… el que no arriba per visualització em correspon a mi. Tot això sense interrompre, en la seva forma de córrer. Vas lligat amb una corda d’uns 50 centímetres el braceig ha de ser exactament el mateix, també la llargada de la passa, es necessita una compenetració brutal i amb poc temps. El resultat que vam fer amb el temps que hem tingut per entrenar-ho ha estat excel·lent. Sí, immillorable».
L’experiència del Mia ha estat única, però «continuar fent de guia?, no sé què faré demà passat. Ara, primer, m’he de recuperar una mica i si a l’Elena li fa falta el que sigui, doncs ajudaré. M’agrada anar pas a pas i prefereixo anar fent sobre la marxa. Per tant, si faré o no faré de guia ho desconec. Ara el nostre repte més proper, que no és esportiu, és que a l’Elena se li doni el reconeixement que realment es mereix i per la gran fita que va aconseguir».
..