Autor: Joan Turró

VIC/estrip.- El projecte Dinem Plegades de l’Associació Casal Claret va iniciar el novembre passat una nova etapa d’obertura a la ciutat, canviant d’ubicació i passant a gestionar i dinamitzar la cafeteria-menjador del Casal Cívic i Comunitari de la Rambla Hospital de Vic (núm. 15, planta baixa).

El Dinem Plegades és un espai gastronòmic intercultural, intergeneracional i comunitari al centre de la ciutat, que ofereix oportunitats formatives i prelaborals en l’àmbit d’hostaleria a dones travessades per diferents situacions d’exclusió social. Les dones participants segueixen un procés d’aprenentatge basat en tallers de cuina catalana, de cuina avançada, obtenció del carnet de manipuladora d’aliments i algunes fan pràctiques formatives remunerades; això permet donar oportunitats prelaborals a dones que es troben en situació administrativa irregular.

Les dones de qui us parlem són la Yamna, la Beauty, la Farida, la Maria i la Salima. Són dones de 4 orígens diferents: Algèria, Nigèria, Perú i Marroc, que participen en els itineraris formatius prelaborals preparant-se per la inserció laboral en l’àmbit de l’hostaleria. Algunes d’aquestes dones han participat en l’Escola de la Pau Dones en espais individuals, grupals i col·lectius i reben un acompanyament integral. La Yamna, participant en l’entitat des de fa 4 anys, s’està formant com ajudant de sala i de cuina i la trobareu a la cafeteria als migdies servint els menús interculturals. A la cuina hi ha la Farida, la cuinera de l’espai que elabora uns plats deliciosos amb especialitat en cuina marroquina i que és ajudada per la Beauty, que es forma com a ajudant de cuina. La Maria i la Salima són 2 dones que s’han incorporat aquest any a l’equip oferint els seus sabers en les següents especialitats: la primera en pastisseria  i la segona en l’elaboració de pa artesanal marroquí.

Destaquem la seva voluntat, dedicació i ganes d’aportar al projecte, adquirint competències de l’àmbit laboral. Agraïm els seus camins fets, les seves aportacions actuals i el coratge que demostren dia a dia per seguir avançant en autonomia i capacitats. Els seus testimonis ens mostren les lluites i reptes que afronten i superen dia a dia per aconseguir formar part d’una ciutadania activa amb igualtat de drets.

El Dinem Plegades és un espai lliure de discriminacions, acollidor i cuidat per facilitar que l’acte quotidià d’asseure’s per dinar o per prendre un cafè entorn d’una taula llarga ens brindi l’oportunitat de parlar i interrelacionar-nos amb persones diverses tot aprenent les unes de les altres. És un projecte col·lectiu i comunitari que entrellaça un equip ampli de 18 persones voluntàries que aporten el seu temps a la cafeteria o a la sala, 12 dones en processos formatius i de pràctiques laborals, tècniques del Casal Claret, persones usuàries del Casal Cívic i persones de la ciutat que acudeixen a l’espai. És un projecte de transformació col·lectiva i clarament antiracista que fa una aposta per la convivència i per la creació de xarxes d’ajuda mútua.

El servei de cafeteria-menjador està obert de dilluns a divendres de 9 h a 16 h. Hi podreu degustar esmorzars amb productes d’elaboració pròpia (dolços, te verd amb menta, pastissos i entrepans amb pa marroquí, etc.) i al migdia podreu escollir entre 4 plats dins d’un menú intercultural amb opció vegetariana. Els dimecres oferim el Dinem Plegades per emportar, que consisteix en un plat complet de cuines del món  i que podeu reservar fins al dimarts abans a través del formulari que trobareu a la bio del compte d’Instagram @dinemplegades.

El projecte camina cap a l’articulació d’activitats i propostes comunitàries en sinergia amb altres entitats de la ciutat i amb la implicació de persones a títol individual perquè sigui un espai viu, dinàmic i amb un fort compromís social per crear espais alliberadors i transformadors a la ciutat.

En continuareu tenint notícies. Us convidem a venir a tastar l’espai!

LES MASIES DE RODA/BOUTEGOL (SENEGAL)/estrip.- El dissabte 19 d’abril la població rural de Boutegol, al Senegal, va acollir la segona edició del torneig Kouyito. Un torneig que va reunir 280 nens i nenes de les diferents poblacions d’aquesta zona rural, en el marc d’un projecte socioeducatiu que té com a objectiu acompanyar aquests infants en l’àmbit esportiu. En aquesta edició es va passar de 10 a 14 equips, seguint l’objectiu d’arribar als 21, que són tots els pobles i d’aquesta manera tota la zona del Bluf estigui connectada per l’esport.

Aquest any també es va comptar amb la implicació de les administracions locals i el subprefecte de la localitat, Mr Sene, va aprofitar per ressaltar la importància d’aquestes iniciatives que promouen la protecció dels infants més vulnerables i el desenvolupament de la regió. Per la seva banda, Gemma Vivet, directora del Grup Gepork, va afegir que des d’Osona estan molt contents de poder donar suport a aquestes iniciatives i que volen que el projecte creixi per seguir acompanyant aquests  infants perquè tinguin un futur millor. El torneig va acabar amb una demostració de danses tradicionals i un dinar comunitari amb tots els infants participants.

Els promotors d’aquest torneig són el Grup Gepork -en aquest sentit, la família Puigdollers es va desplaçar fins al Senegal-, conjuntament amb l’associació Projektami. Aquest any el projecte ha rebut finançament d’altres empreses d’Osona que també han volgut fer la seva aportació i material esportiu donat per la Fundació del Barça. El torneig forma part d’un projecte socioeducatiu que té com a objectiu la construcció d’una Acadèmia d’Esports del Blouf, una iniciativa per garantir la prevenció d’aquests infants i fomentar la igualtat d’oportunitats.

 Josep Puigdollers i Ajo Dieme,pocs dies abans de marxar cap al Senegal, van explicar la situació actual del projecte al magazín ‘De tots colors’ de Ràdio Vic. «Des que va acabar el torneig l’any passat, ja vam treballar pel següent i no és fàcil, però també és molt gratificant veure que la gent d’aquí, ens ajuda molt per poder tirar endavant aquest projecte i penso que en cinc anys hem de veure un camp nou i uns vestidors», explicava animat el president del Grup Gepork.

«Les accions les hem de fer allà, perquè se sentin feliços. Els hem d’ajudar perquè es quedin allà i que facin les coses allà. I quan hi vas és quan ho veus», reflexiona Puigdollers. «El projecte l’han iniciat gent que està allà i nosaltres ens hi hem sumat. És una iniciativa molt bona, perquè a part d’ajudar a la canalla també es donarà feina a molts joves entre 15 i 17 anys, que podran estar treballant i ajudant en les seves etapes formatives d’esports o d’altres coses». 

Hi ha també una part d’agricultura, les persones que estan cuidant-se del projecte volen tenir també uns camps de cultius, que seran els que alimentaran el projecte després. «Tenen molt clar que no poden estar comptant sempre amb nosaltres. Volen tenir camps per poder-hi cultivar, per poder-ho vendre i tenir els recursos per continuar el projecte, sense haver d’esperar que hi anem cada any». Volen que el projecte sigui autosuficient.

Aquests dies els explicaran el que tenen planificat i el que volen fer aquest any. Hi ha una entitat que ho organitza tot, «m’ha fet molta gràcia el nom, perquè es diuen Grup Gepork Senegal. Sempre estem comunicats, perquè diguin les necessitats. Aquest any han fet les porteries, perquè l’any passat vam fer el torneig amb pals», explica l’Ajo.

OSONA/estrip.- L’Arnau Baulenas, acompanyat d’en Ricard, la Raquel, l’Olga i l’Eric, és el protagonista d’un vídeo penjat a Instagram, a principis de març, en el qual reivindica revertir una situació molt injusta que afecta els treballadors i a les entitats d’àmbit social, en concret del sector de la discapacitat. Demanen equiparar els sous als treballadors d’altres sectors, perquè cobren un 30 % menys. Han arribat milers de felicitacions i es quantifiquen en prop de 300.000 les visualitzacions a través de les diferents xarxes socials. Un dels objectius és que l’Arnau vagi al Parlament de Catalunya per poder expressar a tots els grups polítics el neguit i les demandes de les persones ateses, treballadores i de les entitats del sector de la discapacitat.

El vídeo ara mateix està a 132.000 visualitzacions només al seu Instagram, «desenes d’entitats ens han felicitat i ens han agraït que féssim aquest vídeo i molta gent l’ha penjat directament a les seves xarxes, això estem parlant de 200 o 300.000 visualitzacions. Ha estat un èxit total, la veritat és que tothom ens ha felicitat, a l’Arnau sobretot, per la feina feta i a més per transmetre un missatge de queixa, però en aquest format més positiu», explica Joan Moreno, el pare de l’Arnau. També vol destacar dos aspectes molt importants, «demostrar i donar suport i empènyer a les famílies en tant que una persona com l’Arnau, amb més d’un 80 % de discapacitat, està fent una tasca de reivindicació i de defensa de drets. Ell no entendrà de sous, ni de drets, però sí que entén la situació de les persones que estan a les seves mans i el fet que una persona que en l’àmbit social es diria discapacitada, defensi els drets d’aquells que ens dirien capacitats. És una situació molt bonica, és una situació amb un missatge molt potent que, a més, demostra normalitat social el fet que una persona com l’Arnau estigui defensant els drets de persones que en diríem normals». 

El pare de l’Arnau avança que «és el primer pas d’algun més que vindrà per visualitzar aquesta situació. No ens quedarem aquí, les setmanes que venen seguirem fent altres passos per defensar i reivindicar allò que creiem just. Les entitats del país que puguin treballar amb les condicions que toquen i sobretot les persones, els treballadors i treballadores que puguin tenir les seves condicions i els seus sous iguals i equiparades amb qualsevol altre sector. El que ens ha motivat a fer-ho, com a família, és que demanen ser iguals i prou. Fan una feina boníssima, una feina molt maca, una feina que realment és molt important per a molta gent i que s’hauria de posar molt més en valor».

El text del vídeo a Instagram, @arnau.baulenas

Hola, soc l’Arnau Baulenas, tinc 19 anys i us presento els meus companys, en Ricard i la Raquel. Us volem parlar d’una cosa molt important per a nosaltres, la situació laboral de les persones que treballen en l’àmbit social i concretament en el sector de la discapacitat. Nosaltres formem part dels milers de persones amb necessitats de suport que hi ha a Catalunya. Cada dia anem als nostres centres on podem treballar, aprendre i gaudir gràcies a les persones que hi treballen.

L’Eric i l’Olga són algunes de les persones que ens fan la vida més fàcil cada dia. Elles donen cada dia el millor de si mateixes per a nosaltres. Són les nostres mans, els nostres ulls i els suports que ens fan falta. Per fer la seva feina calen coneixements, valentia, sensibilitat i tot això ho tenen. El que no tenen és un sou digne i, moltes vegades, les entitats no poden cobrir les baixes puntuals i això provoca sobrecàrrega de treball. Per fer aquesta feina cobren un 30 % menys del que reben altres professionals d’altres àmbits. L’Èric i l’Olga no són de segona. Clarament no! 

El Govern de la Generalitat no ha apostat mai per posar al mateix nivell el sector social amb altres sectors. Això vol dir que les entitats que ens atenen no tenen prou diners necessaris per oferir-nos unes millors condicions. Això ens preocupa molt, perquè són una part molt important de les nostres vides, del nostre futur i el de totes les persones amb necessitats que vindran. 

Si persones com l’Eric i l’Olga pleguen i les entitats no troben relleu per culpa dels sous, ens haurem de quedar a casa. Ho enteneu? Nosaltres també som part del poble i volem defensar lluitar per allò que creiem just. Polítics de tots els partits, no ens deixeu, no ens oblideu. Moltes gràcies a tothom per compartir aquest vídeo. És un petit gest que volem que ens ajudi a canviar aquesta situació. Podem aconseguir-ho!

VIC/estrip.- Fa 58 anys que va néixer l’Escola Estel, set famílies van muntar una aula d’educació especial en un pis al centre de Vic, amb set alumnes i una professora, «aquesta escola va créixer ràpidament, se’ls va fer el pis petit, i van necessitar buscar un espai més gran», recorda Joan Casany, president de la Fundació Sant Tomàs i germà d’un d’aquells nens. El bisbat de Vic els va oferir la possibilitat de comprar el monestir de Sant Tomàs, perquè els monjos que hi vivien el deixaven. Es va fer una campanya a escala comarcal per poder-lo comprar què va ser un èxit, «tant va ser així que no solament es van fer els diners per comprar el monestir a bon preu, sinó que van tenir diners per reformar-lo i  traslladar l’escola a Sant Tomàs. I d’aquí ve el nom de Sant Tomàs. Però va ser primer l’Estel que Sant Tomàs», explica Casany. Aquest curs, vint-i-tres nens no han pogut entrar a l’Escola Estel.

Des del març del 2007 ubicat a les instal·lacions de l’antiga escola de Sant Miquel Xic, al carrer Jaume I de Vic, el Centre d’Educació Especial Proveïdor de Serveis i Recursos l’Estel és una escola d’educació especial concertada que ofereix suport individualitzat a infants i joves dels 3 als 21 anys, amb l’objectiu de promoure resultats personals que afavoreixin la presència, la participació, l’aprenentatge i l’èxit en els entorns habituals de les persones. També és un centre proveïdor de serveis i recursos per a l’educació inclusiva.

L’Escola Estel s’està fent petita, ja hi va haver una primera ampliació per arribar a la xifra actual de 112 alumnes, però aquest curs no han pogut entrar una vintena d’alumnes que s’atenen a l’escola ordinària, «la població de la comarca creix i, per tant, les persones amb discapacitat també augmenten». L’escola inclusiva és un projecte «molt ambiciós, però avui no hi ha pressupost ni mitjans per part de la Generalitat per portar-ho a terme, per tant, seguim amb l’escola especial, els nens estan encantats i les famílies contentes, diuen que els nens quan passen de l’escola ordinària a l’especial canvien l’actitud i, per tant, preveiem que hi haurà escola especial per temps». A l’escola ordinària, també desbordada, hi ha molta detecció d’alumnes amb necessitats educatives especials, però tot i que l’escola d’educació especial és un recurs bo per a ells, «estem desbordats, tant per espai, perquè físicament ja no hi cabem, com per falta de recursos i de personal. El Departament t’assigna el personal, segons la ràtio que ells calculen, però això no és el que trobes a la realitat del dia a dia. Es necessiten moltes mans. El perfil de l’alumnat ha canviat molt. Molts dels que abans estaven a l’escola d’educació especial, ara i molt bé, es queden a l’escola ordinària. Llavors a l’Estel entren alumnes amb perfils de més necessitat de suport, amb més problemes conductuals i amb unes necessitats de cures sanitàries molt altes», expliquen el director general de Sant Tomàs, Ricard Aceves, i la directora de l’escola Estel, Anna Martínez.

Són escola concertada, per tant, el personal l’assigna el Departament d’Ensenyament, «ells fan números i nosaltres creiem que no són ben bé els reals del que es necessita. Per als 112 alumnes, entre mestres, psicopedagogues, fisioterapeutes, logopedes i monitoratge hi ha 40 persones de claustre i una vintena de monitors de menjadors i esbarjo. Evidentment, no estan desatesos, però tampoc se’ls hi pot oferir tot el que necessitarien».

«Davant d’això, el que hem de fer és demanar més places, possiblement fer una altra escola a Osona. Hi ha alumnes que es passen una hora a l’autocar per anar i per tornar. Això no hauria de ser. S’hauria de desdoblar l’escola, fer-ne un altre i possiblement anar a una altra ubicació. És un repte que tenim sobre la taula. No és fàcil perquè els pressupostos de la Generalitat són molt ajustats, però la necessitat hi és», reflexiona el president Joan Casany. Per la seva banda, Ricard Aceves afegeix, «hem de repensar una mica l’atenció i les necessitats, perquè la diversitat dels alumnes que arriben és molt gran. Hi ha molts alumnes de l’espectre autista, hi ha molts més trastorns de conducta. Abans, fa 25 anys o 30, el perfil dels nostres alumnes era molt més centrat en la discapacitat intel·lectual i prou, i actualment és molt divers. Ara, tenim necessitats de serveis d’infermeria amb tractaments mèdics que abans no hi eren i el Departament d’Educació no cobreix. Tot és molt més complex».

«Sempre diem als pares que ens els compartim, que són seus i nostres»

VIC.- L’Estel està organitzada per cicles, fins als 6 anys infantil, l’educació obligatòria fins als 16 anys, dividida en primària i secundària, i a partir dels 16 hi ha una etapa postobligatòria fins als 21. «Els nostres alumnes tenen uns perfils molt heterogenis. A Barcelona, per exemple, hi pot haver una escola especialitzada amb discapacitat més motòrica, aquí som nosaltres i tots els alumnes que ho necessiten venen a l’Estel independentment del diagnòstic», explica la directora Anna Martínez. També hi ha un mòdul educatiu adaptat de 4 anys, l’IFE (itinerari formatiu específic), al Seminari, «ara estem a tercer, encara no hem fet un cicle sencer, i estem a l’espera d’un espai més definitiu, d’una cessió d’un edifici feta per l’Ajuntament de Vic».  És per alumnes d’entre 16 i 20 anys, però amb unes característiques diferents, que no podrien seguir un mòdul ordinari, «però tampoc són nanos per estar sempre ubicats a l’Estel».

A l’Escola Estel el treball és molt personalitzat, «pots estar treballant amb quatre alumnes i amb cada un d’una manera diferent. Cal molta preparació i molta anticipació de la feina, cadascú té una capacitat diferent, és molt personalitzat», descriu l’Anna Martínez i defineix els bons moments que viuen, «Gairebé tots els moments són d’alegria. Evidentment, sense descuidar el treball. Als professionals els agrada molt la feina que fan i els alumnes són meravellosos, o sigui que alegria, alegria en sol haver-hi sempre. Són molt agraïts. A més, per les necessitats que tenen, t’hi involucres molt, amb ells i amb les famílies a la vegada. Te’ls acabes estimant. Nosaltres sempre diem als pares que ens els compartim, que són seus i nostres. Ho diem perquè realment ho sentim així».

Quan es van instal·lar a l’antiga escola de Sant Miquel Xic, els veïns els observaven des de finestres i balcons. Amb el pas dels dies, tot va canviar, els van acceptar i tractar amb enorme empatia. Amb el voluntariat va arribar un moment que l’escola estava sempre plena de gent, però «va arribar un moment que t’has de replantejar com ho fas, perquè treballes per uns motius en concret. El voluntariat sempre l’acollim, però ho hem delimitat i ho fem sempre en horari no lectiu. O sigui, les hores obligatòries lectives de l’alumnat no hi tenim mai voluntariat. Però sí que en tenim a les hores de monitoratge, de pati, menjador i a l’hora de la tarda, que fan activitats diverses abans de sortir de l’escola o per sortides, aquí sí que tenim molt voluntariat», explica l’Anna Martínez.

Tenen contactes habituals amb la resta d’escoles d’educació especial de la Catalunya Central, que ara mateix són tres. També amb les escoles ordinàries com a CEEPSIR (centre d’educació especial proveïdor de serveis i recursos), perquè  l’Estel assessora les escoles, a mestres i a petites actuacions d’atenció directa amb alumnes. Hi ha un equip de només tres mestres, per gestionar això. Actualment, s’estan atenent uns 45 alumnes de l’escola ordinària de 17 escoles diferents d’Osona. «Aquests professionals només es dediquen a això. Anar per les escoles a intentar assessorar, ajudar, col·laborar amb el professorat de les escoles ordinàries, perquè hi ha molts alumnes amb més o menys grau, amb necessitats educatives especials ara mateix. No sabem si és que ara es detecta més o es diagnostica més, però això no va a la baixa, tot al contrari. Per això és preocupant», exposa la directora de l’Estel.

En les reflexions finals del programa s’insisteix a dir que, «la necessitat és aquí, la comarca creix en població i hi ha més casos. Per tant, la necessitat d’ampliar l’escola hi és i és un projecte que hem de treballar conjuntament amb l’Administració. En principi, estan proactius, l’altra cosa és d’on sortiran els pressupostos, com ho farem, on ho farem, però sí que és una activitat i un repte que ens hem de proposar. Els nens a l’escola hi van contents, les famílies estan contentes, els resultats són satisfactoris i, per tant, no és que no puguem millorar, sempre es pot millorar, però hem de seguir en la línia que tenim establerta. Afrontem els nous reptes amb molta il·lusió, i en aquest cas amb un equip molt compromès i amb moltes ganes de fer bona feina».

La resposta: Ampliar les places i una altra escola d’educació especial a Osona

Per parlar del present i del futur de l’Escola Estel de Sant Tomàs el magazín ‘De tots colors’ de Ràdio Vic, va enregistrar un programa a la seu de l’entitat amb la participació del president i director general de la Fundació Sant Tomàs, Joan Casany i Ricard Aceves, i de la directora de l’Escola Estel, Anna Martínez. En aquest sentit, el Consell d’Alcaldes i Alcaldesses d’Osona va celebrar una sessió ordinària, el 12 de març, on es va analitzar la situació actual de l’Escola Estel i les possibles línies d’actuació per al seu futur i representants de Sant Tomàs van explicar la necessitat de trobar un nou local a Osona nord per a un segon equipament i de rebre el suport econòmic de cada municipi per tal de contribuir a la viabilitat econòmica d’aquesta escola que és la única d’educació especial al territori.

L’ESQUIROL/estrip.- L’Institut Escola El Cabrerès de l’Esquirol, que forma part del programa Escola Solidària de la Coordinadora del Voluntariat d’Osona, està fent, al llarg de tot el curs escolar, una campanya solidària amb diverses accions en favor de l’Escola Jaume I de Catarroja que es va veure molt malmesa a causa dels efectes de la DANA. 

La DANA va afectar greument la regió de València, va provocar inundacions devastadores que van deixar molts centres educatius amb greus danys estructurals. Un d’ells es tracta de l’Escola Jaume I de Catarroja i en especial el seu pati, un espai fonamental per al joc, l’aprenentatge i la convivència dels seus alumnes, que va quedar completament inutilitzat. Aquesta situació ha complicat enormement el dia a dia de la comunitat educativa, que ha hagut de fer front a grans reptes per reprendre la seva activitat.

Amb l’objectiu de donar suport i aportar-hi esperança, l’Institut Escola El Cabrerès ha llançat una campanya solidària amb diverses accions per recaptar fons. Els beneficis recaptats amb les diferents accions es destinen íntegrament a la reconstrucció del pati de l’Escola Jaume I, una tasca urgent i necessària per restablir aquest espai clau del centre, que ja es va reobrir el passat 3 de desembre.

Un dels elements més especials d’aquesta iniciativa és la participació activa dels infants i joves. Cada curs ha proposat idees per recaptar fons, demostrant la seva creativitat i ganes d’ajudar. Algunes de les propostes més destacades són: Mercats de segona mà: venda de llibres, joguines, roba i manualitats. Activitats especials: concerts, teatre, caminades i bicicletades solidàries. Parades solidàries: venda de menjar, plantes, braçalets, galetes i altres productes creats per l’alumnat. Iniciatives originals: loteria solidària, recollida de donatius mitjançant actuacions i accions comunitàries. Aquestes idees, sorgides directament dels alumnes, reflecteixen el seu compromís amb els valors de solidaritat i empatia.

Missatge d’escalfTot va començar amb una carta que la Comissió Solidària va enviar al claustre de l’Escola Jaume I, expressant el seu suport i afecte. En aquesta carta també es va informar de la intenció d’iniciar diferents accions per recaptar diners que ajudin a la reconstrucció. A més, l’alumnat va elaborar postals plenes de bons desitjos i missatges d’esperança per a la comunitat de Catarroja que van fer arribar per Nadal. Per garantir la realització de les accions, s’ha creat una Comissió Solidària formada per docents i famílies, el qual organitza i planifica les iniciatives proposades per l’alumnat, assegurant que cada mes es dugui a terme una acció solidària amb impacte real.

La implicació de les famílies ha estat clau en aquesta campanya. Durant els espectacles de Nadal organitzats per l’escola, es va habilitar una taquilla inversa per recollir donatius. A tothom qui feia una aportació se li va regalar una bola de Nadal de fusta dissenyada per l’alumnat de secundària i realitzada amb una talladora làser del projecte FAIG (programa d’innovació fonamentat en la cultura ‘maker’).

S’han dut a terme una xocolatada i un berenar solidaris, accions que han tingut molt bona acollida per part de la comunitat educativa. El centre també ha participat en altres accions solidàries, com una recollida de llibres infantils ‘Llibres en ruta’ amb el suport del Bibliobús Puigdon. Paral·lelament, s’estan planificant noves iniciatives per als pròxims mesos, amb l’objectiu de continuar sumant esforços per a la reconstrucció del pati de l’Escola Jaume I de Catarroja.

Aquesta iniciativa solidària demostra que, davant les adversitats, la col·laboració i l’empatia poden marcar la diferència. Cada activitat organitzada no només contribueix a la reconstrucció del pati d’un centre educatiu, sinó que també ensenya valors importants a les generacions futures. Des de l’Institut Escola El Cabrerès, que han elaborat aquest text, acaben explicant que aquesta història de solidaritat és un recordatori poderós de com, junts, podem superar qualsevol obstacle, i com deia la pedagoga Maria Montesori: ‘Educar en valors no és preparar per a un èxit individual, sinó per a un futur compartit’.

OSONA/estrip.- Un dels voluntaris de Creu Roja Osona, en Joan Riera, ha baixat fa pocs dies al País Valencià a fer tasques logístiques de distribució de productes de primera necessitat per a totes les víctimes de la Dana. En un dels darrers missatges a les xarxes, des d’aquesta entitat ens recorden: «Encara hi ha molta feina a fer! Pensem globalment, però actuem localment». Carles López, president de Creu Roja Osona, va ser-hi dues setmanes abans de Nadal i, al programa De Tots Colors de Ràdio Vic, recordava amb emoció aquells dies, per les històries diàries que li explicaven els afectats i també pels vincles que acabes forjant amb altres voluntaris «dies inoblidables convivint i compartint una emergència com aquesta».

«Aquests dies toca recuperar les històries de València, de la Dana, perquè sembla que estigui un xic oblidat. Creu Roja, en general seguim estant al terreny i quan fan peticions a escala nacional, com que ara ja està obert al voluntariat, fem el que podem i si podem anem cap allà, que encara hi ha feina». El Carles va estar deu dies allà, abans de Nadal, de cap de grup de Catalunya, dies durs a escala emocional i físic. Tenien ajudes psicològiques si calia, però no va fer falta, «això també em va demostrar que de ment som forts. Ja no anàvem a netejar, ni treure trastos, sinó la tasca principal que teníem era fer repartiment de calefactors, humidificadors, matalassos, kits de llit. Després em van ficar en el grup de les erugues, cadires elèctriques que fèiem servir per pujar i baixar gent». Amb els aiguats els ascensors van quedar afectats i hi havia gent gran o nens amb mobilitat reduïda, que no podien anar a passejar o al col·legi. «A les 7 del matí ja havíem d’anar a buscar canalla per baixar-los i que poguessin agafar l’autocar per anar al col·legi. I tornar a agafar una mica la rutina, crec que era important per a ells agafar aquesta rutina i sortir del que era la desgràcia que van tenir. Em pensava que havia d’estar només set dies, però vaig estar tres dies més perquè em van demanar que formés els voluntaris que arribaven, amb el tema de la cadira eruga. Vaig formar 34 persones».

El dia a dia era molt emotiu, «miraves els ulls i parlaves amb la gent afectada i t’obrien les portes de casa per ensenyar-te com havia quedat tot. Tenies els sentiments a flor de pell. Escoltaves històries que et posaven els cabells de punta i tu només podies donar ànims i abraçades, que també ens anaven bé a nosaltres». Vist per la televisió et fas una idea, però «quan arribes allà ho tens en 3D. Mires i dius, no pot ser, això va fer l’aigua? Vaig recórrer Aldaia, Catarroja, Alfafar… Tots els pobles. El que més afectava eren els cotxes apilats, entre 4, 5 i 6 pisos de cotxes. I marcats amb una creu i un número que indicava els morts».

«Quan parlaves amb la gent i et posaves a la seva pell, comparties aquesta tristesa, impotència o ràbia, era una mescla de tots. Emocionalment, no era només he parlat amb una persona i ja està, i me’n vaig. És que acabàvem de repartir un calefactor i t’anaves a fer una altra missió que era repartir un matalàs i llavors et trobaves una altra persona que t’explicava també la seva desgràcia. Te n’anaves a una altra família, a un altre lloc, a repartir una altra cosa i t’explicava aquella desgràcia, durant tot el dia podies haver estat amb deu o quinze persones que t’havien d’explicar la seva desgràcia. Però acabaves girant full, perquè si t’ho emportaves, no acabaves. I jo, després de deu dies, dic ara sí que necessito una casa, carregar piles, veure la canalla, veure la família, per poder tornar un altre dia»

En Carles explica que acabes fent relacions especials i un vincle personal algunes vegades, perquè durant deu dies anaven a buscar les mateixes persones, «la gent que anàvem a buscar era superagraïda, perquè sense nosaltres i sense les màquines que portàvem, la seva filla no podia anar al col·legi. Agafaves una mica d’amistat i una mica de confiança. O gent gran que feia 30 o 40 dies que no sortien de casa,  perquè no podien baixar o pujar les escales. Recordaré sempre l’expressió d’una persona de 87 anys quan baixàvem, cada vegada que ens acostàvem a la porta i ella veia la claror, li canviava la cara».

El Carles, passats dos mesos, segueix emocionat, «aquest granet de sorra que hem aportat… m’he sentit útil i he sentit que feia falta. Després d’haver passat tant, encara hi som, perquè encara ho necessiten. I allà segueixen fent falta voluntaris i segueix havent-hi gent que està fotent un cop de mà». Les relacions d’aquells dies, entre voluntaris, també són molt especials, «amb una emergència així fas molta pinya. I quan dorms, esmorzes, dines, sopes, comparteixes… Clar, fas molt bona amistat. Hi ha molt bon feeling. I, a més, quan tots som de Creu Roja, ja vol dir molt… Convivint i compartint una emergència com aquesta, hi ha un vincle que queda»

En Carles acaba fent una pinzellada dels voluntaris que Creu Roja té a Osona i que estan al voltant de 400. «És un número bastant elevat, però sempre en falten, mai no n’hi ha prou». Comparteix l’afirmació que qui prova el voluntariat difícilment deixa de fer-ho, «sí, sí. Perquè crec que fer de voluntari és una cosa que enriqueix a un mateix. Enriqueix fer accions que són un cop de mà, ja sigui amb un reforç escolar a un nen, com amb un acompanyament a una persona gran o amb mobilitat reduïda, com anar en una gran emergència, com ha sigut a València. Doncs això, quan hi estàs involucrat, dius, calen voluntaris per poder ajudar aquesta gent que ho necessita. I això reconforta emocionalment i personalment».

RODA DE TER/estrip.- En Ramon Bufí és el rector de Les Masies i Roda de Ter, «vaig arribar el 2001, l’endemà que caiguessin les Torres Bessones de Nova York», vol dir que el setembre de l’any vinent farà 25 anys que viu a Roda, «em considero rodenc. I aquí és un poble el que jo estimo, de fet dos municipis, pels quals em sento molt estimat, i això és molt important». Confessions obertes al públic que es poden escoltar en la completament al magazín De Tots Colors de Ràdio Vic: «Jo soc rector, però fins i tot les iaies, totes, em diuen Ramon».

El 12 de gener, el bisbe de Vic, Romà Casanova, va fer la visita pastoral a la parròquia de Roda de Ter i van preparar quatre pàgines impreses amb un recull de la vintena d’activitats de voluntariat que fan, «sense presumir, però al Consell Pastoral vam acordar presentar el que fem, i vam fer una assemblea on hi havia representats 20 grups i de cada un sortia una persona que, amb un temps màxim d’un minut i mig, expliqués què feia el seu grup. Perquè és clar, 20 grups en una parròquia…  No és habitual. I a més vam demanar que el que es presentés digués com es deia i quin càrrec tenia o quina feina tenia en la vida normal. Perquè a vegades hi ha la sensació que a les parròquies hi ha tota una colla de persones grans, iaies que ja no s’aguanten i… No, no, no, aquí tenim persones grans, jo també ho soc. I tenim molta gent, molt capacitada, presidint  aquests grups. Un és doctor en una cosa, l’altre és advocat, l’altre és mare de família, però hi ha molta gent de mitjana edat i ens va interessar molt que el Bisbe ho escoltés». Els va felicitar, cert, però els va dir que faltava «un grup que evangelitzi, un grup que anunciï  Jesucrist… I és clar, ens va sobtar molt». 

La trobada la van fer a un espai emblemàtic, té cabuda per 70 persones o si s’obren unes portes que hi ha per 150 persones, «en diem la sala del Centre, perquè la gent estima molt el que era abans el Centre. La vam fer nova pel maig de l’any passat, molt bonica. Està oberta a tot el poble i així ho vam anunciar. I això és evangelització. És utilitzada cada setmana quatre o cinc vegades per grups que no són de la parròquia. I nosaltres n’estem contents d’això, que és un bon signe aquest». 

En Ramon ens fa una pinzellada dels grups, «hi ha grups que es dediquen directament a la cosa més religiosa, als sagraments, al culte, a pregàries, els mateixos lectors, els de música, els que escombren l’església, són gent que estan al voltant de l’església. Però tenim molts altres grups, que sé jo, els visitadors de malalts, Càritas, que té una colla de projectes. Tenim un grup de comunicació, un grup de formació, de xerrades, que no sempre són religioses. L’esplai al Casalot, tenim un grup molt potent dins Agermanament Sense Fronteres, Roda-Bobog que  treballa al Camerun, el Consell d’Economia, etc. Són grups molt diversos, grups de confirmació, de joves, etc. I, per tant, això és una riquesa. A més, la majoria d’aquesta gent intervenen en activitats del poble molt diverses, pertanyen a associacions i entitats. I això és molt important perquè, ho diem sempre, s’ha de pertànyer amb activitats d’església directes i amb activitats directes del poble, perquè la nostra missió és el poble».

Un dia molt emotiu i molt especial per en Ramon va ser l’enterrament de Miquel Martí i Pol, «és de les coses que recordo més». Es pot escoltar l’entrevista sencera al pòdcast de Ràdio Vic del 14 de febrer. Val la pena.

«Càritas és excel·lent, perquè encara que estiguis de baixa cobres el mateix»

«M’agradaria fer un recompte dels voluntaris que hi ha a Roda i les Masies. Faríem molta gent. Aquí a la parròquia, la gent que pertanyen a aquests grups i que han sortit en el fulletó són més de 70 persones que venen regularment. Però al poble ni deu haver multiplicat per quatre. 300 persones, jo crec que les trobaríem fàcilment, i això és molt seriós, que un poble tingui, més de 300 persones que moltes de les seves activitats són gratuïtes». Ara toca argumentar davant el fet que hi ha molta gent que creu que els que treballen als grups de la parròquia cobren. «Els que treballen aquí, com deia una persona que havia estat al capdavant d’un projecte de Càritas, dels horts, deia Càritas és una entitat excel·lent, com n’hi ha poques, perquè encara que estiguis de baixa cobres el mateix sempre. I tenia raó. I també puc citar una frase dels joves, tantes vegades mal vistos per la gent. Recordo una trobada a Vidrà, ja fa anys, dels joves del Casalot, els monitors. Érem a Vidrà, i parlant, vam estar dos dies allà fent formació i activitats, un dia discutíem aquest tipus de treball, i em van dir, nosaltres, si ens paguessin, no farien això que fem. Si haguéssim de cobrar, no faríem això que fem. Van fer la definició ells, de dir això ho fem sense cobrar, perquè la nostra paga és una altra. I això dit per joves és molt bonic».

VIC/estrip.- La taula rodona “Posant paraules al càncer”, celebrada el dijous 23 de gener a l’Atlàntida, va inaugurar el cicle #Ambveudedona. Un centenar llarg de persones van escoltar i participar amb preguntes a la part final de l’acte. Les ponents van ser Mariona Vilaclara, psicooncòloga del Consorci Hospitalari de Vic, Emilia Gabriela Sardo, oncòloga especialista en càncer de mama i tumors ginecològics del Consorci Hospitalari de Vic, Cristina Herrera, presidenta d’Osona Contra el Càncer, i Cristina Clemente, dramaturga i autora de l’obra de teatre ‘Dones de ràdio’, que es representa a l’Atlàntida el dissabte 1 de març i que tindrà un caràcter solidari, ja que es farà una donació de 2 €, per cada entrada venuda, a Osona Contra el Càncer.

‘Dones de ràdio’, dirigida per Sergi Belbel, explica tres històries colpidores. La Rosa, de cinquanta-cinc anys, lidera un programa de ràdio de màxima audiència, és una dona irònica i amb caràcter. L’Àgata, que ronda els quaranta, treballa d’infermera en un hospital, és discreta i sensible. La Carol, que encara no ha fet els trenta, no està gaire centrada professionalment, i és directa i desinhibida. Tres vides que no tenen res en comú, fins al dia que cadascuna d’elles es troba… un bony al pit. Tres grans actrius del nostre país: l’Àngels Gonyalons, la Sara Espígul i la Sara Diego, es posen a la pell d’aquestes tres dones per explicar-nos amb tendresa, amb sensibilitat, però també amb molt sentit de l’humor, la seva vivència a partir de l’aparició de la malaltia.

OFERTA 1: A la Fundació L’Esguard, cerquem una persona voluntària per donar suport en l’aprenentatge de lectura i escriptura a una persona amb discapacitat intel·lectual.

OFERTA 2: A la Fundació L’Esguard cerquem una persona per anar a passejar amb una noia que viu a Vic

💡 Si tens experiència en el tracte amb persones en risc d’exclusió social, paciència i ganes de generar un impacte positiu, ens encantaria comptar amb tu!

🙌 La teva ajuda pot marcar la diferència en el camí cap a una major autonomia i oportunitats.

📩 Si estàs interessada, escriu-nos per més informació a voluntariat@lesguard.cat o per DM #Voluntariat #Inclusió #Educació #FundacióLEsguard