Autor: Joan Turró

VIC/estrip.- El 12 de desembre, a la sala Ramon Montanyà de L’Atlàntida, es va fer l’acte de celebració dels 40 anys de Tapís amb la participació d’unes 350 persones, vinculades a l’entitat des de joves usuaris, professionals, membres de les diferents juntes, voluntaris, autoritats, amics i representants d’altres entitats del tercer sector. Hi va haver diferents intervencions i la bufada final del molinet dels desitjos amb la voluntat que perduri la força del Tupí.

Va començar els parlaments el president Antonio Cumeras amb una llarga llista d’agraïments, però no es va estar de reclamar millores en el finançament de les entitats sense ànim de lucre i va reivindicar l’acceptació de convenis plurianuals, per part de l’Administració, per evitar una paperassa que es fa insuportable i, especialment, la incertesa constant en la continuïtat d’uns projectes i actuacions que han demostrat reiteradament, durant 40 anys en el cas de Tapís, la seva eficàcia, vàlua i necessitat. Donar veu a les entitats és el camí.

També van intervenir Viqui Terricabras, presidenta d’Osona Acció Social, i Albert Castells, alcalde de Vic. A banda de celebrar l’aportació de Tapís en la millora del benestar de moltes persones, generant oportunitats per la inserció social i laboral de persones en situació de risc d’exclusió, Castells es va referir a la xifra dels 50.000 habitants de Vic per reivindicar més competències del món local, perquè la capacitat de gestionar recursos l’estan demostrant dia a dia a través dels serveis que ofereixen, moltes vegades compartits amb entitats socials. No es va estar de dir que cal una reforma profunda de l’Administració.

L’estrella de l’acte va ser el periodista i activista  social David Fernandez que va repassar les propostes habituals de canvis socials i de mirada a partir d’informes rigorosos com el de Foessa de Càritas, que aporten una descripció sobre el desenvolupament social, l’estructura social, la desigualtat i la pobresa, les relacions socials i la cooperació internacional. En la seva intervenció va justificar poder ser alhora: revolucionari, reformista i conservador. I es va felicitar de poder ser a l’acte per celebrar els 40 anys d’una entitat com Tapís.

Diàleg de gerentsVa haver estona per un diàleg entre Pep Freixa i Mireia Ribas, gerents sortint i entrant de Tapís, a preguntes de la conductora de l’acte, la periodista Txell Vilamala. Es van viure moments emotius pels protagonistes del directe, però també a través de les intervencions a partir de diferents vídeos que s’anaven projectant a la sala, amb imatges de joves parlant, però també de moltes persones que han participat en el camí de fer cada dia més gran l’Associació Tapís. Històries que remouen i fan plorar, però que no deixen indiferent.

L’acte formal va concloure amb tots els participants fent rodar el molinet de vent que els havien entregat a l’entrada, fets amb paper reciclat en un dels tallers de l’entitat, i acompanyats de les instruccions de Mireia Ribas recordant que no hi havia espelmes per bufar, però que fent rodar els molinets de vent també es podia demanar un desig que, per a molts dels participants, va ser demanar llarga vida pel Tapís. Pendent queda l’exposició de fotos que es farà a la biblioteca Pilarin Bayés i un llibre dels 40 anys de Tapís.

VIC/estrip.- La Fina Molet és una de les coordinadores de Creu Roja Osona i com es jubila en els dies vinents, es va prestar a fer una entrevista pel magazín ‘De tots colors’ de Ràdio Vic i repassar unes vivències que comencen un 4 de juliol de 1987, ara fa 37 anys. En aquells dies, la presidenta era la Dolors Rovira i la seu estava situada al carrer doctor Junyent,  «un lloc fosc i envoltat de morgues, a un costat la de l’Hospital Santa Creu i a l’altre la de la Funerària Cuberta». Tot i l’entorn, ho recorda amb felicitat, «després va arribar la Mar Espadaler i vam fer la co-coordinació. Era un lloc emblemàtic, teníem al davant els jutjats, correus i la policia».

Ja en aquell moment es volia donar un impuls de modernitat, tocava celebrar el 75 aniversari de Creu Roja. Van viure la inauguració de l’Hospital General de Vic i van ser els encarregats dels trasllats de la Santa Creu. Hi havia un conductor 24 hores que dormia i vivia allà, amb una ambulància, un parell de voluntaris conductors i voluntaris socorristes. Creu Roja estava militaritzada i al punt de Creu Roja a Malla tenien soldats fent el servei militar, «era molt divertit perquè era gent jove, amb ganes i molta vàlua». Eren joves que demanaven fer la mili de voluntari, ja que era obligatòria, i a Malla hi havia unes 12 places. «Els “puestos de socorro” servien per socórrer la poca gent que passava per la carretera, ara no tindria sentit». Malla no l’han deixat mai, s’hi fan moltes formacions.

La Fina encara va conviure un parell d’anys amb els soldats. Era un moment de transició, va arribar la desmilitarització de Creu Roja i la democràcia dins la institució, amb eleccions assembleàries. Estava muntada igual que ara amb dos pilars bàsics, el voluntariat i el soci. El president és voluntari i totes les decisions a Creu Roja són assembleàries. Hi ha, però, una gestió piramidal, perquè Osona depèn de Creu Roja Catalunya, Catalunya de Madrid i Madrid de Ginebra.

En desmilitaritzar-se  entren els projectes socials i és quan comença la Mar, amb qui ha compartit la coordinació de l’entitat. La missió de Creu Roja és dedicar-se a les persones. La Mar s’encarrega dels projectes socials i la Fina de les ambulàncies, la comunicació, la captació de fons, les loteries… En aquell moment també es deixa la bandereta que era com un símbol molt estatal i entra el sorteig de l’or, un sorteig que s’ha d’explicar al carrer. El 2000, la Creu Roja entén que no ha de tenir un negoci i surt a licitació el transport sanitari.

Tot i això, la Fina continua coordinant la part de recursos humans, comunicació i captació de fons. Hi ha una època en la seva vida professional en la qual també assumeix protocol a Creu Roja Catalunya, una etapa que la va enriquir i formar, «em va servir per conèixer una mica més Creu Roja». Un dia a la setmana anava a treballar a Creu Roja Catalunya, acompanyava al president Josep Quitet, actual president de Creu Roja Catalunya, cosa que li va permetre conèixer més en l’àmbit de direcció.

La Fina recorda d’una manera colpidora l’atemptat d’ETA a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, en aquell moment, estaven gairebé sols, la Policia Nacional, que la tenien davant, els va posar una altra línia de telèfon, perquè estava tot bloquejat, «es coordinava amb l’Hospital General, l’Aliança i Ràdio Vic, no hi havia res més. Amb la Mar vam estar tres dies que gairebé no vam anar ni a dormir a casa, fèiem informes picats a màquina fins a altes hores de la nit. Vam anar als hospitals, voltàvem a la nit, l’endemà vàrem atendre la part social, totes les víctimes que van quedar sense res, servir menjar… Després l’enterrament de les víctimes, donant suport, també, amb els voluntaris. Van ser dies molt durs que ploràvem tots. Havíem fet molts accidents, però el sentiment en un accident que ja de per si ens colpia, va ser molt diferent de sentir que matin algú i més si hi ha nens». Treballava directament amb la Guàrdia Civil, tots els partes d’accident la Fina els anava a portar a la caserna un dia a la setmana, «és per això que els coneixia, érem amics. Es viuen moltes emocions que s’ha de procurar no portar a casa, la manera és parlar-ne molt, però…».

El  fet que hi hagi una co-coordinació amb la Mar, no és un cas usual a Creu Roja, oblidat el transport sanitari, ara es dediquen a la capa més vulnerable de la societat. La Fina i la Mar són més que amigues i companyes de feina, «som molt diferents, però sempre ens hem entès molt, hem tingut una estructura molt sòlida, gràcies també a tot l’equip que hi ha. En aquests anys, han passat 5 presidents 5 comitès, tots uns 10, han aportat molt en cada una de les diferents etapes». «Creu Roja és una entitat de voluntariat molt sòlida i tots els que hi treballen saben molt bé on són, sense tècnics el voluntariat no funcionaria i sense voluntariat la Creu Roja no existiria». Hi ha un tècnic de voluntariat i un dinamitzador de voluntariat. Actualment, són 477 voluntaris i deu treballadors professionals a les oficines. Tenen el Centre de Protecció Internacional de Refugiats a l’Alberg de Vic, on hi ha una coordinadora que depèn de la Fina i la Mar, una psicòloga, una advocada, integradors, assistents socials. Són persones de protecció internacional, que és un programa del Ministerio i que Creu Roja el va posar, perquè a l’alberg ja hi havia refugiats, sobretot d’Ucraïna. «A vegades hi ha poca difusió del que es fa, però s’ha de protegir als usuaris». Creu Roja té el principi d’humanitat que treballa qualsevol persona, de qualsevol lloc i país.

Creu Roja seria una mica el model ideal, una combinació de treball entre voluntariat i administració, «se sap cap on es va i amb quins projectes es treballa. Tenim un equip meravellós». L’extrema pobresa és un dels temes que preocupen, hi ha gent que es pensa que es mentida, que la gent viu «del cuento» i no és així. La precarietat laboral, l’habitatge, el racisme, són coses que preocupen, s’han d’anar fent campanyes i projectes també amb la gent gran.

Poden plantejar projectes propis, «treballem en xarxa amb les entitats, amb l’administració, però la sort més grossa és que tenim independència econòmica. No depenem dels ajuntaments, poden tenir convenis més grans o més petits. Això ens ho donen les loteries i els socis, a l’hora de fer un projecte, no estem lligats a ningú». De tot aquest treball, dona les gràcies a la seva companya Mar, que és «la meva parella de fet», riu la Fina, a tot l’equip que ha estat molt sòlid, els presidents, les empreses, els socis i tota aquesta la gent que l’ha acompanyat: «Estic contenta, emocionada i agraïda». I acaba recomanant que la gent s’apunti al voluntariat, «a Creu Roja hi ha voluntaris de totes les edats i de tota mena, els voluntaris tenen una compensació emocional terrible, la mostra són les xifres, 477 voluntaris i 5461 socis».