Ferran Erra recorda l’experiència Yanapi i la construcció del primer centre penitenciari de menors de Bolívia
Engegat el projecte Yanapi, en Ferran va treballar en una ONG Italiana, Movimientos Laicos para Amèrica Latina, es tractava de construir un centre de privació de llibertat per a menors que estaven tancats les presons d’adults en contra del codi penal del país, la col·laboració es va allargar vuit anys. «La realitat de l’any 2002, és que no existia cap centre per a menors infractors, tots els nois i noies de 15 a 21 anys estaven tirats a les presons d’adults sense cap recurs». Els Italians van signar un conveni amb el defensor del pueblo de Bolívia per tal de fer complir la llei. Es va proposar a l’Estat tirar endavant el projecte i de seguida hi van estar d’acord, perquè els diners havien de venir de fora, ja que el govern no pensava finançar res. Es van buscar diners per comprar un terreny i construir de zero un centre de privació de llibertat i un centre socioeducatiu, «això volia dir molts anys d’espera». La intenció era treballar des del primer moment amb els nois i noies que estaven reclosos i es va suggerir poder fer-ho des de dins de les presons. El govern de Bolívia hi va estar d’acord i va donar carta blanca, amb uns passis amb el que es podien moure per totes les presons del departament de La Paz.
Es van centrar bàsicament en la presó de San Pedro, està dividida en seccions, són com barris dins la mateixa presó i cada secció té l’encarregat que seria com l’alcalde, gairebé sempre sons presos que fa vint anys que hi són. Amb la connivència de la policia, tenen muntada la venda de les cel·les, és una infraestructura per a 700 persones i n’hi ha 2500, «quan una persona ingressa a la presó i té diners, pot comprar una cel·la, els joves no tenen diners i estant condemnats a dormir sota les escales o a prop de la cuina pel fred, com que no ens van cedir cap espai, vam comprar una cel·la amb dúplex. Vaig fer tracte amb quatres nois interns que dormirien a la part de dalt amb la condició que s’encarreguessin de vigilar la part de baix on fèiem tallers per altres nois, es va portar música, una guitarra, llibres, així vaig poder treballar amb ells mentre es feia el centre fora». Els adults de la presó no ho acceptaven, perquè sabien que aquest jovent marxaria, això no els hi agradava, «els joves els hi feien les feines als adults, neteja i sovint prostitució, fins que un dia ens van fer fora de la cel·la».
El 2011 es va acabar el centre de privació de llibertat amb el nom de Qalauma, que -en idioma aymara- vol dir ‘pedra i aigua’, amb diners d’alguna institució suïssa, Unicef i la Unió Europea, amb una zona esportiva, biblioteca, habitacions de 3 persones, es va proporcionar un equip d’educadors i un dels puntals del projecte va ser la justícia restaurativa. Aquest projecte replega històries molt colpidores com quan es buscava el nom i el logo pel nou centre, es va fer un concurs entre diferents presons i va guanyar un noi del centre de CoChabama, amb el nom de Cala Huma, el logo era una pedra i una gota d’aigua caient sobre la pedra, la idea del noi era, «aquest centre hauria de ser com la gota d’aigua que hauria de desfer tot l’odi que portem a dintre per tot el que ens ha passat», quan es va decidir que era el guanyador i en voler-li comunicar, es va dir que no calia, ja que feia tres dies que els adults l’havien matat en una mena de ritual satànic, «em va colpir molt. T’adones que la presó fa sortir el millor i el pitjor de cada persona. Per aquells nens la seva presència era una mena de bombolla on se sentien protegits i agraïts per oferir aquesta protecció en mig de la selva i de la barbàrie que vivien».
El 2012 amb les obres acabades i els joves traslladats i nous que anaven arribant, es va fer tot el muntatge socioeducatiu, basat en el coneixement del funcionament dels centres de justícia juvenil de Catalunya per servir de base i adaptar-ho a Bolívia, ja que allà no hi havia hagut mai cap centre de menors. En Ferran estava lligat amb la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat de Catalunya, treballant d’educador en un centre de Vic, això li va facilitar l’accés a poder conèixer el sistema de justícia juvenil al nostre país.
Yanapi Bolívia segueix funcionant amb la gent del país
Yanapi Bolívia va arrencar l’any 2002 en un piset al barri de la Ceja a la ciutat de l’Alto a 4000 metres d’altitud. Després de fer un treball de camp durant mig any a Bolívia, escoltant a tothom i entrevistant persones que tenien altres projectes de col·laboració. L’estudi que es va fer, els va portar a crear un petit centre de dia per a nenes i adolescents, que eren les més invisibilitzades i també donar suport a les famílies pel que fa a l’educació, alimentació i salut. Després de tenir-ho tot arreglat, amb les aules i espais condicionats i en marxa, es va començar un altre projecte amb les mares, se’ls va demanar què volien fer per guanyar uns diners i es va decidir teixir ‘chompas’, jaquetes, gorres, bufandes; es van buscar ajudes i es van trobar algunes màquines, es va fer una petita formació i un “puestito” per vendre el que teixien, per això, es va muntar una cooperativa.
Després de set anys, ja es va veure que podien continuar sols i deixar-los i que fossin autònoms. Es va tancar Yanapi Vic, això es va notar en els ingressos de donacions de la comarca que van mínbar una mica, però ja tiraven soles. El 2006 es va rebre una subvenció de l’Agència Catalana del Desenvolupament per poder comprar un petit terreny i una casa que es va reformar i que va quedar en propietat de l’associació Yanapi Bolívia, al barri de Villa Ingenio, on hi ha molta falta de recursos. La presència al país tant d’en Ferran Erra com la Sílvia Casanoves, i l’acompanyament de la Pepi Tió i en Tiua Solà i una colla d’amigues des de Vic, a través d’una feina que sempre havia estat de voluntariat, ja no calia. Es van acabar els sopars solidaris, concerts, pedalades, llumenetes i mil i una activitats més. Yanapi Bolívia segueix el seu camí.