La Congregació viu de les donacions de benefactors, en els seus estatuts no contemplen acceptar subvencions ni ajudes dels organismes oficials. Això els fa conservar la seva autonomia i són lliures per decidir que la gent que acullen són els més pobres. Per executar la reforma, que va costar prop dels vuit milions d’euros, hi han contribuït els vigatans i, en major part, la mateixa Congregació. Són presents a 32 països del món i si una casa ha de fer reformes, la que té més diners ajuda l’altra. A Catalunya hi ha cinc cases. Les Germanetes van néixer a la Bretanya francesa, l’hivern del 1839 les va fundar Jeanne Jugan (canonitzada l’any 2009), vivia una vida de pietat i religiosa, sempre volia ajudar els més necessitats, «va veure que la gent gran patia un abandó total. Aquell hivern va acollir una senyora gran, se la va emportar a casa i li va donar el seu llit». D’allí va sorgir una petita organització religiosa, què se sostenia a partir de demanar almoina.
Les 50 places estan distribuïdes en dos tipus d’ocupació, poden ser persones assistides o persones autònomes. S’ha de fer una valoració global per poder passar a la llista d’espera, aquesta es determina en funció de la necessitat que tingui cada persona, els criteris bàsics per accedir són persones majors de 70 anys i amb recursos escassos. La llista no és gaire llarga comparada a les places públiques. És una residència privada sense ànim de lucre i «quan es genera una plaça, sempre entrarà primer el més pobre. La gent que ingressa són del territori, algunes persones truquen per poder entrar, però com que traspassen el llindar econòmic, no poden. Es procura que sigui una gran família». A la residència hi ha una quarantena de persones treballant, hi ha vuit germanetes, algunes d’edat avançada. La despesa més gran és el pagament del personal, «és un treball digne i molt vocacional, estimen molt la gent gran». El resident aporta un 80% de la seva pensió, i la resta és per a les seves despeses, «amb les pensions que reben, no es cobreixen la despesa de personal, però cobren cada mes!».
El voluntariat s’ha refredat molt a causa de la pandèmia, «s’està reprenent amb un grupet que venien al principi, encara no es pot obrir de bat a bat, així i tot, de mica en mica es va anant cap a la normalitat. Es procura que els usuaris estiguin actius i que gaudeixin de la vida, es fan diferents activitats com visites a museus. Es fa una mica d’escolta i clivatge dels seus interessos i fa poc vam anar a Montserrat. Escoltar-los i acompanyar-los és molt important i ells tenen molt a dir i aportar». Durant la pandèmia van patir algun brot de Covid-19, però va estar tot controlat i no va comportar cap defunció. «Les cases on han patit més ha estat a les grans ciutats».
A la casa hi ha una sala d’actes «fantàstica» amb escenari oberta a qui vulgui regalar una estona de felicitat als usuaris «es convida a grups o gent de fora de la casa per fer actuacions, les quals sempre són molt benvingudes i celebrades». Viuen històries molt emotives d’aquestes persones amb molt pocs recursos, entren a la casa i tindran un benestar enyorat fins al final de la seva vida. Tenen Facebook, Instagram, YouTube per qui vulgui conèixer les seves activitats, també és una manera d’apropar-se a ells i saber el que fan.
Molts dels benefactors de les Germanetes «són gent de tota la vida que s’han fet grans, per tant, necessitem altres benefactors…». Reben ajudes de molts llocs, hi ha també un número de Bizum per qui vulgui fer aportacions. Com a cristianes i catòliques confien en la providència de Déu, «aquesta confiança ha de ser incondicional, Déu toca el cor de les persones perquè ajudin, és per això que no s’accepten subvencions de les administracions. Sortir d’aquests principis seria com una manca de fe. Entre tots hem de fer un esforç i poder ajudar a la gent gran a partir de la caritat cristiana, qui dona per als altres, sigui creient o no, troba una felicitat que no es paga. Aquesta satisfacció de poder ajudar, enriqueix molt».
