Un any dels “ESTELS SILENCIATS”

Lola Muñoz i Vilaseca, impulsora ‘Els Estels Silenciats’

Recordo com si fos ahir quan, amb total convenciment, vaig dir a la directora de la Residència Aura de Manlleu: «us informo que crearé una plataforma per defensar els drets de les persones que viuen a les residències…», era l’11 d’agost de 2020, i d’això ja fa més d’un any.

Amb tot aquest temps puc explicar moltes coses, perquè n’hem viscut moltes de coses.

L’inici va ser d’esperança, reconec que vaig pecar d’il·lusa, pensant que l’administració, persones que suposadament “decideixen coses”, no permetrien el maltractament, amb majúscules, de les persones més vulnerables i castigades durant tot el que portem de pandèmia, les persones que viuen a les residències.

Però aviat vaig adonar-me que sí, que no només es permet, sinó que no els interessa en absolut, què està passant a les residències.

Les vegades que hem tingut l’oportunitat de parlar amb l’administració els hem fet arribar la necessitat d’establir uns protocols JUSTOS, ÈTICS, HUMANS que, a banda de protegir-los de la COVID, tinguessin en compte els efectes col·laterals de l’aïllament INDEFINIT, del deteriorament físic i cognitiu que pateixen i, sobretot, de l’impacte psicològic al qual estan sotmesos per veure’s privats, massa sovint, del contacte amb els seus familiars i apartats de la societat, quan a fora la vida segueix, amb restriccions segons l’estat epidemiològic del moment, d’acord, però nosaltres no vivim dins d’una presó sense delicte com viuen ells, i això no ho diem nosaltres, ho hem escoltat i ens ho han manifestat directament persones que cognitivament estan bé.

Ja portem divuit mesos de pandèmia i amb tot aquest temps sabem que els mateixos protocols que elabora l’administració, insuficients, no són aplicats per la majoria de residències, que la incoherència entre el que hauria i el que es fa, és molt gran.

Tenim testimonis que ens diuen que hi ha residències que no sectoritzen, que el personal va d’una planta a una altra, personal que ens ha explicat que, tot i tenir símptomes de Covid i que han informat la direcció, se’ls ha forçat a anar a treballar, perquè ja sabem que falta personal, un personal, val a dir, mal pagat, poc reconegut, persones que no mereixen les condicions laborals d’un sector maltractat en tots sentits, parlo dels i de les professionals amb vocació. No es testeja suficient, amb l’excusa de la vacuna, tot i que sabem que la vacuna no protegeix al 100%. Tot això no només és denunciable, sinó que posen en perill les vides de les persones que hi viuen!

Amb un any, famílies d’arreu de Catalunya han pogut unir-se a la plataforma, ja sigui per Facebook, Twitter, Instagram, YouTube i pel bloc que ja tenim. Les xarxes socials ens permet compartir vivències i situacions que confirmen les injustícies i ens porta a continuar aquesta lluita: incompliment de protocols, manca d’higiene, deshidratació, menjar incomestible, polls, bolquers sense canviar, infeccions… Això ÉS MALTRACTAMENT!

Amb tot el que portem de vida, ja hem fet 4 concentracions/manifestacions i faig una crítica a la societat. Falta empatia, sensibilització, falta mobilització, cal pedagogia, perquè el silenci ens fa tan còmplices com els responsables que permeten el maltractament institucional a aquestes persones, qui ho pot permetre? Nosaltres NO!

Des de la coordinació, persones entregades, persones que dediquen moltes hores de les seves vides privades, i treballem cercant informació, parlant en privat amb familiars, professionals, amb mitjans de comunicació, amb residents, fent propostes amb la intenció de canviar aquesta situació, denunciant a través de les xarxes socials la situació dramàtica de gran part, no totes, que es viu a les residències i, per fer més força, ens hem unit amb diferents plataformes que compon el Moviment de Residències de Catalunya.

Amb aquest any, hem perdut a la mare, no de Covid, però allunyada de nosaltres durant més de tretze mesos i, com jo, milers de famílies han hagut de viure aquesta mateixa situació. Els qui van traspassar durant la primera onada, van morir sols, sense atenció hospitalària, sense sentir la mà dels qui estima. El que s’ha permès quedarà a la història i desitgem que serveixi de lliçó, perquè MAI més es torni a repetir.

Els Estels Silenciats continuarà lluitant per la dignitat, per la justícia i per defensar els drets de les persones que NO són considerades ciutadans de primera, no, nosaltres NO els abandonem!