La gent del poble els comenta el vestit de Nadal i de fet ja l’esperen. El primer any es van posar un jersei amb llums, «i les iaies ens venien a tirar fotos, ara ja ens diuen a veure què farem l’any vinent. Almenys fas alguna cosa diferent», explicava Montse Masnou auxiliar d’infermeria al CAP de Balenyà. Ara amb la vacunació dels més petits van aconseguir que un patge reial els acompanyés per fer més amable el procés. Sempre intenten fer alguna acció participativa, ja sigui amb la Marató, amb el banc de sang, activitats a l’escola o educació física amb els avis al mig de la plaça,
«intentem estar el més bé possible, quan estem esgotats intentem estar animats, de vegades entre el pacient i ens diuen que estem tot el dia rient… Però, tot i la situació, intentes posar bona cara per això ens posem així per Nadal perquè vam dir almenys una mica d’alegria. Entre nosaltres estem molt bé, ens ajudem molt».
«Fa quatre dies ens aplaudien, però ara la gent està cremada, molt rebotada i estan estressats i farts, i llavors reben els primers que veuen. Els que donem la cara som nosaltres, els que estem aquí i la gent ens esbronca a nosaltres quan alguna cosa els hi sembla malament o no hi estan d’acord. Hi ha de tot, qui es posa al nostre lloc i diu us entenc, però a l’altra banda els que sempre han estat conflictius ho acaben sent més ara. Estan més agressius i els que rebem les ‘bronques’ som nosaltres», ens narra la Montse Masnou. Els sanitaris estan molt estressats, perquè ja fa dos anys que arrosseguen la pandèmia. Estan cansats psicològicament perquè són el primer front d’aquesta guerra i moltes vegades se senten massa sols. Treballen fora d’horaris, no desconnecten i deixen dies de vacances per seguir al peu del canó: «Nosaltres per Setmana Santa tenim tancat, però voluntàriament vam venir a treballar tots els dies…», recorda la Montse.
La no presencialitat i les trucades telefòniques, tot i que solucionen moltes coses, ha generat un gran malestar. Un matí, al CAP de Balenyà, van tenir més de 250 trucades. No és viable donar-hi cobertura, per atendre-les es necessitaria una centraleta amb més de 20 persones actuant. «És impossible, a la que penges un, és un altre i un altre i un altre… La gent ve i et diu que no estem agafant el telèfon, però no parem hi ha dues persones constantment, però ni que fossin tres o quatre… Per això la gent està més picada, llavors venen aquí i es reboten. Nosaltres no hem tancat mai, la gent hauria d’estar contenta. Però hi ha molta gent amb por i qui continua sense fer molta bondat. El jovent porta dos anys sense poder gaudir, hem de ser conscients que això ha vingut per quedar-se, hem de fer vida normal, però vigilant. De moment no podem fer-hi res més i resignar-nos que tots hem deixat de fer moltes coses», reflexiona la Montse Masnou.
S’han passat moments molt dramàtics, especialment durant la primera onada, és el cas que recorda la Montse: «Un divendres parlava amb dos pacients que estaven força malalts i el dilluns a un ja l’havien enterrat i l’altre es va morir el cap de dos dies. Aquells dies em va entrar molt mal rotllo, s’encongeix el cor, perquè són pacients que coneixes de fa molts anys i segurament no es van morir de covid, però aquells dies van ser molt durs. Ho vaig passar molt malament perquè són pacients que vas tractant cada dia, que hi tens relació, va ser dur, molt dur, va ser el pitjor que vaig passar». Recordem-ho, els ambulatoris, els centres d’atenció primària són els que han atès a més del 85 per cent del total d’infectats per la covid a Catalunya. Potser toca seguir aplaudint!