Francesc Mateu @frmat
Director Fòrum de síndics/ques de greuges locals
Si heu anat a parcs aquàtics, d’atraccions o temàtics, en alguns podreu comprar l’entrada normal o una entrada especial que et dona dret a no fer cues. L’entrada per estalviar les llargues cues es pot obtenir de dues maneres. I són les dues cares de la moneda.
La primera (almenys a un conegut parc temàtic) és presentant un certificat de disminució. Sí, tal com ho sentiu. El parc aplicant una política social ofereix un privilegi a qui en el dia a dia té moltes dificultats per fer i tenir oportunitats com la resta. Redueix les desigualtats amb una norma interna. Exemplar sobretot perquè aquestes decisions es prenen molt poques vegades i a molt pocs llocs. És aplicar el conegut principi d’equitat, No dona a tothom el mateix, sinó dona a tothom el que li cal per garantir les mateixes oportunitats per a tothom.
La segona opció, l’altra cara de la moneda, és pagar més del doble de l’entrada. És a dir, els que més tenen, gaudeixen de més privilegis i oportunitats. Com a la vida real.
La primera redueix les desigualtats, aplica el principi d’equitat, i la segona augmenta les desigualtats i redueix el principi d’equitat.
Una mateixa norma pot ser sublim o menyspreable. Sí, deixeu-me dir menyspreable. Tot el que suposi donar més beneficis a qui més té, és incrementar l’escletxa de la injustícia, de la deshumanització, de la diferència i de la desigualtat. És minar les bases de la societat, de la humanitat, dels drets fonamentals.
Tots caiem en aquest parany. “És un dia!” -pensem-, el volem aprofitar i està justificat que paguem més, perquè ho podem fer i per la satisfacció, poc confessable, de sentir-se privilegiat.
No està justificat. La prova és observar les cares dels que fan llargues cues quan veuen algú saltant-se-la “legalment”. Com passa a la vida real.
És el mateix mecanisme que permet als rics ser més rics, tenir més oportunitats i acumular més privilegis i poder contínuament. I no, no és a cost zero, és a cost dels drets de la resta. Sempre és el privilegi d’una minoria a costa dels drets de la majoria.
Ser capaç de revoltar-nos en coses tan insignificants com una entrada és també no col·laborar en construir una societat injusta o desigual.
Normalment, ho fem pels nostres fills i filles i sé per experiència que és difícil dir que no. Ser bons pares pot semblar que és donar-los-hi tot el que puguem, i realment ser-ho, és no carregar-se, ni per ells, els valors que sempre defensem.