A l’agost farà 6 anys que l’Ariadna va amb cadira de rodes «el 2017, amb 26 anys, em van diagnosticar una leucèmia i ja estic curada, però les punxades del tractament de la quimioteràpia em van provocar una lesió medul·lar i des d’aleshores vaig en cadira de rodes. Aquesta és una condició per la resta de la meva vida, perquè avui en dia les lesions medul·lars no tenen cura». La conversa amb l’Ari és des de l’aeroport de Berlín, perquè havia participat en una competició de natació internacional, «el 2020 vaig decidir que necessitava fer alguna cosa amb la meva vida, a mi no m’agradava fer esport, però sí els que estaven relacionats amb aigua. Veient les possibilitats que tenia a Torelló, només podia fer natació. També m’agradava molt la idea d’aprendre a nadar, perquè era una manera en què podia sortir de la cadira de rodes. No necessitava una altra cadira per fer aquest esport». Competeix amb el Club Natació Mataró, perquè allà hi ha entrenadors i un equip de competició de primer nivell, va començar a competir el febrer del 2021 i actualment és campiona d’Espanya de 150 metres estils i subcampiona de 50 metres braça.
Entrena un mínim de quatre dies a la setmana, i s’ha de desplaçar fins a Mataró, però no defalleix, perquè la seva il·lusió és participar en uns Jocs Paralímpics, «el 2024 és molt just. Al final fa poc que estic competint i encara no estic al nivell». Necessita rebaixar dos segons la seva marca actual i per esforç no quedarà, tot i el poc suport i deferència que reben, el proper Campionat d’Espanya se celebra a Cádiz el cap de setmana de Sant Joan.
L’Ariadna, des de l’Associació Capaç i Vàlida i l’Institut Gutmann, fa xerrades en col·legis, instituts o empreses per donar visibilitat a la discapacitat «el que volem és normalitzar, i que aquest món inclusiu que realment es diu que hi és, però que no hi és, algun dia tard o d’hora acaba arribant, perquè és que jo dic que al final demà et pot passar a tu, i que sigui accessible és un bé per a tothom». Però estem molt lluny d’aconseguir-ho, les situacions més bàsiques del dia a dia segueixen sent un obstacle «els temes d’accessibilitat són una constant, com anar al supermercat i no arribar a les estanteries, o treure diners dels caixers, o si deixo el meu cotxe al taller, no tinc un cotxe de substitució…».
L’Ari s’apunta a tot per donar visibilitat i denunciar la situació que pateix la gent amb alguna discapacitat. En aquet sentit, també és la protagonista d’un curt premiat que es pot trobar a Youtube: ‘Para nadar’, amb una data important per a ella, el 7 d’abril, el dia que li van diagnosticar la leucèmia. Porta un camí trepidant, però l’ha fet de la mà de la gent que l’estima. «El missatge que intento donar és que visquin el dia a dia, que aprenguin a valorar realment el que és important i ens deixem estar si tinc un iPhone o no sé què. Perquè avui en dia les coses materials guanyen molta importància i a mi m’importen zero. Sempre dic que el que m’emportaré serà el que he viscut amb la gent que estimo. Avui puc dir que soc feliç, per tant, intento transmetre això. Encara que siguem en una cadira de rodes, m’han ensenyat a valorar l’important, a viure el dia a dia, saber què vull, què no vull, amb qui vull, amb qui no vull. I ostres, és trist, però fins que no passa una cosa d’aquestes no valorem les coses importants. I en aquest sentit jo estic molt agraïda, perquè he conegut moltíssima gent que val molt, he viscut experiències que segurament mai hauria viscut. I no ho canvio. No ho canvio en aquest sentit per res del món».