Al damunt d’una banqueta del camp de futbol, hi ha una pancarta de cinc metres de llargada amb el següent escrit: «Actuar amb respecte, cordialitat, esportivitat i honestedat envers companys, equip contrari, àrbitres i aficionats en general. Manifestar-nos o comunicar-nos amb respecte i actitud cívica i esportiva davant de qualsevol fet o circumstància. Saber evitar qualsevol tipus de polèmica que indueixi a majors discussions. No menysprear, insultar o marginar a ningú en cap circumstància. Acceptar amb esportivitat tant la derrota com la victòria». A diferència d’altres clubs, expliquen, ells a més d’escriure que s’han de respectar uns determinats valors, ho practiquen. Un 45 per cent dels jugadors de l’Escola provenen de la immigració, això vol dir tractar amb diferents cultures i respectar els seus hàbits. Es troben de tot i alguns pares només s’acosten el primer dia «són canalla de carrer», però a l’Escola segueixen les normes de comportament i de compromís i no es fa cap diferència. «Algú pot pensar que només són problemes, però també és una oportunitat. El fet de poder estar i treballar amb aquests nens i nenes t’omple molt. Són gent molt maca».
L’OAR Vic té 465 jugadors entre tots els equips, dels quals 125 són fèmines. A l’Escola de Futbol n’hi ha 104, entre nens i nenes. El ‘boom Barça’ del futbol femení també ha tocat de ple l’OAR -futbol femení des del 2007-, cada setmana tenen visites de famílies de nenes interessades a començar a jugar a futbol.
Puntua més no fer una falta que marcar un gol
El ‘fútbol callejero’ de l’Argentina, com a eina d’educació i cohesió, és la seva font d’inspiració. Les normes de les competicions de l’Escola de Futbol de l’OAR són un tret diferencial. A més de forçar els equips mixtos i que sempre juga tothom, són els mateixos jugadors els que decideixen, abans de començar, amb quines normes es regirà el partit. De vegades puntua més no fer cap falta que marcar un gol i, a més, no hi ha àrbitre, són ells mateixos que s’aturen o es disculpen quan hi ha alguna infracció. Quan s’acaba el partit parlen els dos equips de com ha anat el resultat i si les normes aplicades els han convençut i si s’han seguit. El control i cura de la roba, dutxar-se i altres normes de respecte i convivència són un referent pels nens de l’Escola, els quals estan dividits en dues franges d’edat, de 6 a 8 anys i de 9 a 12 anys. Entrenen dos dies a la setmana i la competició se celebra els divendres, amb el que tenen els caps de setmana lliures, fet que agraeixin molts pares.
«A l’Escola fem moltíssima feina d’integració, però també hi ha qui pensa que no en fem prou i alguns, de vegades, ens titllen de racistes». Els entrevistats expliquen diferents anècdotes, «un pare va fer plegar al seu nen, perquè volia jugar de porter… Els porters no guanyen diners!, va ser el seu raonament i el nen va haver de plegar». Alguns es pensen que l’objectiu és guanyar-se la vida jugant a futbol, però a l’OAR tenen clar el seu és la formació. L’Escola forma jugadors i quan arriben a l’edat de competir, si no acaben entrant als equips de l’OAR, els ajuden a buscar un equip d’un club proper on els puguin acollir. Tenen un compromís amb les famílies, perquè els nens puguin seguir jugant a futbol.
Implicats amb ‘Gambeta’ i altres accions socials
«Per fer qualsevol projecte social sempre ens hi troben», el projecte Gambeta, liderat per en Pep Novellas (exjugador de l’OAR Vic) actuarà, a través del futbol, tant a Vic com a Colòmbia, amb nens i nenes de comunitats de famílies vulnerables. A l’OAR ja està en funcionament, 14 famílies ja s’hi han acollit, des de principis de gener i, a banda del futbol, es fa seguiment i suport a nivell d’estudis. També hi ha programats diferents tallers, «en Ferran Erra i el doctor Rafael Romero faran els propers», per a monitors i entrenadors, perquè disposin de la informació necessària i les eines si es troben en situacions de dificultats. Però també col·laboren des de l’Escola en el projecte ‘Pots fer-ho’ de Càritas, perquè famílies amb dificultats puguin participar en les activitats, però aquest suport s’acaba quan arriben a sisè de primària. També reben altres suports per acollir aquestes famílies a través de l’Ajuntament de Vic. Igualment, van tenir una bona col·laboració amb l’escola Estel. «Tractem a tothom per igual i els nens que reben suport no ho saben ni els entrenadors, no volem que sigui una excusa per a res…».
Algunes vegades tenen problemes amb els pares, «es pensen que el seu és molt bo i farien que pleguessin altres…» o problemes de gestió de papers. «És agraït veure com no pots parlar amb els pares i que els nanos et fan de traductor, són molt arriats i veus que acaben parlant català, castellà, francès o anglès i a més els dialectes dels pares». Com a tots els clubs, els toca assumir impagaments de quotes poc justificables, «no els pots deixar fora, pels pares no ho faries, ho fem per la canalla. De totes maneres, també et trobes que el dia que els interessa marxen i ni gràcies… Però no ho fem per això».
