En Salieu i en Reda són dos joves que han arribat a Vic buscant un futur que no tenien; ara participen del projecte Aktua de l’Associació Tapís

VIC/estrip.cat.- Salieu Jarju i Reda Benchicar són dos joves africans que van decidir abandonar la seva terra i la família per buscar un futur millor, seguir a Gàmbia o al Marroc, respectivament, els significava no tenir cap oportunitat per créixer com a persona. A l’altra banda del Mediterrani, a Catalunya i a Vic, emparats per familiars i amics tenen esperança d’aconseguir-ho i el difícil camí cap a la regularització només el poden fer acompanyats de projectes com Aktua de l’Associació Tapís. El Reda, amb 20 anys, va arribar de Nador ja fa tres anys i espera que algun empresari li doni l’oportunitat de demostrar la seva capacitat de treball, però és conscient de la dificultat que li ofereixin un contracte d’un any, el mínim exigit per la llei d’estrangeria.

En Reda va arribar a Catalunya amb visat d’Holanda. Explica que va marxar amb 17 anys, perquè al Marroc «les possibilitats de buscar un futur són molt, molt baixes, i vaig marxar per buscar un futur millor». Tenia claríssim que marxaria, legal o il·legalment, afortunadament, com té una tieta a Holanda va poder sortir gràcies a un visat d’aquell país, més senzill d’aconseguir que l’espanyol i al cap d’una setmana ja era a casa de la seva germana a Vic, casada i amb tres fills, «a Espanya tens més possibilitats de tenir el permís de residència que a Holanda». El Reda parlava una mica de castellà, perquè el seu poble és a 10 minuts de Melilla i allà la gent de Nador pot entrar-hi amb el passaport. Ja a Vic, primer s’empadrona i així ja pot començar a anar a classes de català. Fa un any i mig, a través dels serveis socials de l’Ajuntament de Vic, té l’oportunitat d’incorporar-se al projecte Aktua. Al Marroc estava estudiant, però no va acabar el batxillerat i aquí el que vol és treballar «m’agradaria fer d’electricista, però sé que no podré triar… hauré d’agafar el que m’ofereixin, perquè no tinc elecció. Ja he complert els tres anys de residència i ara ja podria treballar si m’ofereixen un contracte d’un any! És molt complicat, sense ajuda no pots trobar un contracte de 40 hores setmanals. Les empreses abans de contractar-te a tu agafaran algú que ja tingui el permís de residència. Porto un any i mig a Tapís i m’estan ajudant en tot».  El que s’esperava és que aquí hi ha moltíssims marroquins, «això no m’ho imaginava, em pensava que només hi hauria espanyols i catalans. En totes les nacionalitats hi ha gent bona i gent dolenta. No tinc molts amics… tres del Marroc i una noia catalana de Sabadell. Estic molt content i estic bé. Sí que hi ha persones racistes, però la gran majoria no. Fa tres anys que estic a Vic i mai m’he trobat un problema amb un català», ens confessa en Reda.

En Salieu arriba amb pateraEs viu de miracle, en Salieu Jarju va sortir de Líbia en una patera de 10 metres i amb altres 125 persones, quan ja l’aigua els arribava a la cintura els va rescatar un vaixell alemany de salvament i els va entregar a les autoritats italianes. Feia tres anys que havia sortit de Pirang, un poblet de Gàmbia amb només 17 anys. Ara, amb 23 viu a Vic, des de finals del 2019, a casa d’un tiet, i participa en el projecte de Tapís, però és conscient, tot i que no ho entén, que l’espera un llarg procés, tres anys de residència i després trobar algú que el vulgui contractar 40 hores setmanals i un mínim d’un any. «Marxo de Gàmbia perquè penso que no tinc un bon futur i busco un nou futur per a la meva vida. Marxo sol. A l’escola del poble no hi ha aula d’informàtica, no hi ha alegria per estudiar. La gent parla tres dialectes, mandinga sobre tot, però l’oficial és l’anglès. No tenim facilitats en l’educació. Un 75% de la població de Gàmbia treballa al camp i els joves busquen entrar de funcionaris, militars, policies… jo marxo perquè no tinc futur», explica en Salieu. Vivia amb la seva família, els pares, dues germanes i vuit germans. Comenta que les dones ho tenen molt pitjor, tenen molt poques possibilitats de prosperar.

Amb els diners justos per anar travessant països amb autobús, en Salieu arriba a Líbia i allà és un altre món. Les màfies ho controlen tot i fins al cap d’un any no pot recollir els diners per un lloc en una patera. Bus i travessant països, fins Líbia. «Un any de Gàmbia a Itàlia. Si no pago màfia no puc marxar. Tens por, però trobo una feina per guanyar els diners per pagar la plaça a la patera. Feia 10 metres, hi havia molta gent, érem 125 persones. Sabíem que en aquest vaixell no pots durar més de sis hores, perquè hi ha massa gent. Comença a entrar aigua, ja ens arribava fins a la cintura… Sort que quan començava a entrar molta va arribar un vaixell de rescat alemany. Després a un vaixell italià ens va portar cap a Palerm. Allà en bus fins a Torí a un centre d’internament. Allà fas papers i et diuen el que et fa falta per demanar asil. Estàs en un centre obert, pots sortir per anar a escola, aprendre la llengua, caminar… Dos cops em van denegar la sol·licitud i llavors ja ve l’expulsió…», ens narra en Salieu. Abans no arribi la carta d’expulsió marxa i arriba a Vic el 2019, «perquè el meu tiet era aquí». Estudia llengua catalana i viu amb els seus tiets: «Estic molt content d’estar a Tapís, estic estudiant, fent el taller del paper. Estic molt bé aquí. He d’esperar els tres anys d’empadronament i després buscar un contracte treball. De moment no sé què fer de feina… però la llei diu que has d’esperar tres anys i després optar a un contracte treball. No entenc com ho puc fer per tenir una feina si no tinc papers. No ho entenc…», ningú ho entén Salieu, «penso que, si tingués papers, buscar feina és molt senzill». Està content a Vic, juga a futbol i va a fer el got amb els amics.