Jordi Tolosa
Coordinador dels projectes de joves de l’Associació Tapís
Al capdavall, el treball amb persones és tan complex com ho som les persones mateixes. Es tracta, certament, d’acompanyar processos formatius en el sentit d’adquisició de coneixements. També de fer costat en la recerca d’encaix de les persones en el mercat laboral. Però no va només d’això. Va de compartir projectes de vida, de buscar-ne plegades el sentit, d’aprendre i d’ensenyar, de qüestionar i qüestionar-nos, d’aprendre, ben mirat, a ser persones autònomes, responsables i crítiques. Tot plegat té a veure amb els projectes individuals de cadascú, amb el bagatge, sovint ocult, que porta cada persona a sobre, amb el seu potencial, amb les dificultats i els interessos, amb els desitjos i les pors… i amb allò que sorgeix de nou en cadascuna de les relacions que s’hi estableixen.
No és una feina fàcil (i quina feina ho és?), però aquesta és la part de la nostra que ens encanta, que fem amb tota la il·lusió del món. Ens agrada veure com brilla la mirada del jove o la jove que vol aprendre coses noves; ens apassiona veure com el treball intensiu, dia rere dia, provoca canvis que els fan créixer; que ens fan créixer.
I malgrat tot, cada cop més, veiem com la nostra feina ve marcada per factors que s’escapen radicalment de la pròpia relació educativa. Que els condicionants externs, a moltíssims nivells, dificulten molt més el camí de les persones que les nostres pròpies limitacions individuals. Per no fer abstracció, posem-hi noms:
Parlem d’una llei d’estrangeria injusta, que obliga moltes persones a estar un mínim de quatre anys (tres per llei més un de tràmits) residint a l’estat sense poder treballar. Quatre anys que no són bons per a ningú, que malbaraten allò que les persones poden aportar al conjunt de la societat, alhora que els provoca un patiment immens. Intentem, per un moment, posar-nos a la seva pell.
Parlem de milers i milers d’habitatges buits, propietat de bancs i grans tenidors, i de milers i milers de persones que no poden accedir a un habitatge. Parlem-ne amb un ull posat al rescat bancari de no fa gaires anys i a l’estafa brutal que això suposa per a totes. I fem-ho des de la perspectiva de la persona a qui li estem demanant que es formi, que s’esforci, que millori i que sigui molt i molt responsable quan cada dia del món dorm, si té sort, en una nau o en un garatge. Parlem, també, del racisme immobiliari, dels pisos que desapareixen segons quin sigui el teu cognom. Feu la prova!
Parlem del padró, de la dificultat que bona part de joves que acompanyem es troben per a aconseguir-lo, essent un dret reconegut i obligatori.
Parlem de la sobreburocratització general de la societat, que exclou aquelles persones amb més dificultats d’accedir a tot el món de tràmits digitals i paperassa diversa: gent gran, persones amb nivells formatius baixos, amb dificultats amb l’idioma…
Parlem, al capdavall, del mal repartiment de la riquesa i les oportunitats que ens acabarà ofegant a tots i a totes.
Vist així, les persones a qui acompanyem ens semblen extraordinàriament valentes i tenim encara més ganes de compartir el camí amb elles. Ens hi acompanyes?