Marina Geli
Directora General de la Facultat de Medicina UVic-UCC
Coordinadora del Centre d’Estudis Sanitaris i Socials (CESS)
La societat postpandèmia de la COVID-19 i la guerra a Ucraïna han evidenciat i agreujat els grans reptes de fons, locals i globals. La sostenibilitat social i mediambiental és l’emergència i ens trobem immersos en una crisi de compromís que posa en perill la continuïtat i la humanització de la vida i de les comunitats.
La pandèmia de la COVID-19, amb més de trenta mesos de vida, està viva, però la menor gravetat ens permet haver gairebé normalitzat l’activitat social. 535 milions de casos declarats de la infecció de la SARS-CoV2 en el món i més de 6 milions de persones mortes, tot i que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) indica que probablement més de 15 milions. El 34% de la població de Catalunya ha sigut positiva durant la pandèmia, però probablement més del 60-70% de la població hauria tingut test positiu si s’hagués efectuat les proves. El 83% de la població de Catalunya està vacunada amb pauta completa i el 44% amb tercera dosi. A la tardor hi ha consens en la comunitat científica internacional per administrar una quarta dosi a les persones de més de 80 anys, coincidint amb la vacunació estacional de la grip.
La Guerra a Ucraïna és mundial i local alhora. Per Sant Joan es compliran quatre mesos de la guerra. Més de 30.000 soldats morts, ucraïnesos i russos, més de 5.000 civils morts, 300 nens, milers de ferits i 14 milions de refugiats. Les conseqüències en la vida de les persones a Ucraïna són greus: exili i crisi alimentària, social i sanitària. I preocupants conseqüències globals: crisi alimentària mundial de cereals (Rússia i Ucraïna exporten el 30% dels cereals i fertilitzants del món), crisi energètica, desigualtats creixents. Les grans potències mundials: Rússia, Estats Units, Xina, Països Àrabs pugnen pel control energètic, dels cereals i, per tant, de la geopolítica del món i una Europa molt depenent, sense lideratge institucional ni ciutadà suficient.
La COVID-19 va provocar empitjorament de les desigualtats globals i ara s’hi suma els efectes de la guerra a Ucraïna. Segons dades d’organismes internacionals (ONU, ACNUR, UNICEF, Banc Mundial…) la pobresa en el món empitjora -després de vint anys millorant-, així com la mortalitat infantil i dels adults per falta d’arribada d’ajuts, subministraments, aliments, medicaments. La COVID-19 i la guerra a Ucraïna s’afegeixen a les crisis estructurals globals, emergència climàtica i conflictes bèl·lics. Estem arribant que el 10% de la població mundial viu amb menys de 1,9 dòlars al dia, 25% amb menys de 3,2 dòlars i 40% amb menys de 5,5 dòlars al dia. La pobresa urbana és la que més creix els darrers anys. Són els nostres veïns d’escala, de barri, de ciutat. Els grans fenòmens migratoris i les creixents desigualtats de rendes ens aboca a societats molt segmentades, poc cohesionades. A Catalunya el 15% de les persones viuen en exclusió social greu i 13,6% moderada.
El sociòleg Zygmunt Bauman (1925-2017), a inicis del segle XXI, descriu el canvi social de la postmodernitat: la societat líquida. A través de les seves obres, Modernitat líquida (2000) i Temps líquid (2006), relata com les societats s’estructuraven a través d’institucions polítiques, econòmiques i socials sòlides que creaven sentiment de pertinença, compromís perdurable i seguretats.
La globalització del capitalisme, també exercit des dels estats comunistes, de la informació, de la mobilitat de les persones, dels costums, dels consums i dels models han debilitat les estructures socials. Afecta a cadascú de nosaltres i a les comunitats on visquem o treballem. Persones més individualistes, més apressades, amb baixa fidelitat a les conviccions, més exigents, però menys compromeses. Com si per la nostra vida no calguessin institucions, entitats que ens cohesionin, que donin sentit de grup, on compartim valors i sobretot acció.
Aquesta nova modernitat ens està fent insostenibles i menys humans? La COVID-19, la guerra a Ucraïna són conseqüències més que causes. Les pandèmies, la crisi energètica són sindèmiques, causades per canvis de fons no intuïts i tenen efectes socials devastadors. Com recuperar el compromís en aquesta societat líquida? La resposta és com recuperem la confiança en la capacitat transformadora que tenim cadascú de nosaltres i ens organitzem per l’acció positiva.
A la nostra escala territorial la Coordinadora de Voluntariat d’Osona, que va néixer abans de la pandèmia per enfortir el voluntariat de la comarca, també està veient aquests canvis de fons. La pobresa, la solitud no desitjada, la fragmentació social creix en el nostre entorn i el compromís continuat, sinèrgic entre institucions, entitats i persones és difícil. La pandèmia va fer créixer una onada de voluntariat de crisi, de resistència extraordinari, però en tornar al dia a dia, és difícil la continuïtat del compromís i les necessitats augmenten.
Però, malgrat les raons estructurals i el cansament postpandèmic, hi ha motius per l’esperança. Les institucions polítiques, acadèmiques, econòmiques, socials han de recuperar el paper vertebrador i definir a partir de valors compartits i l’ètica de l’acció col·legiada. El pacte entre responsabilitats públiques i privades ha de permetre un acord intergeneracional que pot ser la clau del compromís. Nens i joves liderant el present pel futur, amb els adults i més grans. Compartir compromís i voluntariat entre les generacions ens pot estructurar la comunitat. Els projecte de la Coordinadora de Voluntariat d’Osona a les escoles, com a llavor de compromís per la solidaritat, pot ajudar. El sistema educatiu i les entitats socials poden sedimentar l’hàbit del voluntariat. Tornar a la proximitat, cuidar l’entorn més enllà de la globalització.