La Núria Casamitjana i en Marià Dinarés van obrir el Tupí fa 20 anys

La Núria Casamitjana i en Marià Dinarés van obrir El Tupí, el menjador social i d’acollida de Vic, el 13 d’octubre del 2004, inspirats per l’obra de la Mercè Riera, a Granollers, on la Fundació El Xiprer desenvolupa projectes socials d’acollida i acompanyament a les persones que, per diversos motius, pateixen solitud, pobresa, exclusió o marginació social. El 6 d’abril, aquest matrimoni de 88 i 89 anys amb sis fills, van presidir per darrera vegada l’assemblea de l’entitat i van fer un pas al costat. Pocs dies després, van explicar pinzellades d’aquests 20 anys i de la seva vida al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic. Pel menjador passen cada dia entre vint i trenta persones que són ateses pel grup de voluntaris que toca aquella jornada i la Núria no es pot estar de nomenar-los un per un i cantar les seves excel·lències «… el magatzem amb l’altre Marià, que és una joia d’home ordenat i meticulós, i la Pilar, aquí a la cuina, fa el que calgui, és tan treballadora, que quan se li acaba la feina se’n busca. Vol dir que, imagina’t, ja no podem demanar res més. Estem molt contents i molt agraïts». El tipus d’usuaris ha anat variant «abans venien de Vic i comarca, els que es trobaven sols i marcats per les circumstàncies pròpies d’haver begut o d’haver consumit, arribaven molt aterrats, semblaven més grans del que en realitat eren, però en trobar-se acollits, en trobar-se acompanyats… Alguns els vam poder assistir fins a l’hora de la mort, vam poder estar al seu costat en moments complicats i difícils. Ara és molt diferent, ara també és l’acollida, però n’hi ha que arriben sense papers, sense idiomes, sense… I és clar, d’acollida sí que n’hi troben, perquè el nostre lema és aquest que hi ha aquí, acollir, valorar i estimar. Acollir és universal, tots ho necessitem. Valorar quin és el problema, què es pot fer, com es pot donar la mà. I estimar també és universal, tots volem ser estimats». Hi ha usuaris que arriben «molt escurats», detallen la Núria i en Marià. En aquest anys, una trentena d’ells han mort «alguns d’ells no arriben als 50 anys». Coneixen la seva història, però no perquè els hi demanin «quan t’agafen confiança et volen explicar, en tenen necessitat». Van explicar la història de la Neus, una noia jove, maltractada que pintava fantàsticament i com van ajudar-la a recuperar-se fins que, malauradament, un càncer se la va endur. Però aquells mesos va estar il·lusionada preparant una exposició de les seves obres. Però també històries de gent que els dona suport puntualment, «un dia va arribar una senyora que portava una capsa de cartó plena d’ous macos i rossos i em va dir que tenien unes gallines molt ponedores i com aquesta senyora que va venir per primera vegada hi ha d’altres. Hi ha un bon pagès, que és un bon hortolà, i ens ofereix enciams a punta pala aquesta setmana que no donem l’abast. Vol dir que les amanides no falten cap dia i d’una cosa ecològica i tendra. Tenim col·laboradors habituals com la brioxeria que ens ve de Masramon, el pa que ens ve de l’Espiga d’Or, iogurts Comas del Mas Roure, carn i coses de porc ja elaborat e de la cooperativa Plana de Vic. La llet que ens arriba de la Pasqual, iogurts i flams de postres Masgrau de Sant Vicent de Torelló. Productes de Bon Preu i de Proquímia. En general, tenim molta ajuda, material principalment, però també hem de comprar coses puntuals, i així fem bullir l’olla cada dia». Creients en el seu pensar i fer «sempre hem confiat molt en Déu, perquè diem que és ell el que ho porta i que nosaltres només som els encarregats de l’obra. Hem de mirar que engrani tot, però no pensar que som els amos de tot, sinó que som simplement uns ajudants. Aquesta ha sigut la idea general. I com a voluntaris, doncs, això ens ha donat molt coneixement de persones, hem après moltes coses en tots sentits, hem pogut donar la mà, però també ens l’han donada. Allò que si tu dones també reps, és claríssim, i a vegades encara reps més del que dones, i això ens ha donat una pau extraordinària». Tenen clar que el relleu serà un procés llarg i que s’aniran canviant coses i maneres de fer. El Tupí seria com un setè fill… «Vàrem ser en el naixement, ens ha anat creixent, ara se’ns ha fet gran i ja també té idees pròpies, com tots els fills, però nosaltres no volem pas continuar amb la mateixa forma, ni de bon tros, si ha après a caminar, que pugui caminar sol». Estan enormement agraïts de la gent que els ha fet costat aquests anys, se senten estimats i referent. «La nostra il·lusió és que el grup continuï. Amb harmonia, atenent la gent i tractant-los com a persones. Que no sigui una menjadora, que és un posar un plat i passi-ho bé, i l’altra cosa és un menjador que t’hi puguis trobar com a casa, seure a taula com una persona amb estovalles i que et puguin donar la mà si convé, que sigui un menjador d’acollida. I que la gent s’apunti, que es facin socis per donar suport a aquest projecte!».

«Hi havia gent sola, que estava molt escurada, que no tenia sostre i amb problemes d’alimentació» Unes enquestes de Càritas havien reflectit que hi havia pobresa i justificava organitzar un menjador, «que hi havia gent que estava molt escurada, que estava sola, que no tenia sostre i que tenia problemes d’alimentació». Van buscar un lloc i van anar a parar al Casal Claret i amb en Joan Soler, els claretians els van oferir un espai, però fins al cap d’un any no ho van tenir tot a punt. «Vam obrir portes un 13 d’octubre, l’endemà del Pilar, que era un dilluns, van venir set persones, dues dones i cinc homes. Però al final d’aquell mes ja eren vint. I aquesta xifra mai va ser menys, sinó el contrari. I és clar, resulta que va arribar un moment que només hi havia quatre taules i s’havien d’esperar a fora, perquè esperaven l’altre torn. Però així es va aguantar 9 anys». Amb Josep Maria Vila d’Abadal a l’alcaldia, li van anar a demanar un espai per magatzem i al final van aconseguir la seu actual, magnífica, als baixos del carrer Pellaire Dulcet, 12. Recorden algunes vivències que els han impressionat, com quan mossèn Josep Guiteras, el capellà de la Calla, als anys 40, va organitzar un menjador a la rectoria, «va fer un muntatge extraordinari, va començar un menjador social on anaven els presos de la Guerra Civil que estaven reconstruint la catedral. Mossèn Josep en aquells anys ho era tot, l’alcalde, el rector, el germà, l’amic, el veí i aglutinava tot el que passava al barri». I la seva pertinença a les JOC (Joventut Obrera Cristiana), punt de trobada dels joves Núria i Marià…