MANLLEU/estrip.- Pinkmama i els gorros amb superpoders, van néixer quan a la manlleuenca Marta Vilar li van diagnosticar un càncer de mama. De formació és dissenyadora tèxtil i va veure que el que hi havia al mercat era molt car i gens afavoridor. Va començar a dissenyar els gorros ella sola i després va crear l’associació engrescant a la Núria, l’Imma i la Geni. La Núria no ha patit la malaltia, però sempre ha estat al seu costat. Fins ara han fet uns 2.500 gorros, però el que els ha fet decidir de deixar-ho és la farragosa burocràcia. Això va ser el detonant, «tots els diners que tenien els havien de gastar en gestors, assegurances, permisos, responsabilitats civils. Volien regalar gorros, però no gastar mil euros anuals en despeses», explicava la Marta Vilar al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic.
La part positiva ha estat moltíssima, han estat sis anys i han fet el que han pogut. La Marta volia crear una associació molt amb la seva identitat i les seves companyes de viatge sempre ho van respectar i ho van arrodonir, cada gorro duia una targeta amb un missatge que escrivia amb puny i lletra la persona que feia aquella donació. «Si era una donació més gran, ho escrivíem nosaltres. La meva filla, la meva germana o l’amiga, era una cosa molt autèntica i propera. Això també era la guspira que encenia la fantasia, pensant que allò que es rebia ho havia escrit algú per a tu». De respostes no n’hi havia gaires, però no ho «vam tenir mai en compte, érem conscients que en aquells moments es pensa en altres coses».
Al principi la distribució era a Osona, van fer diversos hospitals de Barcelona, l’Hospital del Mar, el Clínic, diverses vegades l’Hospital de Castelló, Madrid… Han anat a on els han demanat. Quan havien de fer una donació, miraven els metres de roba que necessitaven i els portava a Torelló a la modista, s’embossava i es portaven a correus, «tot era d’estar per casa, molt poc industrial». La despesa se suportava a partir de donacions, en funció d’això s’havia de cobrir el cost de cada gorro: el teixit, la modista, les targetes i una petita quantitat que es quedava dins l’associació. També van rebre algun ajut de la Fundació Girbau que «es quedava al fons per anar aguantant, però tant entrava i tant sortia en forma de gorros. Si no entrava, no sortia».
Dedicava tot el temps que fes falta, quan es va incorporar al seu lloc de treball no feia les 40 hores, ja que podia ser contraproduent i tenia unes bombolles que li donaven temps per a fer les seves coses. Ara, en tancar l’associació vol mirar de dedicar temps per a ella, ja que tot i que els gorros ho feia molt de gust, també li restava energia. «Hi ha un abans i un després d’haver passat per un càncer i per l’experiència de Pinkmama, mirant enrere m’adono que en essència no he canviat gaire. M’ha servit com a estímul per fer coses que potser no hauria fet, tot i tenir les ganes».
La Marta s’ha creuat amb moltes persones i cadascú ho porta com pot o com vol, està bé que uns facin unes coses i els altres unes altres, «però dedicar-se a una cosa com aquesta altruistament i entregar-se als altres, segur que m’ha ajudat en la curació, aquest punt de fer alguna cosa pels altres, de les persones que estan en el món de les associacions sense ànim de lucre, omple». També manifesta que li genera certa tristesa pensar que si no hagués estat per això, no hauria ficat mai un peu en aquest món. No sabia ni què era un càncer de mama, ara té unes quantes pistes i pot posar-se a la pell dels altres i fer-los acostat. També l’hi ha tocat acompanyar i és molt dur, «potser m’ha costat més aquest acompanyament que passar per la malaltia».
La Marta fa un parèntesi, però ja ha fet saber que per a qualsevol cosa està a disposició tot i que vol deixar un temps, perquè li respiri el cervell. «Quan et donen l’alta és una gran notícia i tot i que es fa seguiment i que cada vegada queda més lluny, queda una motxilla on queden moltes coses, una idea és fer tallers per al després, com afrontar tots aquests símptomes que no tenies i ara es tenen». Segurament, tard o d’hora faran coses esporàdiques, potser a nivell més individual o a través d’Osona Contra el Càncer com tallers de memòria, temes d’ossos, de menopausa… Aquests tallers els tenen pensats de portar-los a terme a través d’una altra entitat en l’àmbit de voluntariat, fer la coordinació o buscar professionals que els puguin semblar interessants. «Si es fa, anirà per aquí».
El romanent de Pinkmama serà per a Osona Contra el Càncer
Pinkmama es va posar en marxa ja fa sis anys i ara arriba a la fi de la seva existència. La Marta Vilar explica que no era una decisió que tinguessin planificada, però «l’any passat ja vam seure les persones que ho portem endavant, la Núria, l’Imma i la Geni, i vam dir que ara ja no disposem de tant temps i no podem fer tantes coses». Les associacions perquè tirin endavant s’hi ha de dedicar temps i ara que totes estan més actives, han tornat al món real i això implica canviar el ritme. Van decidir intentar fer coses més passives que no les obligués a estar tan involucrades, no ser-hi tantes hores. Van pensar a fer tallers, però «ens vam adonar que havia tornat a passar un any i no ens havíem mogut gaire del lloc. Ens vam tornar a trobar i van prendre la decisió de plegar». Tenien signat, des de l’any 2021, un conveni amb Osona Contra el Càncer (OCC), perquè hi ha un ajut per les pròtesis capil·lars, i els gorros de Pinkmama podien ser una alternativa. I ara, arran del tancament, han decidit donar a OCC tot el material i els diners que hi havia a l’Associació, però un cop liquidats tots els actius i formalitzats tots els papers, el recompte final de romanent ha estat de 590 euros que han donat a OCC.