Fixem-nos-hi. Es parla molt de política, però mai de teoria política. Es parla molt de drets, però mai de la font on tenen origen aquests drets. S’aproven lleis “transcendents”, però sense esmerçar temps en el debat de les idees de fons que les podrien motivar. No és estrany que, des d’aquesta òptica, les grans qüestions es vegin orfes d’honestedat intel·lectual, d’escolta recíproca dels plantejaments, de converses amables on es confrontin punts de vista de manera raonada, crítica, pensada. No em refereixo només a la política. Els grans promotors culturals, per exemple, es preocupen molt més per oferir entreteniment que no pas pensament. I, tristament, quan el pragmatisme –que sempre comporta immediatament el desig d’evadir-se– és el que triomfa, aleshores qui es cola a la festa sempre és l’utilitarisme. D’això precisament és del que us vull parlar ara en aquestes línies que se m’ofereixen.
Segons la definició clàssica, l’utilitarisme és una teoria ètica segons la qual allò que determina el que és bo ve determinat pel que produeix el benefici més gran per a un major nombre de persones. No cal dir que, a gran escala, aquests principis utilitaristes han quedat reflectits en la gestió de la pandèmia. No només s’han vulnerat drets intrínsecs de la persona en nom del major benefici de la majoria, sinó que sota la bandera demagògica del “ningú es quedarà enrere”, s’ha tapat la crua realitat: l’augment de l’exclusió social provocada per aquesta crisi sanitària.
Sí, una part de la societat ha quedat al marge. Càritas ens ho ha mostrat de manera precisa en el seu informe: l’exclusió social a Catalunya ha tingut un augment sense precedents, amb 2.258.000 persones, un milió més que fa només tres anys. Pobresa, habitatge precari, bretxa digital… Sorprèn com la majoria dels mitjans de comunicació no posen el focus en aquestes qüestions (la revista que teniu a les vostres mans és una fabulosa excepció).
També, a petita escala, l’utilitarisme ha entrat silenciosament en la nostra manera d’actuar. Hem interioritzat que allò que és útil per a nosaltres és el que és bo, determinant així el valor de la conducta segon el caràcter pràctic dels resultats que n’obtinguem. Tot passa pel propi interès, per cercar allò que em pot aportar quelcom en el meu profit o benefici propi. Això esdevé altament perillós i alarmant, sobretot quan s’hi mescla el materialisme: cerco i percebo com a més bo allò que realment em pot aportar més profit material. Aleshores infinitius com ara avorrir-se (tan important en la gènesi de la creativitat), contemplar, reflexionar, filosofar… esdevenen vacus, improductius, inútils (no ens ha d’estranyar doncs que s’hagi eliminat la filosofia del currículum escolar, o que les humanitats tinguin tan poc predicament). Si l’activitat que exerceixo no produeix un rendiment per a mi mateix, se’m genera la sensació d’estar malbaratant el temps.
Atenció, perquè hem arribat, amics i amigues, al cap del carrer: el valor del temps. Ens produeix pànic adonar-nos com se’ns esmuny de les mans, i ens escarrassem fent coses contínuament per intentar no perdre’l. Així la roda no deixa de girar, fins i tot vertiginosament. Per això cal un gir copernicà per aturar aquesta maleïda roda utilitarista que ens erosiona perversament.
Per fer-ho possible, podem començar amb un primer pas ben senzill, i que molts dels lectors d’aquesta revista ja esteu fent: cal sortir del temps del jo per anar a cercar el temps de l’altre. Perquè el temps de l’altre –amb les seves alegries i tristeses– no se sotmet a la lògica del rendiment o eficiència. Esdevé un temps de gratuïtat, d’escolta, de tenir cura… D’aquesta manera, cercar el temps de l’altre significa trobar un temps que crea comunitat. Aquesta és la revolució necessària i urgent dels nostres dies.