OSONA/RWANDA.- La Dolors i la Txell Vilardell són les ànimes de Tic Rwanda-Tic Catalunya i fan de pont amb l’ONG Tic Rwanda, la qual té com a finalitat coordinar i restablir els drets dels menors més desfavorits i sobretot dels menors amb discapacitats físiques importants. Té la voluntat de millorar la seva salut, educació i el desenvolupament de les seves famílies. El lema principal és: cada nen amb la seva família i amb la comunitat.
Tic Ruanda va néixer amb el pare Bernadí a finals del 2004, quan va arribar a Rulindo, la parròquia més antiga de la diòcesi de Kigali. El va colpir la misèria de la gent que hi vivia. El seu somni va esdevenir fer alguna cosa per ells, tot i que com deia als nens i nenes: «jo no tinc gairebé res, però tinc la meva intel·ligència, us tinc a vosaltres i tinc els meus amics; junts podem fer moltes coses».
El centre Ihumure és un centre de dia per acollir els nens i nenes de 3 a 6 anys sense recursos econòmics i la majoria amb discapacitats. Es troba a Bweramvura, sector Jabana, districte Gasabo, província Kigali de Ruanda. Al centre s’hi organitzen tota mena d’activitats de formació, escola bressol, educació, pràctiques de salut nutricional, fisioteràpia, per millorar les condicions de vida de tots els implicats.
Des d’Osona es treballa per obtenir recursos per a l’organització rwandesa i també fan una feina constant de divulgació i conscienciació. Explicar la història de l’Aline creuen que tindrà un gran i favorable impacte. En Toni Casassas, artista i antic alumne de la Dolors, no es va poder negar a l’encàrrec de plasmar aquesta història en un documental. La pandèmia ha endarrerit el projecte, però finalment, a finals de desembre, en Toni, acompanyat de la Mireia Bover, es van poder desplaçar a Rwanda i descobrir la primera part de ‘El camí de l’Aline’.
L’Aline, família a Vic i a Rwanda
L’Aline Umugwaneza va néixer el 26 de febrer del 2007 a Kigali, Rwanda. Va arribar a Vic el 2 de juny del 2015 procedent del centre per a menors amb greus discapacitats físiques, centre Imunure. El 2 de juliol de 2015 la van operar, a l’Hospital Sant Joan de Déu, d’hemivèrtebra, el resultat va ser parcialment satisfactori i segueix en cadira de rodes. «La meva família són ara la Dolors Vilardell i la Meritxell Vilardell de Vic. Quan puc vaig a escola, a la piscina, a dansa i a diferents activitats preescolars com qualsevol altra nena de Vic», explica l’Aline a la web del documental ‘El camí de l’Aline’. Va trigar un més a parlar català. La comunicació amb la seva família és complicada, però la seva germana la Diane li envia fotos de tots els germans perquè no se n’oblidi. L’Aline no ha volgut parlar més kinyaruandès i quan parla amb la família, ells parlen ruandès i ella contesta en català. Aquests dies, la Mireia, en Toni i la Diane (la germana gran que parla anglès i sosté la família) han compartit moltes estones amb videotrucades amb l’Aline i han començat a recuperar molts sentiments i emocions.
«Ha mogut moltes emocions»
La Mireia explica que ha tornat del viatge «molt emocionada, he mogut moltes emocions i encara he d’entendre què ha passat…», però coincideix amb el que diu en Toni: «Venim renovats». La Mireia Bover i en Toni Casassas van detallar emocions i vivències en una entrevista al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic. Expliquen com va canviant la mentalitat en aquelles zones més rurals, però encara hi ha la certa creença que si tens un nen amb problemes físics o mentals «és com una mena de pecat, però també hem vist molta humanitat», destaca en Toni i explica el cas d’un nen amb cadira de rodes que la seva mare el va abandonar i com una amiga de la mare, amb vuit fills, acaba acollint-lo i fa trajectes diaris d’una hora a peu per portar-lo a l’escola. Han estat dos mesos a Rwanda veient diferències socials molt grans, hi ha gent molt rica i altres molt pobres, i enormes contrastos: «La germana de l’Aline treballa per 25 euros al mes i un mòbil en costa 50!». Un projecte i un documental final que es pot realitzar gràcies al suport de la Fundació Puig Porret i l’Ajuntament de Vic i la col·laboració de la Fundació Ramon Llull, ACVIC Centre d’Arts Contemporànies i la Fundació Girbau.
Una exposició a Rwanda per mostrar i compartir el projecte
Els dos mesos de treball a Rwanda han donat per a molt. Els orígens de l’Aline, la família, l’escola on anava, l’organització TIC Rwanda, però a més de recollir tot aquest material, amb hores i hores de filmació, la Mireia i en Toni van organitzar una exposició i presentació del projecte que estan elaborant. Es van instal·lar en un centre d’art a Kigali, amb residència per a artistes, i van aconseguir emocionar a molta gent que la va visitar. Gent jove que no coneixia la situació, ni l’ONG i que ara s’han volgut implicar «han descobert una realitat que ignoraven», explica en Toni recordant com els va impactar veure imatges de l’Aline i, tot i que en català, com era capaç de transmetre una enorme vitalitat i alegria. En aquest sentit, en Toni afirma que el documental no serà un drama, al contrari serà optimista, perquè «l’Aline és feliç, perquè està viva, a Rwanda difícilment hauria sobreviscut… No volem denunciar res. Volem donar una visió d’humanitat, també de vellesa», però sempre des de la visió de l’Aline ens recorda la Mireia «el documental tindrà molts missatges, però sempre a través de la mirada de l’Aline».
L’esquelet ja està decidit, serà un reportatge de més d’una hora, perquè hi ha molt a dir i també perquè des de l’ONG TIC Rwanda volen que els serveixi de difusió del seu treball. Com intenten treure la por als pares, perquè són famílies molt humils que just van subsistint i tenir un nen amb discapacitat implica molt temps i no tenen ajudes. Els donen suport en educació, en nutrició, en fisioteràpia i en com poden gestionar aquesta situació de vida. L’Aline arriba a l’hospital Sant Joan de Déu per a operar-se gràcies a la tasca sobre el terreny i gestions de l’ONG. «A l’Aline crec que també li anirà molt bé, per recuperar el vincle més proper amb la seva família, ara hi havia un cert punt de distanciament…», explica en Toni.
El documental mostrarà com el temps, per a ells, té una altra magnitud. No tenen grans necessitats, estan acostumats a viure amb el mínim. La seva prioritat és el menjar diari «tenen molt de temps per compartir i també molt d’amor», conta la Mireia. «Aparentment, semblen molt occidentals, però el substrat és absolutament africà, van a un altre ritme i les noves generacions pugen molt fortes. Transmeten alegria, en contrast amb la tristesa i decadència que veiem a Occident», reflexiona en Toni. No tenen escassetat de menjar, però en les zones rurals viuen en cases de fang, els fills dormen tots al mateix llit i la cuina és a fora. L’educació és un greu problema i això els dificulta trobar feina, només parlen el kinyarwandès. ‘El camí de l’Aline’ és llarg, ple de matisos, mostrarà família, religiositat i esperit comunitari, però també amb un gran missatge de vida i d’esperança. Volen tenir enllestit el documental aquest any, però encara hi ha molta feina a fer d’edició, de traducció de les entrevistes fetes i d’enregistrament d’algunes de les activitats actuals de l’Aline.