Autor: osona voluntariat

VIC/estrip.- La pràctica d’activitat física té grans efectes beneficiosos en la millora de la salut mental dels pacients amb patologies mentals greus, com ara trastorns psicòtics, trastorn depressiu major i trastorn bipolar. Així ho demostra empíricament un programa pilot d’activitat física que impulsen la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) i el Col·legi de Professionals de l’Activitat Física i de l’Esport de Catalunya (COPLEFC), i que s’està portant a terme a la Unitat d’Hospitalització de Salut Mental de l’Hospital Universitari de Vic (HUV). El programa també compta amb la col·laboració d’un equip de psiquiatres i infermeres de l’hospital, i de l’educadora física esportiva Mariona Caro.

El projecte, liderat per Anna Puig Ribera, doctora en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE) i coordinadora del grup de recerca en Esport i Activitat Física (GREAF) de la UVic-UCC, es proposa estudiar i constatar quin és l’efecte real de la pràctica de l’activitat física regular i saludable considerant tres variables: el nivell d’activitat física, l’estat d’ànim i la percepció de la salut general mentre els pacients de salut mental estan hospitalitzats. Segons Puig, «l’activitat física permet gaudir i socialitzar; és una de les eines més potents per millorar la salut física i l’estat d’ànim de les persones».

El programa, iniciat l’octubre del 2021, fins ara ha comptat amb la participació de 43 persones (el 51% de les persones ingressades), de les quals el 64% són homes i el 36%, dones. La mitjana d’edat és de 39 anys i la mitjana d’estada hospitalària és de 41 dies. En aquests primers mesos s’ha pogut constatar un alt grau d’adherència al programa i la petició, per part dels pacients, d’allargar la durada o freqüència de les sessions.

El treball amb els pacients de la Unitat d’Hospitalització de Salut Mental de l’HUV es fa setmanalment, per tal d’adaptar-se a les altes i baixes hospitalàries, amb grups de com a màxim 8 persones, sempre derivades des de psiquiatria. A aquestes persones se’ls demana quines són les seves preferències sobre modalitats d’activitat física i, en funció de les possibilitats, s’escullen.

L’activitat física que realitzen els pacients es basa en treball aeròbic, durant tres dies a la setmana, en sessions de 45-60 minuts basades en treballs de resistència cardiorespiratòria, força muscular, equilibri i coordinació. Per tal d’ajustar-se a les possibles patologies associades i per tal d’assegurar-se que les persones participants s’ho passen bé, les activitats s’adapten al màxim a cada pacient i la pràctica de l’exercici físic és individualitzada.

AIGUAFREDA/estrip.- Costumama és un projecte familiar que va sortir fa un parell d’anys quan a l’Anna Martínez, mestra de professió, li van diagnosticar un càncer de mama. Els detalls els va donar al programa ‘Regala petons’ de Ràdio Vic. Durant el tractament de la quimioteràpia, juntament amb la mare, van treure la màquina de cosir, no en sabien gaire, però una amiga de la família els hi va ensenyar i van començar a fer coses, al principi les regalaven, però despès van decidir vendre-les i cedir el benefici  a la investigació contra el càncer de mama a l’institut de recerca de l’Hospital Sant Pau.

L’Anna va començar, entre altres coses, per tenir el cap distret cosint, així no pensava en els problemes. Li agrada molt la lectura, però necessitava alguna cosa més mecànica, ja que no es podia concentrar. Van començar a fer moneders regalats i al cap d’un temps van instal·lar una paradeta a la fira d’artesans d’Aiguafreda i els va vendre tots, els veïns van col·laborar molt.

Va arribar a fer fins a mil moneders, l’objectiu era reunir mil euros i en porten 6.900. La pandèmia va afectar la venda, però el contacte amb els interessats es va reencaminar a través d’Instagram.

L’Anna ja s’ha incorporat a la feina i no pot fer tanta producció, però quan té una peça acabava, la penja a l’Instagram i en una hora la té venuda, «funciona molt, hi ha la possibilitat de fer-ho al gust del consumidor, posant-se en contacte per missatge privat, es queda d’acord amb el disseny i les teles i es fa el producte». Abans de la pandèmia hi havia molta gent del poble que l’ajudava.

En el cas de l’Anna, les seves dues generacions anteriors, també van patir càncer de mama i les van operar a l’Hospital de Sant Pau, és per això que dirigeixen les donacions a aquest centre. El nom de Costumama ve de la paraula composta entre costura i  mama, el disseny del  logo surt de què cada vegada que l’Anna anava al ginecòleg, li dibuixava un cercle, el partia en 4 i li deia que representava la seva mama, marcava on tenia les cèl·lules dolentes. En el logo hi ha representada també una agulla de  costura i una lupa per a la investigació.

Ara amb la mare i una amiga, queden els dilluns per cosir, miren algun tutorial i fan bosses, necessers i altres peces i les pengen a la seva pàgina d’Instagram. Si hi ha algun encàrrec, el fan la setmana següent. La senyora que l’ajuda, també cus des de casa per acabar alguns encàrrecs. Sovint reben donacions de material per a fer les produccions, les botigues on compren també ajuden fent descomptes. I també accepten donacions de teles o cremalleres.

En el producte, s’adjunta una etiqueta on s’explica com va créixer Costumama, estan dissenyades per la cunyada de l’Anna. El balanç és molt satisfactori. Com a projecte familiar, cada integrant té el seu paper, la Chari, la mare ajuda a cosir, l’Àngel, el pare porta els productes a les clientes i en Carles, la seva parella, l’ha recolzat i acompanyat en tot. La família coincideix en la valentia i l’actitud positiva, ha estat el motor per tirar endavant el projecte i per ajudar a altres persones.

L’Anna remarca la importància de la detecció del càncer a partir de les revisions rutinàries i encoratja a tothom a no deixar-les passar.

TARADELL/estrip.- El divendres dia 11 de març, els alumnes de Cicle Superior del Col·legi Sant Genís i Santa Agnès van fer una sortida pels entorns del seu poble, Taradell. Podia ser una caminada com moltes de les que se solen fer: caminades per conèixer l’entorn, la història… però no, aquesta va ser molt diferent.

La visita pretenia donar a conèixer el Casal de Mont-rodon i la seva història fent el camí d’anada i tornada a peu. És una ruta d’uns vuit km amb desnivell, una ruta molt apta per a alumnes de C. Superior.  Però en el curs de 5è hi ha una alumna amb dificultats motrius i els seus companys i companyes es van preguntar com ho podria fer ella per arribar caminant fins al Casal.  Per sort, es tenia ben present la gesta portada a terme pel Centre Excursionista de Taradell amb l’Adrià Preseguer Crusats. Si 200 voluntaris havien pogut portar a l’Adrià al cim del Matagalls, 25 alumnes de 5è podrien portar a l’Aina, la seva companya, fins a Mont-rodon.

Amb l’ajuda de membres del Centre Excursionista de Taradell (Carme Delgado, Josep Codina i Josep-Lluís Blanch) i amb la col·laboració d’en Ramon Rodríguez cap de l’àrea inclusiva de la FEEC, que els va deixar la cadira Joëlette, els alumnes van poder portar a la seva companya amb ells durant tot el trajecte. També van ajudar com a voluntàries l’Imma Casassas i la Sílvia Pujols. Va ser un repte important i es va haver de fer, anteriorment, una sessió de sensibilització, perquè els alumnes, d’entre 10 i 11 anys, s’acostumessin al seu paper de portadors. Aquest repte, absolutament inclusiu, va ser un gran èxit i es van viure moments molt emotius.Aquesta publicació està patrocinada pels nostres socis Perruques

L’escola Sant Genís i Santa Agnès de Taradell, segueix perseverant per fer evident el seu lema: ‘Junts, a prop, en família’. Tota la comunitat educativa està molt agraïda als voluntaris. I vol agrair especialment la presència de la seva alumna, l’Aina de 5è. La seva presència i coratge és una lliçó de vida per a tots.

La Marta Vilà és l’ànima del projecte Pinkmama i el va detallar al programa de Ràdio Vic: Regala Petons, la seva vida va canviar quan fa sis anys li van diagnosticar un càncer de mama, però no ho va viure com un fet traumàtic, la força de ser mare li va regalar l’entusiasme per fer gorros amb ‘superpoders’.

MANLLEU/estrip.- A la Marta Vilà se li va diagnosticar el càncer de mama un 9 de gener del 2016 amb trenta-vuit anys, no s’esperava que tan jove li toques passar per aquest tràngol, però va poder constatar que també hi havia noies més joves afectades per aquesta malaltia.

La Marta ens explica que no ho recorda com un procés molt traumàtic, però que li va sortir la força i ganes de poder amb allò que li estava passant, el fet de ser mare, segurament la va fer actuar com ho va fer. No li agrada associar-ho en guanyar una guerra o lluitadora, no va de barallar-se amb ningú, senzillament és ser conscient que ve una cosa grossa i que l’ha de passar.

La Marta és dissenyadora tèxtil, tenia roba i teixits oblidats a casa, es va posar al Google per mirar quins productes necessitaria en aquesta fase de pèrdua de cabell, el que hi havia era molt car i estèticament no era el que li agradava més. Va decidir agafar robes que tenia a casa i embolicar-se-les al cap. Uns dies després, va fer una escapada a Granada amb un company de feina i una senyora pel carrer li va dir que portava un gorro molt bonic, aquest va ser el clic que va fer la creació de Pinkmama, en entrar a l’hospital les infermeres sempre li comentaven també que els hi agradaven molt els models de gorro que portava.

La Marta és de Manlleu, però ha fet accions a molts llocs del territori espanyol, s’han donat gorros a hospitals de València, Castelló, el País Basc, Madrid, això no obstant, bàsicament l’acció més important és aquí. La vinculació més rellevant és amb l’hospital de Vic.

La missió de Pinkmama és que persones anònimes o empreses, regalin gorros a les unitats d’oncologia que es decideixi, cada gorro porta una dedicatòria o un missatge de la persona que el regala, aquesta és l’essència de Pinkmama. Des del principi Pinkmama ha actuat legalment, amb secretària i tresorera, l’Imma, la Núria i la Geni. Des de l’inici s’han donat un 2500 gorros.

Pinkmama és un projecte petit i a vegades les associacions petites no tenen prou visibilitat, però hi han de ser totes, les donacions també és rellevant que es facin arribar a les grans, gràcies a això es pot accedir a la tecnologia i a les màquines, les grans fan unes coses i les petites unes altres. Darrere de cada pacient que necessita la tecnologia, hi ha emocions que sovint les grans campanyes no hi arriben.

El moment de la donació del gorro està ple d’energia i d’acompanyament. Tot i que la Marta ja s’ha incorporat a la vida laboral i té menys temps, aquesta força fa que continuï amb el projecte. Els gorros els fa la Sandra, una modista que treballa amb molt amor; quan se li demana, sempre hi és. Aquest gorro és com el casc de les Deesses que es posaven el casc de la força.

Fa un any es va proposar un treball conjunt amb  Osona contra el Càncer, es va començar a construir un vincle fent una aportació que es va convertir en 140 gorros, s’han fet dos lliuraments, ara estan en el punt de veure com es continua la col·laboració.

La Marta té clar que vol continuar donant aquest escalf a l’hospital de Vic, ja que és on ella ha  passat tot el seu procés. Amb les persones que se’ls hi regala els gorros, no es manté gaire la relació, però s’entén, perquè les circumstàncies que envolten el moment que s’està passant, són molt dures.

Ara, vist en la distància del temps d’una malaltia passada, la Marta anima a les persones que hi estan passant i ancoratge en què intentin dominar la por, ja que aquesta pot fer molt mal, mirar per una mateixa i confiança. Cada persona és un món, s’ha de tenir calma i compartir amb persones del costat i de suport i pensar que es poden fer moltes coses.

La pandèmia ha frenat la producció

Durant la pandèmia no s’ha pogut fer gran cosa, ja que amb les persones que s’havia d’intervenir eren vulnerables i no era gaire pertinent, ara ja es podran tornar a fer les trobades i dibuixar el futur més immediat.

El temps de la Covid han estat durs pels malalts de càncer, pel distanciament que hi ha hagut amb els professionals sanitaris que portaven la seva malaltia, tot i que quan s’està en aquest procés, ja hi ha un aïllament social, el fet que sigui en temps de  covid, ha provocat que les angoixes es multipliquen per mil, les pors, per la distància amb l’oncòleg. Un aïllament general que passarà factura en els mesos vinents, perquè les campanyes de detecció precoç es van frenar en sec.

La Marta ja s’ha incorporat al món laboral, tot i el canvi de ritme, el projecte encara es viu i està en el seu cor.

VIC/estrip.- L’inici d’aquest projecte sorgeix des del Club CAR, «després de l’aturada a causa de la pandèmia i gràcies a la coneixença amb el grup Escènic Vic, que ensenyen teatre i en un lloc com el Seminari, es va pensar a fer un grup de teatre amb els nois i noies del Club CAR de Sant Tomàs, juntament amb els professionals d’Escènic». La Marian Toril i en Jordi  Arqués des d’Escènic Vic, en Jordi Tió des de Sant Tomàs, la Dolo Ramon des del Club CAR Sant Tomàs i Ramon Casals des de Seminari Vic en van donar tots els detalls al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic.

Quan la gent d’Escènic Vic van veure que seria possible una vinculació amb Sant Tomàs van pensar que seria fantàstic poder treballar amb col·lectius que no hi estan acostumats i que també suposava un repte tant professional com personal. Els cursos de teatre els fan al Seminari, que vol ser un edifici dedicat a la formació, obrir la via de formació teatral, complementa l’oferta que es fa d’altres disciplines. Col·laborar no només des de  vessant formatiu, si no el social és la tasca que el Seminari també ha de fer. Tot plegat, coincideixen tot, ha estat molt fàcil aquesta col·laboració, perquè hi havia voluntat que funcioni per totes les parts.

Fins ara s’han fet tres sessions, el grup encara no està tancat, s’ha començat amb set alumnes, però la idea és de créixer. Es troben un cop per setmana en sessions d’una hora i 30 minuts. El curs va començar a mitjans de febrer amb previsió que acabi el mes de juliol amb la presentació d’una classe oberta o d’un taller. Aquest projecte parteix d’una necessitat de lleure que tenen les persones amb discapacitat molt important. En aquest grup de teatre els nois i noies són molt grans, havien començat amb l’esport, ara pràcticament no en poden fer, «si no tenen lleure no tenen res», per tant, hi ha la necessitat de potenciar el lleure. És més interessant el procés formatiu que el que serà després la representació. Aquest procés que es fa dins de l’aula és molt potent i de cara a la galeria no es veu gaire, va molt lligat amb què fan sempre Escènic, i és posar per sobre la formació a la representació. Parlem també de creixement personal, cada dia de classe és un enriquiment per a la persona. La idea no és arribar a una gran representació al final de curs tot i que segurament es farà dirigit a les famílies i tothom qui vulgui venir a veure el que s’ha estat treballant.

Tant el Seminari com Escènic i Sant Tomàs, es necessiten, ha estat un inici de col·laboració amb el principi d’inclusió d’aquests nois en un entorn normalitzat. Aquesta inclusió s’ha d’anar fent cada vegada més àmplia, no només en el seu entorn, també amb col·laboracions amb altres grups que també estiguin treballant amb Escènic, s’estableix un diàleg d’aprenentatge molt positiu per aprendre tots de tots.

La pandèmia ha ensenyat que per a qualsevol persona el lleure i la socialització és bàsica per la salut mental, per a les persones de Sant Tomàs, també i no s’hi pensa gaire. El lleure potser no és una realitat bàsica, però per a les persones amb discapacitat és molt important. Hi ha gent que no s’han apuntat per por de si es tornarà a tancar per la pandèmia, però tornar a pujar a un escenari i que hi hagi 50 persones de públic, «els hi fa brillar els ulls d’una manera especial». Aquest projecte anirà avançant sense cap pretensió, tot i que els hi agrada fer representacions, el seu objectiu és que gaudeixin, s’ho passin bé, s’expressin aprenguin, comparteixin, en definitiva que obri moltes portes.

Conveni a tres bandes: Escènic, Sant Tomàs i Seminari Vic

VIC.- Aquest mes de febrer el Seminari Vic, la Fundació Sant Tomàs i l’Associació teatral Escènic Vic han signat un acord a tres bandes amb l’objectiu de sensibilitzar que totes les persones són capaces de rebre una formació dins l’àmbit de les arts escèniques i en concret dins l’àmbit teatral. La col·laboració es materialitza amb un curs de teatre impartit per Escènic Vic a les instal·lacions del Seminari Vic i per a persones amb discapacitat intel·lectual del Club Car de la Fundació Sant Tomàs.

Els objectius d’aquest curs són aprendre a desinhibir-se davant del grup; desenvolupar la capacitat d’escolta i d’observació; experimentar i utilitzar recursos propis del cos per expressar-se; utilitzar el llenguatge oral i corporal com a mitjà d’expressió artístic; ser capaç d’utilitzar la imaginació com a eina creativa; tenir coneixements bàsics per improvisar de forma verbal i no verbal; adquirir les eines bàsiques per la pràctica teatral i participar en el muntatge d’un taller teatral.

RODA DE TER (Lourdes Casademont/ACN)/estrip.- “Despertar els sentits” de les persones amb demència i augmentar el seu benestar emocional. Aquest és l’objectiu de la nova teràpia que ha incorporat a la residència Can Planoles de Roda de Ter. Es basa en una tècnica, l’’Snozelen’, desenvolupada sobretot als Països Baixos des dels anys 70 en col·lectius com ara persones amb drogodependències o amb alguna discapacitat. A aquest centre d’Osona, però, han apostat per un perfil de demència avançada i trastorn conductual per estimular-los i poder treballar amb ells durant el dia a dia. L’han impulsat una terapeuta, una fisioterapeuta i una educadora del centre, que s’han format prèviament, i afirmen que els resultats són molt positius. Abans de començar la teràpia, es fa un perfil sensorial per veure els aspectes a treballar de cada usuari, segons explica a l’ACN, Irene Sellés, educadora social de la residència Can Planoles de Roda de Ter. «Hi ha persones molt desconnectades que necessiten moure’s més i d’altres, que ho estan massa, i necessiten relaxar-se», detalla. Actualment, estan provant la teràpia amb una de les usuàries amb molts bons resultats i la idea és anar-ho ampliant a més residents. «La Luisa és una senyora que té una demència molt avançada i s’agita molt», remarca Marta Muniesa, terapeuta del centre. Amb la teràpia, però, han vist com «es redueix el seu nerviosisme, està més relaxada i fins i tot pot fer una activitat a sala i relacionar-se puntualment amb el seu entorn».

És una teràpia molt personalitzada, on cada sessió s’ajusta a l’estat d’ànim del pacient. Així per exemple, a la Luisa, li va molt bé començar amb el que anomenen ‘puff d’abraçades’, on les terapeutes li fan un suau massatge des d’un sofà. Amb l’ajuda de so ambient de mar –a la usuària li agradava molt anar a la platja de petita- i un projector, li mostren fotografies antigues d’ella, on apareix amb familiars i amics i li recorden anècdotes i noms dels que hi apareixen. Ella respon a les preguntes i les mira amb una actitud més relaxada. Aquesta teràpia també pot incorporar altres aspectes com el treball de les olors, les textures i els objectes amb colors fluorescents, des d’un ambient molt relaxat on es busca estimular els sentits i generar benestar emocional. Aquesta experiència multisensorial, però, pot treballar-se també fora de la sala a partir d’algun element. «Si veiem que a la dutxa ho passa malament, podem incorporar olors o sons per relaxar-la», explica Gemma Arimany, fisioterapeuta i membre de l’equip que ha impulsat el projecte.

Joan Turró Vicens és director general de la Fundació Universitària Balmes

JTC/estrip.– Joan Turró Vicens és, des del 2011, director general de la Fundació Universitària Balmes i conseller delegat de Creacció, home de costa i apassionat per la vela ha acabat convertint la terra de la boira en la seva aventura professional més intensa i enriquidora, amb ell, la Universitat de Vic, poques setmanes abans de començar la celebració dels 25 anys, ha viscut una transformació extraordinària i avui, amb la incorporació de Manresa i la Facultat de Medicina, ja és un referent qualitatiu en formació i recerca i la UVic-UCC està en el tercer lloc de les universitats joves de Catalunya i Espanya i és la 131 a escala mundial.  Ara l’objectiu bàsic és consolidar i mantenir la qualitat de la recerca i la docència. Així ho va explicar al magazín ‘De tots colors’ de Ràdio Vic.

Celebració dels 25 anys

És una celebració molt important que significa un procés de consolidació. Fa pocs dies un rànquing internacional dels més reconeguts, del Financial Times, va publicar la relació de les 700 universitats joves (tenen menys de 50 anys) del món més acreditades a partir d’una sèrie de variables, bàsicament la qualitat i la quantitat de la seva recerca, vam ser qualificada com la 131 del món i la tercera de Catalunya i d’Espanya. Significa que realment aquests 25 anys han estat aprofitats i s’ha demostrat que la ciutat de Vic i el seu entorn podien consolidar un projecte universitari. Comença a ser una universitat molt reconeguda, per tant, estem de celebració i jo crec que una molt bona celebració. La celebració s’allargarà durant tot el segon semestre, però hi haurà un acte molt emblemàtic, la inauguració del paranimf de la universitat a l’antiga església de Santa Creu.

Moments claus i desplegament territorial

Fa uns 12 anys aquesta institució va apostar clarament per ser una universitat i això vol dir que es varen començar a dedicar recursos a finançar la recerca i crec que és l’element clau. Un altre és l’aposta que es va fer pel Beta Centre de recerca i transferència en medi ambient. La creació de la Facultat de Medecina va ser una gran aposta i, lògicament, tota l’operació de creixement a través d’acords federatius amb Manresa o el més recent amb Elisava, Facultat de Disseny i Enginyeria de Barcelona. Estem satisfets i cada vegada més compartim una cultura única. Volem consolidar d’una manera molt potent tant el campus de Vic com el de Manresa que són els dos elements claus. Hi ha projectes significatius de nous estudis, per exemple en l’àrea de medicina els estudis d’odontologia i d’audiologia. També hi ha la voluntat de potenciar la presència a Granollers, l’Ajuntament ha destinat uns nous locals al creixement nostre. L’aposta per Barcelona és claríssima, l’acord amb Elisava ens permetrà d’aquí a dos anys disposar d’un campus molt potent, també a Olot iniciem un procés molt important i la presència a Manlleu, hem signat un acord amb la Fundació Antiga Caixa de Manlleu per disposar d’un edifici prop de l’Ajuntament, per poder oferir cicles superiors de formació professional però també algun màster i algun títol universitari de postgrau. Som una universitat territorial i volem tenir  una bona petjada.

13.000 estudiants, la xifra òptima de la UVic-UCC

Aquest any, amb la integració d’Elisava, hem superat la xifra de 10.000 estudiants de títols reglats, graus universitaris i màsters oficials, però, si incorporem la formació continuada, tenim 7.000 estudiants més. Per a la consolidació d’un projecte universitari, 10.000 estudiants és una xifra molt correcte, probablement tendirem a créixer una mica, tenim la titulació de medecina que ha de seguir creixent i amb els títols nous que hem comentat podríem arribar als 13.000 estudiants, què és una xifra gairebé òptima per a una universitat com la nostra.

Mancats de finançament públic

El pressupost global de la federació gira prop dels 100 milions d’euros, més de la meitat de la Universitat de Vic i la Fundació Universitària Balmes, vol dir que en els últims 10 anys hem més que duplicat el pressupost, amb una tendència cada vegada més alta al finançament i als ingressos en la via de la recerca. Quant al finançament públic, estem lluny del punt òptim, el projecte universitari nostre és un projecte social públic amb un model de gestió diferent, però molt similar a les institucions universitàries públiques que hi ha arreu del món. Ara estem a l’ordre del 20% del pressupost que ve a través d’un conveni programa, la nostra demanda és que s’assignin recursos, arribar al 30%, per abaixar el preu de la matrícula i consolidar la finançament de la recerca.

Col·laboració amb el sector privat

La col·laboració del sector privat cada dia és més alta, participen en els òrgans de govern a nivell de patronat, però el més important és la implicació que tenen amb els nostres projectes de transferència de coneixement. Crec que la UVic és la universitat més enganxada amb el teixit econòmic i social del seu territori de tot Catalunya, segur. L’estudi que es va fer fa un parell d’anys situava l’impacte de la UVic entorn l’1,5% del PIB de la comarca, som una entitat que genera més de 1000 llocs de treball estables i lligats amb el talent. La incidència que genera la nostra institució en el conjunt del territori és immensa.

En 10 anys, el desdoblament de la línia R3

En aquest sentit, soc optimista, a Creacció hem creat un equip d’experts que ens estan ajudant a fer el seguiment de tots els projectes que lliguen amb la famosa línia R3, sembla que finalment ADIF i Renfe s’ho han posat com a objectiu que en els anys vinents mantindran una inversió consolidada, per aconseguir d’aquí a 10 anys el desdoblament d’aquesta línia i no tan sols el desdoblament sinó una qualitat de servei que és el que estem treballant a fons i que permeti realment tenia una mena de metro d’aquí a Barcelona.

Creaccio, la perla del territori

Creació és una mena de perla que té el territori. És una entitat que ha sorgit del consens de tothom, m’agrada dir que tots els dimecres, a les 9 del matí, hi ha una reunió de seguiment de la situació econòmica i social del territori en la qual hi ha els sindicats, les empreses, l’administració, la universitat. Es discuteix quina és la situació de la comarca, quins són els projectes que s’estan llançant, com segueixen aquests projectes, quines apostes a llarg i curt termini… És una agència que penso que tots els territoris del país haurien de tenir.

Facultat de Medecina, experiència pilot

Estem creant una Facultat de Medecina que està acumulant un coneixement extraordinari i que està innovant en la metodologia de l’ensenyament de la medecina, la prova és que se’ns està demanant com experiència pilot en la resta de sistema universitari català. Estem creant una molt bona Facultat de Medecina i això té noms i cognoms, el seu president que és el doctor Arymany, la Marina Geli com a directora general, el Ramon Pujol com a degà i un equip de lideratge. No hi ha secrets, en la vida els lideratges són claus i hem apostat per tenir bons líders al costat de grans projectes i això fa que els projectes prosperin.

OSONA/estrip.- La Fundació Impulsa busca persones i empreses que vulguin sumar-se a la xarxa de mentors Impulsa, persones amb trajectòria sòlida i vinculació al territori que acompanyin en el seu creixement professional i humà als joves d’entre 16 i 20 anys seleccionats per rebre la Beca Impulsa. Joves compromesos i amb gran motivació per continuar la seva formació, però que es troben en una situació socioeconòmica vulnerable. Per al curs 2022-23 necessiten entre 130-150 persones a Osona, a la Garrotxa, al Berguedà, al Moianès, al Bages, al Baix Empordà i a Terrassa i Sabadell.

Formar part del Programa de Mentoria implica un compromís de mínim un any i òptim de dos i una dedicació d’aproximadament 5 hores al mes, entre trobades amb el jove, formacions i seguiment amb l’equip psicopedagògic de la Fundació Impulsa.

El 90% dels joves Impulsers acaben els estudis i obtenen un títol de Formació Professional (FP). Bona part d’aquest èxit rau en aquest acompanyament individualitzat de la mà de la figura del mentor que estimula el pensament i la reflexió del jove i l’ajuda a detectar i enfrontar conflictes.

A través del pla de formació del Programa Impulsa Mentoria, els mentors i mentores adquireixen coneixements i habilitats (softskills) vinculades amb els estils de comunicació, l’empatia, l’escolta activa, entre d’altres. Aquests aprenentatges són implementables tant per la bona mentorització del jove, com en l’àmbit professional. Així mateix, aquestes formacions ajuden a promoure relacions transformadores que permetin un creixement bidireccional i compartit. Formar part del Programa de Mentoria implica un compromís de mínim un any i òptim de dos i una dedicació d’aproximadament 5 hores al mes, entre trobades amb el jove, formacions i seguiment amb l’equip psicopedagògic de la Fundació Impulsa. La Mentoria és una oportunitat per posar en valor l’experiència personal i professional, així com per enriquir-se a través d’una formació transversal i humana. 

RSC per a empreses

A més a més dels mentors i mentores que s’impliquen a títol particular, la Fundació Impulsa també ofereix el Programa Impulsa Mentoria com una  modalitat de col·laboració per a les empreses. Es tracta d’una proposta de Responsabilitat Social Corporativa (RSC) per a organitzacions que vulguin involucrar els seus treballadors fent de mentors a través de voluntariat corporatiu. La mentoria és una experiència que fomenta el compromís i la pertinença dels treballadors vers l’empresa. A través de les diverses formacions i de l’experiència de la pròpia mentoria, els treballadors adquireixen unes competències transversals que li serviran tant en l’àmbit laboral com en altres àmbits de la vida.

Centres educatius d’Osona, la Garrotxa, el Moianès, el Berguedà, el Bages, el Baix Empordà, Terrassa i Sabadell han presentat més de 270 sol·licituds per optar a les beques Impulsa per al curs 2022 – 23. L’equip psicopedagògic de la Fundació Impulsa està fent el procés de selecció dels joves. La selecció es fa tenint en compte criteris qualitatius com l’esforç, la constància, el compromís i la motivació per continuar els estudis de Formació Professional (FP), així com aspectes entorn la situació socioeconòmica familiar.

Per altra banda, les persones candidates ja han participat  en una sessió webinar en la que se’ls va donar a conèixer en detall la Fundació Impulsa i el Mètode Impulsa. Una entrevista final amb una tècnica de l’equip psicopedagògic de la Fundació servirà per poder fer un bon match amb el mentor assignat.

VIC/estrip.- L’Albert Trujillo, director Càritas Arxiprestal, i el Franc Quirós, secretari tècnic de Càritas Diocesana de Vic, a través dels micròfons de Ràdio Vic van condemnar clarament la crisi d’Ucraïna, que està afectant greument el dret a les persones. En la situació actual Càritas Diocesana de Vic es coordina especialment amb Càritas Catalunya i  Espanya,  i aquests es coordinen a través de Càritas Europa i amb Càritas d’Ucraïna i les altres que en són frontera. El paper que Càritas Vic està fent per indicacions de Càritas Ucraïna, és sensibilitzar i visualitzar la situació, s’ha obert una campanya de captació de recursos econòmics, aquesta és la principal necessitat, «no és necessari ni roba, ni aliments». Ara es focalitzen en captar recursos econòmics, per poder actuar sobre el territori. El primer que s’ha de gestionar és assumir el xoc de passar d’estar bé a aquesta tensió, això es tradueix en pors i sovint amb problemes de salut mental. El gran repte amb els refugiats és cobrir les necessitats bàsiques, aliments, roba i un habitatge. S’està a l’espera que es determinin d’una forma consensuada des de la Unió Europea, les actuacions que s’han de fer d’una manera ordenada. S’agraeixen totes les iniciatives que s’han fet fins ara, però caldrà esperar per veure quines seran les necessitats reals. «S’estan rebent moltes trucades de gent que tenen relació amb algú d’Ucraïna».

Trijillo i Quirós van recordar que Càritas va presentar l’informe FOESSA, la primera radiografia social completa de la crisi provocada per la pandèmia, el qual aporta dades que ajuden a dimensionar l’impacte de la crisi i a identificar persones i grups més afectats. Les dades que aporta aquest informe són molt dures, però són una realitat que no podem obviar, ens ha d’ajudar a reflexionar de com hem d’avançar com a societat, hem d’anar erradicant aquestes desigualtats. En aquest informe podem veure que l’exclusió social a Catalunya, un 29%, és més alta que la resta d’Espanya que té un 23%. La crisi de la Covid ha creat molta desigualtat. S’han resumit en sis grans blocs: Més precarietat laboral i desigualtat de les rendes; més dificultats per accedir a un habitatge digne; menys  l’accés de la Salut, la mental notòriament; s’han tensat les relacions entre les persones; la bretxa digital; i que les mesures de protecció amb la renda garantida són insuficients. Gairebé el 30% de la població de Catalunya viu en exclusió social, 2.250.000 persones, tres de cada 10, 1 milió més de persones que ara fa tres anys. La pobresa infantil és 13 punts superiors a la mitjana europea. La pobresa extrema s’entén moltes vegades com aquella persona que està al carrer i sense llar, pot ser aquella dona que està a casa que no té recursos i està sola. «La pobresa no es pot heretar, com a societat hem de vetllar perquè no es cronifiqui». Càritas intenta donar resposta a l’acollida com a primera porta per escoltar les necessitats dels nouvinguts, veure quina és la seva problemàtica i treballar sobre aquestes línies. Totes les persones davant de la problemàtica tenen esperança en la seva situació, des de Càritas volen compartir una frase ‘Hem de tenir una humanitat què podem emmalaltir-nos junts, però hem de tenir l’oportunitat de salvar-nos tots junts’, «i donar gràcies de la societat tan solidària que tenim».

VIC/estrip.- Creu Roja Osona, com va detallar Mar Espadaler al ‘Regala petons’ de Ràdio Vic, està bolcada en la crisi d’Ucraïna. L’organització actua a escala internacional, atenent les persones que no tenen el mínim per viure i que queden sense les necessitats bàsiques cobertes. Una part important també és la recerca de persones desaparegudes, en una guerra com la d’Ucraïna també passa, «amb gent que estan vivint aquí que tenen familiars allà i no saben on són». Donar suport a la Creu Roja dels països veïns que estan ajudant molt, com Polònia, Moldàvia, Eslovàquia o Hongria. Creu Roja Catalunya té un magatzem a Igualada amb material especial estàndard que s’envia als països que pateixen una desgràcia. S’han tramès mantes especials ignífugues i que aguanten molt la humitat, uns kits de cuina i tendes de campanya per poder aixoplugar moltes persones. És material unificat per totes les Creu Roja i s’envia al magatzem unificat d’Hongria, des d’allà surt cap a on es necessiti de la zona afectada.

L’activitat de la Creu Roja està molt planificada i organitzada, el fet que hi hagi societats nacionals a tot el món, vol dir que se sap molt bé la necessitat que hi ha, és molt important, «sempre es diu que es prefereix captar fons a recollir coses, no se sap si allò que es recull es necessita, en canvi, amb les seus que hi ha a cada país, poden dir realment la necessitat que hi ha. Hi ha moltes entitats que recullen fons, la persona que dona fons s’ha de sentir còmode amb l’entitat que ajuda. És molt crucial reactivar l’economia del país, en aquest cas Polònia i els països limítrofs comprant el material allà». A les oficines de Creu Roja tenen números de compte on es poden fer aportacions o per Bizum. A la pàgina web de la Generalitat es parla de les diferents entitats on es poden fer aportacions.

En situacions de crisi surten els sentiments d’ajuda, però les coses s’han de fer d’una manera organitzada, «el fet d’agafar un cotxe i anar a la frontera de Polònia a buscar gent no és el millor. Una altra cosa és que s’hi tingui vincles vagi a buscar algú que es coneix». Hi ha perill de tràfic de persones, de menors, a les fronteres passen coses i en aquests moments que hi ha tanta precarietat, molta gent que se n’aprofita. «Aquí han començat a arribar a través d’Osona amb els nens amb els quals hi havia hagut algun vincle i que ha estat continuat, altres arriben per casualitat o que tenien un conegut».

El tema documental és el que s’està debatent a nivell d’Unió Europea, si els refugiats ucraïnesos es poden moure lliurement i tenir el permís de residència i treball, un procés llarg que amb aquest col·lectiu potser serà diferent, perquè amb els refugiats d’altres països continua sent lent. «La ciutadania i les administracions confien en Creu Roja, saben que hi són i que fan el que se’ls hi demana».