Els assistents van estar encantats de com va anar tot plegat, decoració floral, discurs inicial, rialles amb l’aportació sorpresa del personal del CAP del Remei i per acabar una excel·lent actuació de La Guaracha. Des del CAP també estaven molt satisfets per l’honor d’haver rebut el reconeixement dels ciutadans i ser pregoners de la Festa Major i valoraven pertànyer a una gran comunitat, dinàmica, diversa i molt rica.
CALLDETENES/estrip.- Les cigonyes blanques es desplacen milers de quilòmetres dues vegades l’any. Durant l’anomenada migració prenupcial, a finals d’hivern, van de l’Àfrica al centre i nord d’Europa, on criaran. I en la migració postnupcial, uns mesos més tard, fan el viatge de tornada. Migren en grup, en estols de mida variable (des de diversos centenars d’individus a grups reduïts). Es desplacen volant durant el dia, aprofitant les corrents tèrmiques, i es paren a la nit.
Osona és un lloc de pas i d’aturada. Per això, en època de migració, just abans de la posta de sol es poden veure grups de cigonyes que van fent cercles buscant un lloc elevat on parar, per evitar els possibles depredadors. Quan es fa clar, es reagrupen en algun camp proper i, quan comença a escalfar el sol, aprofiten les corrents tèrmiques per emprendre el vol.
Les anellesPoden ser de diferents colors, depenent de la localitat d’on prové la cigonya. Cada país o regió té un tipus d’anelles distintiu amb uns codis propis que permet diferenciar-les. Són anelles que es posen a la tíbia dels polls quan encara són al niu. Es posen amb finalitats científiques per tal de poder-les “seguir” durant les seves migracions i conèixer els seus hàbits i característiques.
Anualment a Osona es comptabilitzen cap a 3.000 cigonyes entre les dues migracions i, d’aquestes, menys d’un 30% porten anella. En les darreres setmanes ja s’han parat diversos grups a municipis com Vic, Manlleu, Gurb o Malla i s’han llegit cap a 500 anelles. Es preveu que fins a mitjans d’octubre en vagin parant moltes més.
Amb els milers d’anelles llegides pel GACO en els darrers anys es pot saber que les cigonyes que paren a Osona, majoritàriament (gairebé tres quartes parts) provenen de diverses regions d’Alemanya i la resta són de França, Suïssa, Suècia, Holanda o la República Txeca.
ElectrocucionsMalauradament, el seguiment que es fa des del GACO de la migració de les cigonyes també serveix per detectar les electrocucions que es produeixen quan les cigonyes es volen parar damunt les torres elèctriques per passar la nit. Si les torres no estan ben aïllades, els ocells poden fer contacte amb els cables, electrocutar-se i morir o quedar malferits.
L’any passat, es varen electrocutar una setantena de cigonyes d’un grup que es va parar el primer cap de setmana d’agost a la zona de Sant Quirze de Besora. Enguany, només durant l’agost i els primers dies de setembre ja se n’han mort una cinquantena. Quan des del GACO es detecten cigonyes electrocutades s’avisa el Cos d’Agents Rurals perquè recullin les cigonyes mortes o ferides i les porten al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa per fer necròpsies i cures, respectivament, i perquè aixequin acta (que servirà per instar la companyia elèctrica a aplicar mesures correctores).
El GACO anella el voltor 3.000
ORÍS.- A més de la lectura d’anelles de cigonyes, una altra de les activitats habituals del Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona és l’anellament de voltors. El primer diumenge de setembre del 2019, el GACO va anellar el voltor número 3.000, una fita que va ser motiu de celebració entre els voluntaris i col·laboradors de l’entitat. Actualment, ja en porten més de 3.000 anellats. L’anellament de voltors es porta a terme a Orís amb la finalitat d’aprofundir en el coneixement de l’espècie, els seus hàbits i costums, i també, les seves característiques biomètriques. Per poder anellar els voltors, primer, cal preparar un sistema de captura que permet agafar els voltors sense causar-los cap dany. A part d’anellar-los, s’observen i anoten característiques de cada individu. També tornen a recapturar alguns dels voltors anellats per poder conèixer la seva evolució al llarg dels anys, i en especial, del seu plomatge.
VIC/estrip.- L’Organització No Governamental per al Desenvolupament (ONGD), Al Karia, va néixer a finals de 2004 al Marroc, de fet, Al Karia significa poble en àrab. Principalment treballa en zones rurals i petites comunitats del Marroc, el Senegal, el Perú i el Líban. En el cas del Líban, estan cooperant amb els refugiats sirians on tenen una petita escola amb un assentament informal, explica en Barreda al programa Regala Petons. El Senegal va ser el segon país on va aterrar aquesta entitat, perquè «creiem interessant tenir projectes per cobrir dues àrees importants d’Àfrica».
El fet de treballar en aquestes zones fa que «mai tinguis una radiografia exacta d’aquests països», reflexiona el president de l’entitat al programa. En referència als plans actuals d’Al Karia, la situació provocada per la Covid-19 ha pausat diversos projectes, especialment aquells on estava previst que els voluntaris hi viatgessin.
Barreda comenta que contràriament al que es pot pensar i a la previsió dels científics, «a l’Àfrica, la Covid-19 ha tingut menys afectació, perquè allà les poblacions són joves i el virus té menys incidència en aquesta part de població». Seguint amb les seves explicacions, Barreda diu que la Covid-19 és un virus més que s’afegeix a una llarga llista d’altres malalties que «porten dècades i dècades castigant la població africana».
Segons diu Barreda, un 75% dels morts per malària de la població mundial són menors de 14 anys. El president de l’ONGD explica que la realitat més dramàtica que coneix en aquests països és la relacionada amb «la malària o la desnutrició».
En aquesta mateixa línia, la situació és similar als camps de refugiats sirians del Líban. Barreda ho atribueix a la capacitat «de supervivència en una situació límit com la que es viu en un camp de refugiats». De moment, el virus no ha entrat el camp.
AdaptacióTot i que Al Karia té una agenda marcada de projectes de cooperació, a vegades «et trobes amb realitats concretes que t’aparten de la teva estratègia perquè has de donar solució a petites coses o a altres necessitats». Un bon exemple d’això, ha estat els recaptes per subministrar aliments a les famílies beneficiàries de l’entitat al Perú. La majoria de dones d’aquestes famílies es dediquen a la venda ambulant. «El Perú és un país amb molt contacte social i economia de carrer», constata el cooperant de l’entitat al Regala Petons. La situació d’afectació que ha provocat el coronavirus en aquest país llatinoamericà, ha fet que Al Karia s’hagi hagut de readaptar i retrocedir als projectes que es feien fa 20 anys.
Un altre dels exemples d’adaptació és resoldre l’assecament de pous d’aigua als poblats en èpoques de sequera a causa de la forta incidència del canvi climàtic al Senegal. Des d’Al Karia estan treballant per consolidar projectes que ja tenen en marxa. En aquest cas, fent més profunds els pous per aconseguir aigua.
Altres projectesL’entitat també ha realitzat altres projectes com la posada en funcionament de cooperatives agrícoles de dones com la de Bonconto o reforçar el teixit de les associacions amb base a la comuna rural a la regió de Kolda, totes dues accions al Senegal. Al Perú, també han reforçat el teixit productiu a sis comunitats de dones del Valle Sagrado i el seu primer projecte a l’Amèrica llatina va ser rehabilitar el mòdul cuina i menjador de l’escola rural d’Huacarpay, a la regió de Cusco, Perú.
Osona s’ocupa de Sinthiou Diae
Al Karia s’estructura en sis grups de treball, un d’ells és el d’Osona que s’encarrega dels projectes al poble de Sinthiou Diae, a la regió de Sedhiou del Senegal. Per aquest estiu, hi havia previst un projecte amb una fundació de futbol de Vic, de la qual un grup de senegalesos també en formen part. A més, s’hi havien d’implicar dones senegaleses. Irene Rovira, membre del grup d’Osona d’Al karia, explica al Regala Petons que «El coronavirus ens ha frenat, perquè els voluntaris no podem viatjar aquest estiu al Senegal per fer seguiment de projectes». A banda d’aquesta iniciativa del futbol, el grup de Vic també té la intenció de consolidar altres projectes com l’escola que van construir o els pous d’aigua.
VIC/estrip.- Tot va començar en un viatge al Perú l’any 2000 per part d’algunes monges josefines de Vic. Un grup de persones se’ls va apropar per demanar-los ajuda perquè «estaven en situacions molt precàries, al límit, i no sabien com tirar endavant», recorda la Gna Dolors Arqués al Regala Petons. Després d’haver engegat projectes com l’apadrinament, els horts hidropònics, l’ajuda en centres amb infants amb diversitat funcional, amb gent gran i col·laboració amb clíniques mèdiques, aquests infants i famílies de la perifèria de Chiclayo havien aconseguit «tenir possibilitats i un futur al davant» gràcies a NePamón.
Amb la irrupció de la Covid-19, la situació s’ha tornat a agreujar preocupantment en aquests col·lectius vulnerables atesos per l’entitat. De fet, el Perú és un dels països del món més afectat. «Les persones que fan de pont entre la Comunitat Josefina i els projectes al Perú estan desesperades», explica la Gna Dolors.
Tot i que és cert que aconsegueixen trobar els productes més bàsics, un cop els tenen es troben que no els hi deixen portar als centres ni a les persones que atenen perquè «no tenen recursos sanitaris de protecció». Això fa que s’hagin de veure obligats a «fer coses extremes per aconseguir-ho».
A tot això, cal sumar-hi que els projectes en funcionament de NePamón s’han paralitzat. Per exemple, els horts hidropònics que permetien la subsistència de moltes famílies s’han vist afectats perquè amb la pandèmia no poden aconseguir la matèria primera per plantar les hortalisses. En conseqüència, tampoc se’n pot plantar l’herba destinada als “cuys”, un conill molt apreciat al Perú per la seva carn. Amb les hortalisses i la carn tenien aliments i l’excedent el podien vendre per recuperar la seva economia.
D’acord amb les explicacions de la Gna Iris Alba, autòctona del Perú i membre de les Josefines, explica que en el seu país la gent necessita «sortir al carrer per poder menjar». Això es deu a un èxode de persones de la zona de la serra o del camp que van traslladar-se a les grans capitals com Llima o Chyclayo a la recerca d’oportunitats. Per fer-ho, es van vendre la poca terra que tenien al camp i ara es troben sense terra ni feina. Molts es dedicaven a la venda ambulant, un sector dels més castigats i afectats per les mesures i restriccions sanitàries. «La gent es contagia treballant perquè necessiten treballar per poder menjar cada dia», afegeix la Gna Iris.
Una altra dels col·lectius més afectats són els infants amb diversitat funcional dels centres on col·labora NePamón. «Alguns ja han mort per falta d’aliments i tristesa perquè no els deixen moure ni ningú els va a visitar», explica la Gna Arqués. Aquests infants «no comprenen» per què han d’estar aïllats i això els repercuteix negativament. En els centres hi convivien infants i persones grans sense diversitat funcional, ja que els vincles i l’afecte del col·lectiu gran cap als infants és «beneficiós per a la salut de tots». Amb les restriccions actuals, s’han hagut de separar.
Esperança«Tot i el dolor, hi ha missatges d’esperança, fins i tot d’aquests infants que tant pateixen», diu la Gna Iris. Evidentment, la Comunitat Josefina no es quedarà de «braços plegats» i ja estan buscant alternatives per poder seguir col·laborant amb tots els projectes que desenvolupen al Perú. Asseguren «tenir més ganes que mai de seguir ajudant».
«Tu m’aportes, jo t’aporto»
Abans de la pandèmia, NePamón organitzava festivals i paradetes solidàries, però ara «no podem», diu la Gna Iris. Per això, han buscat alternatives. Una d’elles són els tallers per elaborar figures de pessebre i centres de taula ara que ve Nadal. La idea és que tothom pugui tenir a casa seva un record d’haver ajudat «una persona que encara està més necessitada que tu», explica la Gna Dolors. És a dir «Tu m’aportes, i jo també t’aporto». Les figures i centres són fetes per persones voluntàries i l’import de la venda es destinarà a ajudar aquelles persones ateses per NePamón al Perú. De moment, es poden comprar a la Clínica Sant Josep de Vic i també a la pàgina de Facebook de NePamón. Per més informació, es pot contactar al telèfon 669 40 61 11.
CATALUNYA/estrip.- Moussa Dieng va néixer a l’Hospital de Bignona situat al territori de Casamance (al sud del Senegal). Per motius laborals, en Moussa va recórrer diversos països d’Àfrica i quan tornava a casa seva, sempre donava una part del que havia guanyat a fora per l’hospital i per a la seva família. Quan va arribar a Europa, va seguir realitzant les mateixes accions. Quan anava al seu país, aprofitava el viatge per fer petites donacions de roba o material sanitari que havia recollit. «Em sento bé fent coses així», explica Moussa al programa Regala Petons.
Durant 11 anys, en Moussa ha estat treballant a la unitat de psiquiatria de l’Hospital Santa Caterina de Salt (Gironès). Precisament, en aquesta unitat, va coincidir amb la Sònia Freixas, també membre de Cooperem Juntes. «Aquestes donacions sempre les havia portat en secret, però amb la Sònia ens vam fer amics i li vaig explicar el meu projecte per ajudar la zona de Casamance», diu.
«A mi, el món de la cooperació és un tema que sempre m’ha interessat», comenta Sònia Freixas al Regala Petons. Quan el Moussa li va explicar d’on venia, la seva cultura i projecte, de seguida es va «engrescar», però la Sònia va posar una condició: conèixer en persona aquesta zona del Senegal. Així, doncs, l’agost del 2019, el Moussa i la Sònia juntament amb altres companys van viatjar a Casamance, però també van visitar la resta del Senegal, Gàmbia i Guinea-Bissau.
Durant un mes van estar coneixent la zona, palpant la realitat d’allà, però «sobretot posant cara». La Sònia explica que «en el moment que fiques cara, comences a entendre el projecte i tens una concepció més general». En aquest moment la Sònia va decidir unir-se a la iniciativa per crear l’associació sense ànim de lucre Cooperem Juntes Catalunya Casamance.
Durant el 2019 van enviar 900 quilos de material a Casamance a través dels viatges que en Moussa fa al seu país d’origen. Però la idea era poder portar material de mida més gran com per exemple lliteres, cadires de rodes i més endavant fins i tot una ambulància «ens hem plantejat l’opció d’enviar un contenidor marítim».
Actualment, Cooperem Juntes s’organitza en dos equips. Un a Catalunya i un altre a Casamance format per professionals de l’Hospital de Bignona. L’equip de Casamance és l’encarregat de fer una llista del material que els manca a l’hospital i als dispensaris dels pobles de la zona de la selva. L’equip de Catalunya, coordinat per la Sònia, es dedica buscar aquest material, recollir-lo i emmagatzemar-lo per després enviar-lo. Tot i que la seu de l’associació es troba al Gironès, l’entitat té col·laboradors per diversos punts de tot Catalunya, també a Osona. De fet, en Moussa, actualment està vivint a Suïssa, i la intenció és crear un tercer equip allà per seguir ajudant la zona de Casamance.
Aconseguir una ambulància
Una de les mancances amb les quals es troba la zona de Casamance Nord és la falta d’ambulàncies per traslladar pacients d’urgència dels pobles de la selva a l’Hospital de Bignona. Segons en Moussa, a vegades «fins i tot pot passar algun dia fins que una ambulància trasllada el pacient». Si s’aconsegueix dotar l’hospital dels vehicles necessaris «es podran salvar moltes vides». Per això, Cooperem Juntes ha engegat una campanya de micromecenatge per aconseguir 6.200 euros per comprar una ambulància descatalogada del transport sanitari de Girona que a Casamance encara és útil.
Com ajudar des d’Osona?
Cooperem Juntes recull material sanitari de tota classe, des de lliteres i cadires de rodes fins a aparells més petits com termòmetres o tensiòmetres. A Vic hi ha una col·laboradora que fa cerques de material i gestiona recollides. Tot i això, tothom qui vulgui, pot entrar a la pàgina web juntescatcas.org on trobarà tota la informació de contacte amb l’associació per si vol fer una donació de material. Tal com explica la Sònia Freixas, es tracta de material que la majoria de vegades «acaba a les escombraries perquè la gent no l’utilitza o per qüestions d’espai li molesta a casa seva». L’associació li pot donar una segona a vida ajudant amb una causa solidària. L’entitat destaca que el boca-orella també és una manera d’aconseguir donacions de material.
La Sara Terricabres és la coordinadora de les activitats de la Fundació i va explicar que des que va començar la Fundació, hi ha passat molta gent, abans de començar amb els cavalls es va proposar de fer el casal d’estiu per a nens amb pocs recursos i exclusió social. El resultat ha estat molt bo i en ser un espai a l’aire lliure, ens explica que va venint gent nova. Els nens es fan grans i van canviant, hi ha usuaris dels casals d’estiu que no estan en situació de risc d’exclusió, el que vol dir que és un servei obert a tothom i que tothom si troba bé. Tracten amb infants de 4 a 12 anys i joves de 16 a 20, també persones amb discapacitat. La Fundació El Parés dona l’oportunitat, orientar, acompanyar i obrir portes que per altres itineraris tindrien tancades.
Els hi ofereixen una estada amb els cavalls en l’entorn rural i una sèrie d’activitats per a desenvolupar aquesta autoestima i en acabar aquest procés que ells hagin decidit estudiar alguna cosa o bé encaminar-se en alguna pràctica laboral o tinguin algún contracte. També té com a objectiu l’adquisició de valors humans, respecte per la natura, a l’entorn rural i a les persones, positivisme davant la vida i ganes de viure i de ser feliç. Aquest és un projecte que s’està obrint a un grup de joves, però per l’experiència que han tingut, sí que és cert que la majoria venen amb alguna experiència familiar o en l’àmbit escolar. La Sara explica que és important treballar paral·lelament amb les famílies i els tutors que es facin corresponsables dels adolescents, per avaluar el procés del jove. Quan està al Pares té responsabilitats, però quan arriben a casa seva canvia, és fer-los veure que no és problema del lloc on estan, sinó d’un procés vital i comprensió de la vida.
La Fundació està situada a Gurb, a la C17, sortida 65, i animen a tothom que tingui ganes de passar una bona estona i conèixer gent, que es pot començar com a usuari i trobar el camí com a monitora voluntària. Els monitors i col·laboradors que hi van, sobretot al casal d’estiu a fer voluntariat, són de diferents àmbits, monitors de lleure, psicòlegs i professionals específics què, depenent del projecte, fan tallers i donen a conèixer diferents experiències laborals. Tenen 4 cavalls, cabretes, gallines, oques a la bassa, conills, està preparat per a barbacoes. Bàsicament es tracta d’una granja escola de natura per intervenir en el procés de formació i acompanyar tant a infants, joves, com a persones amb discapacitat. És important el canvi que fan abans i després de tenir l’experiència amb els animals, els ajuda a conèixer els seus límits, les seves pors. També ofereix altres eines, l’horticultura, el coneixement de com es vivia a pagès, anar als orígens dels éssers humans. Excursions a la creu de Gurb, l’ermita de Sant Roc, el coneixement del nostre entorn.
Per al 2021 està previst el casal d’estiu, la rehabilitació eqüestre i potenciar l’empoderament als joves adolescents. També ofereixen matinals de cap de setmana lúdiques per a famílies, sense allotjament, per gaudir de la granja escola i excursions escolars. Hi ha aquesta part terapèutica que comporta l’activitat en família. La Fundació va en el camí de potenciar els valors humans de respecte, tolerància, prendre decisions coherents, cooperar, ajudar als altres i avançar tots junts. La Sara ens diu convençuda que a la Fundació Parés avancen tots junts ajudant-se els uns als altres i acaba dient: «Si fem pinya, ens en sortirem, som-hi!».
La Sandra, una col·laboradora fidel
La Sandra Plans és una col·laboradora històrica al Parés. La Sandra va explicar que fa deu anys va arribar a Vic des d’Artés, després de la separació dels seus pares, li van aconsellar la Fundació Parés on hi va trobar la Mercè Bau, presidenta de la Fundació. La Sandra ens explica que la Mercè és una persona que sempre està disposada a ajudar sense esperar res a canvi, sempre positiva, mai es queixa, tant pot fer de mare, d’amiga com de psicòloga, sempre disposada a ajudar a tothom, «mai l’hi estaré prou agraïda». Allà va descobrir la seva vocació pels nens petits, va ajudar la Mercè en els casals d’estiu, Nadal i Setmana Santa, abans d’això, es va treure el títol de l’ESO a l’escola d’adults, més endavant es va treure el títol de monitora de lleure fent un canvi radical a la seva vida, actualment està treballant al Tac Osona, molt contenta i motivada «si no hagués anat a la Fundació Pares, la meva vida potser no hauria anat tan bé. Els canvis diuen que sempre són per bo, s’ha d’aprofitar i mirar d’encarar-los sense por» explicava emocionada, «els nens creen ganes de viure, els ajudes veus que et respecten i et valoren, en general són transparents, diuen el que pensen».
OSONA.- Empara Osona, Associació d’Esclerosi Múltiple d’Osona, ha estat la protagonista d’un nou ‘Regala Petons’, el programa solidari de Ràdio Vic que dirigeix i presenta el Xavier Farrés. Van ser-hi en Ramon Puigdollers, president, la Maria Carme Espelt, tresorera, la Montse Ballester, vocal, i la Montse Peix, secretària.
L’esclerosi múltiple és la malaltia de les mil cares, els símptomes són molts i molt diversos, cada persona la pateix a la seva manera, quan una persona es comença a trobar malament i a queixar-se de diferents afectacions, no ha de ser només la mobilitat de braços i cames, pot ser la visió o temes fisiològics, es fan múltiples proves, van descartant, «però no se’n recorden de l’esclerosi, fins que ja s’ha fet un procés, quan se’n recorden és tornar a començar, cada vegada et vas trobant pitjor, no saps el que tens. Dos anys amb el fantasma de si tindria esclerosi, a partir d’aquí dius i ara que fem, necessitava un grup de suport, parlar-ne, no estàs cada dia igual i no ho entens, necessites algú que t’ho expliqui o que et confirmin que el que et passa no són manies, per això aquesta necessitat de crear aquesta Empara Osona. Volem cobrir les mancances del que hi ha Vic, que no hi ha res. Ara ens estan anul·lant les visites, perquè no hi ha neuròlegs. En dos anys des que va plegar el doctor Bufí, que era el Degà, els han canviat dues o tres de neuròleg i ara des que a plegat el doctor Cruz, res…», explica la Montse Ballester.
L’Esclerosi Múltiple ens comenta en Ramon, és una malaltia que afecta un 0,1% de la població d’Osona, és un dels nivells més alts que hi ha a Espanya i gairebé a Europa, «hi hauria d’haver un especialista. Es parla de què pot haver-hi factors ambientals per aquesta alta incidència, però no hi ha cap estudi científic seriós que ho corrobori». El fet de ser una malaltia crònica i en la majoria dels casos degenerativa, fa que la rehabilitació sigui fonamental. Particularment és molt limitada i col·lectivament, l’única que es fa en aquests moments, és un cop a la setmana a l’Hospital de la Santa Creu i un grup de Psicoteràpia que es fa entre els propis de l’associació i ADFO també un cop a la setmana. S’està intentant lligar un grup de teràpia ocupacional exterior per a través d’una campanya, trobar finançament i establir un pla i així complementat els minsos serveis de rehabilitació que es té ara.
Hi ha 52 dos socis a l’associació. La informació i els consells que es dona des de l’associació, va adreçada a malalts d’Esclerosi Múltiple i familiars, però ara és més de caràcter reivindicatiu que no a oferir uns serveis amplis. L’esperit de l’entitat va dirigida al malalt i al suport als familiars. Aquesta malaltia genera molta solidaritat, el problema és que la malaltia en sí, limita als afectats a no sortir del seu entorn, i aquesta solidaritat fa que hi hagi uns serveis excepcionals de rehabilitació a Barcelona, però l’accés dels malalts d’Osona són molt limitats. Quan hi ha un programa de rehabilitació que dura entre 3 o 4 mesos, s’ha d’anar tres dies a la setmana a Barcelona, un pacient amb dificultats de mobilitat, necessita transport, el Consell Comarcal d’Osona abans donava aquest servei de transport, però fa anys el van eliminar i s’ho ha de pagar cadascú, «per tant o ets milionari, o algú de la família ha de plegar de la feina per acompanyar-lo, el que es fa, per desgràcia, és renunciar al programa», explica el president.
L’assistència psicològica és molt important també i és bastant deficitari, ha d’estar dins d’actes serveis de rehabilitació. Per a col·laborar-hi és important fer-se soci, voluntaris, participant en les activitats i fer aportacions també a través de la web emparaosona.cat.
VIC/estrip.- El projecte Lletres Niu va néixer a Banyoles, quan després del naixement prematur de la filla de la Mercè Laso, a l’hospital Trueta de Girona, durant l’estada a l’hospital va conèixer una família que en el niu del seu nadó hi penjava el nom de l’infant, la Mercè els hi va preguntar si aquell nom l’havien fet ells, però no, la criatura va néixer a la Vall d’Hebron i en aquest hospital les donen en néixer, a la Mercè això li va semblar molt bona idea. Al cap d’uns mesos es va topar amb la Rita que havia engegat el projecte ‘Las letras de Rita’ l’any 2017, hi va contactar i va obtenir tota la informació, li van facilitar l’abecedari per poder-lo fer servir pel seu compte, i a força d’anar picant la porta del Trueta, va aconseguir que acceptessin el projecte de les Lletres Niu. De moment només es porta a terme a la secció de neonatologia, però un detall així dona escalfor en uns moments difícils de molta angoixa.
L’octubre del 2019, la Mercè es va posar en contacte amb la Montserrat per explicar-li el projecte, la Montserrat té una botiga on ven robes per fer patchwork i on també fa classes. Van veure una oportunitat per fer voluntariat per produir aquestes lletres. La seva botiga és centre de divulgació, anima a la gent a fer-ne, i és punt de recollida per enviar-les cap al Trueta a través de la Mercè. La pandèmia també ha deixat coses bones, comenta la Montserrat, han sortit cosidores que estaven en l’anonimat, amb el patchwork s’acumulen molts retalls i és una manera de donar-hi sortida per a una bona causa. El punt de recollida està situat a la Ronda Francesc Camprodon núm. 12 de Vic.
La Mercè explica que tenen 29 punts de recollida, són importantíssims, ja que no poden accedir directament al Trueta, són vitals per a mantenir el projecte, les infermeres les recullen i les distribueixen a l’hospital. Cada cop hi ha més gent que cus, es pot fer des d’una cosa molt senzilla fins a obres d’art. Encara que no se sàpiga cosir, es pot col·laborar d’altres maneres en el projecte, hi ha voluntàries que cusen, altres que van a recollir lletres i lliurar-les a les infermeres. També hi ha dues escoles de Girona que han pintat les pinces que es pengen les lletres, dues amigues que ajuden a l’Anna una fa la correcció en català de les xarxes, l’altra fa els cartells, botigues que donen retalls de roba…
Des de l’hospital els hi envien fotos amb el nom del nadó, també alguna família, aquestes fotos les pengen a les xarxes. Aquest projecte serveix per a fer un raconet a l’hospital i sentir-se’l seu, creen un espai personalitzat en el qual que no se sap quant de temps hi romandràs i després s’ho emporten a casa com un record d’uns moments especials.
L’última crida als voluntaris va ser al gener, fins a l’abril portaven comptabilitzades 6.500 lletres, hi ha molta col·laboració, aquestes lletres estan fetes a partir d’unes instruccions, d’uns patrons que s’explica tant en directe com a través de les xarxes, a Instagram lletres_niu i amb l’enllaç directe al Dropbox on es pot descarregar el cartell i l’abecedari, amb les mides i les instruccions, també hi ha la informació per email, missatges privats d’Instagram, a les botigues, amb això es pot veure que és molt fàcil fer les lletres. Es demana que siguin robes alegres. Es procura penjar les fotos de les lletres a les xarxes també com a reconeixement a les voluntàries que sovint són anònimes. És un projecte dinàmic on també es plantegen reptes, l’últim va ser muntar un Scrabble, formant paraules relacionades amb Lletres Niu, amb un mínim de 50 lletres, s’havia de penjar la foto, amb un premi als guanyadors en forma de roba per fer més lletres.
Arran del projecte Lletres Niu, s’ha començat a fer a l’hospital de Vic, Lletres Cor Vic i a Tarragona, aquests projectes són independents, però funcionen amb el seu model. I de cara al futur, pensen en un projecte d’un banc de teles, per a poder oferir retalls de 10×10 cm, per a cosir 100 lletres, crear punts de recollides i que aquestes teles vinguin de donacions. També fan una crida per aportar idees al projecte, animar a la gent a fer lletres tot cosint o fer donacions de teles que poden tenir a casa, hi ha moltes maneres de col·laborar.
Lletres Niu per als nadons estrella
Els principis van ser difícils, quan van recollir les primeres 100 i les van portar a l’hospital va coincidir amb la celebració del dia internacional de l’infant prematur. L’equip de voluntaris es va estenent. El fet de ser nens també fa que la gent siguin més sensibles i es posin a la pell dels pares i mares, els que han rebut les lletres fan xarxa explicant el projecte. És molt important la implicació de l’hospital, les infermeres del Trueta informen de les lletres que falten i fan la recollida, tenen un tipus de banc de lletres on les tenen classificades i informen sobre les que falten. De moment només està implantat a neonatologia, tot i que col·laboren un altre projecte, la capsa dels records, per a nadons que no han arribat a néixer, es fa una capsa de records i estan incloent les Lletres Niu per a fer el seu nom, són els anomenats nadons estrella.
RODA DE TER/estrip.- Oriol Peiris i Helena Mercader es van proclamar guanyadors de la vuitena edició de la cursa solidària La Somnàmbula organitzada des de Sant Tomàs i que es va celebrar divendres 16 de juliol.
Peiris del Club Natació Vic ETB s’ha imposat en la categoria masculina amb un temps de 35 minuts i 29 segons. En la categoria femenina Mercader del Rarunning Team s’ha proclamat guanyadora amb un temps de 38 minuts i 53 segons. Els segons i tercers classificats en la categoria masculina han estat Jordi Romero, segon amb un temps de 36 minuts, i Jordi Pujol, tercer amb un temps de 36 minuts i 15 segons. I en la categoria femenina Carla López ha estat la segona classificada amb un temps de 42 minuts i 48 segons i Clàudia Ausió la tercera amb un temps de 44 minuts i 11 segons.
Enguany la competició s’ha celebrat al Passeig del Ter de Roda de Ter i ha comptat amb la participació de més de 370 esportistes. Els premis han estat lliurats pel president de Sant Tomàs, Joan Casany, l’alcalde de les Masies de Roda, Jordi Vistós i el regidor d’esports de Roda de Ter, Toni Mas. Els premis han estat un trofeu, un val regal per una cistella de fruita i verdura ecològica de La Tavella i material esportiu de la marca Buff. La vuitena edició ha comptat amb la col·laboració del grup de batucada de Torelló Valltucada i amb més de 80 persones voluntàries que gràcies a un gran treball en equip han fet possible, un any més, que aquesta cita esportiva de la comarca hagi estat tot un èxit.
Els beneficis de la prova es destinaran a equipar el nou Centre Ocupacional a Sant Hipòlit de Voltregà, que s’ubicarà al local de l’antiga llar de jubilats per prestar serveis a persones ateses per Sant Tomàs de la zona del Voltreganès.
VIC.- La Fundació Unió Esportiva Vic i Osonament han renovat el conveni de col·laboració que tenien establert des de juny de 2015 amb l’objectiu de continuar fomentant la inclusió social de les persones usuàries dels serveis de salut mental a través d’activitats físiques i esportives. Una de les grans novetats que incorpora el nou acord és que l’equip de futbol sala d’Osonament passarà a ser un conjunt més de la Fundació UE Vic en la categoria d’Equips Socials que fomenta el club. Així, l’equip de futsal podrà fer ús de les infraestructures i del material esportiu i participarà en les activitats esportives, lúdiques i culturals que organitzi la Fundació UE Vic. Alhora, les dues fundacions col·laboraran en l’organització d’activitats esportives adreçades a les persones ateses, com és el cas de tornejos o jornades esportives.
Des de fa uns anys, Osonament compta amb un equip que participa en la Lliga de Centres de Dia i Serveis de Rehabilitació Comunitària de Salut Mental a la Província de Barcelona. La signatura del nou conveni va tenir lloc a les instal·lacions de l’Estadi Municipal de Vic el 29 de juny i va comptar amb la participació de la gerent d’Osonament, Mercè Generó; la coordinadora del programa d’activitat física d’Osonament, Anna Guàrdia; el president de la Fundació UE Vic, Ignasi Puig; i el responsable de l’Àrea d’Acció Social i Patrocini del club, Sagi Barnolas.