“Un canvi d’enfocament en la mirada cap a l’altre”
Les pràctiques restauratives són un conjunt d’eines o respostes que ens serveixen per prevenir o resoldre conflictes i per millorar la convivència entre les persones que s’han vist o que es poden veure afectades per aquests conflictes. Es basen, d’una banda, en reforçar o restaurar les relacions de convivència, és a dir, en crear vincles de confiança entre els grups de persones que conviuen o interactuen habitualment, sigui la família, el barri, l’escola, la feina… bo i oferint espais de diàleg on les persones s’escoltin i, d’altra banda, davant el conflicte, en reparar el dany, donant veu a totes les persones de la comunitat afectades, i essent capaços d’enfocar el procés en jutjar els fets i no pas a les persones.
Per parlar de pràctiques restauratives cal fer referència a la “Justícia Restaurativa”, ja que aquestes pràctiques tenen les seves arrels en aquest concepte que sorgeix als anys 70 del segle passat. A diferència de la Justícia Ordinària o Penal, aquest enfocament reivindica la veu de les víctimes, ofensors/es i comunitat afectada, en qualsevol procés de resolució d’un conflicte. No es pretén suprimir la justícia ordinària sinó complementar-la, és a dir, i a tall d’exemple, si jo tinc la responsabilitat sobre un grup de persones i es produeix un incident, no n’hi ha prou que des del meu rol d’autoritat identifiqui o esbrini qui són els culpables i els sancioni. Per reparar el dany i restaurar les relacions de les persones afectades em caldrà facilitar un espai de diàleg on aquestes persones puguin expressar els seus sentiments pels fets, i opinar sobre com creuen que s’haurien d’arreglar les coses.
Quan es dona un conflicte, sigui personal o social, la nostra manera de comunicar-nos canvia. Sovint, deixem d’escoltar a l’altre, neguem qualsevol responsabilitat en els fets, decidim què està bé o malament, i ens costa mirar més enllà de la nostra posició. La Comunicació no Violenta (Marshall B. Rosenberg) proposa que si davant un conflicte ens centrem a clarificar el que observem, sentim i necessitem nosaltres (mirada cap a dintre), en lloc de dedicar-nos a diagnosticar i jutjar a l’altre (mirada cap a fora), descobrim la connexió que tenim amb les altres persones, i quan de fluida pot ser la comunicació amb elles, a l’hora de tractar els afers que ens afecten.
Entenem la pràctica restaurativa com una sèrie d’accions encaminades a reforçar les relacions entre les persones, i a encarar les tensions i els conflictes, de manera participativa, a través de la reparació del dany causat, com una forma de construir comunitat. La millor manera de fer-ho és donant veu a totes les persones implicades en l’afer, tant directament com indirecta, donat que des d’aquest enfocament s’entén que les persones més ben preparades per resoldre un conflicte són les que hi estan involucrades.
Precisament, un dels preceptes bàsics de les Pràctiques Restauratives rau en el concepte de “crear comunitat”, entès com un procés col·lectiu que es basa a crear vincles entre les persones, mantenir i reforçar aquests vincles i en restaurar-los quan calgui. La comunitat necessita que es tinguin en compte les seves necessitats com a part afectada, ser part activa del procés i tenir cura de tots els membres que la conformen. Segons Duke Duchscherer, facilitador de Cercles restauratius, és inexplicable la transformació del conflicte sense l’aportació de la comunitat.
Finalment, i parafrasejant a Howard Zehr, pioner en la matèria, cal ressaltar que la pràctica restaurativa no és el mapa de la solució dels conflictes, si no la brúixola que ens pot orientar a tenir bona actitud a l’hora d’encarar-los. Un canvi d’enfocament en la mirada cap a l’altre, que comença per mirar cap a un mateix.