Autor: osona voluntariat

La Carolina Moreno, mare de l’Irai, la nena que quan tenia un any se li va diagnosticar parkinson infantil, una malaltia molt rara amb menys de 200 casos al món, va explicar al programa de Ràdio Vic: Regala Petons, com gràcies a una intervenció quirúrgica feta a Polònia fa tres anys, la Irai va tornar a néixer.

L’ESQUIROL/estrip.- La Irai va néixer el juliol de 2014, fa set anys, tot i que l’embaràs i el part va ser normal, a l’any se li va diagnosticar una deficiència d’aminoàcid aromàtic descarboxilasa, o sigui, Parkinson infantil, una malaltia molt rara amb menys de 200 casos al món. Va ser la segona nena diagnosticada a l’estat espanyol amb aquesta malaltia, explica la Carolina que la primera nena viu a Alacant, una nena molt autònoma, amb moltíssimes habilitats, es van fixar molt en ella i s’hi van traslladar a viure-hi durant dos anys, a la mateixa clínica i amb els mateixos professionals que l’havien tractat, el problema va ser que l’Irai no admetia les mateixes medicacions.

El dia a dia de la Irai era molt dur amb molt patiment, estava en una queixa contínua, dormia tres hores al dia, no podia menjar d’una manera natural, la seva mobilitat es reduïa a obrir i tancar els ulls, el fet de no poder generar ni dopamina ni serotonina, feia que dificultés moltíssim la resta d’habilitats i funcions vitals.

Feia pocs mesos que havien decidit deixar la clínica d’Alacant, a nivell familiar no era sostenible, quan estava embarassada del tercer fill, van rebre una trucada d’una persona de València de la Fundació Columbus, els hi van comentar que el que tenia la Irai era com una peça que no li funcionava, com anar al mecànic i que ell tenia la peça clau per poder-la ajudar. Ja tenia quatre anys i després de remoure cel i terra buscant una solució, havien arribat a l’acceptació. Havien sentit a parlar de la “teràpia gènica” i que s’havien fet alguns estudis, en aquests moments s’estaven treballant amb simis. Van tenir una reunió on hi havia set nens que ja s’havien operat i que als Estats Units s’havia validat l’estudi científic, el senyor valencià va assistir a la reunió, els hi va proposar veure els efectes d’aquells nens que havien estat operats, els hi va ensenyar vídeos, van veure una nena de Nova York, la primera operada que podia caminar, s’havia perfilat més la tècnica, per tant, els nens operats posteriorment demostraven resultats més avançats, els hi va proposar formar part d’aquest estudi científic. Una part d’aquest comitè científic és espanyol i els hi interessava una nena espanyola. Hi havia un risc molt elevat de què no funcionés, és una operació de cervell, però no ho van dubtar ni un moment, l’operació es realitzaria a Polònia.

La Fundació Columbus es dedica a l’estudi de malalties minoritàries, s’han proposat com a objectiu operar als 150 nens que pateixen la malaltia de parkinson infantil abans de deu anys. Hi estan dedicant molts recursos i temps, també en el tema de protons per a nens amb càncers terminals, han creat un hospital a Madrid per a poder rebre aquest tractament, normalment es feia fora de l’estat espanyol amb tot el que suposava per l’idioma, el desplaçament i sense cobertura per part de la Seguretat Social. Hi ha moltes malalties que no interessa econòmicament estudiar-les i queden oblidades, per sort aquesta ha interessat per la semblança amb el Parkinson adult, en l’àmbit farmacèutic mou molts diners.

Una de les Maratons de TV3 es va dedicar a les malalties minoritàries, però no n’hi ha prou, hi ha tantes malalties que no es poden abastar totes, hi hauria d’haver una aposta ferma i amb continuïtat des de l’estat i amb ajudes més serioses.

L’acompanyament d’aquests nens és caríssim, les ajudes de l’estat són mínimes. A l’Irai li van oferir una hora de fisioteràpia a la setmana, en una nena que no es pot moure. Els recursos no només s’han de dirigir cap a la investigació, també a logopèdia, fisioteràpia, teràpies aquàtiques, pagar sous a les famílies perquè es pugui dedicar a cuidar a aquests nens, no som una societat que acull als nens amb dificultats.

El 14 de maig de 2019, la Irai va tornar a néixer gràcies al fet que se li va practicar la intervenció, de fet és el dia que celebren el seu aniversari, tres anys després és una nena totalment diferent, ja és capaç de  començar a fer les primeres passes, fa sorolls guturals i comença a menjar sòlids i sola. El canvi social és significatiu, va a l’escola del poble amb els seus germans i encantada amb els companys de classe, és escoltada i és una nena més del poble.

Integrats a la Fundació Columbus

L’Associació Irai es va constituir abans d’operar l’Irai, la família tenien recursos per mantenir la seva filla i tenir una vida mínimament digna, però van tenir contacte amb moltes famílies que això no era possible, va ser una mica el motor que els va empènyer per constituir l’associació i incentivar la investigació científica que és la via que apostaven. Quan van conèixer la Fundació Columbus i van veure el projecte que s’estava fent, el seu plantejament, el com cuiden fins al mínim detall, l’equip professional és existit, tant a nivell humà com a científics, és per això que ara són una petita branca d’aquesta Fundació.

La Carolina i la Conxita Luna, han editat el llibre: “Ara si t’estimo tal com ets”, un recull de correus electrònics periòdics i verídics dirigits a una companya de la Carolina que a més és psicòloga. Aquest llibre es pot comprar a la pastisseria de l’Esquirol, a la pàgina web i a moltes fires, els beneficis van destinats a Fundació Columbus.

TARADELL/estrip.- La Cooperativa +65 compleix un any de vida aquest mes de gener, l’objectiu és que la gent gran puguin continuar vivint a casa i pensar tothom com ens agradaria envellir. La presentació oficial va tenir lloc el 20 de gener del 2021 a Taradell amb les mesures pertinents i amb un aforament limitat a 100 persones, tot i que els assistents van ser més, però no van poder accedir a l’interior del recinte on se celebrava. Com a acte del primer aniversari es convocarà la primera assemblea de socis, on tothom podrà valorar els serveis que s’han fet. Emília Bosch, presidenta del consell rector de la Cooperativa va explicar els detalls i la situació després d’aquests dotze mesos de funcionament al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic: «Es vol donar qualitat de serveis i de relacions entre la gent gran».

«S’està a l’expectativa de veure com respon la gent, ja que costa una mica que s’entengui què és una cooperativa i en què es basa la cooperació. La majoria de persones ens hem acostumat a resoldre el dia a dia i això de fer una cooperació per tenir serveis compartits és una mica difícil d’anar implantant», explicava l’Emília. Compten amb 65 socis entre Taradell i l’expansió que ja s’ha començat a Vic.

La cooperativa +65 neix amb l’objectiu de donar servei a qualsevol persona jubilada activa, que necessiti l’ajuda puntual d’algun professional, un servei de km 0, ràpid i amb un tracte adequat, gestionar serveis per a fer més fàcil viure a casa tot el temps possible. Es preveu que el 2050 la població depenent (amb jubilats i pensionistes) duplicarà a l’activa laboral, és per això que s’ha de començar a organitzar per a poder fer sostenible la vida de la gent gran a casa.

La cooperativa s’encarrega de gestionar el servei i es prioritza la rapidesa, dins del llistat de professionals que disposen, cada final de mes el professional factura a la cooperativa tots els serveis que ha fet i se li paga. Seguidament, informen a qui ha rebut el servei i li envien la factura del servei rebut que abonarà a la cooperativa.

Es disposa 26 serveis diferents, els més habituals són com fer una videotrucada o com guardar arxius informàtics, serveis de neteja de la llar, amb personal assegurat i amb totes les garanties, servei de tintoreria que ho porten a casa, de psicologia i acompanyament, un voluntari per orientació financera, de reestructuració de la casa, etc. La Cooperativa ha anat molt bé per a resoldre qüestions derivades de la Covid.

De Taradell cap a tota Osona

Taradell, ha estat l’inici, però ja hi ha gent de Vic apuntada, i la incorporació d’un nou poble depèn només de què la gent se’n vulguin fer socis, s’ha de trucar al 691 90 25 25 o enviar un missatge al mail: mes65@mes65.cat. En les setmanes vinents posaran en funcionament la pàgina web: mes65.cat. S’ha parlat amb els ajuntaments de la comarca per poder derivar des de serveis socials a persones grans sense recursos i així poder beneficiar-se dels serveis de la Cooperativa.

Per ser soci, s’ha de ser propietari d’una part de la cooperativa, en el cas de la Cooperativa + 65 es necessita 10 participacions, cada participació val 10 euros, per tant, és un pagament únic de 100 euros que inclou tots els habitants de la casa que estiguin jubilats, es paga per domicili, no per persones. Per al manteniment de la Cooperativa es paga una quota de 5 euros mensuals, la propietat de les participacions es pot vendre i heretar. S’han hagut d’organitzar les feines de la cooperativa i tenir-ho tot al dia, temes burocràtics que els ha obligat a aprendre i resoldre problemes. La comunicació és important i dificultosa, arribar a què ho sàpiga tothom.

VIC/estrip.- El president i la directora general de la Fundació Catalana de Futbol, Pere Guardiola i Cristina Sampietro, han visitat les instal·lacions esportives municipals per confirmar la idoneïtat dels camps de futbol i del pavelló esportiu que acolliran la quarta edició de l’Enfutbola’t, el dissabte 11 de juny, una jornada lúdico-esportiva protagonitzada per futbolistes d’arreu de Catalunya amb diversitat funcional. A la trobada també hi han assistit el regidor d’Esports de l’Ajuntament de Vic, Titi Roca, i el gerent de l’àrea d’esports, Xavier Barriobero. Aquesta designació coincideix amb l’any de commemoració del Centenari de la Unió Esportiva Vic. L’Enfutbola’t – Futbol per a Tothom és un torneig de futbol i futbol sala que ja s’ha celebrat en tres edicions, el mes de juny dels anys 2017 (camp municipal de Premià de Dalt), 2018 (instal·lacions del FC Martinenc, al districte d’Horta-Guinardó) i 2019 (estadi municipal de Cornellà). El nombre de participants s’ha incrementat notablement any rere any, de manera que en les tres convocatòries que s’han organitzat hi han participat 400, 550 i 700 esportistes respectivament. En la darrera edició, celebrada el 16 de juny de l’any 2019, es van disputar un total de 71 partits, amb 49 equips enquadrats en 9 grups diferents, tant de futbol 5, futbol 7 i futbol sala. Els objectius de la Fundació Catalana de Futbol organitzant aquest esdeveniment són, principalment, dos: el primer, oferir un dia de futbol i de diversió per a tots els esportistes que hi participen a través dels seus respectius equips, la majoria dels quals només entrenen. I l’altre, fer visible l’esforç, l’entusiasme i l’esportivitat que mostren els esportistes que participen en els partits de futbol i futbol sala. Es tracta d’una jornada festiva en la qual el més important és la participació d’aquests futbolistes amb discapacitats diverses per a la pràctica d’aquestes dues disciplines esportives. L’Enfutbola’t és un exemple més que el futbol no té límits, posant èmfasi en el seu vessant més integradora i social, i promocionant el futbol i el futbol sala per a tothom.

KRIBI (Camerun)/estrip.- Insolàfrica està buscant recursos per engrandir el centre mèdic amb una maternitat amb 10 llits i que tindrà quiròfan i diferents sales annexes, al costat també de l’escola d’infermeria, explicava la Laura Almendros al programa de Ràdio Vic ‘De tots colors’. Gran part del finançament ha estat gràcies a Mans Unides de Madrid, també han rebut ajudes de la Fundació Roviralta, de la Fundació Girbau i del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, ara s’està buscant més finançament per equipar la construcció. En funció dels diners que arribin, les instal·lacions es podran dotar de més o menys material. Les donacions es poden fer a través de la pàgina web, insolafrica.org, i poden ser puntuals o fer-se soci amb una quota.

L’escola d’infermeria va començar a funcionar partir del 2014 i, d’ençà de l’obertura, han sortit 6 promocions. S’han començat també els estudis de tècnic de cures auxiliars. La Núria Pagespetit i en Jordi Homs, viuen a Kribi per poder tirar endavant els projectes. L’objectiu és que arribin a ser autònoms amb personal del lloc. En aquests moments, tots els professors i la direcció de l’escola són del país, la gestió del nou centre mèdic, també es gestionarà amb personal autòcton. El centre acabat significarà tenir un quiròfan en condicions, una sala de parts on les dones podran parir amb totes les condicions necessàries, i un centre mèdic amb personal per a fer seguiment de les dones embarassades i dels nadons, podran tenir personal les 24 hores per atendre les urgències.

Amb la construcció acabada i una vegada equipada, la previsió és que d’aquí a mig any es podrà anar obrint per fases, primer serà la sala de parts, que de moment està habilitada en una part del centre mèdic, fa uns dos anys que s’atenen parts. A Kribi ja hi ha uns quants hospitals, el més gran és el del districte, però les condicions d’higiene deixen molt a desitjar. «Es té la idea que és Àfrica i que ja està bé que estiguin en aquestes condicions, i no és així, han de canviar tant la manera de tractar les persones com les condicions en què estan», apunta la Laura Almendros.

La covid-19 ha frenat moltes actuacions i s’està a l’espera de normalitzar la situació i recuperar diferents campanyes de voluntariat amb odontòlegs, òptics, uròlegs, diferents persones que van a fer formació, se n’han fet moltes de prevenció de càncer de cèrvix, a vegades amb gent d’allà. Quan va començar la pandèmia el 2020, es va intentar tancar fronteres fent un confinament a casa, tancant escoles, mercats, al cap de dues setmanes els mercats van començar a funcionar, les escoles van tardar una mica més, el confinament a casa va ser impossible, el rentat de mans que aquí s’insisteix tant, allà és inviable, moltes cases no tenen ni aigua. «La covid per ells és un més a més, els hi preocupa molt més la malària o que ara mateix hi ha una epidèmia de còlera i de xarampió. Hi ha hagut molt pocs morts, unes 2000 persones en tot el Camerun i un 3% de la població vacunada, ho viuen molt diferent d’aquí, les seves preocupacions del dia a dia, són unes altres», explica la Laura.

Guardó internacional pel tractament de dades al centre mèdic

Insolàfrica ha estat guardonada amb el premi GNU Health Social Medicine 2021. GNU és una organització humanitària sense ànim de lucre amb una missió mundial per promoure i facilitar Medicina Social, especialment en l’àrea d’informàtica de la salut i, en aquest sentit, el que fan és informatitzar diferents  hospitals i centres mèdics com el de Kribi. «Un premi sempre és un reconeixement a l’esforç de tota la gent, també els que treballen al Camerun que han fet l’esforç de formar-se per poder fer funcionar aquest software», recorda la Laura Almendros des de Manlleu.

El fet que Insolàfrica estigui instal·lada a Kribi és gràcies la Núria Pagespetit, en anar a fer unes pràctiques d’infermeria es va adonar que hi havia moltes mancances i moltes coses que es podien començar a treballar, sobretot pel que fa a la formació. Molta gent estaven actuant basant-se en la seva experiència del dia a dia, però hi havia poca gent amb formació reglada, és quan va sorgir la idea de l’escola d’infermeria. Kribi, situat a la costa, té més de cent mil habitants, però l’entorn pot arribar a les tres-centes mil persones. La gent viu bàsicament de la pesca i de cultivar a casa, no hi ha indústria.

Ferran Erra recorda l’experiència Yanapi i la construcció del primer centre penitenciari de menors de Bolívia

Joan Turró/estrip.- En Ferran Erra és educador social, referent en justícia restaurativa i amb llarga experiència en el món de la cooperació pel desenvolupament. Bolívia i el projecte Yanapi estan en el record de molts osonencs. Des del programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic vam repassar aquestes vivències i el tancament de Yanapi Vic ja fa una desena d’anys, «una acció concreta que es fa en un lloc on hi ha pocs recursos, i on s’arrenca un projecte pensant que les persones a qui s’ajuda, després de l’empenta, puguin fer la seva». No creu en l’assistencialisme, tot i que quan hi ha una emergència, sí que és necessàri. Quan es parla de cooperació pel desenvolupament, primer de tot s’ha d’escoltar a les persones de la zona i demanar exactament en què es pot col·laborar.

Engegat el projecte Yanapi, en Ferran va treballar en una ONG Italiana, Movimientos Laicos para Amèrica Latina, es tractava de construir un centre de privació de llibertat per a menors que estaven tancats les presons d’adults en contra del codi penal del país, la col·laboració es va allargar vuit anys. «La realitat de l’any 2002, és que no existia cap centre per a menors infractors, tots els nois i noies de 15 a 21 anys estaven tirats a les presons d’adults sense cap recurs». Els Italians van signar un conveni amb el defensor del pueblo de Bolívia per tal de fer complir la llei. Es va proposar a l’Estat tirar endavant el projecte i de seguida hi van estar d’acord, perquè els diners havien de venir de fora, ja que el govern no pensava finançar res. Es van buscar diners per comprar un terreny i construir de zero un centre de privació de llibertat  i un centre socioeducatiu, «això volia dir molts anys d’espera». La intenció era treballar des del primer moment amb els nois i noies que estaven reclosos i es va suggerir poder fer-ho des de dins de les presons. El govern de Bolívia hi va estar d’acord i va donar carta blanca, amb uns passis amb el que es podien moure per totes les presons del departament de La Paz.

Es van centrar bàsicament en la presó de San Pedro, està dividida en seccions, són com barris dins la mateixa presó i cada secció té l’encarregat que seria com l’alcalde, gairebé sempre sons presos que fa vint anys que hi són. Amb la connivència de la policia, tenen muntada la venda de les cel·les, és una infraestructura per a 700 persones i n’hi ha 2500, «quan una persona ingressa a la presó i té diners, pot comprar una cel·la, els joves no tenen diners i estant condemnats a dormir sota les escales o a prop de la cuina pel fred, com que no ens van cedir cap espai, vam comprar una cel·la amb dúplex. Vaig fer tracte amb quatres nois interns que dormirien a la part de dalt amb la condició que s’encarreguessin de vigilar la part de baix on fèiem tallers per altres nois, es va portar música, una guitarra, llibres, així vaig poder treballar amb ells mentre es feia el centre fora». Els adults de la presó no ho acceptaven, perquè sabien que aquest jovent marxaria, això no els hi agradava, «els joves els hi feien les feines als adults, neteja i sovint prostitució, fins que un dia ens van fer fora de la cel·la».

El 2011 es va acabar el centre de privació de llibertat amb el nom de Qalauma, que -en idioma aymara- vol dir ‘pedra i aigua’, amb diners d’alguna institució suïssa, Unicef i la Unió Europea, amb una zona esportiva, biblioteca, habitacions de 3 persones, es va proporcionar un equip d’educadors i un dels puntals del projecte va ser la justícia restaurativa. Aquest projecte replega històries molt colpidores com quan es buscava el nom i el logo pel nou centre, es va fer un concurs entre diferents presons i va guanyar un noi del centre de CoChabama, amb el nom de Cala Huma, el logo era una pedra i una gota d’aigua  caient  sobre la pedra, la idea del noi era, «aquest centre hauria de ser com la gota d’aigua que hauria de desfer tot l’odi que portem a dintre per tot el que ens ha passat», quan es va decidir que era el guanyador i en voler-li comunicar, es va dir que no calia, ja que feia tres dies que els adults l’havien matat en una mena de ritual satànic, «em va colpir molt. T’adones que la presó fa sortir el millor i el pitjor de cada persona. Per aquells nens la seva presència era una mena de bombolla on se sentien protegits i agraïts per oferir aquesta protecció en mig de la selva i de la  barbàrie que vivien».

El 2012 amb les obres acabades i els joves traslladats i nous que anaven arribant, es va fer tot el muntatge socioeducatiu, basat en el coneixement del funcionament dels centres de justícia juvenil de Catalunya per servir de base i adaptar-ho a Bolívia, ja que allà no hi havia hagut mai cap centre de menors. En Ferran estava lligat amb la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat de Catalunya, treballant d’educador en un centre de Vic, això li va facilitar l’accés a poder conèixer el sistema de justícia juvenil al nostre país.

Yanapi Bolívia segueix funcionant amb la gent del país

Yanapi Bolívia va arrencar l’any 2002 en un piset al barri de la Ceja a la ciutat de l’Alto a 4000 metres d’altitud. Després de fer un treball de camp durant mig any a Bolívia, escoltant a tothom i entrevistant persones que tenien altres projectes de col·laboració. L’estudi que es va fer, els va portar a crear un petit centre de dia per a nenes i adolescents, que eren les més invisibilitzades i també donar suport a les famílies pel que fa a l’educació, alimentació i salut. Després de tenir-ho tot arreglat, amb les aules i espais condicionats i en marxa, es va començar un altre projecte amb les mares, se’ls va demanar què volien fer per guanyar uns diners i es va decidir teixir ‘chompas’, jaquetes, gorres, bufandes; es van buscar ajudes i es van trobar algunes màquines, es va fer una petita formació i un “puestito” per vendre el que teixien, per això, es va muntar una cooperativa.

Després de set anys, ja es va veure que podien continuar sols i deixar-los i que fossin autònoms. Es va tancar Yanapi Vic, això es va notar en els ingressos de donacions de la comarca que van mínbar una mica, però ja tiraven soles. El 2006 es va rebre una subvenció de l’Agència Catalana del Desenvolupament per poder comprar un petit terreny i una casa que es va reformar i que va quedar en propietat de l’associació Yanapi Bolívia, al barri de Villa Ingenio, on hi ha molta falta de recursos. La presència al país tant d’en Ferran Erra com la Sílvia Casanoves, i l’acompanyament de la Pepi Tió i en Tiua Solà i una colla d’amigues des de Vic, a través d’una feina que sempre havia estat de voluntariat, ja no calia. Es van acabar els sopars solidaris, concerts, pedalades, llumenetes i mil i una activitats més. Yanapi Bolívia segueix el seu camí.

VIC/estrip.- La jugadora del FC Barcelona, Bruna Vilamala, va fer el lliurament d’una samarreta signada a Osonament. Es tracta de la samarreta de la temporada 2020-2021, en què l’equip femení blaugrana va guanyar el triplet amb la Lliga, la Chamipons League i la Copa de la Reina. La jugadora de Borgonyà va mantenir una xerrada molt amena amb l’equip de futbol d’Osonament, format per persones ateses a l’entitat, les quals li van fer preguntes sobre el club, la seva trajectòria, les seves vivències personals, la lesió de la qual s’està recuperant…

Des de fa uns anys, Osonament compta amb un equip que participa en la Lliga de Centres de Dia i Serveis de Rehabilitació Comunitària de Salut Mental a la Província de Barcelona. Actualment, forma part de la Fundació UE Vic. Vilamala ja havia participat i donat suport en algun dels tornejos organitzats per l’entitat i, en aquesta ocasió, també ha pensat en Osonament per fer el lliurament d’aquest obsequi tan especial.

Al Barça des dels 11 anysVilamala, que feia pocs dies havia rebut el premi a jugadora amb més projecció a la Gala de les Estrelles del futbol català, va afirmar que per ella «és un somni pertànyer al millor equip del món i poder aprendre al costat de futbolistes de primer nivell». També va explicar que quan Nike va proposar a les jugadores del FC Barcelona aquesta iniciativa solidària de poder regalar una samarreta signada, va pensar de seguida en Osonament. «El meu tiet va ser tractat aquí i sabem que es fa molt bona feina. A més, coneixent l’equip de futbol del centre, no ho vaig dubtar ni un moment». També va enviar un missatge a totes les persones vinculades a l’entitat: «Gaudiu d’aquestes instal·lacions i del que Osonament us pugui donar. Jo ho he tocat de prop i sé que tot el que us puguin donar serà bo i serà el millor que tenen. El reconeixement d’avui va per l’equip de futbol, però evidentment també per a tota la gent que forma part d’Osonament».

La Bruna ha de tenir paciència, perquè la greu lesió que ha patit requereix una llarga recuperació i fins a la propera temporada no podrà tornar a jugar. De totes maneres, està molt satisfeta del ressò que han tingut els èxits de l’equip i espera que l’esport femení tingui el mateix reconeixement. La Bruna és al Barça des dels 11 anys i va debutar amb el primer equip blaugrana l’1 de febrer de 2020 contra el Sevilla FC amb 17 anys, sent la quarta jugadora més jove a vestir la samarreta del Barça femení.

El 18 d’octubre de 2020 anotà el seu primer gol a Primera Divisió en la golejada 6-0 contra l’Sporting de Huelva. El 10 de maig de 2021 marcà contra el Granadilla Tenerife el gol decisiu en la victòria per 1-0, amb la qual s’alçaven amb el títol de la Lliga Iberdrola. En aquella temporada, el FC Barcelona acabaria la millor campanya de la seva història aconseguint els títols de Lliga, Copa de la Reina i Lliga de Campions. Vilamala tancaria la temporada amb 12 gols marcats en Lliga en només 15 partits, sent la sisena golejadora de la campanya culer i la segona amb millor mitjana golejadora. El 25 d’octubre de 2021, Vilamala va patir el segon trencament del lligament encreuat anterior de la seva carrera -l’anterior va ser l’any 2018- en un partit amistós de la selecció espanyola sub-23, del qual va ser operada a finals de novembre. Bruna és una davantera esquerra d’una tècnica molt depurada amb la pilota als peus, amb una conducció ràpida i instint golejador.

TORELLÓ/estrip.- La Junta local d’Osona Contra el Càncer de Torelló vol agrair a tots els botiguers que han col·laborat en la campanya de les lluminetes. “El càncer no en sap de pandèmia”, el donatiu era d’1 euro. El recapte total de les lluminetes, ha estat de 3900 euros. També volen donar les gràcies a totes les persones que han posat el seu granet de sorra i l’enhorabona a tots els guanyadors que s’han pogut beneficiar dels regals que gentilment han donat els botiguers. En el comunicat acaben desitjant que aquest nou any es puguin fer més activitats i continuar aportant ajuts per a  la  investigació del càncer.

En Jou Puigferrer és el president de Joguines sense fronteres i segueix amb la mateixa «sinó més!» il·lusió que quan van engegar fa vint anys. Pel 2022 volen aconseguir superar els 10.678 somriures que van repartir el 2021.

VIC/estrip.- El total de joguines entregades l’any 2021 ha estat 10.678, ‘ells’ en diuen 10.678 somriures, majoritàriament són nines, patinets, peluixos… Tot això ha estat possible gràcies al treball, dedicació i perseverança de l’equip de voluntaris de Vic i d’Igualada, que setmanalment es troben per fer la revisió i neteja de les joguines, i també a les donacions que han fet particulars, col·lectius i empreses.

En Jou Puigferrer fa vint anys que està al capdavant de Joguines sense fronteres «amb la mateixa il·lusió o més si cal». Aquestes dates al voltant de Nadal són molt especials per aquesta entitat, són el seu cor, com explicava el seu president al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic. En Jou s’ha disfressat moltes vegades de rei Mag, a l’escala del pis on viu, hi ha tres nens que cada any l’esperen, els hi porta joguines i les corones  dels reis i estan molt contents. Ens diu que s’ha de mirar endavant i aquest any, si la covid  ho permet, s’ha d’igualar o superar la quantitat de joguines per donar.

Després del tancament per la pandèmia, es va reiniciar l’activitat el maig de 2021, es treballava amb els usuaris de Sant Tomàs al Centre Cívic Santa Anna, cedit per l’Ajuntament de Vic, i per qüestions de protocol sanitari, la gent de Sant Tomàs en un cantó i els voluntaris de Joguines sense fronteres per un altre. Els dimecres es troben al Centre Cívic, de 10 a una del migdia, s’ha anat recuperant l’activitat i la gent ha anat portant joguines, s’ha pogut anar complementant les comandes de diferents centres a particulars i tota mena de col·lectius:  escoles, llars d’infants, centres d’educació especial, centres penitenciaris, fundacions…

Aquest any per causa del coronavirus també s’han centrat molt en les residències d’avis, com les de Prats de Lluçanès, Sant Hilari Sacalm i Arbúcies, ara estan preparant per Navàs. Reparteixen a totes les comarques, també a Barcelona, on han fet una gran entrega a la fundació Pere Tarrés, per a la residència de Castelldefels.

Tota l’activitat es publica a Instagram i a Facebook, és per això que la gent truca de tot arreu. Un exemple és la recollida de joguines que han fet per unes noies de Llívia que fan la fira “Tipis Cerdanya”, allà hi haurà un punt de recollida de joguines tant per a la gent gran com per a nens. Per a fer una donació s’ha de trucar als telèfons que estan a la web, Instagram i a Facebook, s’ha de trucar i portar-les, els dimecres de 10:00 a 13.00 h al CC de Santa Anna. Les  joguines han d’estar en bon estat, les de temàtica bèl·lica, militar i policial van destruïdes i les porten a la deixalleria.

Joguines sense fronteres va néixer a principis de segle i actualment compte amb una vintena de voluntaris què s’encarreguen de portar endavant aquest projecte. Tenen una delegació a Igualada amb cinc anys d’existència, aquesta va néixer arran de la relació d’en Jou amb membres de l’Hospitalitat de Lurdes «a Igualada hi ha un equip “estupendu”».

De moment no hi ha intenció d’obrir altres seus, però sí que hi ha gent que viatja i es pot endur joguines.  Fa pocs dies, unes noies van portar una remesa al Marroc, i dues estudiants de la UVic, una anglesa i l’altra de Corea, es van interessar pel projecte i van fer una recollida per al seu país, «és per coses com aquestes que són joguines sense fronteres». L’any 2021, i esperen repetir en altres centres, es van fer tres jornades a l’institut Jaume Callís de Vic, van portar joguines i els vam explicar en què consisteix Joguines sense Fronteres.

Aquest any 2022, s’està preparant material per a la residència d’avis de Navàs i els centres penitenciaris, tot i que això va més lent. Els han dirigit a Brians 2 i un parell de presons més. Els demanen coses molt específiques com joguines petites pels fills dels interns i les internes, material per a la ludoteca i algunes coses especials que si no tenen miren de buscar. Hi ha també una comanda pendent a la residència de Bellver de Cerdanya i  Puigcerdà.

Es mirarà d’arribar a totes les residències de gent gran del país, es portaran joguines per estimular la memòria, material per a la psicomotricitat, nines… Ja es va fer un lliurament de peluixos a les germanetes de Vic per a cada resident i cada germaneta, «sovint es té la idea que les joguines són només pels nens, és un material molt important per a tothom i sobretot per a la gent gran». Les infermeres i les psicoterapeutes de les residències demanen alguna cosa en concret i si no es té, es mira de buscar o comprar-la, gràcies també a que reben aportacions de la Fundació Puig-Porret i la Fundació Girbau «als qui els hi estem molt agraïts».

HOSTALETS DE BALENYÀ/estrip.- Els centres sanitaris estan desbordats des de l’inici de la pandèmia. Els mitjans d’informació van ser especialment sensibles amb el món hospitalari, però el cert és que a primera línia sempre hi ha l’atenció primària i mai han fallat. Avui estan ‘cremats’, però la seva capacitat de resistència, de responsabilitat i d’estima a la seva feina els fa aguantar sense defallir, buscant un somriure que s’intueixi sota la mascareta. A Hostalets de Balenyà són especialistes en ‘bon rotllo’ i l’encomanen de moltes maneres, també amb la vestimenta dels dies de Nadal.

La gent del poble els comenta el vestit de Nadal i de fet ja l’esperen. El primer any es van posar un jersei amb llums, «i les iaies ens venien a tirar fotos, ara ja ens diuen a veure què farem l’any vinent. Almenys fas alguna cosa diferent», explicava Montse Masnou auxiliar d’infermeria al CAP de Balenyà. Ara amb la vacunació dels més petits van aconseguir que un patge reial els acompanyés per fer més amable el procés. Sempre intenten fer alguna acció participativa, ja sigui amb la Marató, amb el banc de sang, activitats a l’escola o educació física amb els avis al mig de la plaça,

«intentem estar el més bé possible, quan estem esgotats intentem estar animats, de vegades entre el pacient i ens diuen que estem tot el dia rient… Però, tot i la situació, intentes posar bona cara per això ens posem així per Nadal perquè vam dir almenys una mica d’alegria. Entre nosaltres estem molt bé, ens ajudem molt».

«Fa quatre dies ens aplaudien, però ara la gent està cremada, molt rebotada i estan estressats i farts, i llavors reben els primers que veuen. Els que donem la cara som nosaltres, els que estem aquí i la gent ens esbronca a nosaltres quan alguna cosa els hi sembla malament o no hi estan d’acord. Hi ha de tot, qui es posa al nostre lloc i diu us entenc, però a l’altra banda els que sempre han estat conflictius ho acaben sent més ara. Estan més agressius i els que rebem les ‘bronques’ som nosaltres», ens narra la Montse Masnou. Els sanitaris estan molt estressats, perquè ja fa dos anys que arrosseguen la pandèmia. Estan cansats psicològicament perquè són el primer front d’aquesta guerra i moltes vegades se senten massa sols. Treballen fora d’horaris, no desconnecten i deixen dies de vacances per seguir al peu del canó: «Nosaltres per Setmana Santa tenim tancat, però voluntàriament vam venir a treballar tots els dies…», recorda la Montse.

La no presencialitat i les trucades telefòniques, tot i que solucionen moltes coses, ha generat un gran malestar. Un matí, al CAP de Balenyà, van tenir més de 250 trucades. No és viable donar-hi cobertura, per atendre-les es necessitaria una centraleta amb més de 20 persones actuant. «És impossible, a la que penges un, és un altre i un altre i un altre… La gent ve i et diu que no estem agafant el telèfon, però no parem hi ha dues persones constantment, però ni que fossin tres o quatre… Per això la gent està més picada, llavors venen aquí i es reboten. Nosaltres no hem tancat mai, la gent hauria d’estar contenta. Però hi ha molta gent amb por i qui continua sense fer molta bondat. El jovent porta dos anys sense poder gaudir, hem de ser conscients que això ha vingut per quedar-se, hem de fer vida normal, però vigilant. De moment no podem fer-hi res més i resignar-nos que tots hem deixat de fer moltes coses», reflexiona la Montse Masnou.

S’han passat moments molt dramàtics, especialment durant la primera onada, és el cas que recorda la Montse: «Un divendres parlava amb dos pacients que estaven força malalts i el dilluns a un ja l’havien enterrat i l’altre es va morir el cap de dos dies. Aquells dies em va entrar molt mal rotllo, s’encongeix el cor, perquè són pacients que coneixes de fa molts anys i segurament no es van morir de covid, però aquells dies van ser molt durs. Ho vaig passar molt malament perquè són pacients que vas tractant cada dia, que hi tens relació, va ser dur, molt dur, va ser el pitjor que vaig passar». Recordem-ho, els ambulatoris, els centres d’atenció primària són els que han atès a més del 85 per cent del total d’infectats per la covid a Catalunya. Potser toca seguir aplaudint!