Trijillo i Quirós van recordar que Càritas va presentar l’informe FOESSA, la primera radiografia social completa de la crisi provocada per la pandèmia, el qual aporta dades que ajuden a dimensionar l’impacte de la crisi i a identificar persones i grups més afectats. Les dades que aporta aquest informe són molt dures, però són una realitat que no podem obviar, ens ha d’ajudar a reflexionar de com hem d’avançar com a societat, hem d’anar erradicant aquestes desigualtats. En aquest informe podem veure que l’exclusió social a Catalunya, un 29%, és més alta que la resta d’Espanya que té un 23%. La crisi de la Covid ha creat molta desigualtat. S’han resumit en sis grans blocs: Més precarietat laboral i desigualtat de les rendes; més dificultats per accedir a un habitatge digne; menys l’accés de la Salut, la mental notòriament; s’han tensat les relacions entre les persones; la bretxa digital; i que les mesures de protecció amb la renda garantida són insuficients. Gairebé el 30% de la població de Catalunya viu en exclusió social, 2.250.000 persones, tres de cada 10, 1 milió més de persones que ara fa tres anys. La pobresa infantil és 13 punts superiors a la mitjana europea. La pobresa extrema s’entén moltes vegades com aquella persona que està al carrer i sense llar, pot ser aquella dona que està a casa que no té recursos i està sola. «La pobresa no es pot heretar, com a societat hem de vetllar perquè no es cronifiqui». Càritas intenta donar resposta a l’acollida com a primera porta per escoltar les necessitats dels nouvinguts, veure quina és la seva problemàtica i treballar sobre aquestes línies. Totes les persones davant de la problemàtica tenen esperança en la seva situació, des de Càritas volen compartir una frase ‘Hem de tenir una humanitat què podem emmalaltir-nos junts, però hem de tenir l’oportunitat de salvar-nos tots junts’, «i donar gràcies de la societat tan solidària que tenim».
L’activitat de la Creu Roja està molt planificada i organitzada, el fet que hi hagi societats nacionals a tot el món, vol dir que se sap molt bé la necessitat que hi ha, és molt important, «sempre es diu que es prefereix captar fons a recollir coses, no se sap si allò que es recull es necessita, en canvi, amb les seus que hi ha a cada país, poden dir realment la necessitat que hi ha. Hi ha moltes entitats que recullen fons, la persona que dona fons s’ha de sentir còmode amb l’entitat que ajuda. És molt crucial reactivar l’economia del país, en aquest cas Polònia i els països limítrofs comprant el material allà». A les oficines de Creu Roja tenen números de compte on es poden fer aportacions o per Bizum. A la pàgina web de la Generalitat es parla de les diferents entitats on es poden fer aportacions.
En situacions de crisi surten els sentiments d’ajuda, però les coses s’han de fer d’una manera organitzada, «el fet d’agafar un cotxe i anar a la frontera de Polònia a buscar gent no és el millor. Una altra cosa és que s’hi tingui vincles vagi a buscar algú que es coneix». Hi ha perill de tràfic de persones, de menors, a les fronteres passen coses i en aquests moments que hi ha tanta precarietat, molta gent que se n’aprofita. «Aquí han començat a arribar a través d’Osona amb els nens amb els quals hi havia hagut algun vincle i que ha estat continuat, altres arriben per casualitat o que tenien un conegut».
El tema documental és el que s’està debatent a nivell d’Unió Europea, si els refugiats ucraïnesos es poden moure lliurement i tenir el permís de residència i treball, un procés llarg que amb aquest col·lectiu potser serà diferent, perquè amb els refugiats d’altres països continua sent lent. «La ciutadania i les administracions confien en Creu Roja, saben que hi són i que fan el que se’ls hi demana».
Montserrat Freixer, presidenta d’Osona contra el Càncer des de la seva fundació l’abril del 1998, ha rebut una immensitat de reconeixements per la seva tasca al capdevant de l’entitat, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla d’Or de la ciutat de Vic o el premi Osonenc de l’Any, entre d’altres.
Aquesta és l’ordre del dia prevista pel darrer divendres de març a l’Auditori del Sucre: 1r. Lectura de l’acta de l’Assemblea 2021. 2n. Examen i, si escau, aprovació de la memòria de la gestió de la Junta Directiva durant l’exercici 2021. 3r. Examen i, si escau, aprovació dels comptes de l’exercici 2021, tancat a 31 de desembre. 4t. Examen i, si escau, aprovació del pressupost d’ingressos i despeses de l’exercici corrent 2022. 5è. Renovació de càrrecs: presidència i sis vocalies de la Junta Directiva. Votació de les candidatures. 6è. Proposta i, si escau, aprovació de la creació de la presidència d’honor d’Osona Contra el Càncer i nomenament de Montserrat Freixer Puntí com a presidenta d’honor d’Osona Contra el Càncer. 7è. Designació dels dos socis que, amb la presidenta sortint, signaran i aprovaran l’acta de l’Assemblea d’enguany. 8è. Precs i preguntes. Per motius de seguretat i com a mesura de prevenció de la COVID-19, enguany no s’oferirà la conferència ni l’actuació posteriors a l’assemblea.
Fa tres anys que van arrencar amb el premi, però tot i l’impàs que es va patir a causa de la pandèmia, han reiniciat la proposta amb moltes ganes i amb un tema molt important, «reconèixer una persona de primera línia mundial que tant científicament com humanament, s’identifica amb l’esperit de l’entitat Amics de la Ciutat de Vic. L’entitat vol fer ciutat, poble i humanitat, des del compromís cívic, centrada a partir dels valors humans universals i pretén treballar pel bé comú». És un reflex més d’aquest ideari i s’atorgarà tant a una persona com a una organització. Aquest any el reconeixement recau en el Dr. Joan Massagué, especialista en la recerca del càncer i en un tema de molta actualitat com és la metàstasi.
La proposta dels candidats la tria la junta directiva de l’entitat i el premi no pretén ser sectorial, sinó premiar una trajectòria i reconèixer uns determinats valors. És un premi que neix a Osona, però amb vocació universal i mundial. En els estatuts hi consta que el premi pot recaure a tota persona que excel·leixi en la seva feina i que aquesta hagi canviat o pugui canviar la vida de les persones en el sentit de millorar-la. És per això que per engegar el premi, es va pensar en el Dr. Massagué com a persona rellevant i adient per la seva trajectòria.
Des de la presentació de la visita del Dr. Massagué, tothom ha mostrat entusiasme i disponibilitat per aquesta visita, especialment des de la Facultat de Medicina de la UVic-UCC. «El Dr. Massagué treballa el tema del càncer, el qual crea molt interès a diferents sectors a més del de la salut, tothom se sent una mica cridat pel que dirà sobre una realitat que pot passar a tothom». Poder escoltar de primera mà un referent mundial en el capítol de les metàstasis, és el que també va encaminar la proposta de donar-li el guardó, el qual està realitzat per l’Iago Pujol, de Torelló, estudiant de l’escola d’Arts i Oficis de Vic.
El 28 de març, tots a l’Atlàntida
Aquesta visita representa un gran esdeveniment per a la comarca. Un cop es va contactar amb ell, la comunicació va ser molt fluida i amb una gran disponibilitat. Vindrà expressament a recollir el premi, això demostra la bona disposició a un reconeixement d’aquest tipus. També se li va explicar molt bé la filosofia d’Osona conta el Càncer, la qual s’ha implicat plenament en la visita del Dr. Massagué.
Arribarà dilluns 28 a la tarda, el primer acte serà a l’Ajuntament amb la rebuda de l’alcaldessa Anna Erra i regidors del consistori, on també està convidada l’entitat Osona contra el Càncer, seguidament es farà la visita a la Facultat de Medicina que consistirà en una estona d’intercanvi amb els alumnes de medicina, amb els serveis sanitaris de la comarca d’Osona i per acabar amb els serveis d’oncologia de Catalunya. A 2/4 de 8, des del teatre Atlàntida de Vic, es procedirà a la retransmissió en directe pel 9TV de la presentació del Dr. Massagué, seguida de l’entrevista que li realitzarà el periodista Jordi Vilarrodà i el lliurament del premi. L’acte estarà obert a tothom, però s’ha de fer la reserva des de la pàgina web de l’Atlàntida. Hi assistiran la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i el conseller de Salut, Josep Maria Argimon.
“Un canvi d’enfocament en la mirada cap a l’altre”
Les pràctiques restauratives són un conjunt d’eines o respostes que ens serveixen per prevenir o resoldre conflictes i per millorar la convivència entre les persones que s’han vist o que es poden veure afectades per aquests conflictes. Es basen, d’una banda, en reforçar o restaurar les relacions de convivència, és a dir, en crear vincles de confiança entre els grups de persones que conviuen o interactuen habitualment, sigui la família, el barri, l’escola, la feina… bo i oferint espais de diàleg on les persones s’escoltin i, d’altra banda, davant el conflicte, en reparar el dany, donant veu a totes les persones de la comunitat afectades, i essent capaços d’enfocar el procés en jutjar els fets i no pas a les persones.
Per parlar de pràctiques restauratives cal fer referència a la “Justícia Restaurativa”, ja que aquestes pràctiques tenen les seves arrels en aquest concepte que sorgeix als anys 70 del segle passat. A diferència de la Justícia Ordinària o Penal, aquest enfocament reivindica la veu de les víctimes, ofensors/es i comunitat afectada, en qualsevol procés de resolució d’un conflicte. No es pretén suprimir la justícia ordinària sinó complementar-la, és a dir, i a tall d’exemple, si jo tinc la responsabilitat sobre un grup de persones i es produeix un incident, no n’hi ha prou que des del meu rol d’autoritat identifiqui o esbrini qui són els culpables i els sancioni. Per reparar el dany i restaurar les relacions de les persones afectades em caldrà facilitar un espai de diàleg on aquestes persones puguin expressar els seus sentiments pels fets, i opinar sobre com creuen que s’haurien d’arreglar les coses.
Quan es dona un conflicte, sigui personal o social, la nostra manera de comunicar-nos canvia. Sovint, deixem d’escoltar a l’altre, neguem qualsevol responsabilitat en els fets, decidim què està bé o malament, i ens costa mirar més enllà de la nostra posició. La Comunicació no Violenta (Marshall B. Rosenberg) proposa que si davant un conflicte ens centrem a clarificar el que observem, sentim i necessitem nosaltres (mirada cap a dintre), en lloc de dedicar-nos a diagnosticar i jutjar a l’altre (mirada cap a fora), descobrim la connexió que tenim amb les altres persones, i quan de fluida pot ser la comunicació amb elles, a l’hora de tractar els afers que ens afecten.
Entenem la pràctica restaurativa com una sèrie d’accions encaminades a reforçar les relacions entre les persones, i a encarar les tensions i els conflictes, de manera participativa, a través de la reparació del dany causat, com una forma de construir comunitat. La millor manera de fer-ho és donant veu a totes les persones implicades en l’afer, tant directament com indirecta, donat que des d’aquest enfocament s’entén que les persones més ben preparades per resoldre un conflicte són les que hi estan involucrades.
Precisament, un dels preceptes bàsics de les Pràctiques Restauratives rau en el concepte de “crear comunitat”, entès com un procés col·lectiu que es basa a crear vincles entre les persones, mantenir i reforçar aquests vincles i en restaurar-los quan calgui. La comunitat necessita que es tinguin en compte les seves necessitats com a part afectada, ser part activa del procés i tenir cura de tots els membres que la conformen. Segons Duke Duchscherer, facilitador de Cercles restauratius, és inexplicable la transformació del conflicte sense l’aportació de la comunitat.
Finalment, i parafrasejant a Howard Zehr, pioner en la matèria, cal ressaltar que la pràctica restaurativa no és el mapa de la solució dels conflictes, si no la brúixola que ens pot orientar a tenir bona actitud a l’hora d’encarar-los. Un canvi d’enfocament en la mirada cap a l’altre, que comença per mirar cap a un mateix.
Són accions de voluntariat, ens expliquen que quan plegues de treballar, penses que tot el que coneixes, saps i has après del món que has viscut, val la pena escampar-ho i fer-ho saber a gent que ara comença, també tens molt temps que no sap què fer amb ell, però bàsicament és sentir-se útil i ajudar a algú altre.
El que es fa habitualment és assessorar els nous emprenedors en el trajecte que hi ha de la idea de negoci fins al projecte empresarial, el que es diu aquí, ‘plantar-se per un mateix’. Per exemple, una persona que ha fet de cuiner i vol fer el seu restaurant, però desconeix totes les àrees de gestió empresarial, aquí és on es fa l’acompanyament, en la idea de negoci en l’estudi de mercat, pla de finances i activitat financera. La satisfacció és veure com alguns d’aquests emprenedors arriben a obrir la seva pròpia empresa, els hi funciona i donen llocs de treball.
El perfil de qui rep el voluntariat és variat, es pensa en l’emprenedor jove que comença, però hi ha empresaris que a vegades se senten sols i, davant d’alguna decisió, busquen el suport d’aquesta experiència. La gent arriba a l’Associació a través de la web www.asencat.cat o bé arran dels convenis que tenen amb oficines de promoció econòmica i la Cambra de Comerç on hi són cada dimarts. Per acceptar l’acompanyament a un projecte, primer es parla amb la persona i es fa una anàlisi del que vol. No s’entra mai en projectes especulatius o que faltin a l’ètica, ni de competència deslleial. S’ajuda a qui no té recursos, a qui no sap com tirar l’empresa endavant o empreses en crisi.
Desbordats amb la pandèmia
Arran de la crisi de la pandèmia, van participar molt activament amb la Cambra de Comerç en sectors que havien tancat, havien de pagar el lloguer o el préstec i no facturaven res, petites empreses i autònoms, alguns en situacions crítiques, ajudant-los a com ajornar el préstec, fins i tot a fer de psicòlegs, amb dedicació de tot el dia, era un tema dramàtic. Es donaven totes les informacions d’ajudes socials, als bancs i administracions no hi podien trucar perquè estaven col·lapsats i no contestaven, van tenir molta feina, però molt satisfets d’ajudar. Afortunadament, són un grup molt dinàmic i totes aquestes demandes que van atendre, els van obligar a posar-se al dia pel que feia als ajuts i a una legislació que canviava cada setmana.
Aspiren a tenir un altre centre a Osona, aquest és un tipus de voluntariat que apassiona, posar al servei dels altres tota l’experiència, els errors, les decisions i els èxits que el treball ha proporcionat. Col·laboren amb la Fundació Impulsa i han fet formació a l’Institut de Vic, La Salle de Manlleu i a l’escola d’Hostaleria de Tona, d’una forma regular. Els expliquen com fer-se fort, que cal tenir clar l’objectiu, ser un element actiu a l’empresa i que hi ha d’haver equilibri entre la feina i la vida.
L’Any 2016 se li va practicar un trasplantament de moll de l’os. «Ha estat dur -ens explica l’Alba- no em trobava bé, agafava moltes infeccions, quan em van fer el trasplantament ja em vaig anar recuperant». Abans del trasplantament, cada vint-i-vuit dies havien d’anar a l’hospital de dia a fer el tractament, un medicament que es fabrica a partir del plasma, és per això de la importància que tenen les campanyes de donació de plasma, A partir d’ell se’n fan molts medicaments i un d’ells, és el que rebia l’Alba. No va poder anar gaire a l’escola fins a primer d’ESO, a segon li van fer el trasplantament, mentre estava a l’hospital no podia veure als companys, feia les classes des de casa i fins a 4t d’ESO no va poder assistir presencialment. Així i tot, és una estudiant brillant.
El dia a dia abans del trasplantament no va ser fàcil, vigilar amb els contactes i a casa molta cura també amb tot el que es feia, sense saber quin tipus d’immunodeficiència tenia l’Alba. Era molt complicat, «no es veia el final», es preguntaven fins quan duraria aquell mal son, fins que un dia els metges van poder identificar-ho. La Conxi comenta que «cada vegada anava a pitjor, li sortien taques a la pell, gairebé no podia caminar, van fer l’estudi i van trobar que la immunodeficiència que tenia era de les pitjors, van decidir que era el moment per a fer el trasplantament». Es va inscriure en la llista d’espera de trasplantaments per a buscar un donant, al cap de poc es van considerar tres donant de moll d’os, tots del Brasil. Hi ha un banc de registres mundial de donants, qualsevol persona en pot ser, la compatibilitat amb un possible malalt és molt difícil, ha d’haver-hi un 90%. Es va contactar amb el donant més compatible dels tres i va acceptar. La Fundació Carreres es va encarregar de totes les despeses i portar la gent cap aquí. El 29 de novembre de 2016, es va practicar el trasplantament amb èxit. La preparació i el procés van ser molt complicats, abans del trasplantament va haver d’estar un mes en una habitació molt petita, sense poder sortir, li van fer sessions de quimioteràpia molt fortes per matar totes les defenses i seguidament el trasplantament que consistia en una transfusió de sang del moll d’os.
«La decisió de fer-se donant és per poder salvar una vida, explica en Francesc, a través d’una simple punxada de sang, es miren les característiques i s’inclouen en el banc de registres mundial, a partir d’aquí, si es troba compatibilitat, truquen, per a fer l’extracció, es fa una punxada lumbar per a treure líquid del moll de l’os, de les cèl·lules mare, aquesta acció no comporta cap risc». El testimoni de l’Alba és molt vital, ens detalla que ha tingut una vida dura, ha estat molt malament durant molt temps, però a partir del trasplantament ja no agafa tantes infeccions, els pulmons i els genolls els té millor. Està estudiant primer de grau superior d’higiene bucodental i li agradaria fer infermeria, és l’entorn que ha viscut tota la vida i fa temps que ho té clar.
Pel que fa a l’ACADIP, a causa de la covid no fan gaires activitats presencials, fa poc van participar a la fira ‘De pont a pont’, a Roda, on hi van tenir presència amb una parada on venen marxandatge i es fa difusió de l’associació a les persones que s’acosten. La informació és molt important per poder detectar els símptomes. En Francesc ens explica que «quan estàs a l’hospital de Vic et penses que estàs sol, però quan arribes a la Vall d’Hebron veus que hi ha molts casos, tant de nens com d’adults». L’Associació fa campanyes informatives també als CAP amb l’objectiu de què els metges estiguin alerta amb els símptomes que poden ser un senyal d’alerta per a la detecció. Gràcies al trasplantament, l’Alba i la seva família han recuperat qualitat de vida, actualment fan una visita de control cada sis mesos i poden portar una vida normal, estudia fort per arribar a ser infermera, i gaudeix de les seves aficions, el dibuix, la pintura, estudiar i estar a casa. Remarquen molt l’agraïment, sent conscients de la sort de néixer on han nascut.
L’Alba, protagonista d’una campanya
L’Alba Begara Valera, quan tenia 11 anys, va ser la protagonista del cartell de la campanya “Ajuda’m a sortir de la bombolla”, que l’ACADIP va portar a terme amb motiu de la Setmana Mundial de les IDP, que es va celebrar del 21 al 29 d’abril del 2014. Aquell setembre, la família Begara van iniciar un projecte solidari per recollir diners per a la investigació d’aquest tipus de malalties, el qual consistia en la recollida de taps i de tota mena d’envasos de plàstic a la comarca d’Osona, i l’entrega posterior a un gestor de residus autoritzats. Tots els diners recaptats anaven destinats al Grup de Recerca Infecció en el Nen Immunodeprimit, del VHIR (Vall d’Hebron Institut de Recerca).
A més, per la Festa Major de Roda de Ter van muntar una parada solidària i van aconseguitruna subvenció de l’Ajuntament de Roda de Ter i el Consell Comarcal d’Osona de 1.000 euros, que es van destinar a la reedició del llibre “Què has de saber de les Immunodeficiències Primàries?”. Segueixen organitzant i participant en diferents accions de sensibilització i de recaptació de fons, els quals van destinats a la realització de campanyes de difusió per donar a conèixer l’existència de les IDP i al finançament de projectes d’investigació en l’àmbit del diagnòstic precoç i nous tractaments de les IDP, del VHIR. La família Begara Valera forma part molt activa de l’equip directiu i organitzatiu de l’ACADIP.
OSONA/estrip.- Al no poder tenir tracte directe amb les famílies a causa del tancament, es va començar a treballar i contactar amb les escoles i fer presentacions, els infants i adolescents hi passen moltes hores i és a l’aula on es poden detectar possibles afectats, perquè potser els mestres i professors no acaben de saber ben bé en què consisteix el TDAH. L’objectiu de l’Associació és poder fer una pinzellada i que ho puguin reconèixer i derivar als alumnes afectats, per això es necessita l’ajut dels mestres, és un dels trastorns més comuns en la infància. Quan es pensa en un nen amb TDAH es veu un nen mogut o disruptiu a la classe, però és molt més que això, el primer que s’ha d’observar és que el seu rendiment no és constant, els treballs són desorganitzats, els hi costa sostenir l’atenció durant una llarga estona, les seves dificultats en la interacció amb els altres es veu afectada i hi falta motivació i es frustren molt de pressa. Els hi costa gestionar les emocions.
Tothom pot haver llegit que és el TDAH, però si ho explica algun professional com la Gemma, sempre queda més clar i és més fàcil pel docent poder veure si algun alumne té algun problema, detectar-ho i saber com gestionar-ho. El docent no té per què diagnosticar, però, si ho detecta, pot ajudar a derivar aquell alumne. Sovint es troben amb fracassos escolars i baixada de l’autoestima. La rebuda a les escoles és molt bona, el professorat està molt obert, tenen una diversitat molt gran a l’aula, d’alguna manera, des de l’Associació, se’ls-hi donen estratègies i eines per a millorar a l’aula i derivar aquests casos.
El TDAH és un dels trastorns més comuns en la infància, els seus símptomes persisteixen fins a l’edat adulta, si no es detecta en la infància, van creixent i s’associa a altres trastorns, com ansietat, depressió, trastorn de conducta. És important detectar-ho en la infància, amb eines, estratègies, és molt important la teràpia per arribar a fer una vida normal. La Gemma va estar diagnosticada TDAH, té una carrera, tres màsters, una vida social i familiar molt tranquil·la, quan abans es diagnostica millor. Entre un 30 i 50 % repeteixen curs i un 35% no acaben el batxillerat.
L’associació ha tornat a les activitats amb la mateixa gent i una mica de creixement, és per això que donar-se a conèixer a les escoles els hi donarà més accés a les famílies. El fet que tinguin un lloc de suport on es pugui explicar que el seu fill o filla té un TDAH, dona tranquil·litat, ja que almenys se li pot posar nom, això relaxa, un cop es té el diagnòstic, es pot pensar en què es pot fer i on es pot anar. L’associació és un lloc d’intercanvi, suport, conversa i comprensió entre les famílies. La solució la tenen sobretot els equips mèdics i els centres de salut mental.
Pel que fa al tractament, hi ha medicaments al mercat, però no tothom en necessita, però si teràpia, si es dona medicació, sempre ha d’anar acompanyat de teràpia, és molt import. El TDAH és un trastorn crònic que afecta la vida adulta, la hiperactivitat es va reduint en el temps, però els problemes associats persisteixen, és per això la importància de tractar-ho en la infància i l’adolescència, perquè en l’edat adulta no es compliqui.
Per atendre als afectats en TDAH fa falta treballar junts els tres pilars, l’equip mèdic, amb possible medicació, la família, que ha d’entendre i assessorar com gestionar un nen amb TDAH, i l’escola. Les persones afectades també tenen aspectes positius, són més empàtiques, molt creatives, són líders, lleials amb les seves amistats, aventurers.
Després del tancament i el retrobament i tota la feina que es va fer amb la preparació dels nous projectes, junt amb la presentació a les escoles, ara està donat el seu fruit. Tornen amb les seves trobades mensuals al Centre Cívic de Can Pau Raba. El divendres 4 de febrer, es va fer una xerrada amb la presència del David, un noi de vint anys diagnosticat als 8, explicant la seva experiència, on les famílies van poder fer-li preguntes de com va ser el seu procés. Per a posar-se en contacte amb l’associació cal enviar un mail a tdah.osona@gmail.com, al FB TDAH Osona i a l’Instagram, gemmaguillempsicologa.
El gener del 2019 es constitueix
El gener del 2019 es va iniciar l’Associació de famílies afectades pel TDAH a Osona, a partir de reunir-se uns quants afectats amb la idea de donar suport a les famílies afectades, ja que a vegades es tenia la sensació que no es coneixia a ningú és que no trobava ajuda enlloc, a part del centre de salut mental infantil i juvenil de Vic. Es va començar l’activitat amb trobades mensuals amb famílies explicant les seves experiències i donant recursos i opinions d’uns i altres. Va arribar el febrer del 2020 amb el confinament de la Covid parant les activitats tot i que es feia alguna reunió telemàtica. Fa 4 o 5 mesos es va tornar a engegar amb més ganes que al principi, iniciant les trobades i amb el segon objectiu que tenien als estatuts, donar a conèixer aquest trastorn a les escoles per a professos alumnes i famílies que tinguin algun alumne diagnosticat amb TDAH, i que coneguin com són aquestes persones. Es va aprofitar aquesta parada per a pensar en nous propòsits.
El director del documental és Miquel Pérez, expert en cinema i exprofessor de la FETEP de la UVic-UCC, que n’ha portat a terme la gravació, amb la col·laboració del professor del Departament de Didàctica de les Arts i les Ciències, Arnau Vernis. El documental reflecteix el procés de gestació dels materials i dels assajos, des del principi fins al concert final, alternant entrevistes als músics, al director Lluís Solé i a l’ajudant de direcció, Mercè Carrera, i inclou moments de les vides d’alguns dels integrants de l’orquestra. També compta amb la participació del divulgador musical de Catalunya Música, Joan Vives, i de Jordi Savall, que va presenciar un dels assajos de l’orquestra, el juny passat. El rodatge va començar l’abril passat i ha anat recollint els diferents moments dels assajos que l’orquestra realitza cada dimecres al migdia a l’Aula de Música i, darrerament a causa de la covid, al pati dels Emboirats, a l’edifici de Miramarges.
Un projecte únicL’Orquestra Inclusiva de la UVic fa 10 anys que apropa la música instrumental a qualsevol persona que ho vulgui sense necessitat de tenir coneixements musicals previs, sigui de dins o de fora la universitat. És un projecte obert a la ciutadania, cooperatiu, multidisciplinari i transgeneracional, que practica els valors de la solidaritat, l’esforç i el compromís. Va començar amb trenta persones i ara ja arriba a la cinquantena. Entre les seves files hi ha estudiants, personal d’administració i serveis, professorat, investigadors, persones jubilades, persones amb diversitat funcional i, fins i tot, infants.
«Som conscients que l’Orquestra Inclusiva és un fenomen força únic en el món i aquest documental ens servirà de carta de presentació quan la presentem en congressos i fòrums internacionals», diu Lluís Solé, mentre admet que li agradaria «que també servís per animar a altres col·lectius a tirar endavant projectes veritablement inclusius com aquest».
Un cop vist el documental, estava previst un cinefòrum, en el qual participava el director, Miquel Pérez; la directora del Departament de Didàctica de les Arts i les Ciències de la FETEP de la UVic, Laia Solé, i el director de l’Orquestra, Lluís Solé.
Al damunt d’una banqueta del camp de futbol, hi ha una pancarta de cinc metres de llargada amb el següent escrit: «Actuar amb respecte, cordialitat, esportivitat i honestedat envers companys, equip contrari, àrbitres i aficionats en general. Manifestar-nos o comunicar-nos amb respecte i actitud cívica i esportiva davant de qualsevol fet o circumstància. Saber evitar qualsevol tipus de polèmica que indueixi a majors discussions. No menysprear, insultar o marginar a ningú en cap circumstància. Acceptar amb esportivitat tant la derrota com la victòria». A diferència d’altres clubs, expliquen, ells a més d’escriure que s’han de respectar uns determinats valors, ho practiquen. Un 45 per cent dels jugadors de l’Escola provenen de la immigració, això vol dir tractar amb diferents cultures i respectar els seus hàbits. Es troben de tot i alguns pares només s’acosten el primer dia «són canalla de carrer», però a l’Escola segueixen les normes de comportament i de compromís i no es fa cap diferència. «Algú pot pensar que només són problemes, però també és una oportunitat. El fet de poder estar i treballar amb aquests nens i nenes t’omple molt. Són gent molt maca».
L’OAR Vic té 465 jugadors entre tots els equips, dels quals 125 són fèmines. A l’Escola de Futbol n’hi ha 104, entre nens i nenes. El ‘boom Barça’ del futbol femení també ha tocat de ple l’OAR -futbol femení des del 2007-, cada setmana tenen visites de famílies de nenes interessades a començar a jugar a futbol.
Puntua més no fer una falta que marcar un gol
El ‘fútbol callejero’ de l’Argentina, com a eina d’educació i cohesió, és la seva font d’inspiració. Les normes de les competicions de l’Escola de Futbol de l’OAR són un tret diferencial. A més de forçar els equips mixtos i que sempre juga tothom, són els mateixos jugadors els que decideixen, abans de començar, amb quines normes es regirà el partit. De vegades puntua més no fer cap falta que marcar un gol i, a més, no hi ha àrbitre, són ells mateixos que s’aturen o es disculpen quan hi ha alguna infracció. Quan s’acaba el partit parlen els dos equips de com ha anat el resultat i si les normes aplicades els han convençut i si s’han seguit. El control i cura de la roba, dutxar-se i altres normes de respecte i convivència són un referent pels nens de l’Escola, els quals estan dividits en dues franges d’edat, de 6 a 8 anys i de 9 a 12 anys. Entrenen dos dies a la setmana i la competició se celebra els divendres, amb el que tenen els caps de setmana lliures, fet que agraeixin molts pares.
«A l’Escola fem moltíssima feina d’integració, però també hi ha qui pensa que no en fem prou i alguns, de vegades, ens titllen de racistes». Els entrevistats expliquen diferents anècdotes, «un pare va fer plegar al seu nen, perquè volia jugar de porter… Els porters no guanyen diners!, va ser el seu raonament i el nen va haver de plegar». Alguns es pensen que l’objectiu és guanyar-se la vida jugant a futbol, però a l’OAR tenen clar el seu és la formació. L’Escola forma jugadors i quan arriben a l’edat de competir, si no acaben entrant als equips de l’OAR, els ajuden a buscar un equip d’un club proper on els puguin acollir. Tenen un compromís amb les famílies, perquè els nens puguin seguir jugant a futbol.
Implicats amb ‘Gambeta’ i altres accions socials
«Per fer qualsevol projecte social sempre ens hi troben», el projecte Gambeta, liderat per en Pep Novellas (exjugador de l’OAR Vic) actuarà, a través del futbol, tant a Vic com a Colòmbia, amb nens i nenes de comunitats de famílies vulnerables. A l’OAR ja està en funcionament, 14 famílies ja s’hi han acollit, des de principis de gener i, a banda del futbol, es fa seguiment i suport a nivell d’estudis. També hi ha programats diferents tallers, «en Ferran Erra i el doctor Rafael Romero faran els propers», per a monitors i entrenadors, perquè disposin de la informació necessària i les eines si es troben en situacions de dificultats. Però també col·laboren des de l’Escola en el projecte ‘Pots fer-ho’ de Càritas, perquè famílies amb dificultats puguin participar en les activitats, però aquest suport s’acaba quan arriben a sisè de primària. També reben altres suports per acollir aquestes famílies a través de l’Ajuntament de Vic. Igualment, van tenir una bona col·laboració amb l’escola Estel. «Tractem a tothom per igual i els nens que reben suport no ho saben ni els entrenadors, no volem que sigui una excusa per a res…».
Algunes vegades tenen problemes amb els pares, «es pensen que el seu és molt bo i farien que pleguessin altres…» o problemes de gestió de papers. «És agraït veure com no pots parlar amb els pares i que els nanos et fan de traductor, són molt arriats i veus que acaben parlant català, castellà, francès o anglès i a més els dialectes dels pares». Com a tots els clubs, els toca assumir impagaments de quotes poc justificables, «no els pots deixar fora, pels pares no ho faries, ho fem per la canalla. De totes maneres, també et trobes que el dia que els interessa marxen i ni gràcies… Però no ho fem per això».
