Categoria: General

VIC/estrip.- L’Associació Catalana de Dèficits Immunitaris Primaris (ACADIP) va néixer fa catorze anys a Vic, perquè un dels fundadors i president va ser el vigatà Josep Mas. L’Esther Ferrer, mare de Pol, un nen amb una IDP minoritària autoinflamatòria, secretària de l’entitat, va explicar la situació actual de l’entitat al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic i va començar fent una crida a les donacions de plasma, perquè són la necessitat vital per a les persones que conviuen amb aquestes malalties especialment desconegudes.

Les immunodeficiències primàries són unes malalties minoritàries, n’hi ha més de 400, i tenen com a denominador comú que el sistema immunitari no funciona correctament, els malalts no fabriquen anticossos correctament, això afecta el seu metabolisme de diferent manera. En aquest àmbit, hi ha els famosos nens bombolla que neixen sense defenses, altres  afeccions poden ser tipus al·lèrgic o autoinflamatori, generalment són malalties greus. ACADIP és l’associacionisme per posar en comú tractaments dels diferents malalts i un dels greus problemes per mantenir els tractaments és que hi ha molta falta de donacions del plasma de sang. Junts es pot fer més ressò per estimular la donació de plasma.

Hi ha un gran desconeixement de la malaltia i es detecta bastant tard, en els nens de seguida salta l’alarma, però en els adults triga molt a donar la cara, són pacients que van patint al llarg de la seva vida, els van tractant diferents metges, però mai s’associa que pot ser una malaltia autoimmune. Hi ha pacients que estan sense diagnosticar i que necessiten un metge i un immunòleg especialitzat en aquest tipus de malaltia que tenen un factor genètic. Alguns malalts no ho han detectat fins a ser adults.

L’ACADIP fa l’acompanyament dels malalts, busca fons perquè la investigació no pari, les tres grans potes de l’associació són l’acompanyament, la difusió i el suport a la comunitat científica perquè no parin la investigació.

Algunes d’aquestes malalties es poden arribar a curar, per exemple als nens bombolla se’ls-hi pot practicar un trasplantament de medul·la òssia i alguns es poden arribar a curar, altres necessitaran un tractament de per vida. Molts pacients necessiten la immunoglobulina, «necessitem les defenses de les donacions de gent sana, hi ha molt poca donació de plasma». Amb la Covid hi ha hagut un dèficit de donacions, s’ha d’intentar ser autosuficient a Catalunya, fa un any que s’està treballant amb campanyes de difusió perquè la gent s’animi i faci donació de plasma.

Les dades dels afectats no són clares, hi ha molts pacients que no estan diagnosticats i cada dia van sortint de nous amb uns 400 tipus d’immunodeficiències. Cada cop es coneixen més i es diagnostiquen abans, hi ha la prova del taló que s’ha aconseguit a Catalunya, és una prova relativament fàcil i econòmica que pot salvar la vida d’un nen, amb aquest clivatge neonatal s’ha aconseguit molt.

Per ACADIP aquest any 2021 ha estat molt intensiu amb el tema de la immunoglobina, també es fan xerrades pels pacients per a donar suport psicosocial, busquen ajuts pels més desafavorits, fan campanyes per recaptar fons pel centre d’Investigació i que la investigació no s’aturi i els pacients visquin amb millor qualitat de vida. Per a la detecció es fa difusió, es van editar uns cartells amb els signes d’alerta i es van enviar als hospitals. Hi ha un altre projecte obert de suport psicosocial pels adults, un altre també que l’estan treballant amb la Vall d’Hebron que és el “no estic sol”, és un projecte de pediatria. El suport psicosocial és molt necessari perquè el pacient trobi la seva tribu i la gent que busca el mateix, per fer els tractaments, puguin parlar entre ells. Molt important la campanya de difusió amb els metges per la sensibilització i la detecció dels símptomes. Tota la informació és a la pàgina web acadip.org.

En Pol és l’únic afectat per la ‘SAVI’ a l’Estat

TERRASSA.- En Pol té la síndrome SAVI i és l’únic que té aquesta malaltia minoritària en tot l’Estat. És un trastorn genètic autoinflamatori, fabrica més anticossos dels que li toca i això l’afecta la pell, el pulmó i les articulacions. És una Immunodeficiència Primària (IDP). L’Esther Ferrer, la seva mare, ens explica que va detectar que el seu fill estava malalt quatre mesos després de néixer. Van veure que deixava de menjar, que començava a estar malalt i no sabien per què, era un nen que no havia sortit gaire de casa, «van començar els ingressos a l’hospital, durant aquests anys tenia mal al pulmó, a la pell, però la causa no se sabia; a set anys arriba el diagnòstic».

És l’únic nen d’Espanya que té aquesta malaltia, costa molt de trobar-la i també costa molt els tractaments, «només hi ha un pacient per investigar i tractar». S’ha d’anar provant medicaments que són d’altres malalties què li poden anar bé i aturar-la. Són nens que constantment estan als hospitals rebent tractaments d’immunoglobulina per protegir-los, un cop són més grans ja aprenen a fer-se el tractament a casa. El Pol ara està bé, estable, la malaltia no té cura, així i tot s’atura una mica i millora la qualitat de vida. El Pol ara té tretze anys i des que es va diagnosticar la malaltia van canviar les coses. Quan es té nom, es pot buscar el camí, nosaltres el vam haver d’anar a buscar una mica més lluny, explica l’Ester. A París, hi ha sis nens més amb la mateixa malaltia, van trobar allà la seva llum, amb un projecte d’investigació conjuntament amb la Vall d’Hebron.

VIC/estrip.- La història d’en Moha, amb problemes de salut mental i addicció, és de superació i d’esperança i va voler explicar-la al programa ‘Regala Petons’ de Ràdio Vic, perquè creu que pot servir d’exemple a altres persones que puguin fer el mateix camí, gràcies al suport i l’acompanyament de la Fundació Tutelar l’Esguard. L’Anna Martínez, responsable de l’àrea de comunicació, i l’Ester Aumatell, treballadora social i referent d’en Moha Azirard a la Fundació, li van fer costat al llarg de l’entrevista que els va fer el Xavier Farrés.

En Moha va néixer al Marroc, a dos anys i mig va venir a Catalunya amb el seu pare en una pastera, buscant una vida millor, el 1994 van fer una reagrupació i van poder reunir la família, a deu anys va arribar a Roda de Ter, on va cursa 4t 5è i 6è de primària, fins a 3r de l’ESO, a primer, va començar a treballar els dijous divendres tarda i cap de setmana  en un restaurant de Roda, en complir setze anys va anar a treballar a Vic, anava i tornava en moto, fins que va tenir un accident greu que el va tenir nou dies en coma, aquest accident li van deixar seqüeles tan personals com moralment que encara el fa seguir una medicació. Després d’un any de baixa es va tornar a incorporar a la mateixa feina, anava a peu des de Roda, un bon amic el va veure i el portava cada dia, mentrestant, es treia el carnet de cotxe. Al cap d’un temps va tenir parella i es va casar, però es va separar quan ella estava embarassada, al mateix temps els pares van marxar a França quedant-se sense nucli familiar, això el va fer caure en una depressió i al consum de substàncies tòxiques. Ens explica en Moha que les addiccions no solucionen res, «comences per evadir-te del que t’està passant, així i tot mai superes els problemes que tinguis, al contrari, es perd tot i és difícil sortir-ne». El juny del 2016, la Genoveva Clos, la seva assistenta social, des de salut mental, li va demanar si volia ser tutelat, això el va portar al 2018 a conèixer la Fundació Tutelar l’Esguard de Vic, aquí va començar a fer un canvi la seva vida, «vaig retrobar una família».

Tant l’Anna com l’Ester se senten molt orgulloses de l’evolució d’en Moha. Ens detallen que des del setembre hi ha hagut un canvi de paradigma, un canvi en dues lleis en el que s’elimina la figura de la tutela i es restringeix molt la curatela, es parla més del suport a les persones des del respecte a les seves decisions i voluntats. Quan es presenta un cas, el primer que es fa és crear un vincle emocional, la majoria es mantenen en el temps, tot i que hi ha persones que decideixen trencar aquest vincle i fer el seu camí de manera més autònoma.

En Moha està amb la fundació des del 2018, perquè ho ha necessitat molt, però és ell el que ha decidit quan començar una vida independent. Fins al 2018 encara consumia, és quan entra a formar-ne part i comencen a treballar conjuntament. La feina que s’havia fet abans d’ingressar no era gaire efectiva, ja que totes les coses materials que se li donava, ho venia per a consumir, i ha tingut problemes amb la justícia. «Els amics no eres amics reals», en Moha ens explica que quan estàs a la mala vida, sempre tindràs dificultats i la família no sabrà com ajudar-te, has de voler ingressar, s’ha de tocar fons, «ha estat en el moment d’entrar a treballar que la feina ha estat efectiva, treballant per un canvi de vida».

En el cas del Moha es va fer el seguiment de què volia i necessitava, quan va ser el moment real que va voler ingressar és quan va funcionar. Ara el Moha sent que ho ha recuperat tot, s’aixeca content, ha recuperat confiança en ell i en llocs i gent amb els que s’havia portat malament, tothom el respecta més, això el fa sentir més feliç. Va estar vinculat també amb la unitat RH2 de l’hospital Sagrats Cors, on va aprendre papiroflèxia amb la Pilar, la seva auxiliar referent; era molt participatiu, li va agradar tant que ara és capaç de fer qualsevol figura de paper. Actualment, dues hores de cada dimecres a la tarda, a Torelló, juntament amb les monitores de “Llar amb suport”, ensenya papiroflèxia a gent discapacitada que venen d’Osonament. En Moha, quan ajuda algú creix, li agrada explicar el que ha rebut. A part de fer papiroflèxia, escriu, en la seva estada a l’hospital, hi havia passat moltes hores plorant pensant en el malament que ho havia fet en la seva vida passada, ha escrit quatre llibretes sobre els seus pensaments  i experiències. Vol contar la seva història per ajudar a gent que està passant el mateix i així servir d’exemple per a sortir-se’n. Aconsella l’associació l’Esguard i la unitat Sagrat Cors, va ser ingressar i tenir ganes de tirar endavant. Té clar que no vol recaure, perquè quan se surt d’un ingrés és un procés difícil, és el retorn a la vida real, el tema del consum és molt estigmatitzador, hi ha molta creença que el que consumeix ho fa perquè vol. Ara en Moha és respecte a ell mateix.

Fundació Tutelar l’Esguard

La Fundació Tutelar l’Esguard va néixer el 2009 de la mà de dues entitats prestadores de serveis per a persones amb discapacitat intel·lectual, El Viver de Bell-lloc a Cardedeu i l’Associació Sant Tomàs a Vic. La posada en funcionament d’aquesta fundació sorgeix de la preocupació de les famílies d’usuaris de les dues entitats per saber qui es farà càrrec dels seus fills o familiars, que requereixen un suport especial, quan ells no hi siguin o no se’n puguin ocupar. Va ser el 2017, quan es va decidir ampliar el servei a dos altres col·lectius: les persones amb malaltia mental i la gent gran. La fundació es coordina amb altres entitats del territori, per això, Osonament i la Fundació Assistencial d’Osona van entrar a formar part del patronat de l’entitat en representació dels dos nous col·lectius inclosos. A Osona, per a ser ates des de la Fundació Tutelar, s’ha d’estar diagnosticat amb algun tipus de trastorn mental, discapacitat intel·lectual o vellesa, Ha d’haver-hi algun d’aquests criteris. Actuen també al Vallès Oriental, però allà només atenen a persones amb discapacitat intel·lectual.  Entre les dues comarques s’atenen 120 persones organitzant-se en equips, cada equip porta unes 30 persones.

La Carolina Moreno, mare de l’Irai, la nena que quan tenia un any se li va diagnosticar parkinson infantil, una malaltia molt rara amb menys de 200 casos al món, va explicar al programa de Ràdio Vic: Regala Petons, com gràcies a una intervenció quirúrgica feta a Polònia fa tres anys, la Irai va tornar a néixer.

L’ESQUIROL/estrip.- La Irai va néixer el juliol de 2014, fa set anys, tot i que l’embaràs i el part va ser normal, a l’any se li va diagnosticar una deficiència d’aminoàcid aromàtic descarboxilasa, o sigui, Parkinson infantil, una malaltia molt rara amb menys de 200 casos al món. Va ser la segona nena diagnosticada a l’estat espanyol amb aquesta malaltia, explica la Carolina que la primera nena viu a Alacant, una nena molt autònoma, amb moltíssimes habilitats, es van fixar molt en ella i s’hi van traslladar a viure-hi durant dos anys, a la mateixa clínica i amb els mateixos professionals que l’havien tractat, el problema va ser que l’Irai no admetia les mateixes medicacions.

El dia a dia de la Irai era molt dur amb molt patiment, estava en una queixa contínua, dormia tres hores al dia, no podia menjar d’una manera natural, la seva mobilitat es reduïa a obrir i tancar els ulls, el fet de no poder generar ni dopamina ni serotonina, feia que dificultés moltíssim la resta d’habilitats i funcions vitals.

Feia pocs mesos que havien decidit deixar la clínica d’Alacant, a nivell familiar no era sostenible, quan estava embarassada del tercer fill, van rebre una trucada d’una persona de València de la Fundació Columbus, els hi van comentar que el que tenia la Irai era com una peça que no li funcionava, com anar al mecànic i que ell tenia la peça clau per poder-la ajudar. Ja tenia quatre anys i després de remoure cel i terra buscant una solució, havien arribat a l’acceptació. Havien sentit a parlar de la “teràpia gènica” i que s’havien fet alguns estudis, en aquests moments s’estaven treballant amb simis. Van tenir una reunió on hi havia set nens que ja s’havien operat i que als Estats Units s’havia validat l’estudi científic, el senyor valencià va assistir a la reunió, els hi va proposar veure els efectes d’aquells nens que havien estat operats, els hi va ensenyar vídeos, van veure una nena de Nova York, la primera operada que podia caminar, s’havia perfilat més la tècnica, per tant, els nens operats posteriorment demostraven resultats més avançats, els hi va proposar formar part d’aquest estudi científic. Una part d’aquest comitè científic és espanyol i els hi interessava una nena espanyola. Hi havia un risc molt elevat de què no funcionés, és una operació de cervell, però no ho van dubtar ni un moment, l’operació es realitzaria a Polònia.

La Fundació Columbus es dedica a l’estudi de malalties minoritàries, s’han proposat com a objectiu operar als 150 nens que pateixen la malaltia de parkinson infantil abans de deu anys. Hi estan dedicant molts recursos i temps, també en el tema de protons per a nens amb càncers terminals, han creat un hospital a Madrid per a poder rebre aquest tractament, normalment es feia fora de l’estat espanyol amb tot el que suposava per l’idioma, el desplaçament i sense cobertura per part de la Seguretat Social. Hi ha moltes malalties que no interessa econòmicament estudiar-les i queden oblidades, per sort aquesta ha interessat per la semblança amb el Parkinson adult, en l’àmbit farmacèutic mou molts diners.

Una de les Maratons de TV3 es va dedicar a les malalties minoritàries, però no n’hi ha prou, hi ha tantes malalties que no es poden abastar totes, hi hauria d’haver una aposta ferma i amb continuïtat des de l’estat i amb ajudes més serioses.

L’acompanyament d’aquests nens és caríssim, les ajudes de l’estat són mínimes. A l’Irai li van oferir una hora de fisioteràpia a la setmana, en una nena que no es pot moure. Els recursos no només s’han de dirigir cap a la investigació, també a logopèdia, fisioteràpia, teràpies aquàtiques, pagar sous a les famílies perquè es pugui dedicar a cuidar a aquests nens, no som una societat que acull als nens amb dificultats.

El 14 de maig de 2019, la Irai va tornar a néixer gràcies al fet que se li va practicar la intervenció, de fet és el dia que celebren el seu aniversari, tres anys després és una nena totalment diferent, ja és capaç de  començar a fer les primeres passes, fa sorolls guturals i comença a menjar sòlids i sola. El canvi social és significatiu, va a l’escola del poble amb els seus germans i encantada amb els companys de classe, és escoltada i és una nena més del poble.

Integrats a la Fundació Columbus

L’Associació Irai es va constituir abans d’operar l’Irai, la família tenien recursos per mantenir la seva filla i tenir una vida mínimament digna, però van tenir contacte amb moltes famílies que això no era possible, va ser una mica el motor que els va empènyer per constituir l’associació i incentivar la investigació científica que és la via que apostaven. Quan van conèixer la Fundació Columbus i van veure el projecte que s’estava fent, el seu plantejament, el com cuiden fins al mínim detall, l’equip professional és existit, tant a nivell humà com a científics, és per això que ara són una petita branca d’aquesta Fundació.

La Carolina i la Conxita Luna, han editat el llibre: “Ara si t’estimo tal com ets”, un recull de correus electrònics periòdics i verídics dirigits a una companya de la Carolina que a més és psicòloga. Aquest llibre es pot comprar a la pastisseria de l’Esquirol, a la pàgina web i a moltes fires, els beneficis van destinats a Fundació Columbus.

TARADELL/estrip.- La Cooperativa +65 compleix un any de vida aquest mes de gener, l’objectiu és que la gent gran puguin continuar vivint a casa i pensar tothom com ens agradaria envellir. La presentació oficial va tenir lloc el 20 de gener del 2021 a Taradell amb les mesures pertinents i amb un aforament limitat a 100 persones, tot i que els assistents van ser més, però no van poder accedir a l’interior del recinte on se celebrava. Com a acte del primer aniversari es convocarà la primera assemblea de socis, on tothom podrà valorar els serveis que s’han fet. Emília Bosch, presidenta del consell rector de la Cooperativa va explicar els detalls i la situació després d’aquests dotze mesos de funcionament al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic: «Es vol donar qualitat de serveis i de relacions entre la gent gran».

«S’està a l’expectativa de veure com respon la gent, ja que costa una mica que s’entengui què és una cooperativa i en què es basa la cooperació. La majoria de persones ens hem acostumat a resoldre el dia a dia i això de fer una cooperació per tenir serveis compartits és una mica difícil d’anar implantant», explicava l’Emília. Compten amb 65 socis entre Taradell i l’expansió que ja s’ha començat a Vic.

La cooperativa +65 neix amb l’objectiu de donar servei a qualsevol persona jubilada activa, que necessiti l’ajuda puntual d’algun professional, un servei de km 0, ràpid i amb un tracte adequat, gestionar serveis per a fer més fàcil viure a casa tot el temps possible. Es preveu que el 2050 la població depenent (amb jubilats i pensionistes) duplicarà a l’activa laboral, és per això que s’ha de començar a organitzar per a poder fer sostenible la vida de la gent gran a casa.

La cooperativa s’encarrega de gestionar el servei i es prioritza la rapidesa, dins del llistat de professionals que disposen, cada final de mes el professional factura a la cooperativa tots els serveis que ha fet i se li paga. Seguidament, informen a qui ha rebut el servei i li envien la factura del servei rebut que abonarà a la cooperativa.

Es disposa 26 serveis diferents, els més habituals són com fer una videotrucada o com guardar arxius informàtics, serveis de neteja de la llar, amb personal assegurat i amb totes les garanties, servei de tintoreria que ho porten a casa, de psicologia i acompanyament, un voluntari per orientació financera, de reestructuració de la casa, etc. La Cooperativa ha anat molt bé per a resoldre qüestions derivades de la Covid.

De Taradell cap a tota Osona

Taradell, ha estat l’inici, però ja hi ha gent de Vic apuntada, i la incorporació d’un nou poble depèn només de què la gent se’n vulguin fer socis, s’ha de trucar al 691 90 25 25 o enviar un missatge al mail: mes65@mes65.cat. En les setmanes vinents posaran en funcionament la pàgina web: mes65.cat. S’ha parlat amb els ajuntaments de la comarca per poder derivar des de serveis socials a persones grans sense recursos i així poder beneficiar-se dels serveis de la Cooperativa.

Per ser soci, s’ha de ser propietari d’una part de la cooperativa, en el cas de la Cooperativa + 65 es necessita 10 participacions, cada participació val 10 euros, per tant, és un pagament únic de 100 euros que inclou tots els habitants de la casa que estiguin jubilats, es paga per domicili, no per persones. Per al manteniment de la Cooperativa es paga una quota de 5 euros mensuals, la propietat de les participacions es pot vendre i heretar. S’han hagut d’organitzar les feines de la cooperativa i tenir-ho tot al dia, temes burocràtics que els ha obligat a aprendre i resoldre problemes. La comunicació és important i dificultosa, arribar a què ho sàpiga tothom.

VIC/estrip.- El president i la directora general de la Fundació Catalana de Futbol, Pere Guardiola i Cristina Sampietro, han visitat les instal·lacions esportives municipals per confirmar la idoneïtat dels camps de futbol i del pavelló esportiu que acolliran la quarta edició de l’Enfutbola’t, el dissabte 11 de juny, una jornada lúdico-esportiva protagonitzada per futbolistes d’arreu de Catalunya amb diversitat funcional. A la trobada també hi han assistit el regidor d’Esports de l’Ajuntament de Vic, Titi Roca, i el gerent de l’àrea d’esports, Xavier Barriobero. Aquesta designació coincideix amb l’any de commemoració del Centenari de la Unió Esportiva Vic. L’Enfutbola’t – Futbol per a Tothom és un torneig de futbol i futbol sala que ja s’ha celebrat en tres edicions, el mes de juny dels anys 2017 (camp municipal de Premià de Dalt), 2018 (instal·lacions del FC Martinenc, al districte d’Horta-Guinardó) i 2019 (estadi municipal de Cornellà). El nombre de participants s’ha incrementat notablement any rere any, de manera que en les tres convocatòries que s’han organitzat hi han participat 400, 550 i 700 esportistes respectivament. En la darrera edició, celebrada el 16 de juny de l’any 2019, es van disputar un total de 71 partits, amb 49 equips enquadrats en 9 grups diferents, tant de futbol 5, futbol 7 i futbol sala. Els objectius de la Fundació Catalana de Futbol organitzant aquest esdeveniment són, principalment, dos: el primer, oferir un dia de futbol i de diversió per a tots els esportistes que hi participen a través dels seus respectius equips, la majoria dels quals només entrenen. I l’altre, fer visible l’esforç, l’entusiasme i l’esportivitat que mostren els esportistes que participen en els partits de futbol i futbol sala. Es tracta d’una jornada festiva en la qual el més important és la participació d’aquests futbolistes amb discapacitats diverses per a la pràctica d’aquestes dues disciplines esportives. L’Enfutbola’t és un exemple més que el futbol no té límits, posant èmfasi en el seu vessant més integradora i social, i promocionant el futbol i el futbol sala per a tothom.

KRIBI (Camerun)/estrip.- Insolàfrica està buscant recursos per engrandir el centre mèdic amb una maternitat amb 10 llits i que tindrà quiròfan i diferents sales annexes, al costat també de l’escola d’infermeria, explicava la Laura Almendros al programa de Ràdio Vic ‘De tots colors’. Gran part del finançament ha estat gràcies a Mans Unides de Madrid, també han rebut ajudes de la Fundació Roviralta, de la Fundació Girbau i del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, ara s’està buscant més finançament per equipar la construcció. En funció dels diners que arribin, les instal·lacions es podran dotar de més o menys material. Les donacions es poden fer a través de la pàgina web, insolafrica.org, i poden ser puntuals o fer-se soci amb una quota.

L’escola d’infermeria va començar a funcionar partir del 2014 i, d’ençà de l’obertura, han sortit 6 promocions. S’han començat també els estudis de tècnic de cures auxiliars. La Núria Pagespetit i en Jordi Homs, viuen a Kribi per poder tirar endavant els projectes. L’objectiu és que arribin a ser autònoms amb personal del lloc. En aquests moments, tots els professors i la direcció de l’escola són del país, la gestió del nou centre mèdic, també es gestionarà amb personal autòcton. El centre acabat significarà tenir un quiròfan en condicions, una sala de parts on les dones podran parir amb totes les condicions necessàries, i un centre mèdic amb personal per a fer seguiment de les dones embarassades i dels nadons, podran tenir personal les 24 hores per atendre les urgències.

Amb la construcció acabada i una vegada equipada, la previsió és que d’aquí a mig any es podrà anar obrint per fases, primer serà la sala de parts, que de moment està habilitada en una part del centre mèdic, fa uns dos anys que s’atenen parts. A Kribi ja hi ha uns quants hospitals, el més gran és el del districte, però les condicions d’higiene deixen molt a desitjar. «Es té la idea que és Àfrica i que ja està bé que estiguin en aquestes condicions, i no és així, han de canviar tant la manera de tractar les persones com les condicions en què estan», apunta la Laura Almendros.

La covid-19 ha frenat moltes actuacions i s’està a l’espera de normalitzar la situació i recuperar diferents campanyes de voluntariat amb odontòlegs, òptics, uròlegs, diferents persones que van a fer formació, se n’han fet moltes de prevenció de càncer de cèrvix, a vegades amb gent d’allà. Quan va començar la pandèmia el 2020, es va intentar tancar fronteres fent un confinament a casa, tancant escoles, mercats, al cap de dues setmanes els mercats van començar a funcionar, les escoles van tardar una mica més, el confinament a casa va ser impossible, el rentat de mans que aquí s’insisteix tant, allà és inviable, moltes cases no tenen ni aigua. «La covid per ells és un més a més, els hi preocupa molt més la malària o que ara mateix hi ha una epidèmia de còlera i de xarampió. Hi ha hagut molt pocs morts, unes 2000 persones en tot el Camerun i un 3% de la població vacunada, ho viuen molt diferent d’aquí, les seves preocupacions del dia a dia, són unes altres», explica la Laura.

Guardó internacional pel tractament de dades al centre mèdic

Insolàfrica ha estat guardonada amb el premi GNU Health Social Medicine 2021. GNU és una organització humanitària sense ànim de lucre amb una missió mundial per promoure i facilitar Medicina Social, especialment en l’àrea d’informàtica de la salut i, en aquest sentit, el que fan és informatitzar diferents  hospitals i centres mèdics com el de Kribi. «Un premi sempre és un reconeixement a l’esforç de tota la gent, també els que treballen al Camerun que han fet l’esforç de formar-se per poder fer funcionar aquest software», recorda la Laura Almendros des de Manlleu.

El fet que Insolàfrica estigui instal·lada a Kribi és gràcies la Núria Pagespetit, en anar a fer unes pràctiques d’infermeria es va adonar que hi havia moltes mancances i moltes coses que es podien començar a treballar, sobretot pel que fa a la formació. Molta gent estaven actuant basant-se en la seva experiència del dia a dia, però hi havia poca gent amb formació reglada, és quan va sorgir la idea de l’escola d’infermeria. Kribi, situat a la costa, té més de cent mil habitants, però l’entorn pot arribar a les tres-centes mil persones. La gent viu bàsicament de la pesca i de cultivar a casa, no hi ha indústria.

Ferran Erra recorda l’experiència Yanapi i la construcció del primer centre penitenciari de menors de Bolívia

Joan Turró/estrip.- En Ferran Erra és educador social, referent en justícia restaurativa i amb llarga experiència en el món de la cooperació pel desenvolupament. Bolívia i el projecte Yanapi estan en el record de molts osonencs. Des del programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic vam repassar aquestes vivències i el tancament de Yanapi Vic ja fa una desena d’anys, «una acció concreta que es fa en un lloc on hi ha pocs recursos, i on s’arrenca un projecte pensant que les persones a qui s’ajuda, després de l’empenta, puguin fer la seva». No creu en l’assistencialisme, tot i que quan hi ha una emergència, sí que és necessàri. Quan es parla de cooperació pel desenvolupament, primer de tot s’ha d’escoltar a les persones de la zona i demanar exactament en què es pot col·laborar.

Engegat el projecte Yanapi, en Ferran va treballar en una ONG Italiana, Movimientos Laicos para Amèrica Latina, es tractava de construir un centre de privació de llibertat per a menors que estaven tancats les presons d’adults en contra del codi penal del país, la col·laboració es va allargar vuit anys. «La realitat de l’any 2002, és que no existia cap centre per a menors infractors, tots els nois i noies de 15 a 21 anys estaven tirats a les presons d’adults sense cap recurs». Els Italians van signar un conveni amb el defensor del pueblo de Bolívia per tal de fer complir la llei. Es va proposar a l’Estat tirar endavant el projecte i de seguida hi van estar d’acord, perquè els diners havien de venir de fora, ja que el govern no pensava finançar res. Es van buscar diners per comprar un terreny i construir de zero un centre de privació de llibertat  i un centre socioeducatiu, «això volia dir molts anys d’espera». La intenció era treballar des del primer moment amb els nois i noies que estaven reclosos i es va suggerir poder fer-ho des de dins de les presons. El govern de Bolívia hi va estar d’acord i va donar carta blanca, amb uns passis amb el que es podien moure per totes les presons del departament de La Paz.

Es van centrar bàsicament en la presó de San Pedro, està dividida en seccions, són com barris dins la mateixa presó i cada secció té l’encarregat que seria com l’alcalde, gairebé sempre sons presos que fa vint anys que hi són. Amb la connivència de la policia, tenen muntada la venda de les cel·les, és una infraestructura per a 700 persones i n’hi ha 2500, «quan una persona ingressa a la presó i té diners, pot comprar una cel·la, els joves no tenen diners i estant condemnats a dormir sota les escales o a prop de la cuina pel fred, com que no ens van cedir cap espai, vam comprar una cel·la amb dúplex. Vaig fer tracte amb quatres nois interns que dormirien a la part de dalt amb la condició que s’encarreguessin de vigilar la part de baix on fèiem tallers per altres nois, es va portar música, una guitarra, llibres, així vaig poder treballar amb ells mentre es feia el centre fora». Els adults de la presó no ho acceptaven, perquè sabien que aquest jovent marxaria, això no els hi agradava, «els joves els hi feien les feines als adults, neteja i sovint prostitució, fins que un dia ens van fer fora de la cel·la».

El 2011 es va acabar el centre de privació de llibertat amb el nom de Qalauma, que -en idioma aymara- vol dir ‘pedra i aigua’, amb diners d’alguna institució suïssa, Unicef i la Unió Europea, amb una zona esportiva, biblioteca, habitacions de 3 persones, es va proporcionar un equip d’educadors i un dels puntals del projecte va ser la justícia restaurativa. Aquest projecte replega històries molt colpidores com quan es buscava el nom i el logo pel nou centre, es va fer un concurs entre diferents presons i va guanyar un noi del centre de CoChabama, amb el nom de Cala Huma, el logo era una pedra i una gota d’aigua  caient  sobre la pedra, la idea del noi era, «aquest centre hauria de ser com la gota d’aigua que hauria de desfer tot l’odi que portem a dintre per tot el que ens ha passat», quan es va decidir que era el guanyador i en voler-li comunicar, es va dir que no calia, ja que feia tres dies que els adults l’havien matat en una mena de ritual satànic, «em va colpir molt. T’adones que la presó fa sortir el millor i el pitjor de cada persona. Per aquells nens la seva presència era una mena de bombolla on se sentien protegits i agraïts per oferir aquesta protecció en mig de la selva i de la  barbàrie que vivien».

El 2012 amb les obres acabades i els joves traslladats i nous que anaven arribant, es va fer tot el muntatge socioeducatiu, basat en el coneixement del funcionament dels centres de justícia juvenil de Catalunya per servir de base i adaptar-ho a Bolívia, ja que allà no hi havia hagut mai cap centre de menors. En Ferran estava lligat amb la Direcció General d’Atenció a la Infància de la Generalitat de Catalunya, treballant d’educador en un centre de Vic, això li va facilitar l’accés a poder conèixer el sistema de justícia juvenil al nostre país.

Yanapi Bolívia segueix funcionant amb la gent del país

Yanapi Bolívia va arrencar l’any 2002 en un piset al barri de la Ceja a la ciutat de l’Alto a 4000 metres d’altitud. Després de fer un treball de camp durant mig any a Bolívia, escoltant a tothom i entrevistant persones que tenien altres projectes de col·laboració. L’estudi que es va fer, els va portar a crear un petit centre de dia per a nenes i adolescents, que eren les més invisibilitzades i també donar suport a les famílies pel que fa a l’educació, alimentació i salut. Després de tenir-ho tot arreglat, amb les aules i espais condicionats i en marxa, es va començar un altre projecte amb les mares, se’ls va demanar què volien fer per guanyar uns diners i es va decidir teixir ‘chompas’, jaquetes, gorres, bufandes; es van buscar ajudes i es van trobar algunes màquines, es va fer una petita formació i un “puestito” per vendre el que teixien, per això, es va muntar una cooperativa.

Després de set anys, ja es va veure que podien continuar sols i deixar-los i que fossin autònoms. Es va tancar Yanapi Vic, això es va notar en els ingressos de donacions de la comarca que van mínbar una mica, però ja tiraven soles. El 2006 es va rebre una subvenció de l’Agència Catalana del Desenvolupament per poder comprar un petit terreny i una casa que es va reformar i que va quedar en propietat de l’associació Yanapi Bolívia, al barri de Villa Ingenio, on hi ha molta falta de recursos. La presència al país tant d’en Ferran Erra com la Sílvia Casanoves, i l’acompanyament de la Pepi Tió i en Tiua Solà i una colla d’amigues des de Vic, a través d’una feina que sempre havia estat de voluntariat, ja no calia. Es van acabar els sopars solidaris, concerts, pedalades, llumenetes i mil i una activitats més. Yanapi Bolívia segueix el seu camí.

VIC/estrip.- La jugadora del FC Barcelona, Bruna Vilamala, va fer el lliurament d’una samarreta signada a Osonament. Es tracta de la samarreta de la temporada 2020-2021, en què l’equip femení blaugrana va guanyar el triplet amb la Lliga, la Chamipons League i la Copa de la Reina. La jugadora de Borgonyà va mantenir una xerrada molt amena amb l’equip de futbol d’Osonament, format per persones ateses a l’entitat, les quals li van fer preguntes sobre el club, la seva trajectòria, les seves vivències personals, la lesió de la qual s’està recuperant…

Des de fa uns anys, Osonament compta amb un equip que participa en la Lliga de Centres de Dia i Serveis de Rehabilitació Comunitària de Salut Mental a la Província de Barcelona. Actualment, forma part de la Fundació UE Vic. Vilamala ja havia participat i donat suport en algun dels tornejos organitzats per l’entitat i, en aquesta ocasió, també ha pensat en Osonament per fer el lliurament d’aquest obsequi tan especial.

Al Barça des dels 11 anysVilamala, que feia pocs dies havia rebut el premi a jugadora amb més projecció a la Gala de les Estrelles del futbol català, va afirmar que per ella «és un somni pertànyer al millor equip del món i poder aprendre al costat de futbolistes de primer nivell». També va explicar que quan Nike va proposar a les jugadores del FC Barcelona aquesta iniciativa solidària de poder regalar una samarreta signada, va pensar de seguida en Osonament. «El meu tiet va ser tractat aquí i sabem que es fa molt bona feina. A més, coneixent l’equip de futbol del centre, no ho vaig dubtar ni un moment». També va enviar un missatge a totes les persones vinculades a l’entitat: «Gaudiu d’aquestes instal·lacions i del que Osonament us pugui donar. Jo ho he tocat de prop i sé que tot el que us puguin donar serà bo i serà el millor que tenen. El reconeixement d’avui va per l’equip de futbol, però evidentment també per a tota la gent que forma part d’Osonament».

La Bruna ha de tenir paciència, perquè la greu lesió que ha patit requereix una llarga recuperació i fins a la propera temporada no podrà tornar a jugar. De totes maneres, està molt satisfeta del ressò que han tingut els èxits de l’equip i espera que l’esport femení tingui el mateix reconeixement. La Bruna és al Barça des dels 11 anys i va debutar amb el primer equip blaugrana l’1 de febrer de 2020 contra el Sevilla FC amb 17 anys, sent la quarta jugadora més jove a vestir la samarreta del Barça femení.

El 18 d’octubre de 2020 anotà el seu primer gol a Primera Divisió en la golejada 6-0 contra l’Sporting de Huelva. El 10 de maig de 2021 marcà contra el Granadilla Tenerife el gol decisiu en la victòria per 1-0, amb la qual s’alçaven amb el títol de la Lliga Iberdrola. En aquella temporada, el FC Barcelona acabaria la millor campanya de la seva història aconseguint els títols de Lliga, Copa de la Reina i Lliga de Campions. Vilamala tancaria la temporada amb 12 gols marcats en Lliga en només 15 partits, sent la sisena golejadora de la campanya culer i la segona amb millor mitjana golejadora. El 25 d’octubre de 2021, Vilamala va patir el segon trencament del lligament encreuat anterior de la seva carrera -l’anterior va ser l’any 2018- en un partit amistós de la selecció espanyola sub-23, del qual va ser operada a finals de novembre. Bruna és una davantera esquerra d’una tècnica molt depurada amb la pilota als peus, amb una conducció ràpida i instint golejador.

TORELLÓ/estrip.- La Junta local d’Osona Contra el Càncer de Torelló vol agrair a tots els botiguers que han col·laborat en la campanya de les lluminetes. “El càncer no en sap de pandèmia”, el donatiu era d’1 euro. El recapte total de les lluminetes, ha estat de 3900 euros. També volen donar les gràcies a totes les persones que han posat el seu granet de sorra i l’enhorabona a tots els guanyadors que s’han pogut beneficiar dels regals que gentilment han donat els botiguers. En el comunicat acaben desitjant que aquest nou any es puguin fer més activitats i continuar aportant ajuts per a  la  investigació del càncer.

En Jou Puigferrer és el president de Joguines sense fronteres i segueix amb la mateixa «sinó més!» il·lusió que quan van engegar fa vint anys. Pel 2022 volen aconseguir superar els 10.678 somriures que van repartir el 2021.

VIC/estrip.- El total de joguines entregades l’any 2021 ha estat 10.678, ‘ells’ en diuen 10.678 somriures, majoritàriament són nines, patinets, peluixos… Tot això ha estat possible gràcies al treball, dedicació i perseverança de l’equip de voluntaris de Vic i d’Igualada, que setmanalment es troben per fer la revisió i neteja de les joguines, i també a les donacions que han fet particulars, col·lectius i empreses.

En Jou Puigferrer fa vint anys que està al capdavant de Joguines sense fronteres «amb la mateixa il·lusió o més si cal». Aquestes dates al voltant de Nadal són molt especials per aquesta entitat, són el seu cor, com explicava el seu president al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic. En Jou s’ha disfressat moltes vegades de rei Mag, a l’escala del pis on viu, hi ha tres nens que cada any l’esperen, els hi porta joguines i les corones  dels reis i estan molt contents. Ens diu que s’ha de mirar endavant i aquest any, si la covid  ho permet, s’ha d’igualar o superar la quantitat de joguines per donar.

Després del tancament per la pandèmia, es va reiniciar l’activitat el maig de 2021, es treballava amb els usuaris de Sant Tomàs al Centre Cívic Santa Anna, cedit per l’Ajuntament de Vic, i per qüestions de protocol sanitari, la gent de Sant Tomàs en un cantó i els voluntaris de Joguines sense fronteres per un altre. Els dimecres es troben al Centre Cívic, de 10 a una del migdia, s’ha anat recuperant l’activitat i la gent ha anat portant joguines, s’ha pogut anar complementant les comandes de diferents centres a particulars i tota mena de col·lectius:  escoles, llars d’infants, centres d’educació especial, centres penitenciaris, fundacions…

Aquest any per causa del coronavirus també s’han centrat molt en les residències d’avis, com les de Prats de Lluçanès, Sant Hilari Sacalm i Arbúcies, ara estan preparant per Navàs. Reparteixen a totes les comarques, també a Barcelona, on han fet una gran entrega a la fundació Pere Tarrés, per a la residència de Castelldefels.

Tota l’activitat es publica a Instagram i a Facebook, és per això que la gent truca de tot arreu. Un exemple és la recollida de joguines que han fet per unes noies de Llívia que fan la fira “Tipis Cerdanya”, allà hi haurà un punt de recollida de joguines tant per a la gent gran com per a nens. Per a fer una donació s’ha de trucar als telèfons que estan a la web, Instagram i a Facebook, s’ha de trucar i portar-les, els dimecres de 10:00 a 13.00 h al CC de Santa Anna. Les  joguines han d’estar en bon estat, les de temàtica bèl·lica, militar i policial van destruïdes i les porten a la deixalleria.

Joguines sense fronteres va néixer a principis de segle i actualment compte amb una vintena de voluntaris què s’encarreguen de portar endavant aquest projecte. Tenen una delegació a Igualada amb cinc anys d’existència, aquesta va néixer arran de la relació d’en Jou amb membres de l’Hospitalitat de Lurdes «a Igualada hi ha un equip “estupendu”».

De moment no hi ha intenció d’obrir altres seus, però sí que hi ha gent que viatja i es pot endur joguines.  Fa pocs dies, unes noies van portar una remesa al Marroc, i dues estudiants de la UVic, una anglesa i l’altra de Corea, es van interessar pel projecte i van fer una recollida per al seu país, «és per coses com aquestes que són joguines sense fronteres». L’any 2021, i esperen repetir en altres centres, es van fer tres jornades a l’institut Jaume Callís de Vic, van portar joguines i els vam explicar en què consisteix Joguines sense Fronteres.

Aquest any 2022, s’està preparant material per a la residència d’avis de Navàs i els centres penitenciaris, tot i que això va més lent. Els han dirigit a Brians 2 i un parell de presons més. Els demanen coses molt específiques com joguines petites pels fills dels interns i les internes, material per a la ludoteca i algunes coses especials que si no tenen miren de buscar. Hi ha també una comanda pendent a la residència de Bellver de Cerdanya i  Puigcerdà.

Es mirarà d’arribar a totes les residències de gent gran del país, es portaran joguines per estimular la memòria, material per a la psicomotricitat, nines… Ja es va fer un lliurament de peluixos a les germanetes de Vic per a cada resident i cada germaneta, «sovint es té la idea que les joguines són només pels nens, és un material molt important per a tothom i sobretot per a la gent gran». Les infermeres i les psicoterapeutes de les residències demanen alguna cosa en concret i si no es té, es mira de buscar o comprar-la, gràcies també a que reben aportacions de la Fundació Puig-Porret i la Fundació Girbau «als qui els hi estem molt agraïts».