Categoria: General

Lola Muñoz i Vilaseca, impulsora ‘Els Estels Silenciats’

Recordo com si fos ahir quan, amb total convenciment, vaig dir a la directora de la Residència Aura de Manlleu: «us informo que crearé una plataforma per defensar els drets de les persones que viuen a les residències…», era l’11 d’agost de 2020, i d’això ja fa més d’un any.

Amb tot aquest temps puc explicar moltes coses, perquè n’hem viscut moltes de coses.

L’inici va ser d’esperança, reconec que vaig pecar d’il·lusa, pensant que l’administració, persones que suposadament “decideixen coses”, no permetrien el maltractament, amb majúscules, de les persones més vulnerables i castigades durant tot el que portem de pandèmia, les persones que viuen a les residències.

Però aviat vaig adonar-me que sí, que no només es permet, sinó que no els interessa en absolut, què està passant a les residències.

Les vegades que hem tingut l’oportunitat de parlar amb l’administració els hem fet arribar la necessitat d’establir uns protocols JUSTOS, ÈTICS, HUMANS que, a banda de protegir-los de la COVID, tinguessin en compte els efectes col·laterals de l’aïllament INDEFINIT, del deteriorament físic i cognitiu que pateixen i, sobretot, de l’impacte psicològic al qual estan sotmesos per veure’s privats, massa sovint, del contacte amb els seus familiars i apartats de la societat, quan a fora la vida segueix, amb restriccions segons l’estat epidemiològic del moment, d’acord, però nosaltres no vivim dins d’una presó sense delicte com viuen ells, i això no ho diem nosaltres, ho hem escoltat i ens ho han manifestat directament persones que cognitivament estan bé.

Ja portem divuit mesos de pandèmia i amb tot aquest temps sabem que els mateixos protocols que elabora l’administració, insuficients, no són aplicats per la majoria de residències, que la incoherència entre el que hauria i el que es fa, és molt gran.

Tenim testimonis que ens diuen que hi ha residències que no sectoritzen, que el personal va d’una planta a una altra, personal que ens ha explicat que, tot i tenir símptomes de Covid i que han informat la direcció, se’ls ha forçat a anar a treballar, perquè ja sabem que falta personal, un personal, val a dir, mal pagat, poc reconegut, persones que no mereixen les condicions laborals d’un sector maltractat en tots sentits, parlo dels i de les professionals amb vocació. No es testeja suficient, amb l’excusa de la vacuna, tot i que sabem que la vacuna no protegeix al 100%. Tot això no només és denunciable, sinó que posen en perill les vides de les persones que hi viuen!

Amb un any, famílies d’arreu de Catalunya han pogut unir-se a la plataforma, ja sigui per Facebook, Twitter, Instagram, YouTube i pel bloc que ja tenim. Les xarxes socials ens permet compartir vivències i situacions que confirmen les injustícies i ens porta a continuar aquesta lluita: incompliment de protocols, manca d’higiene, deshidratació, menjar incomestible, polls, bolquers sense canviar, infeccions… Això ÉS MALTRACTAMENT!

Amb tot el que portem de vida, ja hem fet 4 concentracions/manifestacions i faig una crítica a la societat. Falta empatia, sensibilització, falta mobilització, cal pedagogia, perquè el silenci ens fa tan còmplices com els responsables que permeten el maltractament institucional a aquestes persones, qui ho pot permetre? Nosaltres NO!

Des de la coordinació, persones entregades, persones que dediquen moltes hores de les seves vides privades, i treballem cercant informació, parlant en privat amb familiars, professionals, amb mitjans de comunicació, amb residents, fent propostes amb la intenció de canviar aquesta situació, denunciant a través de les xarxes socials la situació dramàtica de gran part, no totes, que es viu a les residències i, per fer més força, ens hem unit amb diferents plataformes que compon el Moviment de Residències de Catalunya.

Amb aquest any, hem perdut a la mare, no de Covid, però allunyada de nosaltres durant més de tretze mesos i, com jo, milers de famílies han hagut de viure aquesta mateixa situació. Els qui van traspassar durant la primera onada, van morir sols, sense atenció hospitalària, sense sentir la mà dels qui estima. El que s’ha permès quedarà a la història i desitgem que serveixi de lliçó, perquè MAI més es torni a repetir.

Els Estels Silenciats continuarà lluitant per la dignitat, per la justícia i per defensar els drets de les persones que NO són considerades ciutadans de primera, no, nosaltres NO els abandonem!

VIC/estrip.-En la seva edició del divendres 10 de setembre, El 9 Nou publicava la llista dels 10 candidats a ‘Osonenc de l’Any 2020’, una distinció del grup El 9 Nou que serveix per reconèixer persones de la comarca que durant l’any han destacat en algun àmbit. Es pot votar, fins al 29 d’octubre, per dues vies: omplint les butlletes que es publicaran cada setmana al diari o bé a través de la pàgina web: el9nou.cat. El nom de la persona escollida com a Osonenc de l’Any 2020 a través de la votació popular es farà públic en una gala prevista per al divendres 12 de novembre a la sala La Canal de Tona i que serà emesa en directe pel 9 TV.

En el cas de la Coordinadora del Voluntariat d’Osona (COV), a pesar del curt trajecte com Associació, es va acordar acceptar la candidatura atès que s’hi optava en representació no tan sols del voluntariat de les 50 entitats representades, sinó també en nom de tot el voluntariat anònim i reglat que va tenir un paper fonamental durant la pandèmia de la Covid-19, amb especial rellevància durant els primers mesos del 2020. Ja en aquest mateix sentit, la COV va organitzar el novembre del 2020 un acte de reconeixement públic al voluntariat anònim que es va fer des de les instal·lacions de l’Ajuntament de Gurb i amb emissió telemàtica. Les persones que presten la seva imatge per la difusió de la candidatura són: Anna Pujalt, voluntària d’ActivaMent, Irene Castro, voluntària de la Fundació Hospital de la Santa Creu, i Joan Turró per la COV.

Osona/estrip.- Una de les estrelles del Congrés serà la presentació del pla pilot ‘Escoles per la Justícia Social-COV’, que té per objectiu impregnar dels valors de la solidaritat, del voluntariat i de la justícia social a les escoles, perquè són la veritable eina transformadora de la societat, i fent especial incidència en formadors, famílies i les mateixes entitats socials de la COV que s’hi implicaran. Aquest curs ja han iniciat la prova pilot a Osona sis escoles: Vic Centre, CEES de Vic, Escola Muntanyola, Les Escoles de Gurb, Escola Els Castanyers de Viladrau i FEDAC Prats. Per tirar-ho endavant es compta amb la implicació del grup de voluntaris impulsor del projecte dins la COV, la implicació de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes (FETCH) de la UVic-UCC, per posar rigor acadèmic al projecte i demostrar les bondats formatives i socials de l’Escola per la Justícia Social-COV, i compta amb el suport i la complicitat del Departament d’Educació. Els primers passos del projecte s’explicaran durant la primera jornada per part de representants de les diferents escoles i del grup promotor.

VIC/estrip.- El món educatiu serà el protagonista del Segon Congrés del Voluntariat d’Osona, un esdeveniment de periodicitat biennal, que tindrà lloc els propers 12 i 13 de novembre a l’Aula Magna de la Universitat de Vic i que està organitzat per la Coordinadora del Voluntariat d’Osona (COV). Les preinscripcions ja estan obertes a través del portal osonavoluntariat.cat, perquè la formalització final dependrà dels condicionants que hi puguin haver de l’aforament segons la normativa sanitària vigent que condicioni la Covid-19. 

El Congrés s’obrirà amb una conferència inaugural, encara per determinar, divendres a les 5 de la tarda i s’espera que estigui presidida pel conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray. A continuació se celebrarà una taula rodona amb experts de diferents àmbits de l’educació i que estarà moderada per Francesc  Mateu, director del Fòrum de Síndics i exdirector d’Oxfam Intermón a Catalunya. Roser Batlle, pedagoga i una gran impulsora i referent de l’APS (aprenentatge i servei), Rosa Papell, mestra del Col·legi Sant Genís i Santa Agnès de Taradell (explicarà els 10 anys de voluntariat a l’escola), Meritxell Verdaguer, comissària d’Osona i Ripollès de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, i representants de la Fundació Barça, Fundació Bofill, Quadpack Foundation i Fundació Impulsa, encara per determinar. Després d’una pausa es presentarà el projecte estrella de la Coordinadora, el pla pilot Escola per la Justícia Social-COV.

La sessió de divendres es clourà amb la presentació i convocatòria dels premis de la Coordinadora del Voluntariat d’Osona: ‘COV demà’, en les seves dues modalitats, escolar i acadèmica. La primera edició del premi COV demà escolar està dirigit a infants i joves, individual o grupal, que hagin fet voluntariat en qualsevol àmbit social: escolar, esportiu, ambiental, formatiu, de lleure… El reconeixement anirà acompanyat d’una dotació econòmica la qual anirà destinada a l’entitat social que escullin els guardonats. El premi COV demà acadèmic s’atorgarà cada dos anys i coincidirà amb la celebració del Congrés, també biennal. En aquest cas hi haurà una important dotació econòmica per premiar un treball innovador dins el marc de la Justícia Social i el voluntariat.

La segona jornada del Congrés, la matinal de dissabte, se centrarà en la Coordinadora, amb la presentació de la web (www.osonavoluntariat.cat), activa des de fa unes setmanes, i en un acte participatiu i amb veu de la cinquantena d’entitats que conformen la COV, perquè aportin propostes d’encaix en el món educatiu. També hi haurà una xerrada-debat al voltant de com captar el voluntariat anònim i com reactivar i afrontar, a partir de l’ètica, el voluntariat post-Covid-19.

El Congrés es clourà amb la celebració de l’Assemblea de la COV amb la presentació i aprovació, de pressupostos i propostes de treball per al proper exercici. L’explicació de la seu física a l’Espai UVic del barri del Remei de Vic, la proposta de trasllat de dates de les celebracions anuals i la posta en marxa d’una oficina d’assessorament al voluntari. Com en la primera edició, es comptarà amb el suport de la Fundació Antiga Caixa Manlleu.

Joan Turró.- La Mima Riera, actriu manlleuenca, apadrina el segon Congrés del Voluntariat d’Osona que se celebrarà el 12 i 13 de novembre a l’Aula Magna de la Universitat de Vic. En la primera edició, la figura mediàtica que va acompanyar a la divulgació de l’esdeveniment va ser el periodista Ernest Codina, per aquesta ocasió la Junta de la Coordinadora del Voluntariat d’Osona (COV) va contactar amb aquesta figura mediàtica i amb un extraordinari currículum com a actriu que és Mima Riera, guanyadora, l’any 2015, del premi europeu Giuseppe Bertolucci atorgat pel Festival Virginia Reiter de Mòdena a la Millor Actriu Europea menor de 35 anys per la seva interpretació a ‘El Caballero de Olmedo’, amb direcció de Lluís Pasqual. La Mima acumula ja una gran quantitat de projectes, des de múltiples representacions al Teatre Lliure com a membre de la Kompanyia Lliure, fins a interpretar la prostituta Wendy a ‘Nit i Dia’ de TV3, passant per tot tipus d’escenaris, i fent fins i tot de la parella d’una Laia Costa que no havia superat encara a Nausicaa Bonnín a ‘Cites’. El projecte més recent de l’actriu, a més del seu paper a la sèrie ‘Com si fos ahir’ i de l’obra de Santiago Rusiñol ‘L’hèroe’ al TNC, és la sèrie ‘El inocente’ de Netflix, protagonitzada per Mario Casas, en el paper de Mara. La Mima va acceptar entusiasmada l’oferiment de la COV per ajudar a fer difusió del Congrés i del que és el voluntariat, el tercer sector i el món social. En aquests moments la Mima està fent un descans, però ben aviat es tornarà a incorporar al món del teatre. La seva experiència en la sèrie de TV3 ‘Com si fos ahir’ la valora molt positivament, «tens temps de treballar un personatge» tot i que les sèries diàries tenen un ritme de treball molt ràpid, es té molta informació del personatge i vas creixent amb ell. La seva pregunta a la directora de la sèrie, Sònia Sánchez era de com es pot encarar, un personatge que no se sap com acabarà, habitualment els actors estan acostumats a interpretar una història que se sap com comença i com acaba, la  feina és  agafar tot el recorregut que se sap que té aquell personatge, donar-li color i entendre tota la història. En la sèrie no se sap on anirà a parar, la Sònia deia que és com la vida. Aquesta és una manera de treballar molt diferent de la del teatre o les pel·lícules, una manera molt bonica d’anar descobrint el que li passa al personatge i anar creixent junts agafats de la mà, és una sort, és una feina amb un termini molt més llarg, això passa molt poques vegades, normalment, quan es té un projecte, dura entre dos i quatre mesos, però quan s’entra a formar part d’una sèrie, saps que tindràs un any sencer de feina. Va rebre el premi a la millor actriu europea menor de trenta-cinc anys, ve de quan treballava a la companyia del teatre lliure Lluís Pasqual fent l’espectacle, ‘El Caballero de Olmedo’ al Teatre Lliure, el van portar a Madrid, Colòmbia i també a la Biennal de Venècia, quan ja havien fet el ‘bolo’, estan de vacances, va rebre un missatge comunicant-li que havia guanyat aquest premi, una experiència preciosa que li va fer aprendre l’italià per poder anar a recollir el premi a Mòdena. La cirereta d’un pastís que va comportar la fi d’una etapa, era l’últim ‘bolo’ que feia amb la companyia del Lliure, havien estat treballant dos anys en un espectacle molt especial i va ser un regal que va venir per sorpresa. «La mateixa vida va marcant els personatges, en aquest ofici, la imatge i el que dones, et genera una energia que no t’adones que et vas fent gran, fins que un dia et donen un paper de mare, i un dia de cop ets mare, t’hi vas trobant». El fet de dedicar-se a ser actriu no li ve de família, és un desig que va néixer fa molts anys, feia teatre al centre de teatre de Manlleu, la família la portava a veure espectacles i a tenir una vida cultural rica. Era una nena tímida, un dia van anar a veure l’obra “Bernardeta xoc” a la sala Tallers del Nacional, en veure-la, va decidir que volia estar allà dalt. Passant els anys allò continuava bategant, la família la va anar acompanyant i potenciant, «és una sort poder continuar fent el que t’agrada, de petita feia obres de teatre al jardí de la iaia, però pujar a un escenari o posar-se dins d’un personatge era sortir d’aquella timidesa i poder ser tot allò que volgués, una manera també d’entendre el món, intentar entendre perquè les persones funcionen d’aquesta manera. Es necessita una dedicació molt plena, formació, estar en forma, el cos, la veu, estar preparat, ser un atleta de les emocions, també està despert a tot el que passa al voltant, absorbir, aprendre. És una carrera infinita que no s’acaba mai, no es deixa mai d’aprendre, cada vegada és nou, com la vida». Sent adoració pel Lluís Soler, «és una meravella d’actor», però no han tingut l’oportunitat de treballar junts, va fer un curs de poesia amb ell, «en Lluís diu increïblement bé. Tant de bo que la vida ens ajunti» expressa emocionada la Mima. Joaquim Vives Llorens era el seu avi, un personatge molt estimat a la comarca i més, en el món social (exalcalde de Manlleu, gerent de l’Hospital Sant Jaume de Manlleu i president de la Creu Roja d’Osona), «la seva presència era tan gran, que el buit és enorme, deixa un gran llegat de valors, el seu esperit encara es respira, estava vinculat en milions de coses, era com si et toques amb una vareta màgica per deixar-te el cor tranquil, una persona única. Era una manera de ser i de fer que potser ha impregnat tota la família, el que ens arriba és només una punta del que ell era», afirma la Mima. La seva cosina és l’Anna Casarramona, «una crac i lluitadora de l’hoquei i de l’esport femení, ho ha batallat moltíssim i està en molt bon moment». Als artistes sempre se’ls demana que donin un cop de mà en el món social i solidari, per a la Mima és un honor poder oferir la seva mà per ajudar i s’hi llença de cop, sense dubtar-ho ni un instant. Exclama sí a apadrinar el Congrés i també a participar-hi. En el moment que va aparèixer la Covid, estava treballant en la sèrie  ‘Com si fos ahir’ i rodant ‘El Inocente’ per Netflix, es va aturar tot, quedant-se sense feina, però després es va poder reprendre. «Hi havia molts companys que estaven al teatre i es van quedar sense res, és una situació que ningú pensava que s’allargaria tant, ara tots estem aprenent d’aquesta nova vida post-Covid, jo amb la fortuna que ningú de la família no l’ha afectat». «De cada projecte t’emportes alguna cosa, però recordo amb especial amor l’obra ‘la Treva’ és una obra que vam fer a la Villarroel, dirigida pel Julio Manrique, amb la Clara Segura, el Ramon Madaula i el David Selvas, em va arribar quan tenia trenta anys, va ser treballar amb el director que més ganes tenia en aquell moment, amb l’actriu que més em ‘flipava’ com és la Clara i amb un text i un personatge que m’ho passava molt bé fent-lo, va ser un projecte màgic, d’haver realitzat un somni. Els dos anys del lliure, va ser una experiència brutal!», ens detalla, emocionada la Mima. Aquest any té diferents projectes en marxa. Estarà amb el Julio Manrique amb la funció ‘Animal negre tristesa’ què es representarà a Barcelona i Madrid, és un text de l’Anja Hilling autora alemanya contemporània. També serà amb la companyia ‘La Ruta 40’ posant en escena un espectacle que ja han fet i que és un clàssic i que va tenir molt èxit en el seu moment, no hi ha treballat mai amb ells i està molt il·lusionada. De moment res de cinema ni televisió. Però sí  que serà a Vic, el 12 i 13 de novembre, fent de padrina i participant en el segon Congrés del Voluntariat d’Osona.

VIC.- L’Associació de Veïns del Barri del Remei va voler posar en relleu la feina feta des del CAP El Remei, tant pels 25 anys de servei com per l’entrega de tots els seus professionals en aquest període de pandèmia provocat per la Covid-19, i van ser designats per fer de pregoners, tasca que va assumir el doctor Albert Ledesma i que va dedicar a repassar la trajectòria del CAP en l’any del seu 25è Aniversari.

Els assistents van estar encantats de com va anar tot plegat, decoració floral, discurs inicial, rialles amb l’aportació sorpresa del personal del CAP del Remei i per acabar una excel·lent actuació de La Guaracha. Des del CAP també estaven molt satisfets per l’honor d’haver rebut el reconeixement dels ciutadans i ser pregoners de la Festa Major i valoraven pertànyer a una gran comunitat, dinàmica, diversa i molt rica.

Quan arriba un grup de cigonyes, no passa desapercebut pels voluntaris del Grup d’Anellament de Calldetenes – Osona (GACO). A través de grups de Whatsapp es mobilitzen per comptar els individus i per llegir les anelles que algunes de les cigonyes porten en una de les potes. Després s’entra la informació a portals web d’entitats que centralitzen i coordinen les dades a nivell europeu.

CALLDETENES/estrip.- Les cigonyes blanques es desplacen milers de quilòmetres dues vegades l’any. Durant l’anomenada migració prenupcial, a finals d’hivern, van de l’Àfrica al centre i nord d’Europa, on criaran. I en la migració postnupcial, uns mesos més tard, fan el viatge de tornada. Migren en grup, en estols de mida variable (des de diversos centenars d’individus a grups reduïts). Es desplacen volant durant el dia, aprofitant les corrents tèrmiques, i es paren a la nit.

Osona és un lloc de pas i d’aturada. Per això, en època de migració, just abans de la posta de sol es poden veure grups de cigonyes que van fent cercles buscant un lloc elevat on parar, per evitar els possibles depredadors. Quan es fa clar, es reagrupen en algun camp proper i, quan comença a escalfar el sol, aprofiten les corrents tèrmiques per emprendre el vol.

Les anellesPoden ser de diferents colors, depenent de la localitat d’on prové la cigonya. Cada país o regió té un tipus d’anelles distintiu amb uns codis propis que permet diferenciar-les. Són anelles que es posen a la tíbia dels polls quan encara són al niu. Es posen amb finalitats científiques per tal de poder-les “seguir” durant les seves migracions i conèixer els seus hàbits i característiques.

Anualment a Osona es comptabilitzen cap a 3.000 cigonyes entre les dues migracions i, d’aquestes, menys d’un 30% porten anella. En les darreres setmanes ja s’han parat diversos grups a municipis com Vic, Manlleu, Gurb o Malla i s’han llegit cap a 500 anelles. Es preveu que fins a mitjans d’octubre en vagin parant moltes més.

Amb els milers d’anelles llegides pel GACO en els darrers anys es pot saber que les cigonyes que paren a Osona, majoritàriament (gairebé tres quartes parts) provenen de diverses regions d’Alemanya  i la resta són de França, Suïssa, Suècia, Holanda o la República Txeca.

ElectrocucionsMalauradament, el seguiment que es fa des del GACO de la migració de les cigonyes també serveix per detectar les electrocucions que es produeixen quan les cigonyes es volen parar damunt les torres elèctriques per passar la nit. Si les torres no estan ben aïllades, els ocells poden fer contacte amb els cables, electrocutar-se i morir o quedar malferits. 

L’any passat, es varen electrocutar una setantena de cigonyes d’un grup que es va parar el primer cap de setmana d’agost a la zona de Sant Quirze de Besora. Enguany, només durant l’agost i els primers dies de setembre ja se n’han mort una cinquantena. Quan des del GACO es detecten cigonyes electrocutades s’avisa el Cos d’Agents Rurals perquè recullin les cigonyes mortes o ferides i les porten al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa per fer necròpsies i cures, respectivament, i perquè aixequin acta (que servirà per instar la companyia elèctrica a aplicar mesures correctores).

El GACO anella el voltor 3.000

ORÍS.- A més de la lectura d’anelles de cigonyes, una altra de les activitats habituals del Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona és l’anellament de voltors. El primer diumenge de setembre del 2019, el GACO va anellar el voltor número 3.000, una fita que va ser motiu de celebració entre els voluntaris i col·laboradors de l’entitat. Actualment, ja en porten més de 3.000 anellats. L’anellament de voltors es porta a terme a Orís amb la finalitat d’aprofundir en el coneixement de l’espècie, els seus hàbits i costums, i també, les seves característiques biomètriques. Per poder anellar els voltors, primer, cal preparar un sistema de captura que permet agafar els voltors sense causar-los cap dany. A part d’anellar-los, s’observen i anoten característiques de cada individu. També tornen a recapturar alguns dels voltors anellats per poder conèixer la seva evolució al llarg dels anys, i en especial, del seu plomatge.

«Al Karia és una entitat del món municipal per al món municipal que desenvolupa projectes de cooperació», així defineix Xavi Barreda, president de l’ONGD al programa Regala Petons. Actualment l’entitat du a terme projectes en quatre països, centrats especialment en les dones i la infància. Osona és un dels grups de treball que forma part d’aquesta ONGD.

VIC/estrip.- L’Organització No Governamental per al Desenvolupament (ONGD), Al Karia, va néixer a finals de 2004 al Marroc, de fet, Al Karia significa poble en àrab. Principalment treballa en zones rurals i petites comunitats del Marroc, el Senegal, el Perú i el Líban. En el cas del Líban, estan cooperant amb els refugiats sirians on tenen una petita escola amb un assentament informal, explica en Barreda al programa Regala Petons. El Senegal va ser el segon país on va aterrar aquesta entitat, perquè «creiem interessant tenir projectes per cobrir dues àrees importants d’Àfrica».

El fet de treballar en aquestes zones fa que «mai tinguis una radiografia exacta d’aquests països», reflexiona el president de l’entitat al programa. En referència als plans actuals d’Al Karia, la situació provocada per la Covid-19 ha pausat diversos projectes, especialment aquells on estava previst que els voluntaris hi viatgessin.

Barreda comenta que contràriament al que es pot pensar i a la previsió dels científics, «a l’Àfrica, la Covid-19 ha tingut menys afectació, perquè allà les poblacions són joves i el virus té menys incidència en aquesta part de població». Seguint amb les seves explicacions, Barreda diu que la Covid-19 és un virus més que s’afegeix a una llarga llista d’altres malalties que «porten dècades i dècades castigant la població africana».

Segons diu Barreda, un 75% dels morts per malària de la població mundial són menors de 14 anys. El president de l’ONGD explica que la realitat més dramàtica que coneix en aquests països és la relacionada amb «la malària o la desnutrició».

En aquesta mateixa línia, la situació és similar als camps de refugiats sirians del Líban. Barreda ho atribueix a la capacitat «de supervivència en una situació límit com la que es viu en un camp de refugiats». De moment, el virus no ha entrat el camp.

AdaptacióTot i que Al Karia té una agenda marcada de projectes de cooperació, a vegades «et trobes amb realitats concretes que t’aparten de la teva estratègia perquè has de donar solució a petites coses o a altres necessitats». Un bon exemple d’això, ha estat els recaptes per subministrar aliments a les famílies beneficiàries de l’entitat al Perú. La majoria de dones d’aquestes famílies es dediquen a la venda ambulant. «El Perú és un país amb molt contacte social i economia de carrer», constata el cooperant de l’entitat al Regala Petons. La situació d’afectació que ha provocat el coronavirus en aquest país llatinoamericà, ha fet que Al Karia s’hagi hagut de readaptar i retrocedir als projectes que es feien fa 20 anys.

Un altre dels exemples d’adaptació és resoldre l’assecament de pous d’aigua als poblats en èpoques de sequera a causa de la forta incidència del canvi climàtic al Senegal. Des d’Al Karia estan treballant per consolidar projectes que ja tenen en marxa. En aquest cas, fent més profunds els pous per aconseguir aigua.

Altres projectesL’entitat també ha realitzat altres projectes com la posada en funcionament de cooperatives agrícoles de dones com la de Bonconto o reforçar el teixit de les associacions amb base a la comuna rural a la regió de Kolda, totes dues accions al Senegal. Al Perú, també han reforçat el teixit productiu a sis comunitats de dones del Valle Sagrado i el seu primer projecte a l’Amèrica llatina va ser rehabilitar el mòdul cuina i menjador de l’escola rural d’Huacarpay, a la regió de Cusco, Perú.

Osona s’ocupa de Sinthiou Diae

Al Karia s’estructura en sis grups de treball, un d’ells és el d’Osona que s’encarrega dels projectes al poble de Sinthiou Diae, a la regió de Sedhiou del Senegal. Per aquest estiu, hi havia previst un projecte amb una fundació de futbol de Vic, de la qual un grup de senegalesos també en formen part. A més, s’hi havien d’implicar dones senegaleses. Irene Rovira, membre del grup d’Osona d’Al karia, explica al Regala Petons que «El coronavirus ens ha frenat, perquè els voluntaris no podem viatjar aquest estiu al Senegal per fer seguiment de projectes». A banda d’aquesta iniciativa del futbol, el grup de Vic també té la intenció de consolidar altres projectes com l’escola que van construir o els pous d’aigua.

A principis dels 2000 la comunitat de la Família Josefina va engegar diversos projectes socials al Perú a través de l’Associació Nens i Pares del Món (NePamón).  «Les persones que ajudem s’han quedat sense res, no saben si demà podran menjar», explica amb preocupació la Gna Dolors al programa Regala Petons. Són les persones que atenen des de l’entitat.

VIC/estrip.- Tot va començar en un viatge al Perú l’any 2000 per part d’algunes monges josefines de Vic. Un grup de persones se’ls va apropar per demanar-los ajuda perquè «estaven en situacions molt precàries, al límit, i no sabien com tirar endavant», recorda la Gna Dolors Arqués al Regala Petons. Després d’haver engegat projectes com l’apadrinament, els horts hidropònics, l’ajuda en centres amb infants amb diversitat funcional, amb gent gran i col·laboració amb clíniques mèdiques, aquests infants i famílies de la perifèria de Chiclayo havien aconseguit «tenir possibilitats i un futur al davant» gràcies a NePamón.

Amb la irrupció de la Covid-19, la situació s’ha tornat a agreujar preocupantment en aquests col·lectius vulnerables atesos per l’entitat. De fet, el Perú és un dels països del món més afectat. «Les persones que fan de pont entre la Comunitat Josefina i els projectes al Perú estan desesperades», explica la Gna Dolors.

Tot i que és cert que aconsegueixen trobar els productes més bàsics, un cop els tenen es troben que no els hi deixen portar als centres ni a les persones que atenen perquè «no tenen recursos sanitaris de protecció». Això fa que s’hagin de veure obligats a «fer coses extremes per aconseguir-ho».

A tot això, cal sumar-hi que els projectes en funcionament de NePamón s’han paralitzat. Per exemple, els horts hidropònics que permetien la subsistència de moltes famílies s’han vist afectats perquè amb la pandèmia no poden aconseguir la matèria primera per plantar les hortalisses. En conseqüència, tampoc se’n pot plantar l’herba destinada als “cuys”, un conill molt apreciat al Perú per la seva carn. Amb les hortalisses i la carn tenien aliments i l’excedent el podien vendre per recuperar la seva economia.

D’acord amb les explicacions de la Gna Iris Alba, autòctona del Perú i membre de les Josefines, explica que en el seu país la gent necessita «sortir al carrer per poder menjar». Això es deu a un èxode de persones de la zona de la serra o del camp que van traslladar-se a les grans capitals com Llima o Chyclayo a la recerca d’oportunitats. Per fer-ho, es van vendre la poca terra que tenien al camp i ara es troben sense terra ni feina. Molts es dedicaven a la venda ambulant, un sector dels més castigats i afectats per les mesures i restriccions sanitàries. «La gent es contagia treballant perquè necessiten treballar per poder menjar cada dia», afegeix la Gna Iris.

Una altra dels col·lectius més afectats són els infants amb diversitat funcional dels centres on col·labora NePamón. «Alguns ja han mort per falta d’aliments i tristesa perquè no els deixen moure ni ningú els va a visitar», explica la Gna Arqués. Aquests infants «no comprenen» per què han d’estar aïllats i això els repercuteix negativament. En els centres hi convivien infants i persones grans sense diversitat funcional, ja que els vincles i l’afecte del col·lectiu gran cap als infants és «beneficiós per a la salut de tots». Amb les restriccions actuals, s’han hagut de separar.

Esperança«Tot i el dolor, hi ha missatges d’esperança, fins i tot d’aquests infants que tant pateixen», diu la Gna Iris. Evidentment, la Comunitat Josefina no es quedarà de «braços plegats» i ja estan buscant alternatives per poder seguir col·laborant amb tots els projectes que desenvolupen al Perú. Asseguren «tenir més ganes que mai de seguir ajudant». 

«Tu m’aportes, jo t’aporto»

Abans de la pandèmia, NePamón organitzava festivals i paradetes solidàries, però ara «no podem», diu la Gna Iris. Per això, han buscat alternatives. Una d’elles són els tallers per elaborar figures de pessebre i centres de taula ara que ve Nadal. La idea és que tothom pugui tenir a casa seva un record d’haver ajudat «una persona que encara està més necessitada que tu», explica la Gna Dolors. És a dir «Tu m’aportes, i jo també t’aporto». Les figures i centres són fetes per persones voluntàries i l’import de la venda es destinarà a ajudar aquelles persones ateses per NePamón al Perú. De moment, es poden comprar a la Clínica Sant Josep de Vic i també a la pàgina de Facebook de NePamón. Per més informació, es pot contactar al telèfon 669 40 61 11.

«El nostre objectiu és aconseguir el màxim d’ambulàncies possible per donar cobertura a Casamance Nord (Senegal)», explica Moussa Dieng, de l’associació Cooperem Junts Catalunya Casamance, al programa Regala Petons. L’entitat, formada per professionals sanitaris  de Catalunya, vol cobrir mancances sanitàries i d’altres àmbits.   

CATALUNYA/estrip.- Moussa Dieng va néixer a l’Hospital de Bignona situat al territori de Casamance (al sud del Senegal). Per motius laborals, en Moussa va recórrer diversos països d’Àfrica i quan tornava a casa seva, sempre donava una part del que havia guanyat a fora per l’hospital i per a la seva família. Quan va arribar a Europa, va seguir realitzant les mateixes accions. Quan anava al seu país, aprofitava el viatge per fer petites donacions de roba o material sanitari que havia recollit. «Em sento bé fent coses així», explica Moussa al programa Regala Petons.  

Durant 11 anys, en Moussa ha estat treballant a la unitat de psiquiatria de l’Hospital Santa Caterina de Salt (Gironès). Precisament, en aquesta unitat, va coincidir amb la Sònia Freixas, també membre de Cooperem Juntes. «Aquestes donacions sempre les havia portat en secret, però amb la Sònia ens vam fer amics i li vaig explicar el meu projecte per ajudar la zona de Casamance», diu.

«A mi, el món de la cooperació és un tema que sempre m’ha interessat», comenta Sònia Freixas al Regala Petons. Quan el Moussa li va explicar d’on venia, la seva cultura i projecte, de seguida es va «engrescar», però la Sònia va posar una condició: conèixer en persona aquesta zona del Senegal. Així, doncs, l’agost del 2019, el Moussa i la Sònia juntament amb altres companys van viatjar a Casamance, però també van visitar la resta del Senegal, Gàmbia i  Guinea-Bissau.  

Durant un mes van estar coneixent la zona, palpant la realitat d’allà, però «sobretot posant cara». La Sònia explica que «en el moment que fiques cara, comences a entendre el projecte i tens una concepció més general». En aquest moment la Sònia va decidir unir-se a la iniciativa per crear l’associació sense ànim de lucre Cooperem Juntes Catalunya Casamance.

Durant el 2019 van enviar 900 quilos de material a Casamance a través dels viatges que en Moussa fa al seu país d’origen. Però la idea era poder portar material de mida més gran com per exemple lliteres, cadires de rodes i més endavant fins i tot una ambulància «ens hem plantejat l’opció d’enviar un contenidor marítim».  

Actualment, Cooperem Juntes s’organitza en dos equips. Un a Catalunya i un altre a Casamance format per professionals de l’Hospital de Bignona. L’equip de Casamance és l’encarregat de fer una llista del material que els manca a l’hospital i als dispensaris dels pobles de la zona de la selva. L’equip de Catalunya, coordinat per la Sònia, es dedica buscar aquest material, recollir-lo i emmagatzemar-lo per després enviar-lo. Tot i que la seu de l’associació es troba al Gironès, l’entitat té col·laboradors per diversos punts de tot Catalunya, també a Osona. De fet, en Moussa, actualment està vivint a Suïssa, i la intenció és crear un tercer equip allà per seguir ajudant la zona de Casamance.

Aconseguir una ambulància

Una de les mancances amb les quals es troba la zona de Casamance Nord és la falta d’ambulàncies per traslladar pacients d’urgència dels pobles de la selva a l’Hospital de Bignona. Segons en Moussa, a vegades «fins i tot pot passar algun dia fins que una ambulància trasllada el pacient». Si s’aconsegueix dotar l’hospital dels vehicles necessaris «es podran salvar moltes vides». Per això, Cooperem Juntes ha engegat una campanya de micromecenatge per aconseguir 6.200 euros per comprar una ambulància descatalogada del transport sanitari de Girona que a Casamance encara és útil.

Com ajudar des d’Osona?

Cooperem Juntes recull material sanitari de tota classe, des de lliteres i cadires de rodes fins a aparells més petits com termòmetres o tensiòmetres. A Vic hi ha una col·laboradora que fa cerques de material i gestiona recollides. Tot i això, tothom qui vulgui, pot entrar a la pàgina web juntescatcas.org on trobarà tota la informació de contacte amb l’associació per si vol fer una donació de material. Tal com explica la Sònia Freixas, es tracta de material que la majoria de vegades «acaba a les escombraries perquè la gent no l’utilitza o per qüestions d’espai li molesta a casa seva». L’associació li pot donar una segona a vida ajudant amb una causa solidària. L’entitat destaca que el boca-orella també és una manera d’aconseguir donacions de material.