Categoria: General

VIC/estrip.- El 6 de juny, a la biblioteca Pilarin Bayés, es va presentar l’associació Osona Parkinson, davant una sala plena de gom a gom per les expectatives que està generant.Es tracta d’una nova entitat nascuda amb l’objectiu d’acompanyar pacients i famílies, sensibilitzar la societat i promoure la investigació i el suport al territori. El Parkinson és una malaltia neurodegenerativa d’origen desconegut i sense cura que fou descrita pel metge anglès James Parkinson l’any 1817.

Tot i aquests més de 200 anys, és una malaltia que no és coneguda, que té molts tabús, que té molts estigmes, que no es coneix, que hi ha molta gent a casa que està tancada. «Ens hem atrevit a fer una associació, perquè hem de donar visibilitat a la malaltia. L’hem de normalitzar», explicaven la Conxi López i en Pep Nogué, presidenta i secretari de la nova entitat. L’acte també va comptar amb l’actuació de la Coral Narinan, formada per cantaires amb Parkinson i dirigida per Judit Soler. I és que el cant ajuda a allargar la vida de les cordes vocals que sovint es veuen afectades per la malaltia.

En les poques setmanes que porten constituïts  han pogut veure que la visibilitat de la malaltia és molt fluixa, «un primer objectiu de l’associació és millorar la qualitat de vida de les persones que patim la malaltia i el segon donar-hi visibilitat. Parlem de 30.000 malalts a Catalunya, però els metges del Clínic, els que hi tenim més contacte, ens han dit que naufraguen en una malaltia que és molt anàrquica, que tenen molt poc coneixement, que té moltes maneres d’expressar-se, però que, en canvi, toca els pebrots de manera molt descarada i molt cruel a les persones. Joves, mitjana edat i grans, perquè el percentatge de gent jove avui dia afectada per la malaltia és bastant gran», detallava Pep Nogué en la tertúlia Sala Oberta de Ràdio Vic.

Els dies entrenaments i els campionats de tennis taula i la coral Narinan són dues activitats que han organitzat, «facilitar que hi hagi un canal, un camí per desenvolupar una activitat en l’àmbit personal, ajuda molt a la persona que pateix la malaltia». Poques dades, poca investigació, són algunes de les queixes que exposa en Pep Nogué, «no hi ha equips de recerca potents, per part mèdica. No saben on paren. M’imagino que per tema de recursos, però sí que necessitem que hi hagi una política molt clara respecte d’aquesta malaltia. M’agradaria saber el percentatge de gent amb Parkinson aquí a la comarca, m’agradaria saber quantes persones de Parkinson estan en residències, m’agradaria saber tantes i tantes coses referides a aquesta població, que en aquest moment, per això també ens sembla interessant tenir algun contacte amb la Facultat de Medicina de la UVic-UCC».

En aquest moment hi ha problemes per catalogar els diferents aspectes de la malaltia, «per què es dona un carnet de conduir segons acadèmia o centre mèdic, a una persona un determinat temps de validesa i a una altra una caducitat diferent? Perquè no hi ha una catalogació. És molt difícil, tenint en compte les simptomatologies que tenim, no per importància, sinó per diferències de la mateixa malaltia, que no compto que ningú s’atreveixi a fer una llei, una norma, que pugui afectar determinades persones, per tal de facilitar-li determinades prestacions».  No hi ha certesa de quin és el tractament que s’ha de donar un cop malalt, «no se sap per què, no se sap quan surt, no se sap en quin període de temps, no se sap de quina manera afecta…».

En aquest moment se sap que entre el 3 i el 6% de la població afectada de Parkinson, «i et diuen, tota la resta, no se sap per què. Uau! Això, a dia d’avui, eh? Dades dites per la metgessa que està al cap de la unitat de recerca de l’Hospital Clínic de Barcelona. Causes ambientals. Què poden ser? Pesticides, poden ser contaminació, pot ser influència climàtica, pot ser… No ho saben, no ho saben. I ja no ens posem quan han de diagnosticar abans de la malaltia, amb persones que els apareixen símptomes un any, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, abans que el diagnostiquin, que no se sap per què apareix amb unes persones en un determinat moment ni en una determinada manera. És una nebulosa… Bé, ho agafis com ho agafis. Per tant, què ens queda? Visibilitzar la malaltia. Per què? Perquè hi hagi fronts oberts a partir dels quals incidir en polítics, en entitats, en associacions o amb el que sigui, perquè la societat tingui clar que tenim un problema».

«Ens agradaria sortir més al carrer perquè es normalitzés aquesta situació i es considerés que la malaltia del Parkinson existeix. Es tracta de fer activitats, de fer el possible perquè la gent es quedi a casa», explicava el secretari de l’Associació Parkinson Osona al programa Sala Oberta. «A més de la visibilitat i captació dels socis, la participació en programes de recerca mèdica, serà un altre punt. Participació en activitats personals que ajudin al desenvolupament personal, locomotor, dels malalts. El fet de seguir coordinant-nos amb entitats d’arreu del territori que tenen més experiència que nosaltres. Continuarem fent les activitats més tradicionals, tenim projectes de competicions, en aquest cas de ping-pong, a països propers al nostre perquè volem fotre canya que tenim moltes ganes de jugar».

A partir de la xifra que apuntava en Pep Nogué de Catalunya, es podria extrapolar que a osona hi ha entre 700 i 800 persones afectades que podrien contactar amb l’entitat, «de moment només tenim aquesta adreça de correu electrònic: parkinsonosona@gmail.com. Pròximament, ens agradaria tenir més eines per poder ser consultades, perquè aquests dies arran de la presentació ja hi ha més d’una persona que ha contactat amb nosaltres».

VIC/estrip.- El magazín ‘De tots colors’ de Ràdio Vic, el 6 de juny, va emetre una entrevista a Joan Redorta i Lourdes Pladevall, president i coordinadora de les botigues i de les naus d’Ashes (Associació per la Sostenibilitat Humana, Ecològica i Social), a la botiga que té l’entitat a la Rambla Tarradellas de Vic. «La nostra principal funció és estar al costat de les persones grans i de tothom qui li faci falta. Que els més grans no se sentin sols i que tinguin dret a escollir amb llibertat».

Si la persona vol un determinat model de vida en la seva vellesa, ha de poder triar. «Pot ser la residència i un altre és tenir el dret a quedar-te a casa. Portar una mica la residència a casa. Preparar gent perquè pugui ajudar-los, acompanyar-los. I també voluntariat, perquè el voluntariat és una peça clau per fer aquelles petites coses d’acompanyar la gent al metge, fer-li algun encàrrec, la compra o anar a fer una xerrada, simplement. I això en tenim força, i ens va molt bé per cobrir aquest espai».

Acostem-nos més a la gent perquè tinguin un servei a la carta i que puguin triar quin model tenir en la seva bellesa. «Nosaltres no cobrem per fer el servei de buscar una persona i col·locar-la en una casa. Nosaltres els posem en contacte. Els preparem i els posem a la disposició de les persones que ho necessiten. No tothom té una bona jubilació, per tant, hem de mirar de possibilitar-ho, que les persones puguin tenir aquest servei. La soledat és una cosa que marca, moltes vegades veus gent molt trista i no és que estigui malalt, la seva malaltia és la tristesa».

Quan va néixer Ashes, això ja fa 15 anys, «hi havia una colla de gent que sortíem de Càritas i vèiem que la gent gran de la ciutat hi anava poc. Per allò de què diran i enteníem que el sector de la gent gran no s’havia tractat massa. També va sortir la possibilitat de triar mobles en un espai que era la recollida dels voluminosos de la ciutat de Vic. Vam veure que allà hi podíem posar alguna persona a treballar d’aquestes que tenen a vegades dificultats en la inserció laboral. I vam pensar recuperar mobles que la gent llença i tornar-los a posar en circulació. Els mobles que la gent llença, els aprofitem, els posem a la venda per poder pagar un projecte que ajuda a la gent que la societat també llença, que és la gent gran. Sí, això és trist, però és així».

«Les botigues són una exteriorització del nostre projecte. Ens coneixen més, entren a casa nostra i podem explicar els projectes. És fer-nos visibles. Les botigues són maques i competitives, però les despeses hi són. Les botigues són el que posa cara a Ashes, però l’ànima són la gent i el que nosaltres lluitem és fer-ho tot més sostenible, més ecològic, més proper. La idea d’Ashes és donar una segona oportunitat amb mobles, objectes, el que la gent li sobra, conscienciar que cal reduir el consum, però també tenim temps de formar, fem tallers de restauració i fem inserció. El pilar d’Ashes és les persones. A partir d’aquí tenim moltes eines per poder-ho treballar, des de la gent gran als voluntaris. Amb la botiga també hi ha una relació entre la gent que ve a comprar i la gent que ens dona, hi ha un ambient i una mentalitat que és molt bonic».

«Poden venir a les botigues a portar els objectes que estan en condicions, també podem anar-los a buscar, fem servei de recollida i de transport. Malauradament, hi ha gent gran que ens deixa o que han d’anar a la residència, s’han de buidar pisos i moltes coses es poden aprofitar. Hi ha voluntariat que sap cosir, que ens venen i ens ajuden a reutilitzar texans o les lones de publicitat de festes de la ciutat per fer bosses. Hi ha gent que s’ha jubilat i que et diuen, mira, tindré un dia a la setmana i si em deixes remenar llibres, que és el meu hobby, doncs, encantat. Tothom posa el seu granet i es pot fer de moltes maneres i crec que és l’ànima d’Ashes».

«El que marxa més és els mobles i les coses de la llar, el que passa és que les coses de la  llar el rendiment és petit. Recordo una senyora em va venir un dia i em diu: ‘puc entrar?, no porto diners?’ És que acabem d’arribar del meu país, som jo, el meu home i dos nens i és que només tinc tres culleres i no tinc ganivet’. Evidentment, li vam donar un joc de plats, això posa la pell de gallina perquè un altre et robarà un collaret que no farà servir que val un euro i aquesta pobra dona no gosava entrar… Això t’omple».

Una associació funciona pels voluntaris i per la gent que hi treballa. «Treballar en aquests llocs és sentir-te el projecte teu i saber que quan vens té un valor afegit, estàs ajudant a una persona. També seguim fent, en col·laboració amb l’Ajuntament de Vic, 50 visites a llars, cada mes, a persones de més de 80 anys i veure com estan. Els casals que tenim oberts per a la gent gran és un gran recurs. Es fan activitats i la gent s’hi distreu i s’ho passa bé. Al Mossèn Guiteras, al Montseny i a l’Horta Vermella, aquests casals van funcionant i amb molta assistència. També fem intercanvis amb les escoles perquè hi ha nens que no han vist mai els seus avis ni els veuran, però existeixen. Hi ha avis que tenen els nens tan lluny que tampoc els veuran. Ajuntar això és tan festiu i és tan bonic, hi ha moltes llàgrimes d’emoció pel mig. I això ho fa el nostre equip de treballadores socials. Al nostre equip social això en diem vida i dignitat. Donar dignitat a la persona, perquè tenim uns professionals entregats i la necessitat no té hores». Botigues Ashes al carrer Sant Pere, 13 i a la Rambla Tarradellas, 2 de Vic.

VIC- Dimarts, 27 de maig, a L’Atlàntida es va viure una de les efemèrides més importants pel que fa a les distincions que es poden atorgar a persones que han contribuït de manera excepcional al prestigi i desenvolupament de la ciutat de Vic. En 147 anys d’història, des del 1878, només s’han lliurat 18 medalles, fet que converteix el Dr. Antoni Bayés de Luna en la 18a persona en aconseguir-ho. Català universal, va ser l’impulsor del Dia Mundial del Cor quan presidia la Societat Mundial de Cardiologia.

Perquè això fos possible, el 2 de desembre de 2024, el Ple Municipal de Vic va aprovar la proposta d’adhesió a la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic al Dr. Antoni Bayés de Luna, una proposta que va ser impulsada pel Dr. Josep Arimany, president de la FESS, titular de la Facultat de Medicina de la UVic-UCC, i on van sumar-se més de trenta institucions i més de cinc-centes signatures individuals de ciutadans de Vic i d’arreu d’Osona. En aquest acord, que va ser llegit durant l’acte de lliurament, el grup impulsor es referia al Dr. Bayés «des de l’admiració, estima i cofoisme de seure’n al seu costat» i en destacaven «la seva saviesa, bonisme, humanisme i el seu vigatanisme».

L’acte de lliurament, presidit per l’alcalde de Vic, Albert Castells, va aplegar més de 600 persones, entre personalitats del Parlament, representants de la Generalitat, regidors de l’Ajuntament de Vic, membres del Consell Comarcal i alcaldes d’Osona i representants d’institucions del sector sanitari. També hi era present un gran nombre d’amics del Dr. Bayés, sobretot professionals del sector, en reconeixement a la seva extensa petjada professional en el món científic i acadèmic, i una cinquantena de familiars de l’extensa nissaga Bayés, dels quals la seva germana, Pilarín Bayés de Luna, i el seu avi, Candi Coch Bayés, ja van rebre anteriorment la Medalla d’Or de la Ciutat.

D’aquesta manera, Vic va fer un reconeixement públic a la trajectòria excepcional en cardiologia del Dr. Bayés i a la seva projecció internacional científica, a banda de la seva implicació en la difusió de la llengua i la cultura catalanes. L’acte va comptar amb la benvinguda institucional de l’alcalde de Vic, Albert Castells, que va referir-se al guardó com «un gest de gratitud col·lectiva per reconèixer el mèrit i la generositat de figures com la del Dr. Bayés» i també va lloar l’estima del doctor cap a la seva ciutat natal: «La seva ciutat l’honora, l’estima i l’admira; avui, Vic li torna una petita part del molt que vostè li ha donat».

El doctor, Josep Arimany va pronunciar unes paraules d’agraïment dirigides cap a totes les institucions i persones que van donar suport a la concessió de la Medalla i es va referir al Doctor Bayés com «un dels cardiòlegs més reconeguts del món, un cardiòleg universal, un català d’arrels profundes i, molt especialment, un vigatà que porta la ciutat de Vic al cor». Va tancar la seva intervenció dient al Dr. Bayés, «gràcies per tot el que heu fet i com ho heu fet i per continuar sent un referent humà i professional per a tots nosaltres».

El colofó final va ser quan l’alcalde de Vic va fer entrega de la medalla al Doctor Bayés, en companyia de dos dels seus fills, Antoni i Clàudia Bayés Genís. Antoni Bayés de Luna va alçar la medalla i va pronunciar unes paraules d’agraïment fent saber la seva emoció i assegurant que «a la vida, hi ha quatre coses importants: la feina, la ciutat de Vic, la família i els amics».

El Doctor Bayés és considerat com un dels grans metges humanistes en cardiologia del món i ha estat sempre un gran ambaixador de la ciutat de Vic. Amb reconeixements, premis i distincions arreu del món, és descobridor de la Síndrome Bayés, i ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi, ‘Metge de l’Any’ a Catalunya i Espanya, doctor Honoris Causa per la Universitat de Lisboa, entre molts d’altres.

«M’ha ensenyat a veure la medicina com una eina per fer del món un lloc millor»

Antoni Bayés Genís, director de l’Institut del Cor Germans Trias, va ser nomenat, aquest mes de febrer, nou acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC) i va comptar com a padrí en aquest acte el seu pare Antoni Bayés de Luna. «No és només un padrí acadèmic, sinó que, per damunt de tot, és el meu pare en tants sentits que resulta impossible explicar la meva trajectòria professional i personal sense mencionar-lo. Ha estat amic, conseller, mentor i una presència constant en cada decisió important que he hagut de prendre. De fet, el setial de l’Acadèmia que avui em toca ocupar, en ser admès com a acadèmic numerari, és precisament el mateix que correspon al Professor Bayés de Luna, que passa ara a ser acadèmic numerari honorífic, esperem que per molts anys més. Aquesta coincidència, lluny de ser casual, és una continuació natural de la seva influència en la meva vida, un fil conductor que m’uneix a ell de manera indissoluble.

Per entendre la rellevància d’Antoni Bayés de Luna, cal tenir en compte no només la seva trajectòria, sinó també la manera com ha impactat en les vides dels que l’envolten. Ha estat un pioner en el camp de l’electrocardiografia, amb una capacitat extraordinària per veure més enllà de l’evident, per anticipar els canvis i necessitats del futur de la cardiologia. Però més enllà de la seva impressionant carrera i dels seus mèrits acadèmics, hi ha la persona. Aquell que et fa veure que darrere de cada desafiament hi ha una oportunitat d’aprenentatge, una porta que s’obre cap a nous coneixements.

Quan parlo de Bayés de Luna com el meu pare, no ho faig només en el sentit literal, sinó en el més profund i ampli de la paraula. Des de ben jove, em va inculcar no només una passió per la medicina, sinó també un profund respecte per les persones i per la pràctica mèdica com un servei a la comunitat. Ell em va ensenyar que ser metge no és només una professió, sinó una vocació, un compromís amb els pacients i amb la constant recerca de millorar les seves vides. Així, al llarg dels anys, he tingut la fortuna de compartir amb ell no només taules de treball, sinó també converses sobre ciència, vida i ètica, que han estat tant o més valuoses que qualsevol formació acadèmica. Ara, en aquest moment de la meva carrera, miro enrere i em sento profundament agraït.

Si avui ocupo aquest setial a l’Acadèmia, és gràcies a tot allò que el Professor Bayés de Luna m’ha transmès, no només com a mestre de cardiologia, sinó com a model de vida. Més que un títol o una posició, el seu llegat és un compendi de valors, de rigor científic i d’humanitat. I aquesta transició del seu lloc a la meva persona, de ser acadèmic numerari a acadèmic honorífic, no és un simple canvi de títols: és una passa més en aquest camí compartit, una manera de continuar la seva obra amb la mateixa passió i dedicació que ell ha demostrat durant tots aquests anys. Per tant, avui, mentre m’endinso en aquesta nova etapa, no puc evitar sentir que el meu pare, el meu amic, el meu conseller, continuarà estant al meu costat, no només com una figura d’autoritat, sinó com aquell que m’ha ensenyat a veure la medicina com una eina per fer del món un lloc millor. I no puc sinó desitjar que aquesta nova etapa de la seva vida com a acadèmic honorífic sigui llarga i plena de la mateixa llum que ha il·luminat les vides de tots els que hem tingut la sort de conèixer-lo».

‘Les etapes de la vida’, aplaudides reflexions d’un cardiòleg sobre la personalitat

Antoni Bayés de Luna ha estat un escriptor prolífic en el camp científic, articles i una vintena de llibres que avui encara són referents en el món de la cardiologia ho avalen, però el seu llibre ‘Les etapes de la vida. Reflexions d’un cardiòleg sobre el desenvolupament de la personalitat’ i les converses amb la Pilarín, la seva germana, en el llibre de Thaïs Gutiérrez, ‘Tot el que hem viscut’, ens descobreixen un savi aplaudit amb una gran experiència de vida i amb la voluntat de compartir reflexions. «No s’ha de confondre la felicitat amb l’èxit o la fama» i ens detalla les 10 regles d’or de la felicitat. Defensa generar des de la infantesa actituds solidàries. Solidaritat amb els que pateixen  i amb les generacions venidores. 

‘Soc testimoni de l’extraordinària activitat que va desplegar com a president de la Federació Mundial de Cardiologia a favor del tractament i la prevenció de les malalties cardiovasculars’, escrivia el desaparegut Federico Mayor Zaragoza, qui fou director general de la UNESCO, en un extens pròleg a ‘Les etapes de la vida’, ‘és un compendi de la immensa experiència acumulada per la personalitat pluridimensional del seu autor. Explica els punts claus de les etapes de la vida, les seves característiques i els seus valors. La infantesa, l’adolescència, l’edat mitjana de la vida, l’edat madura i la vellesa. A cadascuna d’aquestes etapes, a més d’aturar-s’hi, tot sovint amb una gran minuciositat en els trets més característics, sintetitza al final de cada capítol les «recomanacions» que, de la seva pròpia trajectòria, se’n deriven. En totes elles, Antoni Bayés de Luna s’hi esforça per aportar, a través de les seves «regles d’or», la síntesi, molt valuosa, de la seva experiència’.

Les converses entre els germans Bayés de Luna, la Pilarín i l’Antoni, són molt enriquidores i fan un repàs per les etapes de la vida, però també s’esplaien en política i el futur de Catalunya, en el context del 2013. Ens parlen de valors, religió i crisi: ‘La nostra fiscalitat és terriblement injusta. Les classes treballadores han de tenir uns mínims guanys per tenir una vida digna i un sou acceptable. L’austeritat hauria de començar per les administracions, les grans fortunes i les empreses’, és una de les reflexions de l’Antoni.

VIC/estrip.- El projecte Dinem Plegades de l’Associació Casal Claret va iniciar el novembre passat una nova etapa d’obertura a la ciutat, canviant d’ubicació i passant a gestionar i dinamitzar la cafeteria-menjador del Casal Cívic i Comunitari de la Rambla Hospital de Vic (núm. 15, planta baixa).

El Dinem Plegades és un espai gastronòmic intercultural, intergeneracional i comunitari al centre de la ciutat, que ofereix oportunitats formatives i prelaborals en l’àmbit d’hostaleria a dones travessades per diferents situacions d’exclusió social. Les dones participants segueixen un procés d’aprenentatge basat en tallers de cuina catalana, de cuina avançada, obtenció del carnet de manipuladora d’aliments i algunes fan pràctiques formatives remunerades; això permet donar oportunitats prelaborals a dones que es troben en situació administrativa irregular.

Les dones de qui us parlem són la Yamna, la Beauty, la Farida, la Maria i la Salima. Són dones de 4 orígens diferents: Algèria, Nigèria, Perú i Marroc, que participen en els itineraris formatius prelaborals preparant-se per la inserció laboral en l’àmbit de l’hostaleria. Algunes d’aquestes dones han participat en l’Escola de la Pau Dones en espais individuals, grupals i col·lectius i reben un acompanyament integral. La Yamna, participant en l’entitat des de fa 4 anys, s’està formant com ajudant de sala i de cuina i la trobareu a la cafeteria als migdies servint els menús interculturals. A la cuina hi ha la Farida, la cuinera de l’espai que elabora uns plats deliciosos amb especialitat en cuina marroquina i que és ajudada per la Beauty, que es forma com a ajudant de cuina. La Maria i la Salima són 2 dones que s’han incorporat aquest any a l’equip oferint els seus sabers en les següents especialitats: la primera en pastisseria  i la segona en l’elaboració de pa artesanal marroquí.

Destaquem la seva voluntat, dedicació i ganes d’aportar al projecte, adquirint competències de l’àmbit laboral. Agraïm els seus camins fets, les seves aportacions actuals i el coratge que demostren dia a dia per seguir avançant en autonomia i capacitats. Els seus testimonis ens mostren les lluites i reptes que afronten i superen dia a dia per aconseguir formar part d’una ciutadania activa amb igualtat de drets.

El Dinem Plegades és un espai lliure de discriminacions, acollidor i cuidat per facilitar que l’acte quotidià d’asseure’s per dinar o per prendre un cafè entorn d’una taula llarga ens brindi l’oportunitat de parlar i interrelacionar-nos amb persones diverses tot aprenent les unes de les altres. És un projecte col·lectiu i comunitari que entrellaça un equip ampli de 18 persones voluntàries que aporten el seu temps a la cafeteria o a la sala, 12 dones en processos formatius i de pràctiques laborals, tècniques del Casal Claret, persones usuàries del Casal Cívic i persones de la ciutat que acudeixen a l’espai. És un projecte de transformació col·lectiva i clarament antiracista que fa una aposta per la convivència i per la creació de xarxes d’ajuda mútua.

El servei de cafeteria-menjador està obert de dilluns a divendres de 9 h a 16 h. Hi podreu degustar esmorzars amb productes d’elaboració pròpia (dolços, te verd amb menta, pastissos i entrepans amb pa marroquí, etc.) i al migdia podreu escollir entre 4 plats dins d’un menú intercultural amb opció vegetariana. Els dimecres oferim el Dinem Plegades per emportar, que consisteix en un plat complet de cuines del món  i que podeu reservar fins al dimarts abans a través del formulari que trobareu a la bio del compte d’Instagram @dinemplegades.

El projecte camina cap a l’articulació d’activitats i propostes comunitàries en sinergia amb altres entitats de la ciutat i amb la implicació de persones a títol individual perquè sigui un espai viu, dinàmic i amb un fort compromís social per crear espais alliberadors i transformadors a la ciutat.

En continuareu tenint notícies. Us convidem a venir a tastar l’espai!

LES MASIES DE RODA/BOUTEGOL (SENEGAL)/estrip.- El dissabte 19 d’abril la població rural de Boutegol, al Senegal, va acollir la segona edició del torneig Kouyito. Un torneig que va reunir 280 nens i nenes de les diferents poblacions d’aquesta zona rural, en el marc d’un projecte socioeducatiu que té com a objectiu acompanyar aquests infants en l’àmbit esportiu. En aquesta edició es va passar de 10 a 14 equips, seguint l’objectiu d’arribar als 21, que són tots els pobles i d’aquesta manera tota la zona del Bluf estigui connectada per l’esport.

Aquest any també es va comptar amb la implicació de les administracions locals i el subprefecte de la localitat, Mr Sene, va aprofitar per ressaltar la importància d’aquestes iniciatives que promouen la protecció dels infants més vulnerables i el desenvolupament de la regió. Per la seva banda, Gemma Vivet, directora del Grup Gepork, va afegir que des d’Osona estan molt contents de poder donar suport a aquestes iniciatives i que volen que el projecte creixi per seguir acompanyant aquests  infants perquè tinguin un futur millor. El torneig va acabar amb una demostració de danses tradicionals i un dinar comunitari amb tots els infants participants.

Els promotors d’aquest torneig són el Grup Gepork -en aquest sentit, la família Puigdollers es va desplaçar fins al Senegal-, conjuntament amb l’associació Projektami. Aquest any el projecte ha rebut finançament d’altres empreses d’Osona que també han volgut fer la seva aportació i material esportiu donat per la Fundació del Barça. El torneig forma part d’un projecte socioeducatiu que té com a objectiu la construcció d’una Acadèmia d’Esports del Blouf, una iniciativa per garantir la prevenció d’aquests infants i fomentar la igualtat d’oportunitats.

 Josep Puigdollers i Ajo Dieme,pocs dies abans de marxar cap al Senegal, van explicar la situació actual del projecte al magazín ‘De tots colors’ de Ràdio Vic. «Des que va acabar el torneig l’any passat, ja vam treballar pel següent i no és fàcil, però també és molt gratificant veure que la gent d’aquí, ens ajuda molt per poder tirar endavant aquest projecte i penso que en cinc anys hem de veure un camp nou i uns vestidors», explicava animat el president del Grup Gepork.

«Les accions les hem de fer allà, perquè se sentin feliços. Els hem d’ajudar perquè es quedin allà i que facin les coses allà. I quan hi vas és quan ho veus», reflexiona Puigdollers. «El projecte l’han iniciat gent que està allà i nosaltres ens hi hem sumat. És una iniciativa molt bona, perquè a part d’ajudar a la canalla també es donarà feina a molts joves entre 15 i 17 anys, que podran estar treballant i ajudant en les seves etapes formatives d’esports o d’altres coses». 

Hi ha també una part d’agricultura, les persones que estan cuidant-se del projecte volen tenir també uns camps de cultius, que seran els que alimentaran el projecte després. «Tenen molt clar que no poden estar comptant sempre amb nosaltres. Volen tenir camps per poder-hi cultivar, per poder-ho vendre i tenir els recursos per continuar el projecte, sense haver d’esperar que hi anem cada any». Volen que el projecte sigui autosuficient.

Aquests dies els explicaran el que tenen planificat i el que volen fer aquest any. Hi ha una entitat que ho organitza tot, «m’ha fet molta gràcia el nom, perquè es diuen Grup Gepork Senegal. Sempre estem comunicats, perquè diguin les necessitats. Aquest any han fet les porteries, perquè l’any passat vam fer el torneig amb pals», explica l’Ajo.

OSONA/estrip.- L’Arnau Baulenas, acompanyat d’en Ricard, la Raquel, l’Olga i l’Eric, és el protagonista d’un vídeo penjat a Instagram, a principis de març, en el qual reivindica revertir una situació molt injusta que afecta els treballadors i a les entitats d’àmbit social, en concret del sector de la discapacitat. Demanen equiparar els sous als treballadors d’altres sectors, perquè cobren un 30 % menys. Han arribat milers de felicitacions i es quantifiquen en prop de 300.000 les visualitzacions a través de les diferents xarxes socials. Un dels objectius és que l’Arnau vagi al Parlament de Catalunya per poder expressar a tots els grups polítics el neguit i les demandes de les persones ateses, treballadores i de les entitats del sector de la discapacitat.

El vídeo ara mateix està a 132.000 visualitzacions només al seu Instagram, «desenes d’entitats ens han felicitat i ens han agraït que féssim aquest vídeo i molta gent l’ha penjat directament a les seves xarxes, això estem parlant de 200 o 300.000 visualitzacions. Ha estat un èxit total, la veritat és que tothom ens ha felicitat, a l’Arnau sobretot, per la feina feta i a més per transmetre un missatge de queixa, però en aquest format més positiu», explica Joan Moreno, el pare de l’Arnau. També vol destacar dos aspectes molt importants, «demostrar i donar suport i empènyer a les famílies en tant que una persona com l’Arnau, amb més d’un 80 % de discapacitat, està fent una tasca de reivindicació i de defensa de drets. Ell no entendrà de sous, ni de drets, però sí que entén la situació de les persones que estan a les seves mans i el fet que una persona que en l’àmbit social es diria discapacitada, defensi els drets d’aquells que ens dirien capacitats. És una situació molt bonica, és una situació amb un missatge molt potent que, a més, demostra normalitat social el fet que una persona com l’Arnau estigui defensant els drets de persones que en diríem normals». 

El pare de l’Arnau avança que «és el primer pas d’algun més que vindrà per visualitzar aquesta situació. No ens quedarem aquí, les setmanes que venen seguirem fent altres passos per defensar i reivindicar allò que creiem just. Les entitats del país que puguin treballar amb les condicions que toquen i sobretot les persones, els treballadors i treballadores que puguin tenir les seves condicions i els seus sous iguals i equiparades amb qualsevol altre sector. El que ens ha motivat a fer-ho, com a família, és que demanen ser iguals i prou. Fan una feina boníssima, una feina molt maca, una feina que realment és molt important per a molta gent i que s’hauria de posar molt més en valor».

El text del vídeo a Instagram, @arnau.baulenas

Hola, soc l’Arnau Baulenas, tinc 19 anys i us presento els meus companys, en Ricard i la Raquel. Us volem parlar d’una cosa molt important per a nosaltres, la situació laboral de les persones que treballen en l’àmbit social i concretament en el sector de la discapacitat. Nosaltres formem part dels milers de persones amb necessitats de suport que hi ha a Catalunya. Cada dia anem als nostres centres on podem treballar, aprendre i gaudir gràcies a les persones que hi treballen.

L’Eric i l’Olga són algunes de les persones que ens fan la vida més fàcil cada dia. Elles donen cada dia el millor de si mateixes per a nosaltres. Són les nostres mans, els nostres ulls i els suports que ens fan falta. Per fer la seva feina calen coneixements, valentia, sensibilitat i tot això ho tenen. El que no tenen és un sou digne i, moltes vegades, les entitats no poden cobrir les baixes puntuals i això provoca sobrecàrrega de treball. Per fer aquesta feina cobren un 30 % menys del que reben altres professionals d’altres àmbits. L’Èric i l’Olga no són de segona. Clarament no! 

El Govern de la Generalitat no ha apostat mai per posar al mateix nivell el sector social amb altres sectors. Això vol dir que les entitats que ens atenen no tenen prou diners necessaris per oferir-nos unes millors condicions. Això ens preocupa molt, perquè són una part molt important de les nostres vides, del nostre futur i el de totes les persones amb necessitats que vindran. 

Si persones com l’Eric i l’Olga pleguen i les entitats no troben relleu per culpa dels sous, ens haurem de quedar a casa. Ho enteneu? Nosaltres també som part del poble i volem defensar lluitar per allò que creiem just. Polítics de tots els partits, no ens deixeu, no ens oblideu. Moltes gràcies a tothom per compartir aquest vídeo. És un petit gest que volem que ens ajudi a canviar aquesta situació. Podem aconseguir-ho!

VIC/estrip.- Fa 58 anys que va néixer l’Escola Estel, set famílies van muntar una aula d’educació especial en un pis al centre de Vic, amb set alumnes i una professora, «aquesta escola va créixer ràpidament, se’ls va fer el pis petit, i van necessitar buscar un espai més gran», recorda Joan Casany, president de la Fundació Sant Tomàs i germà d’un d’aquells nens. El bisbat de Vic els va oferir la possibilitat de comprar el monestir de Sant Tomàs, perquè els monjos que hi vivien el deixaven. Es va fer una campanya a escala comarcal per poder-lo comprar què va ser un èxit, «tant va ser així que no solament es van fer els diners per comprar el monestir a bon preu, sinó que van tenir diners per reformar-lo i  traslladar l’escola a Sant Tomàs. I d’aquí ve el nom de Sant Tomàs. Però va ser primer l’Estel que Sant Tomàs», explica Casany. Aquest curs, vint-i-tres nens no han pogut entrar a l’Escola Estel.

Des del març del 2007 ubicat a les instal·lacions de l’antiga escola de Sant Miquel Xic, al carrer Jaume I de Vic, el Centre d’Educació Especial Proveïdor de Serveis i Recursos l’Estel és una escola d’educació especial concertada que ofereix suport individualitzat a infants i joves dels 3 als 21 anys, amb l’objectiu de promoure resultats personals que afavoreixin la presència, la participació, l’aprenentatge i l’èxit en els entorns habituals de les persones. També és un centre proveïdor de serveis i recursos per a l’educació inclusiva.

L’Escola Estel s’està fent petita, ja hi va haver una primera ampliació per arribar a la xifra actual de 112 alumnes, però aquest curs no han pogut entrar una vintena d’alumnes que s’atenen a l’escola ordinària, «la població de la comarca creix i, per tant, les persones amb discapacitat també augmenten». L’escola inclusiva és un projecte «molt ambiciós, però avui no hi ha pressupost ni mitjans per part de la Generalitat per portar-ho a terme, per tant, seguim amb l’escola especial, els nens estan encantats i les famílies contentes, diuen que els nens quan passen de l’escola ordinària a l’especial canvien l’actitud i, per tant, preveiem que hi haurà escola especial per temps». A l’escola ordinària, també desbordada, hi ha molta detecció d’alumnes amb necessitats educatives especials, però tot i que l’escola d’educació especial és un recurs bo per a ells, «estem desbordats, tant per espai, perquè físicament ja no hi cabem, com per falta de recursos i de personal. El Departament t’assigna el personal, segons la ràtio que ells calculen, però això no és el que trobes a la realitat del dia a dia. Es necessiten moltes mans. El perfil de l’alumnat ha canviat molt. Molts dels que abans estaven a l’escola d’educació especial, ara i molt bé, es queden a l’escola ordinària. Llavors a l’Estel entren alumnes amb perfils de més necessitat de suport, amb més problemes conductuals i amb unes necessitats de cures sanitàries molt altes», expliquen el director general de Sant Tomàs, Ricard Aceves, i la directora de l’escola Estel, Anna Martínez.

Són escola concertada, per tant, el personal l’assigna el Departament d’Ensenyament, «ells fan números i nosaltres creiem que no són ben bé els reals del que es necessita. Per als 112 alumnes, entre mestres, psicopedagogues, fisioterapeutes, logopedes i monitoratge hi ha 40 persones de claustre i una vintena de monitors de menjadors i esbarjo. Evidentment, no estan desatesos, però tampoc se’ls hi pot oferir tot el que necessitarien».

«Davant d’això, el que hem de fer és demanar més places, possiblement fer una altra escola a Osona. Hi ha alumnes que es passen una hora a l’autocar per anar i per tornar. Això no hauria de ser. S’hauria de desdoblar l’escola, fer-ne un altre i possiblement anar a una altra ubicació. És un repte que tenim sobre la taula. No és fàcil perquè els pressupostos de la Generalitat són molt ajustats, però la necessitat hi és», reflexiona el president Joan Casany. Per la seva banda, Ricard Aceves afegeix, «hem de repensar una mica l’atenció i les necessitats, perquè la diversitat dels alumnes que arriben és molt gran. Hi ha molts alumnes de l’espectre autista, hi ha molts més trastorns de conducta. Abans, fa 25 anys o 30, el perfil dels nostres alumnes era molt més centrat en la discapacitat intel·lectual i prou, i actualment és molt divers. Ara, tenim necessitats de serveis d’infermeria amb tractaments mèdics que abans no hi eren i el Departament d’Educació no cobreix. Tot és molt més complex».

«Sempre diem als pares que ens els compartim, que són seus i nostres»

VIC.- L’Estel està organitzada per cicles, fins als 6 anys infantil, l’educació obligatòria fins als 16 anys, dividida en primària i secundària, i a partir dels 16 hi ha una etapa postobligatòria fins als 21. «Els nostres alumnes tenen uns perfils molt heterogenis. A Barcelona, per exemple, hi pot haver una escola especialitzada amb discapacitat més motòrica, aquí som nosaltres i tots els alumnes que ho necessiten venen a l’Estel independentment del diagnòstic», explica la directora Anna Martínez. També hi ha un mòdul educatiu adaptat de 4 anys, l’IFE (itinerari formatiu específic), al Seminari, «ara estem a tercer, encara no hem fet un cicle sencer, i estem a l’espera d’un espai més definitiu, d’una cessió d’un edifici feta per l’Ajuntament de Vic».  És per alumnes d’entre 16 i 20 anys, però amb unes característiques diferents, que no podrien seguir un mòdul ordinari, «però tampoc són nanos per estar sempre ubicats a l’Estel».

A l’Escola Estel el treball és molt personalitzat, «pots estar treballant amb quatre alumnes i amb cada un d’una manera diferent. Cal molta preparació i molta anticipació de la feina, cadascú té una capacitat diferent, és molt personalitzat», descriu l’Anna Martínez i defineix els bons moments que viuen, «Gairebé tots els moments són d’alegria. Evidentment, sense descuidar el treball. Als professionals els agrada molt la feina que fan i els alumnes són meravellosos, o sigui que alegria, alegria en sol haver-hi sempre. Són molt agraïts. A més, per les necessitats que tenen, t’hi involucres molt, amb ells i amb les famílies a la vegada. Te’ls acabes estimant. Nosaltres sempre diem als pares que ens els compartim, que són seus i nostres. Ho diem perquè realment ho sentim així».

Quan es van instal·lar a l’antiga escola de Sant Miquel Xic, els veïns els observaven des de finestres i balcons. Amb el pas dels dies, tot va canviar, els van acceptar i tractar amb enorme empatia. Amb el voluntariat va arribar un moment que l’escola estava sempre plena de gent, però «va arribar un moment que t’has de replantejar com ho fas, perquè treballes per uns motius en concret. El voluntariat sempre l’acollim, però ho hem delimitat i ho fem sempre en horari no lectiu. O sigui, les hores obligatòries lectives de l’alumnat no hi tenim mai voluntariat. Però sí que en tenim a les hores de monitoratge, de pati, menjador i a l’hora de la tarda, que fan activitats diverses abans de sortir de l’escola o per sortides, aquí sí que tenim molt voluntariat», explica l’Anna Martínez.

Tenen contactes habituals amb la resta d’escoles d’educació especial de la Catalunya Central, que ara mateix són tres. També amb les escoles ordinàries com a CEEPSIR (centre d’educació especial proveïdor de serveis i recursos), perquè  l’Estel assessora les escoles, a mestres i a petites actuacions d’atenció directa amb alumnes. Hi ha un equip de només tres mestres, per gestionar això. Actualment, s’estan atenent uns 45 alumnes de l’escola ordinària de 17 escoles diferents d’Osona. «Aquests professionals només es dediquen a això. Anar per les escoles a intentar assessorar, ajudar, col·laborar amb el professorat de les escoles ordinàries, perquè hi ha molts alumnes amb més o menys grau, amb necessitats educatives especials ara mateix. No sabem si és que ara es detecta més o es diagnostica més, però això no va a la baixa, tot al contrari. Per això és preocupant», exposa la directora de l’Estel.

En les reflexions finals del programa s’insisteix a dir que, «la necessitat és aquí, la comarca creix en població i hi ha més casos. Per tant, la necessitat d’ampliar l’escola hi és i és un projecte que hem de treballar conjuntament amb l’Administració. En principi, estan proactius, l’altra cosa és d’on sortiran els pressupostos, com ho farem, on ho farem, però sí que és una activitat i un repte que ens hem de proposar. Els nens a l’escola hi van contents, les famílies estan contentes, els resultats són satisfactoris i, per tant, no és que no puguem millorar, sempre es pot millorar, però hem de seguir en la línia que tenim establerta. Afrontem els nous reptes amb molta il·lusió, i en aquest cas amb un equip molt compromès i amb moltes ganes de fer bona feina».

La resposta: Ampliar les places i una altra escola d’educació especial a Osona

Per parlar del present i del futur de l’Escola Estel de Sant Tomàs el magazín ‘De tots colors’ de Ràdio Vic, va enregistrar un programa a la seu de l’entitat amb la participació del president i director general de la Fundació Sant Tomàs, Joan Casany i Ricard Aceves, i de la directora de l’Escola Estel, Anna Martínez. En aquest sentit, el Consell d’Alcaldes i Alcaldesses d’Osona va celebrar una sessió ordinària, el 12 de març, on es va analitzar la situació actual de l’Escola Estel i les possibles línies d’actuació per al seu futur i representants de Sant Tomàs van explicar la necessitat de trobar un nou local a Osona nord per a un segon equipament i de rebre el suport econòmic de cada municipi per tal de contribuir a la viabilitat econòmica d’aquesta escola que és la única d’educació especial al territori.

 

L’ESQUIROL/estrip.- L’Institut Escola El Cabrerès de l’Esquirol, que forma part del programa Escola Solidària de la Coordinadora del Voluntariat d’Osona, està fent, al llarg de tot el curs escolar, una campanya solidària amb diverses accions en favor de l’Escola Jaume I de Catarroja que es va veure molt malmesa a causa dels efectes de la DANA. 

La DANA va afectar greument la regió de València, va provocar inundacions devastadores que van deixar molts centres educatius amb greus danys estructurals. Un d’ells es tracta de l’Escola Jaume I de Catarroja i en especial el seu pati, un espai fonamental per al joc, l’aprenentatge i la convivència dels seus alumnes, que va quedar completament inutilitzat. Aquesta situació ha complicat enormement el dia a dia de la comunitat educativa, que ha hagut de fer front a grans reptes per reprendre la seva activitat.

Amb l’objectiu de donar suport i aportar-hi esperança, l’Institut Escola El Cabrerès ha llançat una campanya solidària amb diverses accions per recaptar fons. Els beneficis recaptats amb les diferents accions es destinen íntegrament a la reconstrucció del pati de l’Escola Jaume I, una tasca urgent i necessària per restablir aquest espai clau del centre, que ja es va reobrir el passat 3 de desembre.

Un dels elements més especials d’aquesta iniciativa és la participació activa dels infants i joves. Cada curs ha proposat idees per recaptar fons, demostrant la seva creativitat i ganes d’ajudar. Algunes de les propostes més destacades són: Mercats de segona mà: venda de llibres, joguines, roba i manualitats. Activitats especials: concerts, teatre, caminades i bicicletades solidàries. Parades solidàries: venda de menjar, plantes, braçalets, galetes i altres productes creats per l’alumnat. Iniciatives originals: loteria solidària, recollida de donatius mitjançant actuacions i accions comunitàries. Aquestes idees, sorgides directament dels alumnes, reflecteixen el seu compromís amb els valors de solidaritat i empatia.

Missatge d’escalfTot va començar amb una carta que la Comissió Solidària va enviar al claustre de l’Escola Jaume I, expressant el seu suport i afecte. En aquesta carta també es va informar de la intenció d’iniciar diferents accions per recaptar diners que ajudin a la reconstrucció. A més, l’alumnat va elaborar postals plenes de bons desitjos i missatges d’esperança per a la comunitat de Catarroja que van fer arribar per Nadal. Per garantir la realització de les accions, s’ha creat una Comissió Solidària formada per docents i famílies, el qual organitza i planifica les iniciatives proposades per l’alumnat, assegurant que cada mes es dugui a terme una acció solidària amb impacte real.

La implicació de les famílies ha estat clau en aquesta campanya. Durant els espectacles de Nadal organitzats per l’escola, es va habilitar una taquilla inversa per recollir donatius. A tothom qui feia una aportació se li va regalar una bola de Nadal de fusta dissenyada per l’alumnat de secundària i realitzada amb una talladora làser del projecte FAIG (programa d’innovació fonamentat en la cultura ‘maker’).

S’han dut a terme una xocolatada i un berenar solidaris, accions que han tingut molt bona acollida per part de la comunitat educativa. El centre també ha participat en altres accions solidàries, com una recollida de llibres infantils ‘Llibres en ruta’ amb el suport del Bibliobús Puigdon. Paral·lelament, s’estan planificant noves iniciatives per als pròxims mesos, amb l’objectiu de continuar sumant esforços per a la reconstrucció del pati de l’Escola Jaume I de Catarroja.

Aquesta iniciativa solidària demostra que, davant les adversitats, la col·laboració i l’empatia poden marcar la diferència. Cada activitat organitzada no només contribueix a la reconstrucció del pati d’un centre educatiu, sinó que també ensenya valors importants a les generacions futures. Des de l’Institut Escola El Cabrerès, que han elaborat aquest text, acaben explicant que aquesta història de solidaritat és un recordatori poderós de com, junts, podem superar qualsevol obstacle, i com deia la pedagoga Maria Montesori: ‘Educar en valors no és preparar per a un èxit individual, sinó per a un futur compartit’.

OSONA/estrip.- Un dels voluntaris de Creu Roja Osona, en Joan Riera, ha baixat fa pocs dies al País Valencià a fer tasques logístiques de distribució de productes de primera necessitat per a totes les víctimes de la Dana. En un dels darrers missatges a les xarxes, des d’aquesta entitat ens recorden: «Encara hi ha molta feina a fer! Pensem globalment, però actuem localment». Carles López, president de Creu Roja Osona, va ser-hi dues setmanes abans de Nadal i, al programa De Tots Colors de Ràdio Vic, recordava amb emoció aquells dies, per les històries diàries que li explicaven els afectats i també pels vincles que acabes forjant amb altres voluntaris «dies inoblidables convivint i compartint una emergència com aquesta».

«Aquests dies toca recuperar les històries de València, de la Dana, perquè sembla que estigui un xic oblidat. Creu Roja, en general seguim estant al terreny i quan fan peticions a escala nacional, com que ara ja està obert al voluntariat, fem el que podem i si podem anem cap allà, que encara hi ha feina». El Carles va estar deu dies allà, abans de Nadal, de cap de grup de Catalunya, dies durs a escala emocional i físic. Tenien ajudes psicològiques si calia, però no va fer falta, «això també em va demostrar que de ment som forts. Ja no anàvem a netejar, ni treure trastos, sinó la tasca principal que teníem era fer repartiment de calefactors, humidificadors, matalassos, kits de llit. Després em van ficar en el grup de les erugues, cadires elèctriques que fèiem servir per pujar i baixar gent». Amb els aiguats els ascensors van quedar afectats i hi havia gent gran o nens amb mobilitat reduïda, que no podien anar a passejar o al col·legi. «A les 7 del matí ja havíem d’anar a buscar canalla per baixar-los i que poguessin agafar l’autocar per anar al col·legi. I tornar a agafar una mica la rutina, crec que era important per a ells agafar aquesta rutina i sortir del que era la desgràcia que van tenir. Em pensava que havia d’estar només set dies, però vaig estar tres dies més perquè em van demanar que formés els voluntaris que arribaven, amb el tema de la cadira eruga. Vaig formar 34 persones».

El dia a dia era molt emotiu, «miraves els ulls i parlaves amb la gent afectada i t’obrien les portes de casa per ensenyar-te com havia quedat tot. Tenies els sentiments a flor de pell. Escoltaves històries que et posaven els cabells de punta i tu només podies donar ànims i abraçades, que també ens anaven bé a nosaltres». Vist per la televisió et fas una idea, però «quan arribes allà ho tens en 3D. Mires i dius, no pot ser, això va fer l’aigua? Vaig recórrer Aldaia, Catarroja, Alfafar… Tots els pobles. El que més afectava eren els cotxes apilats, entre 4, 5 i 6 pisos de cotxes. I marcats amb una creu i un número que indicava els morts».

«Quan parlaves amb la gent i et posaves a la seva pell, comparties aquesta tristesa, impotència o ràbia, era una mescla de tots. Emocionalment, no era només he parlat amb una persona i ja està, i me’n vaig. És que acabàvem de repartir un calefactor i t’anaves a fer una altra missió que era repartir un matalàs i llavors et trobaves una altra persona que t’explicava també la seva desgràcia. Te n’anaves a una altra família, a un altre lloc, a repartir una altra cosa i t’explicava aquella desgràcia, durant tot el dia podies haver estat amb deu o quinze persones que t’havien d’explicar la seva desgràcia. Però acabaves girant full, perquè si t’ho emportaves, no acabaves. I jo, després de deu dies, dic ara sí que necessito una casa, carregar piles, veure la canalla, veure la família, per poder tornar un altre dia»

En Carles explica que acabes fent relacions especials i un vincle personal algunes vegades, perquè durant deu dies anaven a buscar les mateixes persones, «la gent que anàvem a buscar era superagraïda, perquè sense nosaltres i sense les màquines que portàvem, la seva filla no podia anar al col·legi. Agafaves una mica d’amistat i una mica de confiança. O gent gran que feia 30 o 40 dies que no sortien de casa,  perquè no podien baixar o pujar les escales. Recordaré sempre l’expressió d’una persona de 87 anys quan baixàvem, cada vegada que ens acostàvem a la porta i ella veia la claror, li canviava la cara».

El Carles, passats dos mesos, segueix emocionat, «aquest granet de sorra que hem aportat… m’he sentit útil i he sentit que feia falta. Després d’haver passat tant, encara hi som, perquè encara ho necessiten. I allà segueixen fent falta voluntaris i segueix havent-hi gent que està fotent un cop de mà». Les relacions d’aquells dies, entre voluntaris, també són molt especials, «amb una emergència així fas molta pinya. I quan dorms, esmorzes, dines, sopes, comparteixes… Clar, fas molt bona amistat. Hi ha molt bon feeling. I, a més, quan tots som de Creu Roja, ja vol dir molt… Convivint i compartint una emergència com aquesta, hi ha un vincle que queda»

En Carles acaba fent una pinzellada dels voluntaris que Creu Roja té a Osona i que estan al voltant de 400. «És un número bastant elevat, però sempre en falten, mai no n’hi ha prou». Comparteix l’afirmació que qui prova el voluntariat difícilment deixa de fer-ho, «sí, sí. Perquè crec que fer de voluntari és una cosa que enriqueix a un mateix. Enriqueix fer accions que són un cop de mà, ja sigui amb un reforç escolar a un nen, com amb un acompanyament a una persona gran o amb mobilitat reduïda, com anar en una gran emergència, com ha sigut a València. Doncs això, quan hi estàs involucrat, dius, calen voluntaris per poder ajudar aquesta gent que ho necessita. I això reconforta emocionalment i personalment».

RODA DE TER/estrip.- En Ramon Bufí és el rector de Les Masies i Roda de Ter, «vaig arribar el 2001, l’endemà que caiguessin les Torres Bessones de Nova York», vol dir que el setembre de l’any vinent farà 25 anys que viu a Roda, «em considero rodenc. I aquí és un poble el que jo estimo, de fet dos municipis, pels quals em sento molt estimat, i això és molt important». Confessions obertes al públic que es poden escoltar en la completament al magazín De Tots Colors de Ràdio Vic: «Jo soc rector, però fins i tot les iaies, totes, em diuen Ramon».

El 12 de gener, el bisbe de Vic, Romà Casanova, va fer la visita pastoral a la parròquia de Roda de Ter i van preparar quatre pàgines impreses amb un recull de la vintena d’activitats de voluntariat que fan, «sense presumir, però al Consell Pastoral vam acordar presentar el que fem, i vam fer una assemblea on hi havia representats 20 grups i de cada un sortia una persona que, amb un temps màxim d’un minut i mig, expliqués què feia el seu grup. Perquè és clar, 20 grups en una parròquia…  No és habitual. I a més vam demanar que el que es presentés digués com es deia i quin càrrec tenia o quina feina tenia en la vida normal. Perquè a vegades hi ha la sensació que a les parròquies hi ha tota una colla de persones grans, iaies que ja no s’aguanten i… No, no, no, aquí tenim persones grans, jo també ho soc. I tenim molta gent, molt capacitada, presidint  aquests grups. Un és doctor en una cosa, l’altre és advocat, l’altre és mare de família, però hi ha molta gent de mitjana edat i ens va interessar molt que el Bisbe ho escoltés». Els va felicitar, cert, però els va dir que faltava «un grup que evangelitzi, un grup que anunciï  Jesucrist… I és clar, ens va sobtar molt». 

La trobada la van fer a un espai emblemàtic, té cabuda per 70 persones o si s’obren unes portes que hi ha per 150 persones, «en diem la sala del Centre, perquè la gent estima molt el que era abans el Centre. La vam fer nova pel maig de l’any passat, molt bonica. Està oberta a tot el poble i així ho vam anunciar. I això és evangelització. És utilitzada cada setmana quatre o cinc vegades per grups que no són de la parròquia. I nosaltres n’estem contents d’això, que és un bon signe aquest». 

En Ramon ens fa una pinzellada dels grups, «hi ha grups que es dediquen directament a la cosa més religiosa, als sagraments, al culte, a pregàries, els mateixos lectors, els de música, els que escombren l’església, són gent que estan al voltant de l’església. Però tenim molts altres grups, que sé jo, els visitadors de malalts, Càritas, que té una colla de projectes. Tenim un grup de comunicació, un grup de formació, de xerrades, que no sempre són religioses. L’esplai al Casalot, tenim un grup molt potent dins Agermanament Sense Fronteres, Roda-Bobog que  treballa al Camerun, el Consell d’Economia, etc. Són grups molt diversos, grups de confirmació, de joves, etc. I, per tant, això és una riquesa. A més, la majoria d’aquesta gent intervenen en activitats del poble molt diverses, pertanyen a associacions i entitats. I això és molt important perquè, ho diem sempre, s’ha de pertànyer amb activitats d’església directes i amb activitats directes del poble, perquè la nostra missió és el poble».

Un dia molt emotiu i molt especial per en Ramon va ser l’enterrament de Miquel Martí i Pol, «és de les coses que recordo més». Es pot escoltar l’entrevista sencera al pòdcast de Ràdio Vic del 14 de febrer. Val la pena.

«Càritas és excel·lent, perquè encara que estiguis de baixa cobres el mateix»

«M’agradaria fer un recompte dels voluntaris que hi ha a Roda i les Masies. Faríem molta gent. Aquí a la parròquia, la gent que pertanyen a aquests grups i que han sortit en el fulletó són més de 70 persones que venen regularment. Però al poble ni deu haver multiplicat per quatre. 300 persones, jo crec que les trobaríem fàcilment, i això és molt seriós, que un poble tingui, més de 300 persones que moltes de les seves activitats són gratuïtes». Ara toca argumentar davant el fet que hi ha molta gent que creu que els que treballen als grups de la parròquia cobren. «Els que treballen aquí, com deia una persona que havia estat al capdavant d’un projecte de Càritas, dels horts, deia Càritas és una entitat excel·lent, com n’hi ha poques, perquè encara que estiguis de baixa cobres el mateix sempre. I tenia raó. I també puc citar una frase dels joves, tantes vegades mal vistos per la gent. Recordo una trobada a Vidrà, ja fa anys, dels joves del Casalot, els monitors. Érem a Vidrà, i parlant, vam estar dos dies allà fent formació i activitats, un dia discutíem aquest tipus de treball, i em van dir, nosaltres, si ens paguessin, no farien això que fem. Si haguéssim de cobrar, no faríem això que fem. Van fer la definició ells, de dir això ho fem sense cobrar, perquè la nostra paga és una altra. I això dit per joves és molt bonic».