Categoria: General

SANT MARTÍ DE CENTELLES/estrip.- Diumenge 19 d’octubre es va celebrar la 9a edició del Memorial Jaume Bou – Caminada dels Guerrers amb moltes novetats i amb una xifra de 654 inscripcions. Una edició molt especial, perquè era el desè aniversari de la mort d’en Jaume i això s’ha recordat d’una manera molt especial, s’ha plantat un roure al costat d’un tòtem on hi ha  aquesta inscripció: «Que aquest roure creixi fort i sa per recordar sempre el teu somriure i el teu llegat de vida, ‘No et rendeixis mai’. Avui i sempre als nostres cors, Jaume Bou Garcia».

«Com potser ja sabeu, aquest any fa 10 anys que en Jaume ens va deixar, per això volíem fer una cosa especial que quedés per sempre, i què millor que plantar un arbre… El roure d’en Jaume. Ha estat molt bonic veure com cadascun de vosaltres ha posat el seu grapadet de sorra i, entre tots, l’hem plantat. Junts hem creat un record que quedarà per sempre», va explicar el pare d’en Jaume just abans de presentar una nova sorpresa, la interpretació de la cançó que va compondre la Itzíar Urbiola, la professora de música de l’Institut Pere Barnils de Centelles on en Jaume «era una persona molt apreciada per tots i quan ens va deixar, a l’institut on estudiava li van fer un homenatge. La mestra de música, la Itzíar, li va compondre una cançó i, juntament amb els seus companys de classe, la van interpretar durant el comiat en honor seu». La Núria Sanz la va interpretar acompanyada del teclat.

L’alcaldessa de Sant Martí de Centelles, Núria Roca, va donar la benvinguda i va donar les gràcies als voluntaris, patrocinadors i participants perquè entre tots fan possible la Caminada dels Guerrers, que ja porta recaptats més de cent mil euros per a l’Hospital Sant Joan de Déu, que es destinen a la línia d’investigació de l’osteosarcoma pediàtric, uns diners que permeten que la investigació no s’aturi.

La Caminada dels Guerrers ha estat una nova jornada plena de natura i comunitat i tornava a oferir tres modalitats diferents, totes elles, amb inici a la plaça de l’Ajuntament, pel poble de Sant Martí de Centelles i voltants: rutes de 5, 8 i 13 quilòmetres. Amb sortides esglaonades, a partir de les validacions que es feien des de les 8 del matí, tots els participants han acabat reunint-se a l’Ermita de Valldaneu per als parlaments i la tradicional enlairada de globus.

Aquest dia també es recapten diners a partir de diferents productes que es posen a la venda, més o menys representatius de la jornada. Una de les sorpreses d’aquesta edició van ser les ‘Xixi-espelmes’, cors de llum fets amb molt d’amor i afecte per recordar en Jaume d’una manera especial, fetes a mà, una per una, per l’Elisenda, una cosina d’en Jaume que ha volgut anar un pas més enllà per contribuir a la recerca de l’osteosarcoma. El nom de les espelmes fa honor al sobrenom afectuós que la família li havíem posat des de petit a en Jaume: Xixi. En els pròxims dies es farà pública la quantitat aconseguida en aquesta edició tan especial, però cal recordar que tot el material necessari és donat per col·laboradors i patrocinadors, fet que permet donar l’import íntegre de la recaptació a l’Hospital Sant Joan de Déu.

L’any 2014 els metges de l’hospital Sant Joan de Déu van diagnosticar osteosarcoma a en Jaume, el petit de la família, que en aquell moment tenia 10 anys. ‘El memorial Jaume Bou Garcia neix per retre homenatge a tots els nens guerrers que estan lluitant, que han batallat i que ara ja no hi són,  i en especial, al nostre fill i germà Jaume, en estima a la seva valentia i al seu llegat de vida. A en Jaume li van diagnosticar un osteosarcoma quan tenia 10 anys, un tipus de càncer infantil, una malaltia rara. Durant el temps que va estar malalt ens va ensenyar a lluitar durant cada segon, cada minut del dia sense rendir-nos mai. Amb la seva personalitat ens va ensenyar que la vida s’ha de viure i gaudir perquè per això estem aquí.  Ell, amb el seu somriure, tossudesa, amb les seves idees clares i fermes, la seva intel·ligència i maduresa, ens va ensenyar a estimar de manera incondicional i ens va unir encara més com a família perquè sempre aconseguia fer-se estimar per tots aquells que el rodejaven’, recorda la família.

VOLTREGANÈS/estrip.- L’entitat Messaia, voluntaris del Voltreganès, va presentar, a finals de juliol, la memòria de les activitats dutes a terme al llarg del 2024 que van marcar un màxim històric, perquè es van comptabilitzar prop de 1300 accions de suport i acompanyament a la gent gran o amb necessitats especials de Sant Hipòlit i les Masies de Voltregà, entre les quals hi ha la trobada dels dimarts a la tarda en la qual es fan diferents activitats i se serveix un complet berenar als participants.

Les accions dutes a terme al llarg del 2024 són irrepetibles. La major part d’activitats estan recolzades en una sola persona i el que cal és diversificar i repartir esforços, fet que només es pot aconseguir amb la participació de més voluntaris. La seva captació és una de les accions que es treballaran al llarg dels mesos vinents. També es vol intentar donar més vitalitat a l’Espai Messaia, en aquest sentit tant es proposa fer alguna activitat més organitzada per Messaia, com oferir el local a altres entitats que hi puguin estar interessades. L’Espai, cedit altruistament per la Fundació Antiga Caixa Manlleu, està situat al passatge Parés, a l’antiga biblioteca municipal.

Per intentar la captació de nous voluntaris es vol anar als locals i espais on hi ha activitats d’una manera habitual, especialment de persones jubilades, per exposar la necessitat i la facilitat de participar-hi. També  es vol buscar la complicitat d’altres entitats del territori, que no entenguin que es vol captar voluntaris seus i se sentin perjudicats, al contrari, es volen buscar sinergies i complicitats i fer entendre que és una gran riquesa personal a canvi d’un parell d’hores a la setmana o simplement una implicació puntual per alguna activitat, sense més compromís.

Màxim històricL’any 2024 ha marcat un màxim en els serveis que presta l’Associació Messaia a persones necessitades del Voltreganès. La xifra d’acompanyaments demostra una entrega descomunal dels seus voluntaris i unes necessitats sense fi de persones grans  i amb necessitats especials, que requereixen els seus serveis. Això està provocant una situació de desbordament que cal afrontar amb el suport dels respectius Ajuntaments on estan empadronades les persones usuàries. També s’hi afegeix la finalització, l’any 2025, del rènting solidari de CaixaBank pel vehicle de l’entitat del qual han estat pagant una quota mensual de prop de 180 euros. L’entitat financera proposa una liquidació de més de 16.000 euros, fet totalment inassumible per a una entitat que mou uns 9.000 euros de pressupost.

En aquest sentit, es va fer una trobada amb Verònica Ruiz i Gerard Sancho, alcaldes de les Masies i Sant Hipòlit de Voltregà, respectivament, que es van comprometre   a acompanyar l’entitat en fer gestions que els permetin mantenir un vehicle per garantir la continuïtat dels serveis i atencions que proporciona l’entitat.

Soledat no desitjada i acompanyaments a centres sanitaris, ‘les estrelles’

L’activitat de l’any 2024 de Messaia està normalitzada amb les trobades setmanals dels dimarts tarda i els acompanyaments dels usuaris a centres sanitaris i altres establiments. A l’Espai Messaia s’està fent un projecte d’acompanyament a la gent gran més necessitada i aquells que pateixen soledat no desitjada amb trobades setmanals els dimarts a la tarda. Hi ha temps per fer xerrades, jocs de taula o participar en un projecte de l’Escola Solidària de la Coordinadora del Voluntariat d’Osona, en el qual els alumnes recollien històries de joventut dels usuaris i també hi ha estona per berenar, un àpat important per a molts d’ells.

L’Espai Messaia compta amb col·laboradors habituals i esporàdics perquè l’objectiu és que estigui obert a tothom i el màxim d’hores possibles com a experiència social i incentivar les relacions socials. Per una banda, les persones grans que pateixen ‘soledat no desitjada’, però també obert a altres ciutadans que veuen en el voluntariat un estímul de vida i una aportació solidària a la comunitat a la qual pertanyen i se’n volen sentir part activa. Cada Nadal també se celebra un emotiu dinar amb els usuaris. En aquest curs estan integrats en el grup motor que està elaborant el Pla de Salut del Voltreganès, en el qual el paper del voluntariat ha de ser decisiu. La vintena de voluntaris del Projecte Messaia atenen regularment unes cent cinquanta persones amb necessitats permanents o específiques. Això significa que al llarg del 2024 es van fer més de 1.200 serveis, el que representa més de 3.000 hores de serveis a la comunitat, més de 350 acompanyaments als centres de salut i prop d’un miler a altres serveis.

Alguns dels exemples són: col·laborar amb la residència d’avis Fundació Gallifa. Fer companyia al domicili particular. Suport a familiars amb malalts d’Alzheimer. Visites a persones hospitalitzades de llarga durada. Acompanyaments a la perruqueria o fer la compra al supermercat. Orientar en la resolució de problemes amb les administracions. Acompanyaments per passejar a peu. . Acompanyaments de malalts crònics a l’hospital, al CAP de Sant Hipòlit i a centres mèdics. Anar a buscar medicació a la farmàcia. Assessorament tècnic d’usuari sobre ginys electrònics. Recollida de roba a domicili i recollida i cessió de material ortopèdic a l’Espai Messaia, entre d’altres.

TARADELL/estrip.- Carme Noguera Falguera, la persona més gran d’Osona, la segona de Catalunya i l’estat espanyol i l’afiliada més longeva de l’ONCE a Catalunya, va celebrar el divendres 22 d’agost el seu 111 aniversari, amb l’energia que la caracteritza i el seu esperit ple de vida. Ho fa al costat de la seva família i amics perquè, per a ella, el més important és «sumar moments i vivències amb les persones que estimo i que m’estimen». Nascuda a Olot l’any 1914, Carme va treballar com a infermera durant els primers anys de la Guerra Civil Espanyola, fins que es va casar amb Manel Solà i es va mudar a Vic, l’any 1951. Enguany celebra el seu 111 aniversari, però és una joveneta al cor i també a l’ONCE, Organització a la qual es va afiliar fa set anys, quan ja era més que centenària: «És una ajuda molt gran. Quan em vaig afiliar anava a algunes de les activitats que organitzen, com dinars amb altres afiliats i trobades. Sé que sempre que necessiti alguna cosa l’ONCE estarà allà per ajudar-me, i això m’aporta molta tranquil·litat, a mi i a la meva família».

Explica la seva vida d’una manera molt senzilla: «Vaig anar a col·legi, vaig estudiar per ser infermera, vaig treballar d’infermera fins que em vaig casar, vaig tenir fills, tinc netes i això és tot. He tingut i encara tinc una vida molt normal i tranquil·la, però sempre he intentat ser molt feliç». Segons afirma, «no hi ha secrets» per un camí tan llarg i ple de vida. Anar a passejar per la plaça i passar la tarda a la botiga de les llanes, on fa anys, quan la degeneració macular li permetia, anava a fer mitja i ganxet, és de les coses que més li agraden en el seu dia a dia. Però el seu moment preferit és rebre visites de familiars i amics. Té un grup d’amigues que la visiten cada setmana i amb les que comparteix converses, riures i lectures en veu alta.

Viu a Taradell amb la seva filla Dolors «que em cuida molt bé, i estic sempre acompanyada i molt ben atesa. Tinc molta sort de tenir-la». Explica que fa un temps la van convidar a un congrés de l’ONCE a Madrid i, malgrat que no es va desplaçar, volia formar-ne part. Va gravar un vídeo on deia «com que soc massa jove no puc venir fins al congrés, tinc 108 anys». Quan el van projectar es va sentir una veu que deia «ja m’agradaria a mi estar així a aquesta edat».

La Carme va celebrar aquests 111 anys com a ella més li agrada, rodejada d’amics i familiars, amb un dinar amb la família: fills, nets, nebots… gairebé una vintena de persones que l’estimen i admiren. També un dinar amb els seus metges i metgesses, una tradició que ha fet des de ja fa uns quants anys i que li encanta, i també es reunirà per celebrar-ho amb les noies de ‘la botiga de les llanes’ i els companys i companyes amb els quals feia classes d’anglès fa uns anys.

Taradell va ser testimoni d’aquest aniversari en plena festa major i el matí d’aquell divendres va estar marcat per les visites institucionals. Va rebre la visita de l’alcaldessa de Taradell, Mercè Cabanas, i de l’alcaldessa accidental de Vic, Bet Piella. També hi era present Segimon Barnolas, en representació de l’ONCE. Des de l’Ajuntament de Taradell es van sumar a les felicitacions, remarcant la sort de comptar amb una veïna tan resilient i coratjosa. Mercè Cabanas ja ho va recordar en el pregó de Festa Major d’aquest any, on va posar en valor la trajectòria vital de la Carme, que durant aquestes visites estava acompanyada de la seva filla, Dolors Solà, filòloga i exdirectora del Centre de Normalització Lingüística d’Osona, i del seu gendre, Francesc Codina, filòleg i professor emèrit de la Universitat de Vic, els quals, curiosament, van ser pregoners l’any 2023 de les festes majors de Vic i Taradell, respectivament.

OSONA/estrip (Text i fotos: Ada Sarrat Pujol).- Des que en tenim record, la societat sempre ha determinat quin és el camí a seguir al llarg de la nostra vida: naixem, anem a l’escola, ens formem per aconseguir una feina, treballem per tenir estabilitat, formem una família… Per defecte, treballar és sinònim de guanyar diners, però, és possible fer una feina no remunerada només amb la voluntat de donar suport a les persones que ho necessiten? El voluntariat va més enllà de la compensació econòmica, i les persones que en formen part normalment passen desapercebudes.

Sant Tomàs es defineix com «un grup d’entitats d’iniciativa social sense ànim de lucre de la comarca d’Osona i del Lluçanès que treballa perquè les persones amb discapacitat intel·lectual o amb dificultats en el desenvolupament puguin millorar la seva qualitat de vida i tenir les mateixes oportunitats que la resta de la societat». Segons Anna Lleopart, coordinadora del voluntariat, Sant Tomàs ofereix serveis molt variats en funció de les necessitats de les persones usuàries i les diferents etapes de la vida per les quals passen.  Així doncs, també hi ha molts tipus de voluntariat.

Noemi Cammarata, Clarissa Fedele, Dídac Canadell i Abdoulie L. Marreh són el reflex de la diversitat d’aquesta fundació. Procedents de diferents països i amb moltes ganes d’ajudar, aquests quatre joves tenen la seva pròpia història, però els uneix una cosa: el voluntariat.

Créixer plegatsEl Club CAR és la branca de Sant Tomàs que potencia el lleure i l’esport, dues activitats fonamentals pel creixement i desenvolupament personal. La Noemi cada setmana fa reforç al grup de teatre, on s’encarrega d’ajudar la professora, organitzar els assajos i participar en la representació. «Cada persona pot escollir quines activitats vol fer i aquesta llibertat per decidir és molt important perquè cadascú trobi el seu lloc», afirma. Compost per deu persones d’entre 30 i 50 anys, el grup fix de teatre té l’objectiu de crear una obra perquè pares, mares, famílies i amistats la puguin veure. Aquest any han escollit El Petit Príncep i tots han aportat idees per fer-la més seva.

En un moment vital ple de dubtes, com el que viu molt jovent quan no saben quin camí prendre, la Noemi va marxar d’Itàlia per venir a fer un voluntariat a Vic. Aquesta oportunitat ha sigut possible gràcies a European Solidarity Corps, un programa de la Unió Europea que fomenta el voluntariat a l’estranger.

Des de l’octubre, ha après molt com a voluntària, ha connectat amb les persones amb discapacitat, ha compartit històries i ha sentit que realment està ajudant la gent amb qui treballa. «Sempre intento deixar una part de mi en cada persona que em trobo i espero poder fer-ho amb la gent de Sant Tomàs», diu Noemi. L’experiència encara no ha acabat, però ella té clar que en un futur vol continuar treballant amb persones i contribuint a la societat. A més, li agradaria ser una inspiració per qui es trobi en la seva mateixa situació abans d’arribar aquí.

Ampliar horitzonsDins del marc del voluntariat europeu, Sant Tomàs també compta amb la participació de la Clarissa, una jove italiana que va decidir formar part del projecte per guanyar experiència a l’estranger. Segons ella, iniciatives com aquesta s’haurien de donar més a conèixer: «El voluntariat és una forma d’aprendre de manera informal. M’ha obert la ment a la diversitat, m’ha fet més flexible i més oberta al canvi i són coses que m’emportaré fins i tot quan aquesta experiència s’hagi acabat».

La Clarissa fa voluntariat al centre ocupacional de Calldetenes, un servei que ofereix una alternativa a la inserció laboral creant un espai on es treballa el desenvolupament personal i la consciència social. Principalment, la seva tasca és donar suport a les educadores, assistir les persones i a vegades organitzar activitats. Sempre treballa amb el mateix grup, supervisa com es desenvolupen i els posa facilitadors perquè la feina assignada sigui més accessible. Aquesta voluntària està agraïda perquè l’experiència, que li ha permès fer una pausa de la seva feina a Itàlia i millorar la manera com es relaciona amb els altres, està sent molt positiva. «Sens dubte recomanaria a tothom fer voluntariat».

Felicitat en el més senzill

Un altre servei que ofereix Sant Tomàs a Calldetenes és la llar residència, on hi viuen dotze persones d’edat avançada o en procés d’envelliment prematur. És un lloc especial perquè els usuaris i usuàries van a una, ja que segueixen el mateix ritme i les activitats s’adapten a les seves necessitats.

En Dídac, un jove osonenc amb moltes inquietuds, fa un mes i mig que va a la llar els caps de setmana per fer companyia als residents, vetllar pel seu benestar i donar suport a les tasques domèstiques. Veure la seva felicitat amb el més senzill és el que més li agrada del voluntariat. Afegeix que «poder ajudar la gent que ho necessita i veure com, només parlant-hi, ja somriuen, és preciós». Tot i això, reconeix que fer voluntariat és bastant vocacional i només ho recomana al jovent que vulgui aprendre, gaudir i viure una experiència molt enriquidora i humana.

Enriqueix les dues partsA diferència d’aquests tres voluntaris, que fan reforç a diversos centres, l’Abdoulie organitza activitats per un grup molt reduït fora de les instal·lacions de Sant Tomàs. Des de fa nou mesos, cada divendres juga a pàdel o fa caminades amb els usuaris i usuàries, però té pensat incorporar noves propostes. L’Abdoulie va migrar de Gàmbia i encara recorda que difícils van ser els primers dies, intentant adaptar-se a un nou país i sense conèixer l’idioma. «Al principi, les persones amb qui faig el voluntariat estaven més interessades a saber coses sobre mi que no pas a fer l’activitat, però amb el temps m’he adonat que és una situació en què tots guanyem, tant ells com jo aprenem l’un de l’altre» explica.

El voluntariat l’ha ajudat a entendre millor la societat i a sentir-s’hi més integrat, fet que l’ha motivat a continuar col·laborant amb persones amb discapacitat. Arran del que ha viscut, l’Abdoulie recomana el voluntariat perquè ensenya a tenir paciència i a respectar aquells que es troben en situacions difícils.

La Noemi, la Clarissa, en Dídac i l’Abdoulie són la punta de l’iceberg del voluntariat, una feina que omple l’ànima. La fundació Sant Tomàs, com moltes entitats, aporta cada dia el seu granet de sorra per construir una societat més inclusiva. Les històries d’aquests joves mostren el valor del voluntariat i, com tantes que passen desapercebudes, també mereixen ser explicades.

Camins molt diversos cap al voluntariat de Sant Tomàs

La Noemi, la Clarissa, en Dídac i l’Abdoulie han esdevingut voluntaris per motius i camins molt diferents. El jovent  que s’interessi en seguir els seus passos, com ho poden fer?

Les persones joves, entenent joves com a menors de 30 anys, que estan fent algun tipus de voluntariat a Sant Tomàs arriben per 3 vies diferents: en primer lloc, hi ha la via vinculada amb projectes i propostes que surten de les mateixes escoles i instituts. Per exemple, alumnes de 3r i 4rt d’ESO que han de fer pràctiques de voluntariat en el sector social. Aquests adolescents, en general, es vinculen al Club CAR, de lleure i esports; o a algun Centre Ocupacional petit (pel fet de ser més familiar), com el de Tona.

D’altra banda, la fundació també té un conveni amb l’Oficina de Voluntariat de la UVic-UCC. Aquesta és una segona via d’entrada: estudiants de la universitat, fan un voluntariat amb els usuaris i usuàries a canvi de crèdits universitaris. Actualment, una estudiant de la UVic està acabant el seu voluntariat, situat dins del paraigua del programa AMIC, que consisteix en compartir temps de qualitat amb persones usuàries que viuen a les Llars de Sant Tomàs. La coordinadora del voluntariat Anna Lleopart afirma que l’experiència d’aquesta estudiant ha estat molt gratificant tant per a ella com per a les persones usuàries.

Finalment, la tercera via és l’oberta per a tothom, que consisteix a posar-se directament en contacte amb Sant Tomàs. És a dir, també hi ha persones joves que, per inquietuds personals, volen fer voluntariat i, segons el seu perfil i disponibilitat, es vinculen amb un servei o un altre. «Aquesta via és menys freqüent, ja que en general es posen en contacte amb nosaltres persones més adultes, però tot i així hi ha excepcions com en Dídac i l’Abdoulie», explica l’Anna.

Joves d’EuropaL’any 2010, Sant Tomàs va començar a ser entitat d’acollida de voluntariat europeu dins del marc de l’EVS (European Volunteer Service) quan va acollir una persona jove durant vuit mesos que col·laborava a la Residència Riudeperes.

A partir d’aquí, la xarxa de voluntariat d’altres països va créixer progressivament: el 2011 es va acollir una altra persona jove voluntària durant deu mesos que donava suport al Centre Ocupacional de Manlleu i entre el 2013 i el 2014, es van acollir dues joves voluntàries.

El gran pas es va donar amb la creació del projecte “Very Capable People”, que va obtenir un premi de l’ l’Institut de Joventut d’Espanya (INJUVE), considerant-lo un exemple de bones pràctiques en termes de voluntariat, formació, emprenedoria, inclusió social i mobilitat internacional. Dins d’aquest projecte es van acollir set persones voluntàries durant deu mesos.

Actualment, i des del 2020, Sant Tomàs està treballant en un altre projecte: “To the Inclusion”, gràcies al qual acull sis joves d’Europa, com la Noemi i la Clarissa, durant onze mesos. Aquestes donen suport a diversos centres de Sant Tomàs, com per exemple: Eina, el Centre Ocupacional de Manlleu, la residència Riudeperes, el Centre Ocupacional de Calldetenes, l’escola Estel i el Club CAR.

Aquest vessant del voluntariat és molt interessant perquè tant les persones voluntàries internacionals com les usuàries poden intercanviar noves mirades, cultures i maneres de fer. En general, el voluntariat jove és minoritari a Sant Tomàs, però amb el pas del temps va guanyant popularitat i més persones se sumen al voluntariat.

VIC/estrip.- El 6 de juny, a la biblioteca Pilarin Bayés, es va presentar l’associació Osona Parkinson, davant una sala plena de gom a gom per les expectatives que està generant.Es tracta d’una nova entitat nascuda amb l’objectiu d’acompanyar pacients i famílies, sensibilitzar la societat i promoure la investigació i el suport al territori. El Parkinson és una malaltia neurodegenerativa d’origen desconegut i sense cura que fou descrita pel metge anglès James Parkinson l’any 1817.

Tot i aquests més de 200 anys, és una malaltia que no és coneguda, que té molts tabús, que té molts estigmes, que no es coneix, que hi ha molta gent a casa que està tancada. «Ens hem atrevit a fer una associació, perquè hem de donar visibilitat a la malaltia. L’hem de normalitzar», explicaven la Conxi López i en Pep Nogué, presidenta i secretari de la nova entitat. L’acte també va comptar amb l’actuació de la Coral Narinan, formada per cantaires amb Parkinson i dirigida per Judit Soler. I és que el cant ajuda a allargar la vida de les cordes vocals que sovint es veuen afectades per la malaltia.

En les poques setmanes que porten constituïts  han pogut veure que la visibilitat de la malaltia és molt fluixa, «un primer objectiu de l’associació és millorar la qualitat de vida de les persones que patim la malaltia i el segon donar-hi visibilitat. Parlem de 30.000 malalts a Catalunya, però els metges del Clínic, els que hi tenim més contacte, ens han dit que naufraguen en una malaltia que és molt anàrquica, que tenen molt poc coneixement, que té moltes maneres d’expressar-se, però que, en canvi, toca els pebrots de manera molt descarada i molt cruel a les persones. Joves, mitjana edat i grans, perquè el percentatge de gent jove avui dia afectada per la malaltia és bastant gran», detallava Pep Nogué en la tertúlia Sala Oberta de Ràdio Vic.

Els dies entrenaments i els campionats de tennis taula i la coral Narinan són dues activitats que han organitzat, «facilitar que hi hagi un canal, un camí per desenvolupar una activitat en l’àmbit personal, ajuda molt a la persona que pateix la malaltia». Poques dades, poca investigació, són algunes de les queixes que exposa en Pep Nogué, «no hi ha equips de recerca potents, per part mèdica. No saben on paren. M’imagino que per tema de recursos, però sí que necessitem que hi hagi una política molt clara respecte d’aquesta malaltia. M’agradaria saber el percentatge de gent amb Parkinson aquí a la comarca, m’agradaria saber quantes persones de Parkinson estan en residències, m’agradaria saber tantes i tantes coses referides a aquesta població, que en aquest moment, per això també ens sembla interessant tenir algun contacte amb la Facultat de Medicina de la UVic-UCC».

En aquest moment hi ha problemes per catalogar els diferents aspectes de la malaltia, «per què es dona un carnet de conduir segons acadèmia o centre mèdic, a una persona un determinat temps de validesa i a una altra una caducitat diferent? Perquè no hi ha una catalogació. És molt difícil, tenint en compte les simptomatologies que tenim, no per importància, sinó per diferències de la mateixa malaltia, que no compto que ningú s’atreveixi a fer una llei, una norma, que pugui afectar determinades persones, per tal de facilitar-li determinades prestacions».  No hi ha certesa de quin és el tractament que s’ha de donar un cop malalt, «no se sap per què, no se sap quan surt, no se sap en quin període de temps, no se sap de quina manera afecta…».

En aquest moment se sap que entre el 3 i el 6% de la població afectada de Parkinson, «i et diuen, tota la resta, no se sap per què. Uau! Això, a dia d’avui, eh? Dades dites per la metgessa que està al cap de la unitat de recerca de l’Hospital Clínic de Barcelona. Causes ambientals. Què poden ser? Pesticides, poden ser contaminació, pot ser influència climàtica, pot ser… No ho saben, no ho saben. I ja no ens posem quan han de diagnosticar abans de la malaltia, amb persones que els apareixen símptomes un any, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, abans que el diagnostiquin, que no se sap per què apareix amb unes persones en un determinat moment ni en una determinada manera. És una nebulosa… Bé, ho agafis com ho agafis. Per tant, què ens queda? Visibilitzar la malaltia. Per què? Perquè hi hagi fronts oberts a partir dels quals incidir en polítics, en entitats, en associacions o amb el que sigui, perquè la societat tingui clar que tenim un problema».

«Ens agradaria sortir més al carrer perquè es normalitzés aquesta situació i es considerés que la malaltia del Parkinson existeix. Es tracta de fer activitats, de fer el possible perquè la gent es quedi a casa», explicava el secretari de l’Associació Parkinson Osona al programa Sala Oberta. «A més de la visibilitat i captació dels socis, la participació en programes de recerca mèdica, serà un altre punt. Participació en activitats personals que ajudin al desenvolupament personal, locomotor, dels malalts. El fet de seguir coordinant-nos amb entitats d’arreu del territori que tenen més experiència que nosaltres. Continuarem fent les activitats més tradicionals, tenim projectes de competicions, en aquest cas de ping-pong, a països propers al nostre perquè volem fotre canya que tenim moltes ganes de jugar».

A partir de la xifra que apuntava en Pep Nogué de Catalunya, es podria extrapolar que a osona hi ha entre 700 i 800 persones afectades que podrien contactar amb l’entitat, «de moment només tenim aquesta adreça de correu electrònic: parkinsonosona@gmail.com. Pròximament, ens agradaria tenir més eines per poder ser consultades, perquè aquests dies arran de la presentació ja hi ha més d’una persona que ha contactat amb nosaltres».

VIC/estrip.- El magazín ‘De tots colors’ de Ràdio Vic, el 6 de juny, va emetre una entrevista a Joan Redorta i Lourdes Pladevall, president i coordinadora de les botigues i de les naus d’Ashes (Associació per la Sostenibilitat Humana, Ecològica i Social), a la botiga que té l’entitat a la Rambla Tarradellas de Vic. «La nostra principal funció és estar al costat de les persones grans i de tothom qui li faci falta. Que els més grans no se sentin sols i que tinguin dret a escollir amb llibertat».

Si la persona vol un determinat model de vida en la seva vellesa, ha de poder triar. «Pot ser la residència i un altre és tenir el dret a quedar-te a casa. Portar una mica la residència a casa. Preparar gent perquè pugui ajudar-los, acompanyar-los. I també voluntariat, perquè el voluntariat és una peça clau per fer aquelles petites coses d’acompanyar la gent al metge, fer-li algun encàrrec, la compra o anar a fer una xerrada, simplement. I això en tenim força, i ens va molt bé per cobrir aquest espai».

Acostem-nos més a la gent perquè tinguin un servei a la carta i que puguin triar quin model tenir en la seva bellesa. «Nosaltres no cobrem per fer el servei de buscar una persona i col·locar-la en una casa. Nosaltres els posem en contacte. Els preparem i els posem a la disposició de les persones que ho necessiten. No tothom té una bona jubilació, per tant, hem de mirar de possibilitar-ho, que les persones puguin tenir aquest servei. La soledat és una cosa que marca, moltes vegades veus gent molt trista i no és que estigui malalt, la seva malaltia és la tristesa».

Quan va néixer Ashes, això ja fa 15 anys, «hi havia una colla de gent que sortíem de Càritas i vèiem que la gent gran de la ciutat hi anava poc. Per allò de què diran i enteníem que el sector de la gent gran no s’havia tractat massa. També va sortir la possibilitat de triar mobles en un espai que era la recollida dels voluminosos de la ciutat de Vic. Vam veure que allà hi podíem posar alguna persona a treballar d’aquestes que tenen a vegades dificultats en la inserció laboral. I vam pensar recuperar mobles que la gent llença i tornar-los a posar en circulació. Els mobles que la gent llença, els aprofitem, els posem a la venda per poder pagar un projecte que ajuda a la gent que la societat també llença, que és la gent gran. Sí, això és trist, però és així».

«Les botigues són una exteriorització del nostre projecte. Ens coneixen més, entren a casa nostra i podem explicar els projectes. És fer-nos visibles. Les botigues són maques i competitives, però les despeses hi són. Les botigues són el que posa cara a Ashes, però l’ànima són la gent i el que nosaltres lluitem és fer-ho tot més sostenible, més ecològic, més proper. La idea d’Ashes és donar una segona oportunitat amb mobles, objectes, el que la gent li sobra, conscienciar que cal reduir el consum, però també tenim temps de formar, fem tallers de restauració i fem inserció. El pilar d’Ashes és les persones. A partir d’aquí tenim moltes eines per poder-ho treballar, des de la gent gran als voluntaris. Amb la botiga també hi ha una relació entre la gent que ve a comprar i la gent que ens dona, hi ha un ambient i una mentalitat que és molt bonic».

«Poden venir a les botigues a portar els objectes que estan en condicions, també podem anar-los a buscar, fem servei de recollida i de transport. Malauradament, hi ha gent gran que ens deixa o que han d’anar a la residència, s’han de buidar pisos i moltes coses es poden aprofitar. Hi ha voluntariat que sap cosir, que ens venen i ens ajuden a reutilitzar texans o les lones de publicitat de festes de la ciutat per fer bosses. Hi ha gent que s’ha jubilat i que et diuen, mira, tindré un dia a la setmana i si em deixes remenar llibres, que és el meu hobby, doncs, encantat. Tothom posa el seu granet i es pot fer de moltes maneres i crec que és l’ànima d’Ashes».

«El que marxa més és els mobles i les coses de la llar, el que passa és que les coses de la  llar el rendiment és petit. Recordo una senyora em va venir un dia i em diu: ‘puc entrar?, no porto diners?’ És que acabem d’arribar del meu país, som jo, el meu home i dos nens i és que només tinc tres culleres i no tinc ganivet’. Evidentment, li vam donar un joc de plats, això posa la pell de gallina perquè un altre et robarà un collaret que no farà servir que val un euro i aquesta pobra dona no gosava entrar… Això t’omple».

Una associació funciona pels voluntaris i per la gent que hi treballa. «Treballar en aquests llocs és sentir-te el projecte teu i saber que quan vens té un valor afegit, estàs ajudant a una persona. També seguim fent, en col·laboració amb l’Ajuntament de Vic, 50 visites a llars, cada mes, a persones de més de 80 anys i veure com estan. Els casals que tenim oberts per a la gent gran és un gran recurs. Es fan activitats i la gent s’hi distreu i s’ho passa bé. Al Mossèn Guiteras, al Montseny i a l’Horta Vermella, aquests casals van funcionant i amb molta assistència. També fem intercanvis amb les escoles perquè hi ha nens que no han vist mai els seus avis ni els veuran, però existeixen. Hi ha avis que tenen els nens tan lluny que tampoc els veuran. Ajuntar això és tan festiu i és tan bonic, hi ha moltes llàgrimes d’emoció pel mig. I això ho fa el nostre equip de treballadores socials. Al nostre equip social això en diem vida i dignitat. Donar dignitat a la persona, perquè tenim uns professionals entregats i la necessitat no té hores». Botigues Ashes al carrer Sant Pere, 13 i a la Rambla Tarradellas, 2 de Vic.

VIC- Dimarts, 27 de maig, a L’Atlàntida es va viure una de les efemèrides més importants pel que fa a les distincions que es poden atorgar a persones que han contribuït de manera excepcional al prestigi i desenvolupament de la ciutat de Vic. En 147 anys d’història, des del 1878, només s’han lliurat 18 medalles, fet que converteix el Dr. Antoni Bayés de Luna en la 18a persona en aconseguir-ho. Català universal, va ser l’impulsor del Dia Mundial del Cor quan presidia la Societat Mundial de Cardiologia.

Perquè això fos possible, el 2 de desembre de 2024, el Ple Municipal de Vic va aprovar la proposta d’adhesió a la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic al Dr. Antoni Bayés de Luna, una proposta que va ser impulsada pel Dr. Josep Arimany, president de la FESS, titular de la Facultat de Medicina de la UVic-UCC, i on van sumar-se més de trenta institucions i més de cinc-centes signatures individuals de ciutadans de Vic i d’arreu d’Osona. En aquest acord, que va ser llegit durant l’acte de lliurament, el grup impulsor es referia al Dr. Bayés «des de l’admiració, estima i cofoisme de seure’n al seu costat» i en destacaven «la seva saviesa, bonisme, humanisme i el seu vigatanisme».

L’acte de lliurament, presidit per l’alcalde de Vic, Albert Castells, va aplegar més de 600 persones, entre personalitats del Parlament, representants de la Generalitat, regidors de l’Ajuntament de Vic, membres del Consell Comarcal i alcaldes d’Osona i representants d’institucions del sector sanitari. També hi era present un gran nombre d’amics del Dr. Bayés, sobretot professionals del sector, en reconeixement a la seva extensa petjada professional en el món científic i acadèmic, i una cinquantena de familiars de l’extensa nissaga Bayés, dels quals la seva germana, Pilarín Bayés de Luna, i el seu avi, Candi Coch Bayés, ja van rebre anteriorment la Medalla d’Or de la Ciutat.

D’aquesta manera, Vic va fer un reconeixement públic a la trajectòria excepcional en cardiologia del Dr. Bayés i a la seva projecció internacional científica, a banda de la seva implicació en la difusió de la llengua i la cultura catalanes. L’acte va comptar amb la benvinguda institucional de l’alcalde de Vic, Albert Castells, que va referir-se al guardó com «un gest de gratitud col·lectiva per reconèixer el mèrit i la generositat de figures com la del Dr. Bayés» i també va lloar l’estima del doctor cap a la seva ciutat natal: «La seva ciutat l’honora, l’estima i l’admira; avui, Vic li torna una petita part del molt que vostè li ha donat».

El doctor, Josep Arimany va pronunciar unes paraules d’agraïment dirigides cap a totes les institucions i persones que van donar suport a la concessió de la Medalla i es va referir al Doctor Bayés com «un dels cardiòlegs més reconeguts del món, un cardiòleg universal, un català d’arrels profundes i, molt especialment, un vigatà que porta la ciutat de Vic al cor». Va tancar la seva intervenció dient al Dr. Bayés, «gràcies per tot el que heu fet i com ho heu fet i per continuar sent un referent humà i professional per a tots nosaltres».

El colofó final va ser quan l’alcalde de Vic va fer entrega de la medalla al Doctor Bayés, en companyia de dos dels seus fills, Antoni i Clàudia Bayés Genís. Antoni Bayés de Luna va alçar la medalla i va pronunciar unes paraules d’agraïment fent saber la seva emoció i assegurant que «a la vida, hi ha quatre coses importants: la feina, la ciutat de Vic, la família i els amics».

El Doctor Bayés és considerat com un dels grans metges humanistes en cardiologia del món i ha estat sempre un gran ambaixador de la ciutat de Vic. Amb reconeixements, premis i distincions arreu del món, és descobridor de la Síndrome Bayés, i ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi, ‘Metge de l’Any’ a Catalunya i Espanya, doctor Honoris Causa per la Universitat de Lisboa, entre molts d’altres.

«M’ha ensenyat a veure la medicina com una eina per fer del món un lloc millor»

Antoni Bayés Genís, director de l’Institut del Cor Germans Trias, va ser nomenat, aquest mes de febrer, nou acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC) i va comptar com a padrí en aquest acte el seu pare Antoni Bayés de Luna. «No és només un padrí acadèmic, sinó que, per damunt de tot, és el meu pare en tants sentits que resulta impossible explicar la meva trajectòria professional i personal sense mencionar-lo. Ha estat amic, conseller, mentor i una presència constant en cada decisió important que he hagut de prendre. De fet, el setial de l’Acadèmia que avui em toca ocupar, en ser admès com a acadèmic numerari, és precisament el mateix que correspon al Professor Bayés de Luna, que passa ara a ser acadèmic numerari honorífic, esperem que per molts anys més. Aquesta coincidència, lluny de ser casual, és una continuació natural de la seva influència en la meva vida, un fil conductor que m’uneix a ell de manera indissoluble.

Per entendre la rellevància d’Antoni Bayés de Luna, cal tenir en compte no només la seva trajectòria, sinó també la manera com ha impactat en les vides dels que l’envolten. Ha estat un pioner en el camp de l’electrocardiografia, amb una capacitat extraordinària per veure més enllà de l’evident, per anticipar els canvis i necessitats del futur de la cardiologia. Però més enllà de la seva impressionant carrera i dels seus mèrits acadèmics, hi ha la persona. Aquell que et fa veure que darrere de cada desafiament hi ha una oportunitat d’aprenentatge, una porta que s’obre cap a nous coneixements.

Quan parlo de Bayés de Luna com el meu pare, no ho faig només en el sentit literal, sinó en el més profund i ampli de la paraula. Des de ben jove, em va inculcar no només una passió per la medicina, sinó també un profund respecte per les persones i per la pràctica mèdica com un servei a la comunitat. Ell em va ensenyar que ser metge no és només una professió, sinó una vocació, un compromís amb els pacients i amb la constant recerca de millorar les seves vides. Així, al llarg dels anys, he tingut la fortuna de compartir amb ell no només taules de treball, sinó també converses sobre ciència, vida i ètica, que han estat tant o més valuoses que qualsevol formació acadèmica. Ara, en aquest moment de la meva carrera, miro enrere i em sento profundament agraït.

Si avui ocupo aquest setial a l’Acadèmia, és gràcies a tot allò que el Professor Bayés de Luna m’ha transmès, no només com a mestre de cardiologia, sinó com a model de vida. Més que un títol o una posició, el seu llegat és un compendi de valors, de rigor científic i d’humanitat. I aquesta transició del seu lloc a la meva persona, de ser acadèmic numerari a acadèmic honorífic, no és un simple canvi de títols: és una passa més en aquest camí compartit, una manera de continuar la seva obra amb la mateixa passió i dedicació que ell ha demostrat durant tots aquests anys. Per tant, avui, mentre m’endinso en aquesta nova etapa, no puc evitar sentir que el meu pare, el meu amic, el meu conseller, continuarà estant al meu costat, no només com una figura d’autoritat, sinó com aquell que m’ha ensenyat a veure la medicina com una eina per fer del món un lloc millor. I no puc sinó desitjar que aquesta nova etapa de la seva vida com a acadèmic honorífic sigui llarga i plena de la mateixa llum que ha il·luminat les vides de tots els que hem tingut la sort de conèixer-lo».

‘Les etapes de la vida’, aplaudides reflexions d’un cardiòleg sobre la personalitat

Antoni Bayés de Luna ha estat un escriptor prolífic en el camp científic, articles i una vintena de llibres que avui encara són referents en el món de la cardiologia ho avalen, però el seu llibre ‘Les etapes de la vida. Reflexions d’un cardiòleg sobre el desenvolupament de la personalitat’ i les converses amb la Pilarín, la seva germana, en el llibre de Thaïs Gutiérrez, ‘Tot el que hem viscut’, ens descobreixen un savi aplaudit amb una gran experiència de vida i amb la voluntat de compartir reflexions. «No s’ha de confondre la felicitat amb l’èxit o la fama» i ens detalla les 10 regles d’or de la felicitat. Defensa generar des de la infantesa actituds solidàries. Solidaritat amb els que pateixen  i amb les generacions venidores. 

‘Soc testimoni de l’extraordinària activitat que va desplegar com a president de la Federació Mundial de Cardiologia a favor del tractament i la prevenció de les malalties cardiovasculars’, escrivia el desaparegut Federico Mayor Zaragoza, qui fou director general de la UNESCO, en un extens pròleg a ‘Les etapes de la vida’, ‘és un compendi de la immensa experiència acumulada per la personalitat pluridimensional del seu autor. Explica els punts claus de les etapes de la vida, les seves característiques i els seus valors. La infantesa, l’adolescència, l’edat mitjana de la vida, l’edat madura i la vellesa. A cadascuna d’aquestes etapes, a més d’aturar-s’hi, tot sovint amb una gran minuciositat en els trets més característics, sintetitza al final de cada capítol les «recomanacions» que, de la seva pròpia trajectòria, se’n deriven. En totes elles, Antoni Bayés de Luna s’hi esforça per aportar, a través de les seves «regles d’or», la síntesi, molt valuosa, de la seva experiència’.

Les converses entre els germans Bayés de Luna, la Pilarín i l’Antoni, són molt enriquidores i fan un repàs per les etapes de la vida, però també s’esplaien en política i el futur de Catalunya, en el context del 2013. Ens parlen de valors, religió i crisi: ‘La nostra fiscalitat és terriblement injusta. Les classes treballadores han de tenir uns mínims guanys per tenir una vida digna i un sou acceptable. L’austeritat hauria de començar per les administracions, les grans fortunes i les empreses’, és una de les reflexions de l’Antoni.

VIC/estrip.- El projecte Dinem Plegades de l’Associació Casal Claret va iniciar el novembre passat una nova etapa d’obertura a la ciutat, canviant d’ubicació i passant a gestionar i dinamitzar la cafeteria-menjador del Casal Cívic i Comunitari de la Rambla Hospital de Vic (núm. 15, planta baixa).

El Dinem Plegades és un espai gastronòmic intercultural, intergeneracional i comunitari al centre de la ciutat, que ofereix oportunitats formatives i prelaborals en l’àmbit d’hostaleria a dones travessades per diferents situacions d’exclusió social. Les dones participants segueixen un procés d’aprenentatge basat en tallers de cuina catalana, de cuina avançada, obtenció del carnet de manipuladora d’aliments i algunes fan pràctiques formatives remunerades; això permet donar oportunitats prelaborals a dones que es troben en situació administrativa irregular.

Les dones de qui us parlem són la Yamna, la Beauty, la Farida, la Maria i la Salima. Són dones de 4 orígens diferents: Algèria, Nigèria, Perú i Marroc, que participen en els itineraris formatius prelaborals preparant-se per la inserció laboral en l’àmbit de l’hostaleria. Algunes d’aquestes dones han participat en l’Escola de la Pau Dones en espais individuals, grupals i col·lectius i reben un acompanyament integral. La Yamna, participant en l’entitat des de fa 4 anys, s’està formant com ajudant de sala i de cuina i la trobareu a la cafeteria als migdies servint els menús interculturals. A la cuina hi ha la Farida, la cuinera de l’espai que elabora uns plats deliciosos amb especialitat en cuina marroquina i que és ajudada per la Beauty, que es forma com a ajudant de cuina. La Maria i la Salima són 2 dones que s’han incorporat aquest any a l’equip oferint els seus sabers en les següents especialitats: la primera en pastisseria  i la segona en l’elaboració de pa artesanal marroquí.

Destaquem la seva voluntat, dedicació i ganes d’aportar al projecte, adquirint competències de l’àmbit laboral. Agraïm els seus camins fets, les seves aportacions actuals i el coratge que demostren dia a dia per seguir avançant en autonomia i capacitats. Els seus testimonis ens mostren les lluites i reptes que afronten i superen dia a dia per aconseguir formar part d’una ciutadania activa amb igualtat de drets.

El Dinem Plegades és un espai lliure de discriminacions, acollidor i cuidat per facilitar que l’acte quotidià d’asseure’s per dinar o per prendre un cafè entorn d’una taula llarga ens brindi l’oportunitat de parlar i interrelacionar-nos amb persones diverses tot aprenent les unes de les altres. És un projecte col·lectiu i comunitari que entrellaça un equip ampli de 18 persones voluntàries que aporten el seu temps a la cafeteria o a la sala, 12 dones en processos formatius i de pràctiques laborals, tècniques del Casal Claret, persones usuàries del Casal Cívic i persones de la ciutat que acudeixen a l’espai. És un projecte de transformació col·lectiva i clarament antiracista que fa una aposta per la convivència i per la creació de xarxes d’ajuda mútua.

El servei de cafeteria-menjador està obert de dilluns a divendres de 9 h a 16 h. Hi podreu degustar esmorzars amb productes d’elaboració pròpia (dolços, te verd amb menta, pastissos i entrepans amb pa marroquí, etc.) i al migdia podreu escollir entre 4 plats dins d’un menú intercultural amb opció vegetariana. Els dimecres oferim el Dinem Plegades per emportar, que consisteix en un plat complet de cuines del món  i que podeu reservar fins al dimarts abans a través del formulari que trobareu a la bio del compte d’Instagram @dinemplegades.

El projecte camina cap a l’articulació d’activitats i propostes comunitàries en sinergia amb altres entitats de la ciutat i amb la implicació de persones a títol individual perquè sigui un espai viu, dinàmic i amb un fort compromís social per crear espais alliberadors i transformadors a la ciutat.

En continuareu tenint notícies. Us convidem a venir a tastar l’espai!

LES MASIES DE RODA/BOUTEGOL (SENEGAL)/estrip.- El dissabte 19 d’abril la població rural de Boutegol, al Senegal, va acollir la segona edició del torneig Kouyito. Un torneig que va reunir 280 nens i nenes de les diferents poblacions d’aquesta zona rural, en el marc d’un projecte socioeducatiu que té com a objectiu acompanyar aquests infants en l’àmbit esportiu. En aquesta edició es va passar de 10 a 14 equips, seguint l’objectiu d’arribar als 21, que són tots els pobles i d’aquesta manera tota la zona del Bluf estigui connectada per l’esport.

Aquest any també es va comptar amb la implicació de les administracions locals i el subprefecte de la localitat, Mr Sene, va aprofitar per ressaltar la importància d’aquestes iniciatives que promouen la protecció dels infants més vulnerables i el desenvolupament de la regió. Per la seva banda, Gemma Vivet, directora del Grup Gepork, va afegir que des d’Osona estan molt contents de poder donar suport a aquestes iniciatives i que volen que el projecte creixi per seguir acompanyant aquests  infants perquè tinguin un futur millor. El torneig va acabar amb una demostració de danses tradicionals i un dinar comunitari amb tots els infants participants.

Els promotors d’aquest torneig són el Grup Gepork -en aquest sentit, la família Puigdollers es va desplaçar fins al Senegal-, conjuntament amb l’associació Projektami. Aquest any el projecte ha rebut finançament d’altres empreses d’Osona que també han volgut fer la seva aportació i material esportiu donat per la Fundació del Barça. El torneig forma part d’un projecte socioeducatiu que té com a objectiu la construcció d’una Acadèmia d’Esports del Blouf, una iniciativa per garantir la prevenció d’aquests infants i fomentar la igualtat d’oportunitats.

 Josep Puigdollers i Ajo Dieme,pocs dies abans de marxar cap al Senegal, van explicar la situació actual del projecte al magazín ‘De tots colors’ de Ràdio Vic. «Des que va acabar el torneig l’any passat, ja vam treballar pel següent i no és fàcil, però també és molt gratificant veure que la gent d’aquí, ens ajuda molt per poder tirar endavant aquest projecte i penso que en cinc anys hem de veure un camp nou i uns vestidors», explicava animat el president del Grup Gepork.

«Les accions les hem de fer allà, perquè se sentin feliços. Els hem d’ajudar perquè es quedin allà i que facin les coses allà. I quan hi vas és quan ho veus», reflexiona Puigdollers. «El projecte l’han iniciat gent que està allà i nosaltres ens hi hem sumat. És una iniciativa molt bona, perquè a part d’ajudar a la canalla també es donarà feina a molts joves entre 15 i 17 anys, que podran estar treballant i ajudant en les seves etapes formatives d’esports o d’altres coses». 

Hi ha també una part d’agricultura, les persones que estan cuidant-se del projecte volen tenir també uns camps de cultius, que seran els que alimentaran el projecte després. «Tenen molt clar que no poden estar comptant sempre amb nosaltres. Volen tenir camps per poder-hi cultivar, per poder-ho vendre i tenir els recursos per continuar el projecte, sense haver d’esperar que hi anem cada any». Volen que el projecte sigui autosuficient.

Aquests dies els explicaran el que tenen planificat i el que volen fer aquest any. Hi ha una entitat que ho organitza tot, «m’ha fet molta gràcia el nom, perquè es diuen Grup Gepork Senegal. Sempre estem comunicats, perquè diguin les necessitats. Aquest any han fet les porteries, perquè l’any passat vam fer el torneig amb pals», explica l’Ajo.

OSONA/estrip.- L’Arnau Baulenas, acompanyat d’en Ricard, la Raquel, l’Olga i l’Eric, és el protagonista d’un vídeo penjat a Instagram, a principis de març, en el qual reivindica revertir una situació molt injusta que afecta els treballadors i a les entitats d’àmbit social, en concret del sector de la discapacitat. Demanen equiparar els sous als treballadors d’altres sectors, perquè cobren un 30 % menys. Han arribat milers de felicitacions i es quantifiquen en prop de 300.000 les visualitzacions a través de les diferents xarxes socials. Un dels objectius és que l’Arnau vagi al Parlament de Catalunya per poder expressar a tots els grups polítics el neguit i les demandes de les persones ateses, treballadores i de les entitats del sector de la discapacitat.

El vídeo ara mateix està a 132.000 visualitzacions només al seu Instagram, «desenes d’entitats ens han felicitat i ens han agraït que féssim aquest vídeo i molta gent l’ha penjat directament a les seves xarxes, això estem parlant de 200 o 300.000 visualitzacions. Ha estat un èxit total, la veritat és que tothom ens ha felicitat, a l’Arnau sobretot, per la feina feta i a més per transmetre un missatge de queixa, però en aquest format més positiu», explica Joan Moreno, el pare de l’Arnau. També vol destacar dos aspectes molt importants, «demostrar i donar suport i empènyer a les famílies en tant que una persona com l’Arnau, amb més d’un 80 % de discapacitat, està fent una tasca de reivindicació i de defensa de drets. Ell no entendrà de sous, ni de drets, però sí que entén la situació de les persones que estan a les seves mans i el fet que una persona que en l’àmbit social es diria discapacitada, defensi els drets d’aquells que ens dirien capacitats. És una situació molt bonica, és una situació amb un missatge molt potent que, a més, demostra normalitat social el fet que una persona com l’Arnau estigui defensant els drets de persones que en diríem normals». 

El pare de l’Arnau avança que «és el primer pas d’algun més que vindrà per visualitzar aquesta situació. No ens quedarem aquí, les setmanes que venen seguirem fent altres passos per defensar i reivindicar allò que creiem just. Les entitats del país que puguin treballar amb les condicions que toquen i sobretot les persones, els treballadors i treballadores que puguin tenir les seves condicions i els seus sous iguals i equiparades amb qualsevol altre sector. El que ens ha motivat a fer-ho, com a família, és que demanen ser iguals i prou. Fan una feina boníssima, una feina molt maca, una feina que realment és molt important per a molta gent i que s’hauria de posar molt més en valor».

El text del vídeo a Instagram, @arnau.baulenas

Hola, soc l’Arnau Baulenas, tinc 19 anys i us presento els meus companys, en Ricard i la Raquel. Us volem parlar d’una cosa molt important per a nosaltres, la situació laboral de les persones que treballen en l’àmbit social i concretament en el sector de la discapacitat. Nosaltres formem part dels milers de persones amb necessitats de suport que hi ha a Catalunya. Cada dia anem als nostres centres on podem treballar, aprendre i gaudir gràcies a les persones que hi treballen.

L’Eric i l’Olga són algunes de les persones que ens fan la vida més fàcil cada dia. Elles donen cada dia el millor de si mateixes per a nosaltres. Són les nostres mans, els nostres ulls i els suports que ens fan falta. Per fer la seva feina calen coneixements, valentia, sensibilitat i tot això ho tenen. El que no tenen és un sou digne i, moltes vegades, les entitats no poden cobrir les baixes puntuals i això provoca sobrecàrrega de treball. Per fer aquesta feina cobren un 30 % menys del que reben altres professionals d’altres àmbits. L’Èric i l’Olga no són de segona. Clarament no! 

El Govern de la Generalitat no ha apostat mai per posar al mateix nivell el sector social amb altres sectors. Això vol dir que les entitats que ens atenen no tenen prou diners necessaris per oferir-nos unes millors condicions. Això ens preocupa molt, perquè són una part molt important de les nostres vides, del nostre futur i el de totes les persones amb necessitats que vindran. 

Si persones com l’Eric i l’Olga pleguen i les entitats no troben relleu per culpa dels sous, ens haurem de quedar a casa. Ho enteneu? Nosaltres també som part del poble i volem defensar lluitar per allò que creiem just. Polítics de tots els partits, no ens deixeu, no ens oblideu. Moltes gràcies a tothom per compartir aquest vídeo. És un petit gest que volem que ens ajudi a canviar aquesta situació. Podem aconseguir-ho!