Categoria: General

VIC/estrip.- El divendres 6 d’octubre, Osona Contra el Càncer (OCC) va celebrar la trobada anual comarcal, organitzant dos actes, a la sala Marià Vila d’Abadal de l’edifici del Sucre, la Dra. Raquel Tulleuda (ginecòloga i sexòloga) va pronunciar la conferència “Càncer i Sexologia” i, posteriorment, al Recinte Firal del Sucre es va celebrar el sopar solidari, que enguany ha estat possible gràcies a la col·laboració dels Amics d’OCC 2023: Fussimanya, Planes Bones, La Botiga dels Canelons Crossandra, Xixovic, Fruites Germans Jiménez, Pavic, Riera Pintó, Veri, Panadès Alemany, Fantini, Àralia Flors, Companyia d’Uniformes, Linesha, La Tinta i Llach So i Llum Creu. Cristina Herrera, presidenta d’OCC, va repassar la jornada amb una entrevista al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic, i va destacar l’èxit de la convocatòria amb prop de 300 comensals i un rècord de recaptació que se sabrà en detall en els dies vinents.

La trobada anual d’OCC no va ser senzilla per a la Cristina, just després de la mort de l’Antonieta, la seva mare, però pare i germana van voler-hi ser, com hagués volgut la mare. Osona contra el Càncer segueix imparable en mobilització, activitats i accions de tota mena. Les més de 40 agrupacions locals que agrupen més de 500 voluntaris són un no parar. Aquella mateixa nit es feia la caminada Negranit a Roda i les Masies de Roda, però l’endemà era el torn d’una obra de teatre a Centelles, i feia pocs dies havien participat en la fira del Bolet de Seva i la del Còmic de Folgueroles. Dissabte 21 d’octubre hi ha Concert solidari a Manlleu del CordHomes i el primer dia de novembre la 1a cursa “A tota castanya!” a Gurb.

Amb els diners recaptats al llarg de l’any es financen serveis com el de psicooncologia, però constantment els arriben propostes. Hi ha queixes dels vehicles que traslladen a la gent a radioteràpia, «estan una mica atrotinats. No ho hem proposat encara, però…». Ara han renovat «arribaran aviat» els seients de la sala d’espera de l’àrea d’oncologia, perquè la gent estava incòmoda, es compren tota mena d’aparells «què hauria d’assumir l’Administració pública. Sí, però, si no ho fan, què fem? Que es fotin els pacients? Hem d’empènyer l’Administració, però mentrestant a part de portar hem d’empènyer. És un treball de dia a dia, som aquí per reforçar, per complementar, per collar, perquè els recursos siguin els que toquen. Toquem el crostó quan cal, recollim els comentaris de la gent i les transmetem». Ara el servei de radioteràpia es donarà a Granollers, «és molt important la proximitat. Un gran estalvi temps i d’incomoditats, les entrades a Barcelona són terribles. Amb el vehicle compartit toca sortir molt d’hora per arribar molt tard, per unes sessions que duren…». Un servei molt costós que, per ràtio, és impossible de tenir a Vic.

Hi ha mil maneres de posar-se en contacte amb OCC «tots els matins hi ha voluntàries atenent el telèfon, aviat també dilluns i tot l’entorn de les xarxes socials». Però la Cristina Herrera es mostrava molt emocionada recordant el sopar «fantàstic, molt emotiu, molt participatiu, amb uns voluntaris ovacionats que ho van donar tot, molt participatiu, la gent contenta. Tot, absolutament tot, van ser aportacions gratuïtes». Serà, fins a una nova edició, el sopar comarcal més solidari de tots els temps, quant a resultats econòmics.

Raquel Tulleuda obra la porta a un nou servei d’OCC

Raquel Tulleuda, ginecòloga especialitzada en sexologia, va parlar de càncer i sexualitat. La sala estava plena, hi havia gent de totes les edats i també homes. Una conferenciant amb grans recursos comunicatius i excel·lent divulgadora, va atrapar l’auditori i tothom va quedar encantadíssim. El missatge va ser clar, no s’hi val que diguin «resignat», hi ha efectes físics, perquè hi ha raons físiques i conseqüències físiques dels tractaments que s’haurien de tenir en compte. La Dra. Tulleuda, que va participar de manera desinteressada en la jornada, va obrir la porta a un possible nou servei que podria oferir ben aviat OCC, perquè hi ha interès i necessitats d’uns usuaris que veuen com la medicina fa cas omís de la problemàtica que es genera entorn la sexualitat, la gent demanda respostes professionals i no consells de conformisme a una situació no volguda.

Actualment, OCC ja finança el cent per cent del servei de psicooncologia del Consorci Hospitalari de Vic, a jornada completa. Segons l’Administració, la ràtio d’Osona només preveu una plaça a mitja jornada. Però, cada dia es passa visita a l’àrea d’oncologia de l’Hospital Universitari o a cures pal·liatives de l’Hospital de la Santa Creu i les previsions són que a curt termini caldrà reforçar el servei, perquè es comença a saturar.

VIC/estrip.- El 14 d’abril va morir Núria Callís, en aquells moments la directora de Càritas Diocesana del Bisbat de Vic. El 26 de juliol, el bisbe Romà Casanova va nomenar Ramon Martínez Pujol com a nou director donant continuïtat al treball de Callís, amb qui ja treballava des de feia dos anys com a responsable d’Acció Social. Actualment, també era el director de Càritas Interparroquial de Torelló. Ramon Martínez va parlar pel magazín ‘De tots colors’ de Ràdio Vic, «volem ser un punt de servei per a totes les Càritas, perquè efectivament totes tenen un nivell força alt d’autonomia, tant en la visió dels projectes o programes que vulguin tirar endavant, com en la gestió dels mateixos».

Càritas és l’Església catòlica, vol dir que tota la gent de Càritas ha d’estar dins de l’església «qualsevol persona que tingui els valors que ens fan viure la nostra fe, la fe de l’Església catòlica, pot col·laborar-hi. És cert que com més proper sigui millor i com més participi millor. La fe i l’Església catòlica no s’acaben només amb la missa, que és l’acte principal i que és la manifestació que potser tots veiem. Hi ha tota una colla de valors al darrere que són molt importants i ho hem de dir, perquè no ens en podem oblidar. Hi ha un valor importantíssim, que és l’amor. Que és posar-se al lloc de l’altre, que és saber que necessita l’altre i tu ser capaç de posar-te al seu lloc i aconseguir ajudar-lo amb allò que en aquell moment li convé».

Ramon Martínez té molt clar que «Càritas ha d’arribar allà on no arriba l’administració pública. Quan un Ajuntament empadrona una persona, n’ha de ser conscient i se n’ha de fer responsable, i dels drets i de les necessitats d’aquella persona. O sigui, no pot ser, que jo ja empadrono sense cap problema i després ja els enviaré a Càritas. Els pressupostos municipals han de recollir els recursos necessaris per cobrir aquelles necessitats més bàsiques de les persones que viuen en aquella població. I allà on no arribi l’administració pot arribar Càritas, ho hem d’intentar».

El paper del voluntariat és clau per al nou director, «no podem mirar Càritas només en l’aspecte econòmic, sinó que Càritas l’hem de veure també amb tota la part de voluntariat, amb tot el que pot aportar aquest voluntariat, perquè podríem mirar si hi ha cap servei social d’Ajuntament que tingui temps per fer acompanyaments a persones, que pugui anar a acompanyar una persona un dia dues hores a la tarda, a llegir-li, perquè aquella persona no s’hi veu, o a fer-hi la xerrada, perquè està sola i pateix aquesta solitud no desitjada que tant ens preocupa últimament. Tot això no ho poden fer, en canvi, Càritas ho pot fer, perquè porta aquest voluntariat».

L’any passat tenien 47 persones contractades i 870 persones voluntàries. Hi havia 39 equips de Càritas als 10 arxiprestats. Amb un pressupost al voltant dels tres milions d’euros, «hi ha Càritas que tenen un pressupost de 5.000 euros l’any i una Càritas mitjana, com la de Torelló, té un pressupost de 30.000 euros. Tenim els recursos materials, però també tenim els recursos humans. Amb 870 voluntaris i voluntàries ben organitzats, ja en podem fer de feina». L’any 2022 es va atendre 6.272 persones, es va ajudar a 5.761 famílies, un 44% de famílies tenien fills.

Objectius de continuïtat en aquests dos anys de mandat, «havíem començat un pla de reconversió de tots els serveis per poder millorar l’efectivitat, per millorar l’economia. El pla estratègic que s’acaba l’any que ve. Ja parlarem a primers d’any a veure si hem de marcar algun altre objectiu. Però de moment l’objectiu seria poder enllestir molta part, si no tota, d’aquesta reconversió i llavors volem començar a buscar una terna, perquè tinguem temps de trobar-me un substitut i ja està». Un substitut o una continuïtat, el temps dirà.

MANLLEU/estrip.- La María José Martínez i el Toni Liebana fa 25 anys que viuen a Manlleu, tots dos són molts viatgers i és a partir d’un viatge a Gàmbia que van realitzar fa dos anys, triat a l’atzar, per veure com podien ajudar a altres persones amb necessitats, que comença la seva aventura que van explicar al programa ’De tots colors’ de Ràdio Vic. En aquest primer viatge a Gàmbia, l’agost de fa dos anys, era època de pluges i mosquits, van trobar-se un país amb unes infraestructures molt deficients, «quan plou és tot una bassa d’aigua, els cotxes no poden passar, la gent viuen gairebé en xaboles, vam veure realment el que passava allà. Vam contactar per mòbil amb una persona de l’ONG Orchards of Hope, Huertos de Esperanza, no el coneixíem de res, quan vam arribar ens va rebre un noi que ens va acompanyar a la zona de Basori, a un petit poble de muntanya una mica aïllat». Abans d’emprendre el viatge, ja havien recaptat diners, fent llumenetes i braçalets, per destinar-los on fes falta. Van anar a l’aventura, no tenien programa.

Actualment, estan intentant acabar un hospital a Basori que està mig derruït. La gent els respon molt bé, tenen amics de tota la vida que confien en ells i els ajuden. També col·laboren amb dues escoles de Huertos d’Esperanza, donant menjar als nens. Després de viatjar per tot Gàmbia, van decidir que el seu lloc era Basori, on van veure que hi havia més pobresa i on podien ajudar.

Huertos de Esperanza

Valentín Iturralde és el responsable de l’associació Orchards of Hope, Huertos de Esperanza, ajuda al desenvolupament d’aquesta zona, «tenen dues escoles on els nens hi van simplement per poder menjar, els hi donen cada diu un grapat d’arròs». Amb 80 euros alimenten als 600 alumnes que hi assisteixen al mes. En Valentín viu «en una mena de xaboleta» on dorm i és on van dormir ells. Allà van descobrir que al davant hi havia un hospital en ruïnes de color blau, ho van anar a veure i els hi van dir que era un hospital vell i sense acabar començat per uns holandesos. «Hi havia nens, dones embarassades literalment a terra i dos infermers que els ajudaven com podien. Vam decidir tornar-hi l’any següent per fer-hi alguna cosa, posar quatre llits o quatre matalassos». La població són unes 5.000 persones, la majoria són dones que pareixen en aquest hospital on hi ha una sola llitera de parts. Els infermers estaven molt indignats, l’hospital en condicions més proper està a 20 quilòmetres «una carretera en mal estat que si la persona que han de traslladar té problemes, el més probable és que no arribi». Van decidir fer alguna cosa per millorar-ho, com comprar una màquina per fer ecografies. Actualment, les seves accions són dirigides cap a aquest objectiu, tot i que és molt complicat fer arribar un ecògraf a Gàmbia, «amb avió no s’hi pot anar, s’ha de buscar una altra via. Hem parlat amb diferents organitzacions i un noi d’allà s’ha mogut a través del govern de Gàmbia per poder-ho fer».

Amb l’associació cristiana d’allà i un grup de persones de Sant Antoni de Calonge, han pogut començar a refer l’hospital, el govern ha ajudat posant una infermera, que «es dedicarà a ajudar a les dones que pareixen allà i a la cura de nadons. També s’ha implicat una ONG americana, s’han agrupat i estan treballant junts». Allà hi ha l’alcalde i l’imam, «tots dos s’han de posar d’acord. Si l’alcalde diu blanc i l’imam diu negre, no es posaran mai d’acord. Ha de ser un consens. Són musulmans, però conviuen bé amb els cristians». Han hagut d’aprendre a fer difusió a través de Facebook i Instagram, publicant les imatges que van fer a Basori, tot això ha ajudat, «l’Ajuntament de Palamós ha posat diners per la construcció del sostre de l’hospital».

Cultivant VidaVan conèixer l’ONG Cultivant Vida portada pel Xavi Galindo al final del viatge, «fan camps de cultiu de cebes, aquest és el segon aliment més important, arreglen pous, ensenyen a les dones a cultivar i vendre els seus productes, generen ingressos i els dona un lloc de feina per mantenir la seva família. Gàmbia no funcionaria gaire sense les dones». Cada dos o tres mesos venen les pluges i ho tira tot a terra i han de tornar a començar. No tenen un hàbit de treball, ni de cultivar. Mantenen el contacte amb ells, el problema és que perquè les coses tirin endavant s’hi ha d’anar molt sovint, o tenir-hi un interlocutor, una persona de confiança que ajudi en tots els projectes.

En aquest viatge van conèixer moltes ONG petites que treballen a Gàmbia i estan fent molta feina. «Al llarg del viatge hem tingut molta sort de conèixer gent molt maca. Ja tenim data per tornar-hi, al mes d’agost les escoles tanquen i el clima és molt dolent amb pluges diàries, la gent no surt de casa, quan hi vam anar l’agost passat, no vam poder veure les escoles en marxa perquè estaven tancades». Aquest pròxim octubre preparen un altre viatge, tornen a Basori, però hi ha altres llocs que també ho necessiten com Serekunda, la ciutat més gran de Gàmbia, «vam anar a un abocador que és molt complicat entrar-hi, són deu camps de futbol plens d’escombraries, gràcies al seu amic Albert Ederó hi van poder entrar, els toubab (gent blanca) no hi tenen accés». Als patis de casa hi acumulen escombraries per vendre-les, «es desplacen en burro que els serveix per carregar-lo d’aquestes escombraries i portar-les a vendre, els hi poden pagar fins a 10 dalesis, 100 corresponen a tres euros».

Aquest estiu passat van organitzar al barri de Vilamirosa de Manlleu, una cursa per a recollir fons per als projectes de Gàmbia, ara estan acabant de decidir en quins projectes s’hi poden implicar. En la primera cursa s’hi van apuntar uns 70 corredors «molta gent no va poder venir, però ja ens demanen que organitzem una segona». Han posat guardioles solidàries en diversos restaurants on les propines van per a la seva causa. Ara viatjaran direcció Banjul, la capital de Gàmbia, amb quatre maletes plenes de material. Qui vulgui col·laborar pot posar-se en contacte a través del telèfon 633 69 94 35.

OSONA/estrip.- Un estiu més s’ha dut a terme el projecte d’acolliment temporal Vacances en Pau, a través del qual famílies catalanes acullen nens i nenes sahrauís durant unes setmanes per afavorir la convivència i el coneixement d’una realitat diferent de la viscuda als campaments de refugiats, on el poble sahrauí viu exiliat des de l’any 1975. Les condicions de vida al Sàhara són extremes amb temperatures superiors als 50 graus a l’estiu i molt baixes durant les nits d’hivern, amb manca d’aigua corrent i llum elèctrica, i manca d’alimentació, medicaments, i vestit, entre altres. Un dels sectors més afectats són els infants que en la major part d’ocasions no tenen cobertes les necessitats més bàsiques per al seu creixement i desenvolupament personal. Vacances en pau permet visualitzar i donar a conèixer la situació, en la qual, fa més de 40 anys que viu el poble sahrauí, però també perquè durant l’estiu els infants sahrauís poden gaudir d’uns dies amb una família catalana que els ofereix una estança agradable per conèixer i aprofundir en nous costums, llengües, i gaudir d’una alimentació equilibrada i assistència mèdica. A Osona el projecte està liderat per l’entitat Cooperació Osona amb el Sàhara (COOOS).

Núria Garriga i la Sandra Carrera coordinadores pedagògiques del COOOS, van explicar al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic l’experiència d’aquest any, «quedem molt satisfets per les dues bandes, tant ells com nosaltres», aquest any han tingut sis infants repartits a Espinelves, Centelles, Tona, Sant Martí de Centelles, Sant Bartomeu del Grau i Vic, «després de la Covid costa més trobar famílies disposades, perquè, vulguis que no, és un compromís, són dos mesos». A ells els preocupa, perquè en funció de si hi ha més infants que poden venir, doncs després el programa s’escurçaria i potser només repeteixen dos estius en lloc de tres, i així hi hauria més possibilitats per a altres infants. La idea és que l’infant repeteixi amb la mateixa família. «Han marxat parlant molt català ja, entenent-ho tot. Això et facilita moltíssim les coses. Pel que fa a aliments ja els coneixen tots. És que és tot molt fàcil el segon any». La confiança també amb la família i amb la gent del municipi, perquè són nens són molt de comunitat i estan molt acostumats a estar amb gent. «Tant la Núria com jo, som família acollidora, a més a més de coordinar el programa, i en els dos casos ha estat el segon any, realment l’experiència és que ens ha passat molt ràpid, t’ho deia, m’ha passat volant perquè ha estat tot molt fàcil i una vivència molt xula».

Es viuen històries particulars, però el global és que tot segueix igual o pitjor, és un conflicte enquistat de 48 anys. «Imagineu-vos què vol dir això, ja hi han nascut moltes generacions allà i han normalitzat aquesta situació que no és gens normal. I al final sempre diem que viuen en una presó a l’aire lliure i que és una injustícia de la qual que ens n’hauríem de sentir molt corresponsables».

Revisions mèdiques i analítiques, de les dents i dels ulls als nens, diferents serveis i els bitllets d’avió es poden donar gratuïtament gràcies a la col·laboració de diferents establiments, personal mèdic, ajuntaments i Consell Comarcal. «Nosaltres sempre diem que rebem més del que donem. Et donen lliçons, moltes. Jo sempre explico quan em va dir que al darrere de casa nostra hi ha una piscina, va demanar quan hi aniríem. Li vam dir que no hi havíem anat mai, perquè era dels veïns. Allà ho comparteixen tot, ho reparteixen tot».

La pregunta que es fan les famílies quan volen acollir és si quan tornen a casa aquests nens són feliços, «quan van marxar era una festa, ganes de marxar, de veure la família… d’explicar tot el que han viscut, ho viuen com una gran experiència, però volen tornar a casa. Realment, el valor que tenen ells de la família, del compartir, viure en comunitat, per a ells això és un gran valor». Mantenen la relació al llarg de l’any, «sí, cada setmana. Ja fa 7 o 8 anys que tenen electricitat i això els ha permès que puguin tenir wifi. Hi ha molts dies amb mala connexió, però l’aspecte tecnològic va millorant…».

COOOS va fent campanyes al llarg de l’any, intenten col·laborar amb el que poden i veure com poden ajudar-los. «Sobretot ens interessa molt poder treballar amb les dones. Vam estar un temps fent una cooperativa de dones d’artesania i els vam enviar algunes màquines de cosir. Vam facilitar-los perquè poguessin comprar material allà i poguessin fer algunes peces d’artesania que després puguin vendre allà i almenys tinguin una mica de possibilitats econòmiques i una mica d’autonomia per part de la dona, que creiem que ha de tenir un paper rellevant».

Al llarg de l’any, la gent de COOOS estan fent xerrades quan els demanen els instituts i aquest últim any també van participar en un programa del Consell Comarcal d’Osona, es va fer un joc que es diu Osmón, per al mòbil. D’altra banda, per la Puríssima s’organitza un viatge amb les famílies, que poden anar als campaments, i en aquest cas els acull durant cinc o deu dies la família de l’infant, i llavors és una bona oportunitat per parlar amb ells, «per veure una mica els projectes en què hem anat col·laborant com van».

«Aquesta edició han vingut sis nens, a veure si en la següent són 7, 8, 10… Crec que també és molt important el boca-orella, que les famílies que han acollit i han tingut una bona experiència, són un bon altaveu per poder-ho explicar a altres famílies i que d’alguna manera això vagi animant a més famílies». La gent que vulgui contactar amb la gent de COOS ho pot fer via Instagram, «és el que ens funciona més, i llavors a través de la web (cooos.org), una web molt xula, que poden fer una ullada i trobaran diferents informacions, i també a través del mail».

VIC.- Mans, Festival per la Justícia Global se celebra els dies 29 i 30 de setembre a l’interior i a l’exterior del Centre Cívic Joan Triadú. Casa Terra i Cooperació Osona-Sahara, amb el suport de l’Ajuntament de Vic, són els organitzadors d’aquest esdeveniment que porta un cartell d’activitats impressionant, que no vol deixar ningú indiferent i que espera tenir continuïtat.

La idea de fer aquesta jornada sorgeix de la mostra d’entitats, allà les entitats de cooperació tenen un espai, la Fira de la Cooperació. Fent valoració dels resultats de la fira, es va constatar que a part de ser necessari per visibilitzar la diversitat d’entitats que formen part de l’activitat de la ciutat, que és un espai que deixava molt poc lloc a la reivindicació. Segons explica Elisenda Carrera, regidora de Cooperació de l’Ajuntament de Vic, «moltes de les entitats es queixaven que al públic jove no s’hi havia acostat o s’hi acostava poc, que no hi tenia lloc. Per tant, vam convocar a diferents entitats i organitzacions amb qui ens relacionem i que ens van manifestar aquestes inquietuds per poder idear una jornada més activista i concretar accions que poguessin conscienciar els joves sobre la seva petjada al món. I justament d’aquesta reflexió sorgeix aquest entusiasme per celebrar la primera edició d’un festival que el que busca és poder-se consolidar a la ciutat i a més a més ser un referent».

Al darrere hi ha una persona molt coneguda, molt estimada, amb un paper fantàstic, que és l’Alguer Miquel de Txarango, ell segueix sent activista amb el seu projecte Casa Terra. «L’Alguer és una de les persones que ha mostrat tot l’entusiasme perquè dur endavant un festival d’aquest caire. Es va fer una crida a les entitats de cooperació de la ciutat, però finalment qui ha acabat impulsant aquest festival ha sigut Cooperació Osona-Sàhara, que treballen en projectes als camps de refugiats saharauís, i Casa Terra, aquests treballen en projectes transformadors arreu, sobretot al Nepal i al Congo». A part, també s’ha fet un treball molt transversal amb la regidoria de Cultura i Vicjove. També hi ha altres entitats que s’hi han volgut sumar, com l’associació Festival Protesta, els Sagals d’Osona, grups de geganters i grallers i Maresmon, entre d’altres.

És un festival que serà molt intens, molt dinàmic i molt participatiu, «el que hem procurat és cuidar tots els detalls i ser coherents amb les activitats que s’hi fan, per exemple, hi haurà una paella solidària amb tiquets amb mirada social. Això vol dir que tots els beneficis aniran directament a projectes que porten a terme les entitats organitzadores».

«El gran objectiu que tenim amb aquest festival és la promoció d’una cooperació responsable. Necessitem generar espais on els joves prenguin consciència de la justícia global i que, a més a més, puguin repensar la seva manera de relacionar-se amb el món. Aquest festival té diferents intencions, però per a mi les més importants són la participació en el treball per un canvi de relació amb el món, que el faci més just i solidari i l’altra és la promoció de la cultura conscient, de l’ecologia, del feminisme, anticapitalisme, antiracisme, i de fer una promoció que siguem tots més compromesos en un món més just i sostenible. Això són els grans objectius. Esperem que el Festival Mans tingui llarga vida».

Un cartell excel·lent i arreu entrada lliure

Divendres, 29 setembre

19:00h Obertura de portes

Food trucks · exposicions · ràdio comunitària

19:30h ‘La Vida Tornarà’, ecorecital amb Sònia Arias i Gustavo Duch

21:00h Àudio experiència immersiva ‘Èxode, viatge d’una refugiada’

21:30h Projecció ‘Sin señas particulares’ de Fernanda Valadez (Festival Protesta)

23:00h Actuació Gemma Humet

23:30h Actuació Almamy K2vie

24:00h DJs

Dissabte, 30 setembre

11:00h Cercavila amb geganters i batucada

11:00h Jocs de fusta XXL

11:30h “Cooperem fent de castellers” amb els Sagals d’Osona

11:30h Art mural amb Soem Mac Graffiti

12:15h Cantada del cor Cantiquipugui

13:30h Paella popular

15:30h Actuació Mar Pujol

16:00h Actuació Ti Moun Yo

16:00h Tapís participatiu amb Maresmon

16:30h Taller de xocolata amb Lluc Crusellas

17:30h Xerrada “Sàhara: esperança, reptes i oportunitats” a càrrec de joves sahrauís

18:30h Teatre amb Planeta Impro

19:00h Xerrada “Prou nens i nenes a les presons” amb Subani Ale i Indira Ranamagar

20:00h Actuació Àlex Pérez

20:30h Actuació Guillem Roma

21:00h Foodtrucks

21:30h Actuació Berta Sala

22:00h Concert Pelat i Pelut

23:30h Concert J. Garriga i el Mariatxi Galàctic

01:00h DJ

VIC/estrip.- El Dia Mundial de l’Alzheimer, el 21 de setembre, és una bona excusa per reflexionar entorn del malalt i de la persona cuidadora; les emocions, la càrrega i les eines que cal posar en joc.

La Teresa Duran, psicòloga, i la Cristina Valls, tècnica d’AFMADO, van explicar al magazín ‘De tots colors’ de Ràdio Vic els detalls de l’entitat, des de fa un any regida per la junta d’ASHES, ha agafat un nou ritme i estan en plena campanya de difusió de l’entitat, de fer-la veure i sentir, i d’explicar les campanyes i activitats que lideren de suport a familiars i malalts d’Alzheimer d’Osona.

«Li diuen la malaltia silenciosa d’aquest segle, perquè l’edat és el factor de risc més elevat que hi ha i com cada vegada l’esperança de vida augmenta, la possibilitat que acabis desenvolupant un deterioro cognitiu és més elevada», explica la Teresa Duran. L’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa, progressiva i irreversible, que afecta el cervell i va deteriorant diferents capacitats. No hi ha cura.

Hi ha diferents tipus d’evolucions, pot ser un tema genètic, també és hereditari. «Aquesta és la pregunta típica dels familiars. Els estudis diuen que és un 1%. Por tant, hi ha molts més factors. És multifactorial, el fet que puguis acabar tenint la demència». El que sí que és molt important és portar una vida sana.

L’Alzheimer pot aparèixer a 55 anys (ràpid i agressiu), tot i que el més normal és a partir dels 65. No hi ha medicació per guarir, les que es donen el que fan és alentir el deteriorament cognitiu. De vegades els familiars justifiquen coses que no són normals, i això fa que la gent arribi molt més tard als metges i ingressa molta gent a les residències en un estat ja molt avançat de demència, amb familiars que claudiquen.

La situació és greu per això es va crear l’associació, la família es troba molt perduda davant aquesta malaltia. Llavors és molt important que hi hagi aquest suport, que et donin eines i pautes per poder tractar amb aquesta persona i que la vida conjunta sigui molt més fàcil. També és important conscienciar la societat, perquè hi ha persones que no volen sortir amb el seu familiar per por al que diran, perquè vivim en una societat on aquesta malaltia està molt amagada. Des de les escoles també volem intentar treballar-ho, perquè pensem que és on més podem arribar a la gent. I si tenen avis o familiars de casa, que sàpiguen també què és i com fer-ne front. Barregem el que és una malaltia mental amb el que és una malaltia neurodegenerativa.  Que no et sàpiga dir el teu nom no vol dir que no et reconegui, però sap que amb tu ha passat moments molt bonics. «Llavors, poder no és tan important posar el nom, sinó fer-li recordar moments que hem passat junts».

Insistim als CAPS, a Santa Creu, als centres cívics, als espais on hi pugui haver gent gran, que hi som i que podem donar suport des del començament, perquè oferim atenció psicològica i individual sempre que ho necessitin i al llarg de total la malaltia. L’atenció ha de ser individualitzada, però també tenim els grups de suport que s’ofereixen un cop al mes amb persones cuidadores en diferents fases, veuen que hi ha més gent que ho està patint, que ho està superant i que ho pot fer. Volem atendre tothom, tant si té problemes econòmics com si no. Entre els grups de suport, l’espai respir i les persones que hem anat atenent, des que ho hem agafat nosaltres, que ara al setembre ja fa un any, són unes 80 persones.

Símptomes indicatius de la malaltia

«Tots nosaltres, en un moment determinat, podem no recordar coses i això no vol dir que tinguem una demència. L’important no és no saber on tinc les claus, sinó que el problema és en el moment en què ja no sé per què serveixen les claus. Quan un fet és anòmal? Per exemple, sortir al carrer de casa i que hi hagi un moment, perquè al començament és un instant, que no sàpiga on estic», la Teresa Duran ens detalla alguns dels símptomes que poden ser indicatius de l’inici de la malaltia.

«Una persona que tota la vida ha cuinat i en un moment determinat no se’n recorda com fer un arròs blanc. O que t’acabis trobant les claus a dins les sabates, que no dins la nevera, que això li passa a molta gent. Han de ser coses que cridin l’atenció, que siguin molt anòmales. A vegades els costa trobar les paraules, comencen a canviar la conducta i el caràcter, perquè són gent que sent que alguna cosa no funciona, veuen que hi ha coses que no les poden fer i les van deixant de fer. I veus que aquella persona no socialitza tant… són fets indicatius. Però també hem de fer entendre que envellir no vol dir emmalaltir».

Joan Redorta i la junta d’ASHES es van fer càrrec d’AFMADO

 Joan Redorta, president de l’Associació ASHES és des de fa uns mesos també el president d’AFMADO (Associació de Familiars de Malalts d’alzheimer d’Osona), la qual té per funció, l’ajuda a familiars, donar suport, orientació, informació, etc.

En Joan explica que quan a la família l’hi arriba aquesta notícia tan greu, li cau tot a sobre i a vegades no saben què fer, és molt important ajudar-los, orientar-los i estar al seu costat. Van entomar les regnes d’aquesta associació en un moment en què els anteriors responsables feien un parèntesi per falta de relleu de persones disposades a fer-se’n càrrec. Se’ls hi va proposar a ASHES, que ja tracten temes de persones grans, en van parlar i van decidir tirar-ho endavant. De manera que la mateixa junta d’ASHES, és també la d’AFMADO, tot i que paral·leles, són dues associacions diferents.

L’entitat té en marxa diversos projectes centrats en el suport i l’acompanyament dels afectats per l’Alzheimer, es concreten en grups de suport, assessorament i l’atenció individualitzada als malalts i les famílies.

Alguns dels reptes, explica Redorta, són el desconeixement, la incertesa i la confusió. El dia a dia d’aquesta malaltia és, sens dubte, molt complicat, s’han d’enfrontar amb el desconeixement de com reaccionarà la persona malalta, com ha de fer-hi front qui viu al seu costat, com respondre a un brot de vegades inesperat i com s’ha de reaccionar. És una malaltia que va esborrant la vida i no queda res o molt poc, les persones del costat han d’estar molt preparades, ja que pateixen molt. La nova junta va fer-se càrrec de l’associació just després de la Covid, un dels motius que van propiciar l’aturada prèvia de la seva activitat.

Tot i no haver viscut aquesta situació complexa de primera mà, Redorta sí que recorda el procés de tornar a la normalitat a l’entitat i que, en arribar a l’associació, es van trobar persones certament angoixades i enyorades de les activitats presencials. No poder tenir contactes ni sortir ni poder-se trobar o compartir, van empitjorar les situacions de molta gent. Hi ha consciència sobre aquesta malaltia, però moltes vegades no s’hi vol pensar. Actualment, estan estudiant accions per conscienciar les persones.

En Redorta vol enviar un missatge d’esperança a tots aquells que hagin rebut un diagnòstic. A aquesta malaltia, malauradament, se li suma la soledat de fer-se grans. A la gent jove li costa molt d’entendre la soledat de la gent gran. El problema és quan comencen a adonar-se de la malaltia, després pensar en qui els acompanyarà, què serà de la seva vida. La malaltia la passa també el cuidador, per tant, se l’ha de cuidar molt, si no, és difícil d’aguantar. És important el fet de compartir, el saber que no s’està sol, que en un moment donat hi ha un telèfon on trucar per orientar. Comparteixen professionals amb ASHES. Pel que fa als ingressos, es financen a través d’anar parlant amb els socis i alguns ajuntaments, a través de programes concrets com el de Vic.

De cara al futur, AFMADO vol atendre els afectats des del principi fins al final, un dels projectes serà oferir el servei respir en caps de setmana i assessorar a les llars privades. Actualment, es manté el contacte per telèfon, sobretot en casos concrets. Una altra possibilitat és anar als domicilis per a ensenyar estratègies com comportar-se en els moments difícils de tensió, atendre el decaïment de la persona que cuida, etc.

També es pot ajudar través de campanyes per a finançar la investigació. Aquesta és una xacra important de la societat, ja que encara no té cura. L’Associació de Familiars i Malalts d’Alzheimer d’Osona és un testimoni viu de l’esperança i la resiliència que es necessiten per enfrontar-se a la complexitat d’aquesta malaltia. A través del seu compromís i dedicació, ofereixen suport a les persones afectades i a les seves famílies, creant una important xarxa basada en la solidaritat i l’empatia.

Cultura i Alzheimer, una fórmula de salut

La ciutat de Vic, de la mà de la UVic-UCC, ha apostat de forma decidida per l’art i la cultura com a elements de salut, cohesió i participació social. El projecte Vic Cultura i Alzheimer, iniciat el 2018, i el projecte Cultura i Salut s’han fusionat per donar pas al programa ‘Vic Cultura i Benestar’, el qual es va presentar a finals d’abril, on el programa s’amplia a nous col·lectius, com són les persones amb problemes de salut mental, amb diversitat intel·lectual, persones refugiades i nouvingudes.

La diversitat d’agents culturals i la seva sensibilitat ha facilitat la identificació de l’activitat cultural com una eina potent de cohesió i benestar. D’aquí que a partir de la coordinació d’aquests agents es vertebri una oferta única i multidisciplinària entre els agents públics i associatius i es concreti amb una proposta de prescripció social que afavoreixi aquests col·lectius i els vinculi als recursos de la ciutat.

El projecte és realitat gràcies a la complicitat de totes les institucions d’art i cultura de la ciutat. Ha esdevingut un programa de referència nacional, en ser tota una ciutat inclusiva a través de l’art i la cultura. L’edició 2023 de ‘Vic Cultura i Benestar’ espera una participació d’entre 800 i 1.000 persones a les més de 40 activitats programades a través de propostes de gran qualitat, que es van iniciar el mes de març i s’allargaran fins al desembre.

MANLLEU/estrip.- La Marina Carrasco, l’Alba Ruiz Jordà i la Dounia Zolati s’han conegut a partir d’una iniciativa que comparteixen, ajudar les persones damnificades pel terratrèmol del Marroc. La Marina ja havia començat a recollir material a través del Club de Boxa Osona, ubicat a Roda de Ter i regentat pel seu pare, un dels entrenadors li va parlar de l’Alba, que la seva parella és marroquina, Mounaim Ouguaour, i que estaven fent el mateix. Van començar a difondre el missatge per xarxes i amb la Dounia ja al grup impulsor és no parar de rebre material i ajuda que estan acumulant en una nau que els han deixat des de l’Associació del Serpent al carrer Canigó, 35, de Manlleu.

La feinada ara -fan una crida a més voluntaris- és fer el triatge i classificació del material «ara mateix ens falten mans. Hem tornat a fer una difusió per si la gent vol ser voluntària per ajudar-nos a fer aquesta separació. Estem buscant per fer el transport nosaltres mateixos fins allà per assegurar-nos que realment arriba a les persones més necessitades», ens explica la Marina.

El Club es va desbordar de material que anava portant la gent des del 12 de setembre, però ara, amb la nau a Manlleu tot és un xic més senzill «el que no ens arriba són les mans a l’hora d’organitzar. I també com que aquesta gent necessitarà molt de temps per recuperar-se, potser ens ho prendrem més amb calma i així ens assegurem de fer-ho millor, que no ràpid i corrents i sense garanties d’èxit i que arriba al lloc adequat», reflexionava la Marina davant la problemàtica de garantir en aquests moments un transport adequat i eficient.

La campanya de difusió va començar a través d’Instagram i les xarxes socials, però de seguida va transcendir als mitjans de comunicació locals «és que ha sigut una bogeria. Jo de veritat que em sento molt orgullosa de la gent com ha col·laborat i com s’ha solidaritzat, de veritat».

La Marina Carrasco, boxejadora i entrenadora, detallava els primers dies de l’experiència al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic, «Estic molt contenta, ajudar és l’únic que volia, el que vull és que això arribi a les mans dels necessitats. Estic contenta, la veritat, i cansada també, perquè és molt cansat, però molt bé, val la pena, vull dir, ho necessiten, hi ha gent que s’ha quedat sense res. Ajudar és una cosa que a mi m’agrada, la meva feina també va d’això, d’ajudar les persones. És una cosa que és bastant vocacional, treballo en un centre de persones autistes».

La Marina i l’Alba segueixen al carrer Canigó, 35, recollint ajuts amb una cara immensa de satisfacció. La Dounia, infermera, es plantejava poder anar sobre el terreny per ajudar a les víctimes del terratrèmol i com ella, un bon gruix d’osonencs ho està fent. Hi ha diferents campanyes en marxa, perquè com diu la Marina serà una llarga recuperació pels afectats.

VIC/estrip.- La Jove Orquestra Simfònica de Barcelona actuarà a L’Atlàntida, el diumenge 1 d’octubre a les 6 de la tarda, en benefici de l’Associació TEA-Asperger d’Osona. Les entrades, a un preu de 15 euros ja estan a la venda. Cada temporada, L’Atlàntida organitza dos concerts solidaris a favor d’entitats sense ànim de lucre que desenvolupen projectes adreçats a col·lectius en risc d’exclusió social o situació de vulnerabilitat.

En aquesta ocasió, la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona (JOSB) han preparat, juntament amb la violoncel·lista Laura Peribañez i sota la direcció de Carlos Checa, un concert en homenatge a la figura de Pau Casals amb motiu del 50è aniversari de la seva mort. Dins la gira d’aquest mateix espectacle està programat al Cadogan Hall de Londres.

Fundada el 2015 a Barcelona com un projecte musical per a joves instrumentistes que s’inicien al món simfònic professional, la JOSB consta d’una plantilla de 70 músics. Aquesta formació ha presentat amb èxit vuit temporades amb sis programes cadascuna de grans obres de la música simfònica arreu del territori, sent molt present a la temporada del Palau de la Música Catalana i al Teatre de l’Aliança del Poblenou.

L’Associació TEA-Asperger d’Osona és una associació sense ànim de lucre formada per famílies i usuaris que treballen conjuntament per sensibilitzar, fer difusió, formar i acompanyar a nivell personal, social i escolar les persones amb TEA; per tant, dona cobertura tant a la persona diagnosticada d’un Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) o síndrome d’Asperger, com a les seves famílies i el seu entorn.

La recaptació del Concert Solidari de l’Atlàntida es vol destinar a la promoció d’activitats d’oci específiques per a diverses franges d’edat: casals d’estiu, colònies i el projecte Deslliga’t per fomentar l’autonomia cap a l’etapa adulta. Totes aquestes activitats volen promoure la participació dels nens i nenes amb TEA per afavorir la relació entre ells, adquirir habilitats socials, realitzar, experimentar i participar en diferents activitats en un entorn d’oci i joc, acompanyats de professionals que facin aquest suport.

El projecte Deslliga’t consisteix en un entrenament per aprendre l’organització de la llar i les tasques domèstiques i per adquirir les habilitats necessàries per dur una vida autònoma i independent a partir de la convivència d’un grup reduït de joves en un pis durant una setmana, acompanyats de professionals durant les 24 hores.

FOLGUEROLES/estrip.- La delegada d’Osona Contra el Càncer a Folgueroles, M. Àngels Bover Casany, va morir l’11 de setembre del 2022 i en el seu testament constava una deixa de 55.000 euros per a Osona Contra el Càncer. La primera notícia sobre el llegat va arribar a través d’una comunicació oficial d’un bufet d’advocats de Vic, però sense especificar ni nom del donant, ni quantitat. Fins fa pocs dies, i així ho recull el full d’ingressos de l’entitat del mes de juny, no han finalitzat tots els tràmits perquè la voluntat de M. Àngels Bover fos una realitat.

Cristina Herrera, presidenta d’Osona Contra el Càncer, es mostrava especialment emocionada per l’acció, ja que ha estat una sorpresa i que és el primer llegat que rep l’entitat: «Malauradament, la M. Àngels va morir de càncer i les darreres setmanes estava ingressada a la Santa Creu, on l’havíem anat a visitar diferents membres de la Junta. No ens havia dit res del testament, i tot i la tristesa de perdre una excel·lent persona i companya, estem francament agraïts, perquè pensés fins a darrera hora en donar suport i escalf, a través d’Osona Contra el Càncer, a persones que, com ella, pateixen aquesta malaltia». El mes de març, durant la celebració de l’Assemblea d’OCC, ja se li va fer un doble reconeixement públic, també per haver estat al front de Folgueroles, i es va donar la benvinguda a qui li agafava el relleu, M. Àngels Noguer.

M. Àngels Bover vivia a Folgueroles i era biòloga de professió i funcionària del llavors Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat, gran aficionada a la fotografia i als animals, era una persona molt estimada i «molt bona amiga». Vídua, dos anys després de casar-se, i sense fills, en el testament va repartir les propietats entre familiars i amics i també va fer una deixa, a més d’OCC, a la Fundació Hospital de la Santa Creu. El seu pare era originari d’una casa de pagès de Folgueroles, municipi on es van instal·lar des de finals del segle XX, perquè abans vivien a la zona del Remei de Vic.

VIC/estrip.- El 27 de juny es va celebrar una nova sessió de l’espai de trobada ‘Sala Oberta’, amb el suport de la Fundació Privada Girbau i la col·laboració de la Coordinadora del Voluntariat d’Osona, la qual es va desenvolupar entorn del tema: Noves formes de cooperació internacional. Des del plató de televisió de la Universitat de Vic i amb el suport, la complicitat i l’ànima de la Fundació Girbau, van participar en la taula de debat en Ramon Bufí, d’Agermanament sense fronteres, en Raül Arqueros, de la Fundació Iquànima, i l’Ignasi Arumí, de l’Associació Options Catalunya-Nepal, els quals van detallar els seus respectius projectes i van fer aportacions molt valuoses, igual que el públic assistent.

Ramon Bufí va detallar els projectes d’Agermanament Sense Fronteres, que opera al Camerun, a la regió centre-sud, agrícola i part d’ella de selva. Té tres grans projectes, el primer, el foment de cooperatives i, actualment, hi ha unes seixanta que funcionen, agafen un grup de dones que tinguin ganes de treballar, se’ls desbrossa un tros de selva, se les forma, se les ajuda a plantar i a conrear. El segon és l’aigua, la mortalitat infantil era del 70 o 80 %, ara és baixíssima, gràcies a fer un pou a cada poblat, n’hi ha uns 60. Per engegar-los compten amb una persona tècnica i quan ja està en marxa, ja gent del poblat són qui l’han de gestionar. El tercer és l’educació. Tenen en aquest moment dues escoles maternals i la creació a partir del setembre d’una escola que aquí en diríem d’FP. A partir del setembre comença una escola de cuina, l’any que ve de perruqueria. Es pretén arribar a fer una universitat agrícola simple, en col·laboració amb el govern. Aquí fan un gran treball de recollir diners i divulgació. Sense sensibilització això no s’acabaria mai. La tasca hauria de ser el treball per a la justícia global, no per a la cooperació solament.

Raül Arqueros, de la Fundació Iquànima, va explicar que fan un projecte als afores de Lima, al Perú, pràcticament en un desert. Des de fa 20 anys tenen una escola, amb un centenar de nenes i nens, un excel·lentíssim departament de psicologia per poder detectar abusos, maltractaments i violacions. La seva escola ha sortit tres cops per la televisió peruana com a exemple de projecte humanitari, això va fer que gent de la selva, que està molt lluny de Lima, anessin a demanar que els ajudessin i es van embarcar en un projecte que es diu Centro de Desarrollo Intercultural Amazònia Europa, que té quatre besants. La primera és l’educació. L’altra és la salut. Dins de l’àmbit de salut i la nutrició. La tercera pota és l’agricultura sostenible. El quart àmbit és l’art. 

L’Ignasi Arumí va detallar l’Associació Options Catalunya-Nepal, des del 1999 està fent projectes a Nepal. Van intentar ficar el seu granet de sorra creant una escola de formació professional centrada en la cuina. Van detectar que la franja a partir de 16 anys, estan molt desemparats. Acaben demanant diners pel carrer o els costa trobar feina pel tipus de casta que són. Van decidir començar i segueixen amb aquest curs de cuina que dura tres mesos, més tres de pràctiques i ja estan al sisè curs. Van veure que això no era suficient, que necessiten més competències transversals, perquè molts d’aquests joves que no han tingut una formació, fan un curs, moltes vegades i desapareixen i ja no els troben. S’havien d’acompanyar i donar, a part de la cuina, anglès, informàtica i altres competències que els servien per guanyar autoestima. Cada cop agafen 10 alumnes, així poden fer un seguiment dels 6 mesos i posterior que permet veure la inserció laboral. Les ONG han de treballar per un procés de conscienciació, que hi hagi justícia global.