VIC/estrip.- L’àmbit d’actuació de l’associació Rosa Dilmé Rwanda, se centra al poble de Ruli al nord de Kigali i a la ciutat de Mojanga, dues zones molt diferents. Ruli és molt rural, està a més de 1200 metres d’altitud, hi podem trobar un gran hospital i una missió de les Germanes Dominiques, aquesta és la via que han fet servir per a treballar-hi. Kagali és una mica més urbà, amb una universitat catòlica. A través d’en Fermin, un company ruandès que viu a Osona, han pogut fer col·laboracions amb la universitat, perquè les joves puguin acabar els estudis, ja que hi havia molt abandó en els primers cursos de la carrera.
Des del 2019 no s’ha pogut viatjar a Ruanda a causa de la pandèmia, entre altres motius. A aquest país hi ha hagut pocs casos de Covid, pot ser per la poca densitat de població, també és cert que tenen altres prioritats, com poder menjar cada dia. La gent viu el dia a dia, han de sortir a guanyar-se el menjar. A les ciutats les situacions són més dures. El sistema sanitari funciona, ja que tothom té La Mutuel, assegurança mèdica, per sort no hi ha hagut saturacions d’hospitals, el sistema sanitari funciona bé. S’han començat a disparar els casos de covid, actualment hi ha menys d’un milió de persones vacunades en una població de 12 milions, amb el problema afegit de què en ser un país pobre no arriben les vacunes. Hi ha hagut confinament de les 7 del vespre a les 4 del matí, el fet més greu és el tancament entre pobles, això ha impedit el moviment i per tant el comerç entre ells.
L’Anna Bach i en Ramon Rodino van ser els fundadors, van començar amb mossèn Cases al principi del 2017, l’Anna és dentista i va iniciar la seva tasca muntant la clínica dental. El 2012 es va incorporar la Maria Soto portant la part anglesa, és professora d’anglès i Rwanda és un país anglòfon. La Sònia és una altra professional dentista que col·labora en el projecte. La història comença amb la Rosa Dilmé, una germana dominica que malauradament va morir l’any 2018, era una persona referent i compromesa, durant més de 40 anys, i van pensar a poder continuar el seu llegat, fent honor al seu nom, és per això que el 2018 es va muntar l’associació. Continuen col·laborant amb les germanes a Ruli, també en el tema de pous d’aigua, la Rosa tenia molt clar que era un tema que s’havia de treballar molt, les altres accions es fan en l’educació, en la sanitat i la clínica dental.
Gràcies a la col·laboració de l’ajuntament de Vic, el Consell Comarcal i aportacions dels socis de l’associació, s’ha pogut tirar endavant el projecte de la construcció d’un dipòsit recollidor d’aigües pluvials i gràcies també a l’esforç de la gent d’allà. El format és de col·laboració, aquí se’n fa difusió i es busquen els recursos econòmics, al país els tècnics porten a terme el projecte. L’accés a l’aigua és molt complicat, no hi ha infraestructures, cada dia s’ha de caminar 2 o 3 kilòmetres per anar a buscar aigua en fonts que a vegades quan arriben estan seques.
El pou que han construït està situat al centre del poble, en un centre educatiu que es diu Arural, és un centre d’agricultura, principalment dirigit a noies. El 1994 a Rwanda hi va haver un genocidi, durant cent dies hi va haver una matança brutal (més de mig milió de morts), i per això es va formar un orfenat, però el govern ruandès està en contra d’aquestes institucions i aposta més per l’acolliment a famílies, és més comunitari i és per això que aquest orfenat s’està desfent.
Per tant hi ha aquest àmbit educatiu en el centre rural per a noies joves, la clínica dental i l’hospital on es porten medicaments i on es fan revisions dentals a nens i el projecte de pous d’aigua. La universitat no és gratis, l’objectiu és que les noies que comencen acabin els estudis. Estan pendents de converses amb un grup de nois que van sortir d’aquest orfenat i van rebre l’ajuda de la Rosa Dilmé. Ara ja, amb famílies formades, volen retornar allò que van rebre i ajudar a més gent, la seva associació també es diu Associació Rosa Dilmé. La població de Ruanda és molt jove, hi ha un 50% de persones que tenen menys de 15 anys. El govern té la visió de ser un país de coneixement, no només de subsistència, és un país dinàmic que té molt potencial.
La clínica dental va ser la primera acció
La clínica dental va ser la primera acció que es va fer, l’Anna Bach en un viatge que va fer amb mossèn Cases, va veure que els nens tenien les dents destrossades, va pensar que com a dentista, podria fer alguna cosa i des de llavors no ha parat, portant material, ajudant als dentistes d’allà, fent les revisions… La Maria porta el tema d’educació i ara estan amb els pous. Pel que fa a les Germanes Dominiques, està canviant el perfil, abans portaven més el pes de la congregació les germanes europees, ara recau més en les germanes holandeses i africanes, porten molts projectes a l’hospital, actualment es porta a terme un de seguiment del VIH Sida i casos de malnutrició. «És interessant que la gent del país estigui agafant el relleu, això vol dir que van per bon camí», exposa la Maria. El primer any que hi va anar, la Maria no esperava trobar-se amb tanta gent amb tantes ganes de tirar endavant. La col·laboració no ha de ser sempre anar al país, es pot fer des d’aquí: «A Osona hi ha moltes associacions i es poden fer moltes coses en grans projectes molt bons, es tracta de buscar el que et sentis còmode».
Créixer en un ambient així, on la terra, els aliments o tot l’entorn encara està impregnat d’aquesta radioactivitat, no és ni de tros ideal per als nens i nenes de Bielorússia i Ucraïna, que, per tots els mitjans possibles intenten evadir-se d’aquesta situació marxant uns mesos de casa seva. Un dels destins, des de ja fa 25 anys, és la comarca d’Osona, on, gràcies a l’entitat Osona amb els nens, arriben més una vintena de nens i nenes. «L’any 1996 es va fer la primera acollida a la comarca, i tot va ser gràcies a tres amigues de la comarca van saber que a Madrid es feien aquestes acollides, així que es van animar i ho van provar», explica Mercè Fiol, presidenta de l’entitat osonenca, «van fer un primer viatge a Ucraïna i van anar a parar a un lloc molt a prop de la central, on la UNESCO treballa regularment. Quan es van conèixer no van tardar i aquell mateix any ja arribaven nens cap a Osona», segueix.
Vacances terapèutiquesMés enllà del que es podria arribar a considerar un campament a l’estranger, les vacances que tots aquests infants venen a gaudir a Osona tenen un rerefons molt important: la salut. «Els nens ho necessiten i les famílies d’allà ja t’ho demanen. Saben que als nens els va molt bé per la salut», explica Fiol. «Les zones d’on provenen els nens són molt rurals, i allà tothom viu i menja de que els dona la terra», explica Josep Pujol, vocal de l’entitat, «la terra allà encara està contaminada, i això els afecta molt. Quan venen aquí, tot el que mengen no està contaminat i això els ajuda a abaixar la radiació que han acumulat durant tot l’any», segueix.
Estar-se a Catalunya durant més d’un mes aconsegueix que, tot i ser poc temps, «la radiació acumulada que tenen al cos els baixi gairebé un 50%», afirmen tots dos, fet que, a la pràctica, els permet «incrementar molt la quantitat de defenses que tenen i passar un bon hivern, sense posar-se malalts ni passar refredats tan durs com els seus companys», segueixen. A més del simple fet d’allunyar-se de la radioactivitat, conviure amb altres famílies i amb altres infants també és teràpia per als nens i nenes que venen cada estiu. «Els nens s’estan aquí amb altres famílies, és una acollida totalment familiar», afirma Pujol, «aquí fan el que fa la família, són un més de la família. Els nens venen molt espantats, ja que tenen 8 o 9 anys, però un cop han passat el període d’adaptació ja són un més i, durant molts anys, tornen sempre amb la mateixa família que els ha acollit sempre. Són com el cosí que viu a l’estranger que ve a visitar-los a l’estiu», explica Fiol.
La Covid-19: una frenada en sec
Com en tants altres aspectes de la vida quotidiana, la Covid-19 va ser una frenada en sec per les aspiracions i pels plans d’Osona amb els nens, que va haver de posar en pausa el projecte que, des del 1996, encara no havia fallat cap estiu. «El 2020, abans del confinament, vam ser nosaltres qui vam decidir que aquell any no vindria ningú, ja que veiem que la cosa es complicava. En una setmana ja va canviar tot, malgrat que va ser tota una decepció», narra Pujol, «i aquest estiu passat, malgrat que tots pensàvem que ja es podria reprendre, aleshores va ser el govern de Bielorússia que va dir que els nens no podien sortir del país, que no podien anar enlloc d’Europa», afegeix la presidenta d’Osona amb els nens.
Aquesta situació fa posar els nervis de punta a tothom, tant als infants que no poden fer les seves tradicionals vacances, com a les famílies que no poden rebre els nebots llunyans que venen a visitar-los cada estiu. A més, Fiol també afirma que «tenim famílies noves que tenen moltes ganes de poder començar a acollir, però que els hi hem de dir que, com a mínim, fins al 2022 no podrà ser». Però malgrat que la situació no acompanya, des de l’entitat no perden les ganes ni l’empenta que tant els caracteritza. «Tenim moltes ganes de poder seguir treballant i portant nens. Nosaltres no defallim i aprofitem per donar-nos a conèixer tant com podem per preparar el terreny per l’estiu que ve», expliquen.
La incertesa és una constant avui en dia, per a tothom i per a entitats com Osona amb els nens, però la convicció que mostra l’entitat en aquests moments és envejable. «Nosaltres només pensem a continuar i tirar endavant, amb famílies noves i persones que segueixin tirant Osona amb els nens endavant», expliquen tots dos, que, alhora, també comencen a preparar el terreny de cara a un possible relleu, «també esperem que algunes persones puguin anar agafant més importància en el rol organitzatiu, ja que nosaltres ja comencem a ser grans i tard o d’hora arribarà el moment de fer un relleu generacional», diuen Pujol i Fiol.
Sigui com sigui, amb relleu generacional i Covid, és una afirmació totalment verídica dir que Osona amb els nens encara té corda per molts anys, tant per les famílies que esperen l’arribada dels infants com els nens i nenes que esperen el moment que puguin tornar a sortir del seu país per venir a netejar-se i gaudir d’unes bones vacances a Osona. I és que, en el fons, és per a ells i elles que aquest projecte segueix endavant, i amb la mateixa força de sempre. «Aquestes vacances, per als infants, és millor que qualsevol tractament mèdic. Quan venen, posen el comptador radioactiu a zero, i així asseguren que comencen un any que, de ben segur serà bo. És una necessitat per a ells i per a nosaltres», conclouen.
L’espectacle parteix de la lectura de la novel·la de ciència-ficció d’Aldous Huxley ‘Un món feliç (1932)’, com a pretext i marc per arribar a una obra de creació col·lectiva que farà reflexionar el públic sobre la societat i la seva evolució, el present i el futur, les relacions humanes i les seves jerarquitzacions. El concepte artístic planteja traslladar a escena un món mecanitzat, determinat i deshumanitzat que augura un futur desolador i interpel·lar l’espectador perquè estableixi connexions entre la societat exposada i la nostra. En aquest sentit, és una obra que busca remoure consciències i oferir una experiència intensa.
Quan algú recorre a un servei, es paga amb les hores que ha utilitzat fent aquell servei. En fer-se socis del Banc es té un saldo a favor automàticament de 10 hores, a partir d’aquí, es poden utilitzar en serveis que ofereixen altres persones. Es gestiona via un programa que hi ha penjat a la pàgina web del Banc, o bé través d’un telèfon del Centre Cívic Santa Anna i un mòbil amb whatsapp i telegram. La idea és arribar a un equilibri entre donar hores i que hi hagi el retorn. Costa bastant que la gent s’adoni que existeix el Banc del Temps, es posen a disposició molts serveis i possibilitats. Dins la pàgina hi ha dos apartats una d’ofertes i una altra de demandes. Es pot fer la consulta del que s’ofereix, es pot trobar des de gent que fan companyia, per a llegit, jugar, xerrar, cura de la salut, ioga, gimnàstica, massatge, pentinar, ungles, tasques domèstiques, cuinar, cura d’animals, transmissió de coneixements per passar el temps en companyia, es pot solucionar temes de soledat. Converses d’anglès, francès, caminades, el ventall d’intercanvis és molt gran.
Actualment estan fent campanya per captar nous socis, en aquest sentit sempre és millor anar al Centre Cívic Sant Anna, dimecres a la tarda de 5 a 7, però també es pot fer l’alta per telèfon trucant al 604 30 56 00. Es mira de conèixer les persones i saber quin és el seu bagatge, en la fitxa de soci es reflecteix el que està disposat a oferir i que espera rebre, es mira de fer seguiment i acompanyament. Es fa promoció per augmentar els socis i els serveis, l’interessant és que la gent repeteixi. Hi ha 275 socis, d’aquest, la meitat són actius, amb uns 50 serveis d’intercanvis mensuals, cada mes hi ha entre dues o tres altes. Els socis són de totes les edats amb un ventall de serveis molt diversos. L’equilibri consisteix a oferir i donar, tothom és bo en alguna cosa, només s’ha de tenir clar quin és aquest valor que es té i oferir-lo. També funciona com a banc de recursos, hi pot haver algú que està buscant alguna cosa en concret, des del Banc es pot aconseguir o demanar qui ho sap.
Temps per als altresEstem en una societat que a tothom li falta temps i que ningú atrapa res, és qüestió de prioritats, reservar de tant en tant part del propi temps per a una altra persona, és agraït, el valor d’aquest agraïment en serveis és diferent, ja que hi ha un intercanvi immediat de persona a persona, en un moment de dificultat. Ara, en els bancs no hi ha cap mena de relació, abans coneixies als qui t’atenien, això és el que intenta fer el Banc del Temps, parlar amb la gent i que hi hagi intercanvi d’opinions, fer xarxa, socialitzar-se, fer activitats en grup, no només individualment de dues persones que queden per fer un servei. Els dilluns al matí es fan caminades, trobades d’anglès o francès, lectures de llibres. Els socis poden fer propostes com per exemple xerrades de temes d’interès.
Durant la pandèmia els intercanvis van baixar, una causa era també perquè el centre de trobada al Centre Cívic Santa Anna estava tancat, durant un any i mig l’ebullició que hi havia, va baixar, tot i això, hi han hagut intercanvis, la necessitat fins i tot de tenir una escolta és evident. Sovint no és fins a final de mes, en entrar al programa de gestió, que es veu realment el moviment i les demandes que hi ha hagut. Al Banc del Temps, tothom és voluntari, tothom pot aportar i rebre, ningú està per sobre de ningú.
Aquesta temporada que comença, gestionaran 470 futbolistes de totes les categories i edats, aquest projecte es va iniciar amb el primer equip associat a l’escola Estel amb nois i noies amb discapacitat intel·lectual. «L’esport és una eina poderosa si es fa servir adequadament per formar, l’esport en equip estimula la salut, és un espai de socialització, un espai d’integració com a teixit associatiu, és una eina d’inclusió molt interessant», explica Puig. En aquest aspecte és importat que les entitats es deixin assessorar per experts. L’esport també són altres coses, és identitat, és crear sentiment de pertinença, estrènyer vincles i crear corrent de solidaritat. «Una de les primeres accions amb en Sagí Barnoles va ser una xocolatada solidària. Però, evidentment, ara ja anem molt més enllà. També es va engegar ja fa un any el banc del material esportiu, per tant, les famílies, quan els seus fills o filles acaben la seva etapa esportiva, dipositen el material, i es fa arribar a famílies que no tenen la capacitat de comprar cada any les sabatilles o altre material», diu el president de la Fundació.
L’Ignasi Puig sona un missatge integrador: «En l’esport ningú és més que ningú, l’origen o la situació socioeconòmica no ha de tenir cap incidència sobre l’activitat que s’ha de desenvolupar. El futbol és un llenguatge universal i tothom ha de tenir igualtat d’oportunitats, ajudar a fer una societat més justa i solidària».
Torneig de les NacionsS’ha celebrat aquest estiu a les instal·lacions de la UE Vic, amb molt més èxit de l’esperat, el Torneig de les Nacions i amb col·lectius amb necessitats diferents. Fa tres anys es va signar un conveni, i ja van fer un projecte de futbol femení, amb l’Associació Alkaria que col·labora amb països del tercer món i amb ells han tirat endavant aquest projecte que tindrà continuïtat. «Ha de passar de ser un torneig de determinades nacions a un torneig plurinacional on la gent es podrà agrupar per afinitats culturals o el que sigui i el que no hi pot faltar és la nació catalana», explica l’Ignasi Puig.
Que la Fundació Barça hagi format un equip per participar en la Lliga Genuine, d’esportistes amb diversitat funcional intel·lectual, també ha estat gràcies a les aportacions d’experiències i treball de la Fundació de la UE Vic. Alguns jugadors del Vic s’incorporaran al Barça!
Campanya per aconseguir que s’atorgui la Creu de Sant Jordi a la UE Vic
El 18 d’octubre del 2022 se celebrarà el Centenari de la Unió Esportiva de Vic. La commemoració cavalcarà entre la temporada 21-22 i la 22-23. S’ha dividit l’activitat de celebració en tres àmbits, un esportiu on hi haurà una sèrie d’activitats com partits amistosos, tornejos, partits commemoratius, algunes amb voluntat de perpetuar-se en el calendari, com el trofeu Centenari en versió masculina i femenina de primers equips. Activitats orientades al vessant institucional del club, el mes d’octubre s’inicia una campanya de recollida de signatures, perquè la Generalitat de Catalunya, l’any 2022, reconegui l’entitat amb la Creu de Sant Jordi. Altres activitats més històriques i culturals, com reversionar l’himne o l’edició d’un documental on s’intentarà fer una reconstrucció històrica de l’entitat, per a estrenar-lo el 18 d’octubre de l’any 2022. Aviat es començaran a enregistrar entrevistes amb un recull de persones que poden fer aportacions molt valuoses de la història, malauradament alguns ja no hi són, però es buscarà algun familiar. Aquest documental s’ha dividit en cinc parts, el darrer és el Vic del segle XXI, situat en l’any 2000 fins a l’actualitat.
La pandèmia de la Covid-19 va fer variar el funcionament del banc. Abans de la pandèmia, atenien unes 70 o 80 famílies de mitjana. Amb la pandèmia, aquesta xifra va augmentar lleugerament, i ara atenen entre unes vuit i nou famílies més. El banc va romandre obert, fins i tot amb l’estat d’alarma, ja que pel sistema de repartiment que tenen, sistema de lots, poden entregar els aliments sense necessitat de contacte. En aquests moments reparteixen uns mil dos-cents quilos d’aliments cada mes, en funció dels usuaris que tenen i de les existències. L’entrega d’aliments als beneficiaris està estipulada els dijous a mig matí, menys el tercer de cada mes. Les famílies amb un o dos beneficiaris passen a recollir aliments una vegada al mes, mentre les famílies amb més de dues persones poden anar-hi cada quinze dies.
Hi ha aportacions dels Ajuntamnets de Sant Quirze i Montesquiu i el Gran Recapte era sempre una bona empenta, però amb la modalitat imposada per la pandèmia, sense poder participar-hi directament els voluntaris del territori, la distribució ha passat a ser proporcional i això ha perjudicat els llocs on més es col·laborava.
Més usuaris locals que immigrants
Les xifres d’usuaris del banc d’aliments del Bisaura són clares i transparents. Hi ha un control minuciós de les entregues, dels beneficiaris, de les altes i baixes i respecten, com no pot ser d’altra manera, una absoluta confidencialitat. Dels 109 usuaris, 50 són immigrants o d’origen estranger i no n’hi ha cap sense llar. Dels beneficiaris 56 són dones i 53 homes. En la franja de fins a 15 anys s’atenen 29 menors, i el gruix són fins als 65 anys, en aquest cas parlem de 69 usuaris. En el sector de la Tercera Edat només hi ha 9 usuaris, 5 dones i 4 homes.
D’altra banda, al local del banc d’aliments disposa d’un altell que els voluntaris de Càritas han adequat com a rober. Els usuaris del banc saben que tenen a la seva disposició roba en excel·lents condicions, això sí, s’ha posat un preu simbòlic a les peces d’1 i 2 euros, perquè així eviten el possible abús d’alguns usuaris. En aquest sentit, des d’alguns robers de Càritas i altres entitats s’havia detectat que alguns usuaris anaven constantment a buscar roba, així s’evitaven de rentar-la.
El Programa UAT vol contribuir a la promoció social i cultural de nois i noies procedents de famílies amb dificultats econòmiques o en risc d’exclusió social i, alhora, crear sinergies amb altres institucions i agents socials i educatius del territori per posar la Universitat a l’abast de tothom, impulsant i liderant una xarxa social i educativa. S’ha volgut crear un sistema d’ajuts «amb marcada vocació territorial i com a mostra del ferm compromís de la Universitat de contribuir al desenvolupament humà, socioeconòmic i cultural de l’entorn, d’acord amb la responsabilitat social que té la institució», explica Joan Soler, professor emèrit de la UVic-UCC i coordinador del Programa UAT.
Per a la presentació de sol·licituds de la convocatòria 2021-2022 hi ha dos terminis: el primer període va ser de l’1 de juny al 9 de juliol de 2021, i el segon període, del 12 de juliol al 21 de setembre de 2021. La resolució del segon període es farà el 30 de setembre. Totes les bases del Programa de beques UAT es poden consultar al web uvic.cat.
Candidats dels institutsUna de les singularitats d’aquest programa és que les i els joves candidats a l’obtenció de les beques UAT seran proposats pels mateixos instituts i centres d’educació secundària on han cursat fins ara mateix els seus estudis. Les condicions generals per optar-hi són haver obtingut plaça en un dels graus que s’escullen segons els requisits d’accés a la Universitat i el procés de preinscripció universitària, matricular-se d’un grau oficial a la UVic-UCC, procedir d’un centre educatiu de secundària i estar empadronat en un municipi del Bages, Osona o Moianès.
En l’apartat acadèmic caldrà haver assolit una nota mitjana de Batxillerat o de CFGS igual o superior a 7 i matricular-se de 60 crèdits a cada curs acadèmic.
D’altra banda, l’Hospital Universitari de la Santa Creu de Vic s’ha consolidat com a centre únic de la comarca de donació de plasma. Les jornades de donació es fan els dilluns cada tres setmanes, el dia abans de les campanyes de donació de sang.Cal insistir en les donacions, perquè a causa de la pandèmia, s’han reduït a prop de la meitat les persones que s’estrenen en l’experiència de donar sang.
D’aquesta manera, el torneig ha assentat les bases per consolidar una línia de treball ciutadana que faci front als reptes globals actuals, fomentant el treball per l’erradicació d’estereotips i perjudicis i la jerarquització de les relacions socials. A més, durant els dies que ha durat el torneig també s’hi han treballat aspectes d’educació per a la justícia global i la promoció dels objectius de desenvolupament sostenible, mitjançant la realització de tallers per a la bona gestió dels residus, la promoció del consum responsable i la reducció de les desigualtats. El torneig de les nacions s’ha pogut portar a terme gràcies a la col·laboració de diferents entitats esportives i de cooperació internacional com ara l’Associació Alkaria, Kaliu Nepal i la Fundació UE Vic, i també amb el suport del departament d’Esports i de Cooperació de l’Ajuntament de Vic.
La final del torneig, que es va celebrar el dissabte 7 d’agost, va acabar essent una festa multicultural que va estar marcada per un gran esperit esportiu i cooperatiu, ja que l’ambient de convivència i cohesió entre les diferents nacionalitats que es respirava al camp i a les grades varen posar en evidència la gran riquesa cultural de la ciutat. Fins i tot el cantautor Fafadi, un gran referent de la zona de la Casamance, al Senegal, va voler ser present al camp del Vic, per acompanyar el torneig i donar a conèixer la cultura africana a través de les seves cançons. El regidor de cooperació de l’Ajuntament de Vic, Josep-Ramon Soldevila, que va ser present a la final, va ressaltar la importància de consolidar l’esdeveniment a la ciutat, afegint que les iniciatives d’aquest tipus són les que ens han d’ajudar a qüestionar i transformar el món en què vivim.