Categoria: General

RODA DE TER/estrip.- Parlar de Bobog o de l’ONG Agermanament Sense Fronteres a la regió de Nyong-et-Kelle al Camerun és un tema recurrent en l’alumnat de sisè. El mossèn Ramon Bufi ens va fer la proposta de col·laborar amb Bobog, ja fa més de sis anys. Era una iniciativa que ja estava donant els primers fruits a Roda de Ter i que ens va agradar des del primer moment.

Els alumnes de sisè, des de l’inici, van assumir la responsabilitat d’aquest compromís i des d’aleshores no han deixat d’estar-hi vinculats. Cada any, durant el primer trimestre, els dos grups de sisè elaboren productes amb material reciclat i preparen paneres amb productes que demanen pels establiments del poble. Aprofitant la fira de Pont a Pont que se celebra a principis de desembre, l’alumnat ven tots aquests productes. Estan molt orgullosos, perquè fan un bon recapte i saben que aquests diners ja han ajudat a fer una escola maternal, pous, s’han donat microcrèdits a les dones per crear petits tallers…

Cada any, mossèn Ramon els ve a fer una explicació a l’escola que permet als nens i nenes interactuar fent preguntes i aportacions personals. Les imatges que acompanyen la xerrada visualitzen una realitat molt diferent de la que viuen ells i els ajuda a ser empàtics amb altres situacions més vulnerables. Aquest curs vam poder ampliar la proposta de treball amb la maleta pedagògica “Carta de Bobog”,  que va ajudar a aprofundir de manera lúdica en la realitat que es viu en aquest país i ens va permetre presentar-la a altres cursos del centre.

TORELLÓ/estrip.- Càritas Interparroquial de Torelló va presentar, el 31 de maig, la memòria d’activitats i econòmica de l’any 2022 al Parc de la Pèrgola, davant els voluntaris i els membres de l’entitat. El seu director, Ramon Martínez, va començar donant les gràcies a tot el voluntariat que fa possible tirar endavant els projectes, va destacar la bona entesa i col·laboració amb les administracions, i l’agraïment als socis i donants que fan viables les iniciatives.

Com a dades rellevants, 358 persones van participar en els diferents programes que ha ofert Càritas Torelló que són: el d’Acollida i Acompanyament social, el de Persones sense llar i Habitatge digne, el de Persones Grans, el d’Infància, adolescència i família i el d’Educació i formació d’adults. D’aquestes 358 persones que consten, el 52% són dones i el 48% són homes. Càritas Torelló ha comptat amb 27 persones voluntàries, les quals han dedicat 3.103 hores per acompanyar als més vulnerables.

Des de Càritas Interparroquial de Torelló han detectat un augment de la vulnerabilitat i una cronificació de la pobresa, segons l’entitat s’ha incrementat en un 27% les persones ateses i un 6% d’aquestes persones ateses i acompanyades, fa més de 4 anys que segueixen en situació de vulnerabilitat.

Quant a les dades econòmiques, hi ha hagut unes despeses de 20.669 euros, 19.639 dels quals han anat destinats a l’acció social i 1.030 a altres despeses. Pel que fa als ingressos, s’han obtingut uns ingressos de 30.592 euros, dels quals 18.303 s’han rebut de fonts privades i 12.289 de fonts públiques. Càritas Torelló ha tancat l’any 2022 amb un resultat positiu de 9.923 euros.

MANLLEU/Laura Busquets (ACN)/estrip.- En Miquel Collelldemont té 80 anys i va en cadira de rodes. Periòdicament, rep les visites de les infermeres del CAP a casa seva per fer-li seguiment, però a partir d’ara, un cop al mes també el visitarà un voluntari de la biblioteca. En el seu cas li portarà llibres, revistes i pel·lícules d’investigació, fets curiosos, invents o jocs com les caixes impossibles, la seva gran passió. ‘Biblioteca de Capçalera’ és un projecte del CAP de Manlleu i la biblioteca per apropar la cultura als pacients i millorar el seu benestar emocional. «Es recomana a pacients que no els és fàcil sortir de casa com un hàbit més de vida saludable, de la mateixa manera que des de consulta es recomana fer esport o sortir a passejar», explica la infermera Anna Rovira.

«Si no podem anar a la biblioteca, és fantàstic que la biblioteca vingui a casa», valora Miquel Collelldemont, un dels primers usuaris a participar en el servei ‘Biblioteca de Capçalera’ que s’ofereix des del CAP de Manlleu en col·laboració amb la Biblioteca Municipal. «No és només l’impediment d’anar a la biblioteca», explica en Miquel, «sinó tot el que suposa per mi estar allà tanta estona». Ell pateix de pressió baixa, de fet això va ser la causa d’una caiguda que li va provocar la lesió a la medul·la. «Per això si em marejo, a casa de seguida em fan aixecar els  peus, però fora és més complicat», relata.

En Miquel sempre ha estat una persona activa i curiosa i ha viatjat molt. «Aquesta iniciativa anirà molt bé per gent com jo, que tenim el cap bé, però la resta no ens segueix», apunta. A l’espera d’una operació de la vista que li facilitarà poder llegir, Collelldemont ara se centra més en els recursos audiovisuals que li pot oferir la biblioteca, siguin sèries, pel·lícules o documentals de les temàtiques que més li interessen. De fet, el servei és molt «a la carta», explica Núria Silvestre, directora de la Biblioteca Municipal de Manlleu. «Si agraden les novel·les d’amor, els portem novel·les d’amor, si els agraden els llibres d’art, els fem arribar llibres d’art, però potser també al cap del temps arribarà un moment que ens diran que els sorprenguem i nosaltres farem la tria pensant en aquella persona que ja coneixem», afegeix.

El fet d’anar a casa dels pacients que tenen complicat moure’s i mantenir una conversa sobre els llibres o documents que els acaben de portar o les recomanacions dels que volen també és una manera de sortir de l’ambient habitual de casa i ajudar a combatre la solitud de moltes persones grans, explica Núria Silvestre. «El fet d’entrar a les cases de la gent és molt especial perquè accedeixes a la intimitat de les persones. Intentem fer-ho tan discretament com podem, però amb tot l’amor del món», afegeix Silvestre.

Aquest projecte va néixer des del CAP de Manlleu per part d’una infermera que ara ja s’ha jubilat. Anna Rovira, infermera del centre, explica que la idea d’aquesta professional era que de la mateixa manera que es feien arribar les cures a casa de les persones amb mobilitat reduïda, la cultura també hi pogués arribar. Rovira explica que «els pacients ja esperen aquella persona, amb qui podran parlar i conversar una estona d’una manera diferent de com ho fan amb aquells amb qui parlen sempre. Segur que serà un benefici per ells tant a nivell cultural com cognitiu, en tot», afegeix.

Biblioteca i CAP de Manlleu junts en un projecte comunitari

La Biblioteca Municipal i el Centre d’Atenció Primària (CAP) de Manlleu impulsen el projecte comunitari ‘Biblioteca de CAPçalera’ per millorar la salut i el benestar emocional de la població a través de la lectura i d’altres activitats culturals. Es tracta d’un projecte destinat a tota la ciutadania, sense limitació d’edat. La idea va sorgir de la infermera del CAP Anna Garcia, ara ja jubilada, arran d’atendre una pacient gran a casa seva, que era molt lectora i la família de la qual li anava a buscar llibres a la Biblioteca, perquè ella no s’hi podia desplaçar. De mica en mica, va començar a recomanar lectures a altres pacients, fins que es va acordar amb els responsables de la Biblioteca fer créixer el projecte.

Els professionals del CAP reparteixen els tríptics a la consulta, on recomanen i promouen la lectura i també animen els seus pacients a assistir a les activitats que s’organitzen a la biblioteca. Assistir-hi pot ajudar les persones a crear xarxa i millorar les seves relacions socials i, si es va a peu a la biblioteca, això també millora la mobilitat. La campanya es difon igualment en les visites a domicili. D’aquesta manera, les persones que per motius de salut no poden sortir de casa –mobilitat reduïda, persones grans, etc.–, poden encarregar i rebre en préstec directament al seu domicili llibres, revistes, DVD i altres materials lúdics i divulgatius disponibles a la biblioteca. En aquest cas, són persones voluntàries de l’equipament les encarregades de portar aquest material a casa dels pacients.

BISAURA/estrip.- El 3 de juny i dins de la campanya habitual de donació de sang que es va celebrar a Sant Quirze de Besora, també hi va haver com a protagonista l’Arnau, un nen d’onze anys de Montesquiu que pateix leucèmia.

La Griselda Soler, la seva cosina, va explicar la jornada al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic. «Una setmana fent difusió de la campanya que hi hauria al CAP de Sant Quirze i animant a la gent a què anessin a fer la donació de sang i que alhora també participessin en la donació de medul·la òssia. El resultat va ser molt bo. Es van acostar més de cent, de les 21 van ser donants de medul·la òssia».

La Griselda, que també es va estrenar com a donat de moll d’os, detalla que una donació de medul·la òssia no té res a veure amb la de medul·la espinal. Simplement, és agafar les cèl·lules mare que hi ha a la sang i donar-les a un pacient que pateix leucèmia. Es parla només d’extracció de sang. El procediment és una mica complex, però no és perillós ni posa en risc la salut del donant.

Primer de tot, si es vol ser donant de medul·la òssia, es fa una petita extracció i aquella sang la porten a analitzar per mirar si és compatible immunològicament amb un receptor. Un cop troben una persona amb qui és compatible, demanen si el donant està d’acord en fer la donació, un cop passades totes les proves mèdiques, si veuen que continua havent-hi aquesta compatibilitat, es fa el trasplantament, o sigui, l’extracció. L’edat del donant ha de ser entre 18 i 40 anys. Tot i que un cop les teves dades estan al Registre de Donants de Medul·la Òssia a l’estat espanyol (REDMO), poden requerir-te fins als 65. La donació és anònima i totalment altruista, vol dir que en aquesta campanya estan incentivant no tan sols una donació per l’Arnau sinó per què altres nens i persones se’n puguin beneficiar.

No saben si en aquesta campanya que estan fent aconseguiran trobar un donant per a l’Arnau, però podrien salvar la vida d’algú altre, aquesta és de les poques donacions que es poden fer en vida. A l’Arnau, li van diagnosticar la leucèmia el febrer del 2022, el tractament li funcionava molt bé, però quan ja feia un any i mig, en una revisió de control, va tenir el que se’n diu una recaiguda precoç i van haver de tornar a començar el tractament. Ell és plenament conscient de la malaltia i per a la família és molt difícil estar tant temps allunyats de casa, en hospitals i en pisos tutelats per l’hospital, on acullen les famílies dels menors en tractament.

En aquests moments els metges han decidit que una de les solucions més viables seria que li fessin un trasplantament de medul·la òssia. S’ha mirat la compatibilitat de la família directa, diuen que un dels millors donants pot ser un germà. El tant per cent d’aquesta compatibilitat és de tres de cada quatre familiars no són compatibles, és per això que han decidit que abans de fer el trasplantament amb algú de la família, buscar un donant fora que sigui el més compatible possible amb l’Arnau. Al REDMO, connectat amb registres de tot el món, es troba compatibilitat només en un cas de cada 40.000, és molt complicat trobar un donant compatible.

És per això que aquestes campanyes encoratgen a més de donar sang, també fer-se donant de moll d’os, «com més donants hi hagi, més possibilitats hi haurà de trobar algú compatible sigui per l’Arnau o per alguna altra persona». La família està molt contenta de la resposta de la gent, els dona esperança en el futur. La Gisela s’emociona «penso que aquestes persones que han fet la donació de moll d’os, potser alguna d’elles salvarà alguna vida, ja sigui aquí a Catalunya com a fora».

VIC/estrip.- Manu Vidal-Ribas és el director executiu de la Càtedra de Serveis Socials de la UVic-UCC i membre dels comitès Directiu i Organitzador del IV Congrés Inclusió.cat que es va celebrar el 8 i 9 de juny a l’Atlàntida de Vic. Al programa ‘De tots colors’ de Ràdio Vic va fer una valoració molt positiva pel contingut i per l’assistència «volem que sigui útil pels serveis socials i veiem que té una bona acollida des del moment que quan li demanem a la gent que participi per presentar comunicacions i pòsters, resulta que tenim rècord de propostes: 113! No les hem pogut encabir tots i el Comitè Científic va acceptar 47 comunicacions orals i 52 pòsters».

Les altres edicions s’havien celebrat a les instal·lacions de la UVic, però, entre d’altres, hi havia una limitació d’aforament que s’ha solucionat amb el trasllat a l’Atlàntida. «El Congrés, políticament té molt de pes», és un instrument per planificar l’agenda de treball i de futur del Departament de Drets Socials, coorganitzador del Congrés. És un canal per dir el què és l’important en aquests moments i quins seran els reptes de futur. «En aquesta edició van venir 380 persones, el 42% eren de serveis socials bàsics i el 80% provenien de només 5 àrees bàsiques de les poc més de 600 que hi ha a Catalunya. No dic que ho aconseguim amb totes, però si cada àrea bàsica porta 5 persones… hi ha molt marge per créixer. Després hi ha les entitats, el departament… Hi ha tots els perfils, no només tècnics, també gent que fa producció o que fa planificació. És realment un punt de trobada i de compartir experiències. A poc a poc va calant cap a on volem anar com a sector».

En Manu Vidal-Ribas recordava un article de la Marina Geli en el qual destacava que calia aplicar la salut pública en totes les polítiques, «també hem d’avançar la inclusió en totes les polítiques, seria una altra mirada, i això és el que estem plantejant. Algú ha d’agafar la batuta, per fer-ho, perquè no es pot plantejar una política pública sense tenir en compte com afecta la inclusió de les persones. Des de tots els àmbits, perquè pots fer-ho en l’àmbit de transport, econòmic, seguretat, justícia, en qualsevol acció pública s’ha de considerar la inclusió».

En general, la qualitat dels treballs presentats ha pujat, «també perquè el Comitè Científic ha estat molt rigorós». En aquesta edició no hi ha hagut participació internacional, «això és un punt negatiu, perquè en les edicions anteriors sempre han vingut ponents o han participat en sessions plenàries, com a conferenciants o aportant alguna experiència. Fins i tot una vegada vam fer una taula que eren només ponents estrangers».

«Pensem molt en l’espai de socialització, perquè molta gent ve per això també. Quan preguntes quin és el motiu principal per què has vingut al congrés? La majoria et diu els continguts, però per a molts és el segon punt més votat. La socialització és molt important, el nivell de càrrecs és molt diferenciat, tens directius de l’administració pública, central, local… però també d’entitats. Hi ha tècnics. Vol dir que és l’oportunitat de ser horitzontal i vertical. Això està molt bé. Hi ha gent que explica que es van conèixer la primera edició, i des de llavors han fet projectes nous i mil coses junts…». Quan fan la valoració, també plantegen quantes hores dediquen a la socialització i intenten fer espais, «l’espai de pòsters, l’espai del dinar, que sigui per això, perquè sabem que és fructífer per a molta gent».

En definitiva, el sector reclama més finançament, com tothom, fer-se sentir i que qui tingui capacitat, poder i instruments per fer-ho: «ens ajudi, i que el Departament de Drets Socials pugui assumir més lideratge en aquest aspecte. I molta comunicació!».

Marina Geli i Fàbrega

Coordinadora del Centre d’Estudis Socials i Sanitaris (CESS) i directora general de la Facultat de Medecina UVic-UCC

El passat 8 i 9 de juny a l’Atlàntida de Vic va acollir el IV Congrés d’Inclusió.cat, organitzat per la Càtedra de Serveis Socials de la UVic-UCC i del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya. Els quatre-cents congressistes van debatre entorn els serveis socials, la transversalitat i la inclusió social. El paper de la comunitat pròxima en l’efectivitat de les polítiques d’inclusió va ser un dels temes tractats. 

El Congrés Inclusió.cat s’ha consolidat a Vic per donar la veu al sector social de Catalunya en temes estructurals. Atenció integrada social sanitària des dels serveis socials (2017), la promoció de l’autonomia personal i atenció des de la proximitat (2019), els Serveis socials i Acció Comunitària: promoció i prevenció (2021). Els Congressos d’Inclusió.cat apleguen a treballadors socials de les administracions públiques, a entitats del tercer sector i a acadèmics de l’àmbit de totes les universitats catalanes.

La societat catalana és complexa, amb alta diversitat, precarietat social considerable i elevat envelliment. Catalunya està arribant a vuit milions de persones, 7,9 milions a gener del 2023 segons el nombre de targetes sanitàries. El 17% dels catalans han nascut a l’estranger. Per continents: Europa 401.605, Amèrica 359.000, Àfrica 324.260, Àsia 184.000 Oceania 1015. Catalans a l’estranger 367.367. La diversitat de llengua materna i de religions és creixent. Els centres de culte religiós són progressivament més diversos. 5956 de culte catòlic. 812 esglésies evangèliques, 290 islam, testimonis de Jehovà 115, budisme 67, ortodoxes 57, hinduisme 27 són els més nombrosos. 

Catalunya té una de les esperances de vida més altes del món, recuperant-se a les dades prepandèmia, 84 anys, 81,2 pels homes i 86,8 per les dones.455.000 persones amb dependència i 660.477 amb certificació de discapacitat.

El PIB per habitant amb dades del 2021 a Catalunya va ser de 31.531 euros, a Espanya 25.500 i la mitjana UE-27 de 32.430.  Sense dades oficials, les previsions orientaven que Catalunya estaria entorn de la mitjana europea l’any 2022. El risc de pobresa arriba al 20%, una persona de cada cinc. El 25% amb precarietat social, amb increment continuat de treballadors pobres i amb dificultat d’habitatge, una persona de cada quatre. Un 33% d’infants i joves en famílies amb vulnerabilitat, un menor de cada tres.

¿La inclusió és el camí cap a una societat amb oportunitats per a tothom, on acceptem les diversitats i tinguem sentiment de pertinença que ens vinculi en positiu? 

Cal, en primer lloc, acordar el relat, el significat de què entenem per inclusió. En la conferència inaugural del Congrés la Dra. Begoña Román ens va fer reflexionar. Si una majoria social compartim el sentit i la necessitat de la inclusió, caldrà acordar les prioritats de les accions i la seva avaluació. 

La inclusió és un procés de responsabilitat col·lectiva per empoderar a les persones, a les famílies i els grups socials amb voluntat de tenir comunitats per a tothom. Aquesta vocació d’inclusió no pot ser només responsabilitat dels serveis socials i de les entitats socials si no ha d’impregnar filosòficament i efectivament les polítiques econòmiques i laborals, les educatives, les sanitàries, les culturals, les urbanístiques, les d’habitatge, les mediambientals, les de seguretat, les esportives i de lleure, entre altres.

Tampoc la inclusió pot ser només una responsabilitat política: municipal, comarcal, nacional, estatal, europea. Les institucions han de fer participar a la societat en tots els processos d’inclusió. Cal estar convençuts que les comunitats cuidadores, inclusives són positives per a tots, no només per als vulnerables. Cal entrenar-nos, aprendre a gestionar la diversitat, sense caure en el bonisme ni en el políticament correcte. Estem davant del repte més complex i determinant. Ens juguem la negació de la diversitat, amb la falsa promesa d’un retorn impossible a una societat enclaustrada i ancorada en un passat suposadament millor, que només pot comportar una fractura social.

Les entitats de proximitat i les xarxes informals properes juguen un paper cabdal en l’acció comunitària complementària a les responsabilitats públiques. El voluntariat ha de ser actor de relat, de narrativa compartida, de contrast continu amb la realitat per fer els fonaments de la inclusió.

TORELLÓ/estrip.- Ariadna Balmes, Ari, va pujar a la passarel·la del recinte Art Nouveau de Sant Pau el 5 de maig, darrer dia de la 31a edició del 080 Barcelona Fashion, per presentar un model de la marca inclusiva Free Form Style, un projecte fundat el 2018 per Marina Vergés i Carolina Asensio, que s’ha convertit en una firma pionera a dissenyar roba per a persones amb discapacitat. L’Ari va explicar els detalls de la desfilada, els nervis… «va ser molt impressionant», al programa de ‘De tots colors’ de Ràdio Vic i com va acceptar immediatament la proposta que li van fer arribar des de la Fundació Institut Gutmann.

A l’agost farà 6 anys que l’Ariadna va amb cadira de rodes «el 2017, amb 26 anys, em van diagnosticar una leucèmia i ja estic curada, però les punxades del tractament de la quimioteràpia em van provocar una lesió medul·lar i des d’aleshores vaig en cadira de rodes. Aquesta és una condició per la resta de la meva vida, perquè avui en dia les lesions medul·lars no tenen cura». La conversa amb l’Ari és des de l’aeroport de Berlín, perquè havia participat en una competició de natació internacional, «el 2020 vaig decidir que necessitava fer alguna cosa amb la meva vida, a mi no m’agradava fer esport, però sí els que estaven relacionats amb aigua. Veient les possibilitats que tenia a Torelló, només podia fer natació. També m’agradava molt la idea d’aprendre a nadar, perquè era una manera en què podia sortir de la cadira de rodes. No necessitava una altra cadira per fer aquest esport». Competeix amb el Club Natació Mataró, perquè allà hi ha entrenadors i un equip de competició de primer nivell, va començar a competir el febrer del 2021 i actualment és campiona d’Espanya de 150 metres estils i subcampiona de 50 metres braça.

Entrena un mínim de quatre dies a la setmana, i s’ha de desplaçar fins a Mataró, però no defalleix, perquè la seva il·lusió és participar en uns Jocs Paralímpics, «el 2024 és molt just. Al final fa poc que estic competint i encara no estic al nivell». Necessita rebaixar dos segons la seva marca actual i per esforç no quedarà, tot i el poc suport i deferència que reben, el proper Campionat d’Espanya se celebra a Cádiz el cap de setmana de Sant Joan.

L’Ariadna, des de l’Associació Capaç i Vàlida i l’Institut Gutmann, fa xerrades en col·legis, instituts o empreses per donar visibilitat a la discapacitat «el que volem és normalitzar, i que aquest món inclusiu que realment es diu que hi és, però que no hi és, algun dia tard o d’hora acaba arribant, perquè és que jo dic que al final demà et pot passar a tu, i que sigui accessible és un bé per a tothom». Però estem molt lluny d’aconseguir-ho, les situacions més bàsiques del dia a dia segueixen sent un obstacle «els temes d’accessibilitat són una constant, com anar al supermercat i no arribar a les estanteries, o treure diners dels caixers, o si deixo el meu cotxe al taller, no tinc un cotxe de substitució…».

L’Ari s’apunta a tot per donar visibilitat i denunciar la situació que pateix la gent amb alguna discapacitat. En aquet sentit, també és la protagonista d’un curt premiat que es pot trobar a Youtube: ‘Para nadar’, amb una data important per a ella, el 7 d’abril, el dia que li van diagnosticar la leucèmia. Porta un camí trepidant, però l’ha fet de la mà de la gent que l’estima. «El missatge que intento donar és que visquin el dia a dia, que aprenguin a valorar realment el que és important i ens deixem estar si tinc un iPhone o no sé què. Perquè avui en dia les coses materials guanyen molta importància i a mi m’importen zero. Sempre dic que el que m’emportaré serà el que he viscut amb la gent que estimo. Avui puc dir que soc feliç, per tant, intento transmetre això. Encara que siguem en una cadira de rodes, m’han ensenyat a valorar l’important, a viure el dia a dia, saber què vull, què no vull, amb qui vull, amb qui no vull. I ostres, és trist, però fins que no passa una cosa d’aquestes no valorem les coses importants. I en aquest sentit jo estic molt agraïda, perquè he conegut moltíssima gent que val molt, he viscut experiències que segurament mai hauria viscut. I no ho canvio. No ho canvio en aquest sentit per res del món».

CALLDETENES/estrip.- L’alumnat de tercer de l’escola Sant Marc de Calldetenes va rebre la visita de Joguines sense Fronteres. L’escola Sant Marc participa des del principi de curs en el Pla Pilot Escola Solidària que promou la Coordinadora del Voluntariat d’Osona. La Comissió Social formada per alumnat de quart, cinquè i sisè són els encarregats de fomentar els valors solidaris i preparar actuacions a nivell escolar i municipal.

En aquesta ocasió, en Jou Puigferrer i Fanny Fontanelles, voluntaris de Joguines sense Fronteres els van detallar quines actuacions fan per ajudar a infants i gent de la tercera edat. Després de l’explicació van recuperar algunes de les joguines que van sobrar del mercat de segona mà que havien realitzat al desembre i les van provar per veure si estaven en bon estat i si funcionaven correctament. «Ens ha agradat molt poder preparar joguines perquè altres nens i nenes hi puguin jugar i ens ho hem passat molt bé provant-les. Volem agrair a la Fanny i en Jou la seva explicació amena i molt interessant».

Després d’aquesta actuació, l’alumnat de tercer es presentarà voluntari per participar en la Comissió Social de l’escola i els guanyadors seran triats democràticament en unes eleccions.

OSONA/estrip.- La 17a edició del programa Parelles Artístiques: Experiències creatives per la salut mental reuneix 65 obres que han creat les parelles vinculades a 7 entitats de 5 comarques catalanes: Grup CHM Salut Mental (Barcelonès); Alterarte, Centre de Formació i Prevenció CFP (Maresme); Institut Pere Mata i Ment i Salut La Muralla (Tarragonès); Associació Daruma; Associació El Far (Vallès Oriental) i les 10 obres d’Osonament, les quals es presentaran el pròxim divendres 2 de juny a l’Albergueria de Vic. En total, aquestes 65 obres se sumen a les 760 del conjunt de les edicions anteriors.

Les obres són el resultat de quatre mesos de treball a quatre mans d’un total de 129 artistes. Les parelles o trios han estat creant entre els mesos de gener i abril i, a partir del juny, el resultat de les seves vivències compartides es traslladarà a les diferents exposicions que s’aniran organitzant.

A finals d’abril, van celebrar una trobada a Osonament per valorar com havia anat el procés de creació i parlar de la següent fase: exposar les obres. Durant la trobada, la majoria d’artistes van coincidir que el procés que viu cada parella creant les obres a quatre mans, és el punt més enriquidor i important del projecte. Aquestes són algunes de les vivències dels artistes que participen a la 17 edició del programa Parelles Artístiques a Osona.

«Més que mai he entès que el procés és el més important. La meva parella artística ha fet un gran procés de superació personal i viure això des de l’acompanyament ha estat fantàstic».

«Parelles m’ha ajudat a renéixer. Feia 15 anys que no componia. Tenir l’estudi operatiu és com si m’han posat braços. I ara tinc moltes coses per fer en ment».

«He gaudit molt des del primer moment. Ha sigut fantàstic. Parelles Artístiques és el procés i amb cada parella és diferent».

«Per mi ha sigut molt terapèutic, perquè ell m’ha ajudat a relaxar-me. Han estat dos mesos de treball, amb molt de compromís i em sento molt orgullosa del resultat fent un projecte compartit que m’ha canviat».

«Tot el procés va ser molt enriquidor, jo tenia idees i els hi anava comentant, i a mesura d’anar escoltant els seus consells i la seva experiència, vam fer diferents proves i el resultat final és molt maco».

«És una experiència per sentir-te prescindible. És estar obert per aprendre de l’altre».

«L’obra final és important, però valoro molt més la relació. Hem parlat de moltes coses, de la família, de la feina, de temes personals…».

«Vam anar experimentant. Vam xerrar molt del que volíem fer. Vam passejar pel bosc mentre anàvem recollint coses que ens servirien per a l’obra».

A Osona s’han creat 10 parelles artístiques que han creat 10 obres amb diferents tècniques artístiques, les quals es podran contemplar a partir del divendres 2 de juny a l’Albergueria de Vic. La relació de parelles i les seves obres són: Sandra i Gemma Codina Crous, amb l’obra Amarar; Sònia Salcedo Roca i Marta Postico, amb Homo Arbor; Sergio Koval i Carla Serrat, amb Irrealidades; Gerard Pagès Sors i David Casals; Llevantina i Anna Obiols, amb Les primaveres han estat fetes per florir; Sandra Quilez i Rosa, amb Mar; Marc Romanov i Isa Basset Mallol; X. Pujol i AJ (Alexandra Jorquera), amb Oir, ver y callar; Toni Font P. i Quim Pons, amb Por versus i llibertat.

Jordi Tolosa

Coordinador dels projectes de joves de l’Associació Tapís

Si haguéssim de resumir en una sola frase el conjunt d’activitats que realitzem a l’Associació Tapís, podríem dir que acompanyem persones en el seu procés d’inserció sociolaboral. Aquesta definició, sintètica i freda, amaga, però, una complexitat tan gran que donaria per omplir tota aquesta revista i amb prou feines n’arribaríem a fer un esbós.

Al capdavall, el treball amb persones és tan complex com ho som les persones mateixes. Es tracta, certament, d’acompanyar processos formatius en el sentit d’adquisició de coneixements. També de fer costat en la recerca d’encaix de les persones en el mercat laboral. Però no va només d’això. Va de compartir projectes de vida, de buscar-ne plegades el sentit, d’aprendre i d’ensenyar, de qüestionar i qüestionar-nos, d’aprendre, ben mirat, a ser persones autònomes, responsables i crítiques. Tot plegat té a veure amb els projectes individuals de cadascú, amb el bagatge, sovint ocult, que porta cada persona a sobre, amb el seu potencial, amb les dificultats i els interessos, amb els desitjos i les pors… i amb allò que sorgeix de nou en cadascuna de les relacions que s’hi estableixen.

No és una feina fàcil (i quina feina ho és?), però aquesta és la part de la nostra que ens encanta, que fem amb tota la il·lusió del món. Ens agrada veure com brilla la mirada del jove o la jove que vol aprendre coses noves; ens apassiona veure com el treball intensiu, dia rere dia, provoca canvis que els fan créixer; que ens fan créixer.

I malgrat tot, cada cop més, veiem com la nostra feina ve marcada per factors que s’escapen radicalment de la pròpia relació educativa. Que els condicionants externs, a moltíssims nivells, dificulten molt més el camí de les persones que les nostres pròpies limitacions individuals. Per no fer abstracció, posem-hi noms:

Parlem d’una llei d’estrangeria injusta, que obliga moltes persones a estar un mínim de quatre anys (tres per llei més un de tràmits) residint a l’estat sense poder treballar. Quatre anys que no són bons per a ningú, que malbaraten allò que les persones poden aportar al conjunt de la societat, alhora que els provoca un patiment immens. Intentem, per un moment, posar-nos a la seva pell.

Parlem de milers i milers d’habitatges buits, propietat de bancs i grans tenidors, i de milers i milers de persones que no poden accedir a un habitatge. Parlem-ne amb un ull posat al rescat bancari de no fa gaires anys i a l’estafa brutal que això suposa per a totes. I fem-ho des de la perspectiva de la persona a qui li estem demanant que es formi, que s’esforci, que millori i que sigui molt i molt responsable quan cada dia del món dorm, si té sort, en una nau o en un garatge. Parlem, també, del racisme immobiliari, dels pisos que desapareixen segons quin sigui el teu cognom. Feu la prova!

Parlem del padró, de la dificultat que bona part de joves que acompanyem es troben per a aconseguir-lo, essent un dret reconegut i obligatori.

Parlem de la sobreburocratització general de la societat, que exclou aquelles persones amb més dificultats d’accedir a tot el món de tràmits digitals i paperassa diversa: gent gran, persones amb nivells formatius baixos, amb dificultats amb l’idioma…

Parlem, al capdavall, del mal repartiment de la riquesa i les oportunitats que ens acabarà ofegant a tots i a totes.

Vist així, les persones a qui acompanyem ens semblen extraordinàriament valentes i tenim encara més ganes de compartir el camí amb elles. Ens hi acompanyes?